miniatura|Un policia religiós talibà pega una dona afganesa a Kabul el 26 d'agost de 2001. El reportatge es pot veure aquí. El tractament talibà de la dona està basat en el sexisme (masclisme) i la misogínia amb les dones per part dels talibans durant l'Emirat Islàmic de l'Afganistan. El seu objectiu era crear "un entorn segur on la castedat i la dignitat de la dona pugui tornar a ser sagrada",Nancy Hatch Dupree. 'Afghan Women under the Taliban' in William Maley (2001) . Fundamentalism Reborn? Afghanistan and the Taliban. London: Hurst and Company, pp145-166. aplicant una interpretació extrema de les creences del paixtuwali sobre la vida a la purdah.Marsden, Peter. (1998). The Taliban: War, religion and the new order in Afghanistan. London: Zed Books Ltd, pp88-101.
Les dones afganeses eren forçades a portar el burca en públic en tot moment perquè, segons un portaveu talibà, "la cara d'una dona és una font de corrupció" pels homes no relacionats amb ella.M. J. Gohari (2000). Era una segregació sistemàtica que es pot anomenar apartheid de gènere, on no es permetia treballar a les dones, ni rebre educació a partir dels vint anys, i fins llavors només podien estudiar l'Alcorà.Hasan, Israr. (2011) THE CONFLICT WITHIN ISLAM: Expressing Religion Through Politics. iUniverse, p. 165
Les dones que volien rebre educació havien d'assistir a escoles clandestines, on s'exposaven a morir executades si les descobrien.Synovitz, Ron.Lamb, Christina. No podien rebre atenció mèdica per part de facultatius masculins, excepte si les acompanyava un home. Algunes van rebre assots públics i fins i tot se'ls hi va aplicar la pena de mort per haver violat les lleis dels talibans. PDF (857 KB), Physicians for Human Rights, August 1998."100 Girls' Schools in Afghan Capital Are Ordered Shut", The New York Times, June 17, 1998. Els talibans permetien en alguns casos el matrimoni de nenes menors de 16 anys. Amnistia Internacional va informar que el 80% dels matrimonis afganesos van ser forçats.
Polítiques de gènere
miniatura|Dones afganeses amb el burca Des dels vuit anys, no es permetia que les dones tinguessin contacte directe amb homes que no fossin familiars de sang propers, el marit o familiars de llei.Michael Griffin (2001). Altres restriccions eren: Les dones no havien d'aparèixer en els carrers sense un parent de sang o sense portar un burca Les dones no havien de portar sabates de taló perquè el seu soroll excita als homes Les dones no havien de parlar sorollosament en públic i cap desconegut hauria de sentir la veu d'una dona Les finestres de la planta baixa i la primera planta de totes les cases residencials s'havien de pintar per impedir que les dones fossin visibles des del carrer Fotografiar o filmar les dones quedava prohibit, així com mostrar fotos de dones en diaris, llibres, botigues o a casa Es modificaren els noms de llocs que incloguessin la paraula "dona" com el "Jardí de les Dones", que passà a dir-se "Jardí de la Primavera". Es prohibí que les dones apareguessin als balcons de les seves cases Es prohibí la presència de les dones a la ràdio, la televisió o qualsevol mitjà de comunicació públic
Mobilitat La llibertat de moviment de les dones a l'espai públic està restringida, i es dificulta a les que no poden comprar el burca o no tenen un mahram, és a dir, un familiar que les pugui acompanyar. Aquestes dones s'enfronten a un arrest domiciliari. Una dona colpejada brutalment pels talibans pel fet de caminar sola pels carrers ha de dir que "el meu pare va morir en una batalla... No tinc cap marit, cap germà ni cap fill. Com puc viure si no puc sortir sola?"Latifa My forbidden face: Growing up under the Taliban.
