La batalla d'Es Sinn va ser un enfrontament de les tropes l'Imperi Otomà contra les tropes de l'Imperi Britànic que va tenir lloc al 28 de setembre de 1915, durant la Campanya de Mesopotàmia de la Primera Guerra Mundial.
Els bel·ligerants van lluitar per a determinar el control del curs inferior dels rius Tigris i Eufrates, on actualment pertany a l'Iraq. Els governs de la Gran Bretanya i l'Índia també ho van veure com una prova de les forces otomanes, per si era possible un nou avanç per a capturar Bagdad.
Les forces angloíndies de l'Indian Expeditionary Force D (IEF D) estaven sota el comandament del Major-General Charles Vere Ferrers Townshend, i les forces otomanes pel coronel Nureddin İbrahim Paşa.
L'enfrontament va tenir lloc just al sud de la ciutat de Kut al-Amara, al llarg de la riba del riu Tigris. Després d'una marxa nocturna, les tropes índies i britàniques van derrotar les forces otomanes situades en les seves posicions defensives al llarg del Tigris. La captura de la posició d'Es Sinn va permetre la captura de Kut al-Amara, i amb ella el control del curs inferior dels rius Tigris i Eufrates per les forces britàniques l'endemà.
Antecedents
Després de consolidar el seu control sobre el vilayet de Bàssora, es va iniciar un debat sobre què fer amb l' IEF D. Encara que al principi només es va concebre una campanya limitada per assegurar l'oleoducte d'Abadan, l'èxit de les tropes britàniques i de l'Índia a finals de 1914 i principis de 1915 va fer que els planificadors tornessin a avaluar la missió.
miniatura|esquerra|Cavalleria Índia avançant pel desert de Mesopotàmia, prop del riu Tigris El govern britànic en Londres volia mantenir la campanya a un mínim absolut. La seva principal preocupació era la defensa de Bàssora i el Xatt al-Arab. Volien mantenir les tropes destinades a la zona per a garantir que el proveïment de petroli d'Abadan, necessari per a alimentar a la Royal Navy, no s'interrompés. El virrei i governador de l'Índia en Simla va veure el problema d'una altra manera; va veure l'oportunitat de demostrar que l'Imperi Britànic era encara preeminent en la regió, tot i el punt mort al front occidental i el deteriorament de la situació en Gallipoli. La millor manera de garantir la seguretat de l'Índia, així com el subministrament de petroli d'Abadan, era avançar almenys fins al canal Gharraf, el canal que connecta el riu Tigris i Eufrates, ideal per a capturar Bagdad.
Des de la perspectiva dels oficials de l'Exèrcit de l'Índia sobre el terreny en Bàssora, era el moment d'atacar. Els seus informes d'intel·ligència van mostrar que les úniques tropes que bloquejaven el seu avanç riu amunt eren les restes malmeses i desmoralitzades de les dues divisions que l' IEF D havia derrotat en les batalles d'Al-Qurnah i Shaiba. D'altra banda, era poc probable que les tropes otomanes rebessin suport de les poblacions locals. Els soldats en les divisions otomanes eren reclutes que poques vegades cobraven i en general estaven insuficientment subministrats. Els reclutes de les províncies d'Anatòlia eren mirats com ocupants, mentre que els reclutes de les províncies kurdes i àrabs eren propensos a ser més comprensiu amb els moviments nacionals àrabs o kurds que començaven a aparèixer.
Mentre que el Govern britànic va tractar de mantenir la campanya al mínim per conservar els recursos per al front occidental, el control sobre la campanya era exercit pel govern del virrei en Simla. L'alt comandament de l' IEF D va pressionar al govern de Simla perquè els ordenés avançar més cap al nord, ordre que havia de ser aprovada pel Secretari d'Estat per l'Índia en Londres. No obstant això, Austen Chamberlain, el Secretari d'Estat per a l'Índia, va advertir al govern de Simla que, si bé les seves accions serien aprovades, haurien d'aconseguir la victòria amb les forces que ja estaven en el teatre d'operacions. Ells no podien esperar reforços d'altres teatres de la guerra.Rt. Hon. Austen Chamberlain, Mesopotamia Commission Testimony, 21 desembre 1916 (London: His Majesty's Stationery Office, 1917), p. 796.
