Le Grand Macabre (El gran macabre), composta entre 1974 i 1977, i revisada el 1996, és l'única òpera del compositor György Ligeti. L'òpera està dividia en dos actes. El seu llibret, basat en l'obra de teatre La balade du grand macabre, de Michel De Ghelderode, va ser escrita per Ligeti en col·laboració amb Michael Meschke, director del teatre de titelles d'Estocolm. El llibret original va ser escrit en alemany; Der grosse Makaber, però per la primera producció va ser traduït al suec per Meschke, sota el seu títol actual.Griffiths and Searby 2003 Una de les característiques més interessants d'aquest llibret és que, només amb la modificació de pocs fragments, l'òpera pot ser cantada en diversos idiomes (entre els quals hi compten l'anglès, el francès, l'italià, l'hongarès i el danès).
Le Grand Macabre es va estrenar a Estocolm, doncs, el 12 d'abril de 1978 i des de llavors s'ha produït més de 30 vegades (Everett 2009, 29). Ligeti va revisar substancialment l'òpera en la producció de 1997 pel Festival de Salzburg, comprimint-ne l'estructura a través de talls en les escenes 2 i 4. També va musicar alguns dels fragments parlats originals, I en va suprimir alguns. La versió revisada va ser estrenada en el context del festival el 28 de juliol, en una producció dirigida per Peter Stellars.Steinitz 2003, 239 A Ligeti no li va agradar la direcció de Stellars, que camuflava la intenció del compositor de produir una sensació d'ambigüitat escènica i dramàtica, a partir de l'exposició d'una escenografia apocalíptica en el marc del desastre de Chernobyl.Everett 2009, 29
El 1992, tres de les àries de Le Grand Macabre es van arranjar per a ser programades en concerts de manera aïllada, sota el títol Mysteries of the Macabre. N'existeixen versions per soprano o trompeta acompanyats per orquestra, i també per petit conjunt instrumental o piano (Anon. n.d.).
Estil Le Grand Macabre arriba en un punt en el qual l'estil de György Ligeti està canviant substancialment. Aparentment, s'estava produint un canvi radical pel que fa al seu acostament a la música propi dels anys 60. Des d'aquí en endavant el compositor adoptaria una manera de fer música molt més eclèctica, que deixaria enrere les qüestions texturals i microtonals que l'havien ocupat en els anys anteriors. Per a Le Grand Macabre l'estil es tornaria molt més mòbil i voluble, adient per a reexaminar la modalitat i la tonalitat. En boca de Ligeti, aquest era un estil "no-atonal" (expressió que ens demostra la seva voluntat de desmarcar-se d'una rigidesa, de superar l'escull estilístic que suposava l'atonalitat com a paradigma de bona part de la música contemporània). Eclèctica és un adjectiu realment adequat per descriure l'òpera a la qual ens referim, ja que en ella Ligeti no forja un nou llenguatge musical. Simplement reaprofit, reordena, resignifica el concepte d' "obra" a través de la utilització de tècniques com el "pastiche" o la cita directa de músiques clàssiques, amb al·lusions clares als estils de Monteverdi, Rossini o Verdi.Searby 1997, 9 and 11
Elements estructurals de l'obra Papers PaperVeuPrimer repartiment, 12 April 1978 (Director: Elgar Howarth)Piet The Pot (Piet vom Fass)tenor de caràcterSven-Erik VikströmAmando (Spermando)mezzo-sopranoKerstin MeyerAmanda (Clitoria)sopranoElisabeth SöderströmNekrotzarbaix / barítonErik SaedénAstradamorsbaixArne TyrénMescalinamezzo-soprano de caràcterBarbro EricsonVenussoprano de coloraturaMonika LavénCap de la "Gepopo", the Secret Political Policesoprano de coloraturaBritt-Marie AruhnPríncep Go-GocontratenorGunilla SlättegårdRuffiackbaixSchobiackbarítonSchabernackbaixMinistre del Partit Blanctenor de caràcterMinistre del Partit Negrebaix / barítonCor: Poble de Breughelland i esperits, eco de Venus; cor fora d'escena
