El plebiscit nacional de Xile de 1988 va ser un referèndum dut a terme a Xile el dimecres 5 d'octubre de 1988, durant el Règim Militar. En aplicació de les disposicions transitòries (27 a 29) de la Constitució Política de Xile de 1980, aquest plebiscit es va dur a terme per a decidir si Augusto Pinochet seguia o no en el poder fins a l'11 de març de 1997.
L'univers electoral habilitat per a votar llavors va ascendir a 7.435.913 persones.Del total dels vots vàlids, el resultat va ser de 44,01% pel «Sí» i de 55,99% pel «No»; del total de vots escrutats, el «Sí» va obtenir el 43,01% i el «No», el 54,71%.
D'acord amb les disposicions transitòries de la Constitució, el triomf del «No» va implicar la convocatòria per a 1989 d'eleccions democràtiques conjuntes de president i parlamentaris, que van conduir tant a la fi de la dictadura com al començament del període anomenat transició a la democràcia.
L'origen del plebiscit miniatura|esquerra|Augusto Pinochet Ugarte, 1986 La Constitució Política de Xile de 1980 va establir un període transitori, que s'estenia des de la seva entrada en vigència, l'11 de març de 1981, fins a la finalització del mandat presidencial d'Augusto Pinochet de vuit anys, establert nominativament per ella (disposició transitòria 14a).
En conformitat al text constitucional, amb almenys 90 dies d'anticipació a la data en què havia de cessar en el seu càrrec, és a dir, l'11 de març de 1989, els comandants en cap de les Forces Armades i el general director de Carabineros, o a manca d'unanimitat d'ells el Consell de Seguretat Nacional integrat a més pel contralor general de la República, havien de proposar al país una persona per a ocupar el càrrec de president de la República durant el període següent, subjecte a la ratificació de la ciutadania mitjançant un plebiscit (disposició transitòria 27a).
Els efectes del resultat de l'esmentat plebiscit serien els següents:
Si guanyava l'opció «Sí», és a dir, s'aprovava el candidat proposat, el president així electe assumiria el càrrec l'11 de març de 1989, mateix dia en què havia de cessar l'anterior, i per un període de vuit anys (fins a l'11 de març de 1997), entrant en plena vigència les normes permanents de la Constitució, excepte en el següent: nou mesos després s'havia de convocar a eleccions generals de senadors i diputats i, mentrestant, la Junta de Govern seguiria exercint la funció legislativa, fins a la instal·lació del Congrés Nacional. Aquesta es realitzaria tres mesos després de la convocatòria a eleccions parlamentàries.
Si guanyava l'opció «No», és a dir, no s'aprovava el candidat proposat, el període presidencial d'Augusto Pinochet es prorrogaria per un any més, fins a l'11 de març de 1990, de la mateixa manera que les funcions de la Junta de Govern, i vençut aquest termini tindrien plena vigència les normes permanents de la Constitució. Per a aquests efectes, 90 dies abans de l'expiració de la pròrroga del mandat presidencial, s'havia de convocar a elecció de president de la República i de parlamentaris.
Cap al plebiscit El Tribunal Qualificador d'Eleccions Durant l'any 1985 se suscita un important debat sobre les condicions en què es realitzaria el plebiscit d'aprovació o rebuig del candidat que es proposaria com a President per al període 1989-1997, d'acord amb la disposició transitòria 27a de la Constitució.
De la lletra de la norma transitòria 11a resulta que la consulta plebiscitària podria efectuar-se abans que entrés en funcionament el Tribunal Qualificador d'Eleccions, establert en les normes permanents del text constitucional, ja que el plebiscit havia de realitzar-se abans de la primera elecció parlamentària. Això implicava que aquest tribunal, aparentment, no estava cridat a controlar el referèndum i, eventualment, hauria de crear-se un òrgan governamental ad hoc per a la seva qualificació. Basant-se en aquesta lectura, el projecte de llei orgànica constitucional sobre el Tribunal Qualificador d'Eleccions, sotmès al Tribunal Constitucional per la Junta de Govern establia en l'article final que
i en l'article 1r transitori que
No obstant això, el Tribunal Constitucional pronunciant-se sobre el dit projecte en la sentència Rol n.33 , de 24 de setembre de 1985, per quatre vots contra tres, va estimar que aquestes normes eren inconstitucionals, i per tant, havien de ser eliminades del projecte de llei, ja que només una interpretació literal, i amb prescindència de la resta de les disposicions de la Carta Fonamental, conduiria a pensar que «l'article 84 de la Constitució i les normes legals que el complementen entraran a regir, sense excepcions ni limitacions de cap mena, en la data que assenyali la llei orgànica constitucional respectiva, amb motiu de la primera elecció de diputats i senadors» (considerant 8è), i que aquesta «rígida interpretació del text constitucional resulta inadmissible, perquè ella està en pugna o contradiu l'article permanent i les disposicions transitòries de la Carta Fonamental» que a continuació s'assenyalen (considerant 9è): a) l'article 18, que estableix el sistema electoral públic; b) la disposició transitòria 27a, incís final, que disposa la realització d'un plebiscit perquè la ciutadania es pronunciï sobre la proposició de la persona que exercirà el càrrec de President de la República, en el pròxim període presidencial; c) les disposicions transitòries 18a, lletra A), i 21a, lletra d), en establir que, durant el període a què es refereix la 13a disposició transitòria i fins que entrin en funcions el Senat i la Cambra de Diputats, les reformes constitucionals que s'acordin només tindran eficàcia si són aprovades per un plebiscit.
Per tant, aquest projecte de llei, sense incloure els preceptes declarats inconstitucionals, es va convertir en la llei 18460, Orgànica Constitucional del Tribunal Qualificador d'Eleccions, de 15 de novembre de 1985.