El preludi de la batalla miniatura|Major-General Charles V. F. Townshend, comandant de la 6th (Poona) Division en 1915 Amb l'aprovació assegurada de les autoritats superiors, el comandant de l' IEF D, el tinent general Sir John Nixon, i el seu principal comandant de camp, el major-general Townshend de la 6th (Poona) Division, van començar a armar un pla per a capturar Kut al-Amara.
En aquell moment, des del seu inici com una brigada reforçada que havia desembarcat per a protegir els interessos petroliers britànics, l' IEF D s'havia ampliat a una força d'aproximadament de dues divisions, la 6a (Poona) Divisió i la 12a Divisió de l'Índia. En total, l' IEF D estava formada per 6 brigades d'infanteria i una de cavalleria. Tot i que Nixon comandava l'equivalent a un cos d'infanteria, l'àrea de responsabilitat de l' IEF D va augmentar. A més de la zona al voltant de Bàssora, la IEF D també havia de controlar el nord al llarg del Tigris fins Ali al-Gharbi, i fins Nasiriyah al llarg de l'Eufrates. En absència de camins eficaços o qualsevol tipus d'una xarxa ferroviària, els viatges de llarga distància per la regió només es podien efectuar al llarg dels rius. Per a mantenir el control efectiu, la 12a Divisió de l'Índia es va dividir en destacaments per a protegir les línies de comunicació.
L'11 de setembre de 1915, Townshend va concentrar les seves forces en Ali al-Gharbi, al llarg del riu Tigris. Tenia a la seva disposició la 6a (Poona) Divisió, la 6a Brigada de Cavalleria de l'Índia, la 10th Royal Field Artillery Brigade, així com dos batallons de la 30a Brigada de l'Índia de la 12a Divisió de l'Índia. En total, la força de Townshend estava composta per 11.000 homes i 28 peces d'artilleria. Townshend va rebre el suport per a l'ofensiva d'una flota combinada Royal Navy / Royal Indian Marine (RN / RIM), sota el comandament del capità de corbeta Edgar C. Cookson, que operaria al llarg del Tigris durant l'avanç cap a Kut al-Amara; això va incloure els vaixells fluvials Shaitan, Comet, i Sumana, així com quatre barcasses tirades per cavalls i dues llanxes de motor. Cada vaixell anava armat amb un canó 12 de lliures (aproximadament 76,2 mm), mentre que les barcasses estaven equipades amb canons de 4,7 polzades. La força de Townshend va avançar al llarg del Tigris des d'Ali al-Gharbi. Sense cap mena de ferrocarril o transport motoritzat, van se totalment dependents del transport en animals o del transport fluvial. Tot i que va rebre la pressió de l'alt comandament per a avançar, a Nixon li van negar qualsevol cosa que alleugerís la situació logística de l' IEF D. No només Nixon no va rebre un suport logístic addicional, sinó que no va poder sol·licitar la devolució dels animals que el seu predecessor havia enviat de tornada a l'Índia i que eren necessaris per a transportar els subministraments de Townshend.General Sir Beauchamp Duff, Mesopotamia Commission Testimony, 5 desembre 1916, p. 712.
miniatura|esquerra|Coronel Nureddin İbrahim Paşa, comandant del 6è Exèrcit en 1915 Esperant a les forces angloíndies estava el 6è Exèrcit otomà. El 6è Exèrcit otomà es componia de les restes de les divisions 35a i 38a. Malgrat els reforços promesos, no hi havia la garantia que arribarien en curt termini a causa de la manca d'una xarxa ferroviària eficaç. D'altra banda, amb la batalla de Gal·lípoli acostant-se al seu clímax, els recursos otomans es van concentrar allà, i també per a defensar-se de l'ofensiva a les muntanyes del Caucas de la Rússia Imperial.