Orquestració Ligeti aposta per una orquestra extremadament diversa, amb una secció de percussió molt nodrida: 3 flautes (2 i 3 doblant piccolo) 3 oboès (2 doblant oboe d'amore, 3 doblant corn anglès) 3 clarinets en Si b (2 doblant clarinet en Mi b i saxo alt, 3 doblant clarinet baix en Si b) 3 fagots (3 doblant contrafagot) 4 trompes en Fa 4 trompetes en Do (1 i 2 doblant trompeta piccolo en Re) Trompeta baixa en Do 3 trombons (tenor, tenor-baix i contrabaix) Tuba contrabaix Timbales Percussió (4 instrumentistes) 3 harmòniques cromàtiques (tocades per trompistes o bé percussionistes) Celesta (doblant clavicèmbal) Grand Piano (doblant piano electrònic) Orgue electrònica (només manuals, doblant regal) Mandolina Arpa Cordes (3, 0, 2,6, 4) La vasta secció de percussió comprèn tant ítems domèstics com instruments de percussió estàndard. Vegem-los: Xilòfon Vibràfon Glockenspiel Marimba 12 clàxons de cotxe de diferent timbre 4 caixetes de música 6 timbres elèctrics 2 tamborins Tambor militar 2 caixes 3 bongos Conga Tamor tenor Tambor de processó 4 tom-toms 2 tambors baixos 2 triangles 3 cròtals 3 plats suspesos Un parell de címbals antics Dos parells de "crashed cymbals" Gong 2 tam-tams Campanes tubulars 2 campanes de temple japonès Maraques 2 güiros 2 "clappers" Bastons Castanyoles Xerrac 3 caixes xineses "Log-drum" 5 temple-blocks Picassa Taules de fusta Flauta d'èmbol Xiulet Xiulet "cucut" Xiulet d'avís Xiulet de sirena Xiulet de vaixell de vapor 2 sirenes 2 flexatons "Duck-quacker" Testos Gran rellotge amb alarma Gran metrònom piramidal Paper (de seda o de diari) Paper de vidre Wind machine Bossa de paper Plata amb coberteria Paella Pistola Lion's roar
Estructura dramàtica Primer Acte Escena 1
1. Preludi de clàxons de cotxe
2. Escena primera: Dies Irae
3. Away, you swag-pot!
4. Shut up!5. Oh...! – Amanda! Can do no more!
6. Ha-ha-ha-ha! Hey! Give me my requisites, slave
7. Melting snow is thy breast
8. Segon preludi de clàxons de cotxeEscena 2
9. One! Two! Three! Five!
10. Shapely and attractive figure
11. Venus! Venus!
12. Stop! – Sh!... Quiet, for heaven's sake!
13. Who's there? A Man? – A Man!
14. Finale: Fire and death I bring
Segon acte Escena 3
1. Preludi dels timbres
2. Arse licker, arse-kisser!
3. Posture exercises!
4. Tsk... – Pssst! Ha! Head of my Secret Service
5. Ahh! ...Secret cypher!
6. Hurray, hurray! My wife is dead, hurray!7. Entrada de Nekrotzar
8. Woe! Ooh! For the day of wrath
9. There's no need to fear
10. Up! – Drink! – Up!
11. Galimatias: Hmm! It's delicious
12. Where am I? What time is it?Interludi
13. Escena 4: Ghost Astradamors, are you dead?
14. Cànon mirall
15. Finale. Passacaglia: Ah, it was good
Sinopsi Primer acte Escena primera L'òpera comença amb un cor de dotze discordants clàxons de cotxe, amb altures i ritmes especificats en la partitura. D'una manera abstracta, això suggereix l'estèril paisatge modern dels embussos de trànsit. Amb el final de l'obertura, Piet the Pot, "by trade wine taster" (d'ofici catador de vi), al país de Breughelland (nom de l'artista que aparentment el va inspirar), apareix oferint-nos un lament borratxo, adornat amb sanglots. L'acompanyen els fagots, que es converteixen en l'instrument representatiu d'aquest personatge. El focus, però, es desplaça cap a dos enamorats, Amanda i Amando, actuats per dues dones encara que representa que són una parella de sexes oposats. Nekrotzar, príncep de l'infern, sent els enamorats des de dins la seva profunda tomba i subtilment s'afegeix al seu duet, sense que se n'adonin. Ells, confosos, descobreixen Piet i s'alteren en gran manera, creient que els està espiant. Piet protesta: "I spoke no word, so who spoke? The almighty?" (jo no he dit res, i llavors qui ha sigut? El senyor?). Just després, els enamorats s'amaguen a la tomba per morrejar-se.