Finalment, mitjançant la llei 18604, de 23 de març de 1987, es va agregar a la llei del Tribunal Qualificador d'Eleccions el següent article final:
La llei orgànica constitucional de partits polítics es va publicar aquest mateix dia.
El Servei Electoral i les inscripcions Per a regular les matèries relatives a l'organització i el funcionament del Servei Electoral i inscripcions electorals, l'1 d'octubre de 1986 es va promulgar la llei 18556, Orgànica Constitucional sobre sistema d'inscripcions electorals i Servei Electoral. El seu article 1r transitori va disposar que:
L'esmentada llei va permetre que s'obrissin els registres electorals el dimecres 25 de febrer de 1987, per primera vegada des del dilluns 19 de novembre de 1973, quan la Junta de Govern va decretar la caducitat i la inutilització dels registres. Van poder inscriure's en els registres electorals els homes i les dones majors de 18 anys i els estrangers residents. La primera inscripció en la comuna de Santiago va correspondre a Augusto Pinochet.
La gran inscripció d'electors que es va produir, propera al 91% del total de persones habilitades per a fer-ho, va fer témer tant al Govern com a l'oposició. Mentre l'oficialisme va començar a témer una massiva inscripció d'opositors al règim, l'oposició va pensar en una possible doble inscripció per sabotejar el resultat del plebiscit.
Un altre cos normatiu substancial per a l'establiment del sistema electoral públic prescrit per la Constitució va ser la llei 18700, Orgànica Constitucional sobre Votacions Populars i Escrutinis, del 6 de maig de 1988. Aquesta norma va regular, en les disposicions transitòries, alguns aspectes pràctics de la convocatòria, campanya i votació en el plebiscit.
Els partits polìtics D'acord amb la norma transitòria 10a de la Constitució de 1980, fins que no entrés en vigència la llei orgànica constitucional de partits polítics, estava «prohibit executar o promoure tota activitat, acció o gestió d'índole político-partidista, sigui per persones naturals o jurídiques, organitzacions, entitats o agrupacions de persones. Els que infringeixin aquesta prohibició incorreran en les sancions previstes en la llei».
La tramitació d'aquest projecte de llei va ser complexa i prolongada, iniciant-se en 1983 i acabant el 1987, després del pronunciament del Tribunal Constitucional. Aquest projecte finalment es va transformar en la llei 18603, Orgànica Constitucional dels Partits Polítics, de 23 de març de 1987, que va entrar en vigència deu dies després de la seva publicació al Diari Oficial. A partir d'aquesta data, van poder constituir-se legalment els partits polítics.
Dins dels diversos grups i corrents polítics existents en l'època es van iniciar intensos debats al voltant de la conveniència o inconveniència d'incorporar-se al sistema de la llei 18603 i la transformació en associacions polítiques formals. No obstant això, en definitiva la majoria va decidir convertir-se formalment en partit al cap de poc.
La proposició del candidat Cap a 1986, el general Pinochet va manifestar, de forma cada vegada més evident, la seva decisió de ser proposat com a candidat per al plebiscit. En aquesta línia, el divendres 11 de juliol del mateix any va declarar que «ningú pot desconèixer el dret del Govern a projectar-se més enllà de 1989». Un parell de mesos després, el 7 de setembre, seria víctima d'un intent d'assassinat per part del Frente Patriótico Manuel Rodríguez (FPMR), en el camí al Cajón del Maipo, on resulta il·lès i moren cinc dels seus guardaespatlles.
El dimarts 7 de juliol de 1987, amb el propòsit de guanyar el plebiscit, va designar com a Ministre de l'Interior a Sergio Fernández, a qui s'atribuïa en part l'èxit en el plebiscit de 1980, en què es va ratificar la Constitució Política.
A l'any següent, el dimarts 12 de juliol de 1988, els Comandants en Cap de les Forces Armades i el General Director de Carabineros es van reunir per a establir les formalitats i mesures de publicitat necessàries, d'acord amb la disposició transitòria 27a, per triar el candidat per al plebiscit. L'acord va ser el següent: el país sabria set dies abans la data i lloc on ells es reunirien per a realitzar aquesta designació.
Pocs dies després, el dimarts 26 de juliol, els partits polítics d'oposició van denunciar que «a mesura que s'ha acostat la data del plebiscit i que el general Pinochet ha començat a actuar de facto com el candidat que els suprems comandaments militars haurien de designar, un grup significatiu d'oficials, gairebé tots de l'Exèrcit, ha començat a realitzar obertament una ostensible activitat electoral a favor del SI».La Época, 31 de juliol de 1988.
Dins dels grups que donaven suport al govern es van generar importants qüestions i discussions internes, ja que alguns estimaven que el candidat hauria de ser un civil. Finalment, el dimarts 30 d'agost, d'acord amb el procediment abans assenyalat, els Comandants en Cap de les Forces Armades i el General Director de Carabineros van propossar com el seu candidat a Augusto Pinochet.
Pinochet va acceptar en la mateixa reunió la nominació i va pronunciar un discurs de 25 minuts, referint-se al motiu i abast de la decisió acordada. El plebiscit va ser convocat per al dia 5 d'octubre de 1988.
La candidatura de Pinochet, és a dir, l'alternativa «Sí» en el plebiscit, va ser recolzada pels partits de l'actual Alianza (Unión Demócrata Independiente i Renovación Nacional) i per altres partits, com el Partido Nacional, el Partido Liberal Demócrata de Chile, Democracia Radical, Avanzada Nacional, Partido Democrático de Chile i el Partido del Sur.
L'oposició Malgrat el rebuig inicial al plantejat per la Constitució, a causa del debat sobre la seva legitimitat o il·legitimitat, l'oposició al govern va acceptar participar en el procés.