A més, les divisions 35a i 38a van patir un canvi en el comandament. L'anterior comandant del Comandament d'Àrea d'Iraq, el coronel Süleyman Askeri Bey, després de les derrotes de la batalla d'Al-Qurnah i de la batalla de Shaiba, es va suïcidar mentre es recuperava de les ferides. El seu successor va ser el coronel Nureddin İbrahim Paşa, un veterà de les guerres dels Balcans, que va rebre l'ordre d'Enver Paşa de defensar cada pam de la vilayet de Bagdad i de recuperar Bàssora. Malgrat aquestes ordres, els recursos de Nureddin eren limitats. Sobre el paper, una divisió otomana estava formada per entre trenta i quaranta mil homes, no obstant això, era estrany que una divisió otomana tingués alguna vegada aquests efectius. De mitjana, les divisions otomanes van poder reunir uns 17.500 homes. La força disponible del 6è Exèrcit per a la defensa contra l' IEF D era d'uns 10.000 homes i 32 peces d'artilleria. Aquesta força es componia principalment de reclutes àrabs no fiables.
Nureddin va triar Es Sinn per a establir les seves defenses, un meandre del Tigris al sud de Kut al-Amara. Al nord o el banc esquerre, va fer cavar a les tropes de la 38a Divisió una sèrie de dues xarxes de trinxeres. Totes dues estaven a la riba del riu Tigris; una es va estendre cap al pantà de Suwada i l'altre va acabar en el pantà d'Ataba. Suwada i Ataba es van considerar pantans intransitables; la seva grandària, fins i tot en els mesos secs del final de l'estiu i principis de tardor, va fer pensar que eren barreres efectives contra qualsevol maniobra envoltant gran escala. Al sud del Tigris, Nureddin va construir una altra sèrie de trinxeres, que es van estendre des del riu fins a un reducte fort. Tot i que les línies de trinxeres del sud no estaven prop d'obstacles infranquejables, la posició tenia en alguns llocs l'únic terreny elevat de la zona que li donaven un excel·lent camp de tir. La força de reserva de Nureddin es va conservar a 8 km riu amunt; un pont flotant li permetia canviar ràpidament les forces de riba, però havia de fer una marxa de 8 km si les volia utilitzar per a lluitar.
Batalla El 27 de setembre de 1915, les forces de Townshend es van acostar a les posicions otomanes al Es Sinn. Durant els dies anteriors, els reconeixements aeris i de cavalleria van explorar la zona i situar les defenses otomanes camuflades el millor que van poder. Els exploradors havien descobert que l'àrea entre els pantans d'Ataba i Suwaikiya, al nord de les línies otomanes, podia avançar una gran formació. En lloc d'atacar el capdavant de la posició, Townshend va optar per un complicat pla per a envoltar a les forces del Nureddin.
miniatura|Il·lustració en una revista popular de guerra que representa una visió idealitzada de l'atac dels Dorset contra el flanc esquerre de les trinxeres otomanes el 28 de setembre de 1915. A la riba dreta del riu, Townshend va desplegar els dos batallons de la 30a Brigada per a una demostració. El desplaçament de la major part de les seves forces ho va fer a través de la riba esquerra del Tigris, que després les va dividir en tres grups: Dues columnes van marxar al voltant dels pantans per a atacar les posicions otomanes des de la part posterior: La Columna A, integrada pels 2n (Dorset) Regiment, 117è Mahrattas, i una companyia de sapadors, sota el comandament del general de brigada Delamain, tenia la missió d'aclarir les posicions otomanes entre els pantans Ataba i Suwada. La Columna B, formada per la 17a (Ahmednagar) Brigada amb el 20è Punjabis i el 104è Wellesley's Rifles, sota el comandament del general de brigada Hoghton, tenia assignada l'atac a la línia de trinxeres posterior de les posicions otomanes. El tercer element, la 18a (Belgaum) Brigada sota el comandament del general de brigada Fry, faria una demostració al llarg de la part davantera otomana, fixant als defensors en la posició.
El general de brigada Delamain supervisaria l'maniobra de flanqueig. La brigada de cavalleria faria un cercle al voltant dels otomans i va anticipar una retirada a la banda esquerra del riu. Tanmateix, tot això dependria de l'execució d'una marxa nocturna de les forces angloíndies a través del desert i al voltant dels pantans.