Nekrotzar emergeix entonant un motiu, exclamant "away, you swagpot! Lick the floor, you dog! Squeek out your dying wish, you pig!" (fora, desgraciat! Llepa el terra, gos! Crida ben fort el desig de morir que tens, porc!). Piet respon de manera semblant, amb frases confuses i èbries, fins que Nekrotzar el fa callar: "Shut up!". Piet ha d'esdevenir l'esclau de la Mort i retirar tots els seus "instruments" de la tomba. A mesura que les exigències de Nekrotzar es tornen més bèsties, Piet les va acceptant amb servilitat, fins que li requereix que deixi "fer-se sacsejar el coll per la set". Amb això no hi està d'acord, ja que Nekrotzar "només havia parlat de mort, no de càsig!" L'objectiu de Nekrotzar és destruir el món amb un cometa que Déu li enviarà aquella mateixa nit. Mentre Nekrotzar explica la seva missió, acompanyat per clusters en el registre greu del piano i l'orquestra, s'hi afegeix el cor, advertint "to take warning now, at midnight thou shalt die" (aneu amb compte, a mitjanit morireu). Un metrònom, el tempo regular del qual ignora el de la resta de l'orquestra, s'hi acopla. Nekrotzar insisteix que PIet ha d'esdevenir el seu cavall, i l'última protesta de Piet és un plor final: "cock-a-doodle-doo!" Mentre cavalguen cap a la seva gesta, els enamorats emergeixen i canten un altre duet, ignorant completament la fi dels temps gaudint de la mútua companyia.
Escena segona La trama recomença amb un segon preludi de clàxons de cotxe, que anuncia un canvi d'escena als dominis d'un astrònom, Astradamors, i la seva sàdica dona, Mescalina. "One! Two! Three! Five!", exclama Mescalina, agredint el seu home amb un fuet al ritme d'uns acords cromàtics i canviants. Astradamors, vestit amb parracs, en demana més de forma poc entusiasta... Ella l'obliga a aixecar-li les faldilles, i se'l treu de sobre amb una escopinyada. Convençuda que l'ha mort, comença a sanglotar, i després es planteja si realment és mort. Convoca llavors l'aranya, aparentment la seva mascota, i ho fa acompanyada d'un duo de clavicèmbal i orgue. Astradamors s'aixeca, protestant que "spiders always give him nausea". Com un càstig per haver intentat simular la seva mort, l'obliga a prendre part en un ritual domèstic, una dansa rítmica: "the Gallopade". Tot acaba amb un petó, mentre l'home canta, amb falset, el "Sweetest Sunday".
Mescalina el condueix tot seguit cap al telescopi. "Observe the stars, left, right. What do you see up there? By the way, can you see the planets? Are they all still there, in the right order?" (Observa les estrelles, esquerra, dreta. Què hi veus allà dalt? Per cert, hi veus els planetes? Encara hi són, en l'ordre correcte?). S'adreça tot seguit a Venus amb una súplica apassionada per un marit millor, acompanyada per l'oboè d'amor... Mentre s'adorm, Astradamors clama en silenci: "I would punge the whole universe into damnation, if only to be rid of her!" (Submergiria l'univers sencer en la pitjor de les condemnes, només per treure-me-la de sobre!). Just darrere apareix Nekrotzar i la seva trompeta, mentre Venus parla amb Mescalina. Venus l'informa que ha enviat dos homes, i és llavors quan Nekrotzar fa un pas endavant per anunciar-se com el "well-hung man" (home ben dotat) que requeria Mescalina. Fan un amor exagerat, i mentre Venus l'aprova en un xiscle fervent, Piet i Astradamors ho comenten. Nekrotzar mossega de cop Mescalina al coll, matant-la, i insisteix que Piet i el seu nou servent (Astradamors) moguin el cos fins on no molesti. Tot desemboca en un ditirambe final, on els tres personatges canten a trio "fire and death I bring, burning and shrivelling" (porto foc i mort, cremant i desfigurant). Tot d'un plegat, Nekrotzar organitza la seva brigada i es preparen per viatjar cap al palau reial del Príncep Go-go. Abans d'això Astradamors destrueix completament casa seva, proclamant: "at last, I am master in my own house" (finalment sóc amo a casa meva).
Segon acte Escena tercera