Una camperola de la ONG Terre des hommes va presenciar l'impacte en la mobilitat femenina a l'orfenat estatal més gran de Kabul, Taskia Maskan. Després d'apartar les dones de les seves ocupacions, durant un any es va impedir sortir al pati a les aproximadament 400 noies que vivien a la institució.Michael Griffin (2001). Els decrets que van afectar la mobilitat de les dones era : Es prohibí que les dones utilitzessin bicicletes o motocicletes, ni si anàven acompanyades. Es prohibí que les dones anessin amb taxi sense un familiar que les acompanyés. Els autobusos passaren a segregar per sexe per impedir que els homes i les dones viatgessin al mateix autobús. L'afectació a la vida de les dones era menys dramàtica si vivien i treballaven en ambients familiars. Necessitaven un nivell relatiu de llibertat per continuar amb les seves tasques. Si aquestes dones haguessin viatjat a una ciutat propera els haurien estat aplicades les mateixes restriccions.
Feina Els talibans s'oposaren als antics estatuts afganesos que permetien que les dones treballessin en feines al costat d'homes. Van considerar que era un trencament de la llei que anava en contra de la Xaria.M. J. Gohari (2000). El 30 de setembre de 1996, els talibans va decretar que es prohibia treballar a totes les dones. Es calcula que el 25% de les treballadores del govern eren dones, i quan s'agreujaren les pèrdues en altres sectors, diversos milers de dones van ser-ne afectades.Michael Griffin (2001). Això va tenir un impacte devastador en els ingressos de les cases, especialment en les famílies vulnerables o les dones vídues que no tenien ningú més que aportés diners, el que era habitual a Afganistan.
També hi van sortir perdent els qui tenien dones per a servir. L'educació elemental dels nens, no només de les nenes, va ser clausurada a Kabul, on tots els mestres eren dones. Milers de famílies amb educació van fugir de Kabul a Pakistan després que els talibans prenguessin la ciutat el 1996.Rashid Taliban (2000), p.106 Entre els qui es van quedar a Afganistan, hi hagué un increment de dones amb fills que passaren a viure en la indigència, ja que la pèrdua dels ingressos va deixar moltes famílies al límit de la supervivència.
El cap talibà Mohammed Omar va assegurar que les mestres i funcionàries seguirien rebent sous al voltant de 5 dòlars per mes, tot i que això era una oferta a curt termini. Un portaveu dels talibans va declarar: "L'acte talibà de donar salaris mensuals a 30,000 dones treballadores, que ara seuen còmodament a casa, és una feina-dones lliures, ara seient còmodament a casa, és una bofetada a la cara dels qui difamen als talibans, en referència als drets de la dona. Aquesta gent a través de propaganda infundada està intentant incitar a les dones de Kabul en contra dels talibans".M. J. Gohari (2000).
Els talibans va promoure l'ús de la família estesa, o el sistema de caritat zakat perquè les dones no necessitéssin treballar. Tanmateix, els anys de conflicte van significar que les famílies nuclears sovint espremudes havien de cuidar a tots els parents. La llei sovint privilegiava als homes, com quan dictava que els ajuts alimentaris a les famílies els havia d'anar a buscar un home. El ministre d'afers exteriors suplent Mullah Ghaus va negar la possibilitat que una dona pogués no tenir cap parent home i es va mostrar sorprès pel grau de preocupació internacional per aquestes dones, que va dir que eren un percentatge molt petit de la població afganesa.Michael Griffin (2001). Per les dones rurals hi hagué generalment pocs canvis en les seves circumstàncies, ja que les seves vides ja eren dominades pel treball domèstic, agrícola i reproductiu no remunerat i necessari per la subsistència.
Les dones que treballaven en tasques sanitàries eren exemples de la prohibició d'ocupació, però tot i això havien de treballar amb moltes limitacions. El calvari físic per arribar al lloc de treball a través del sistema segregat dels autobusos i l'estès assetjament va significar que algunes dones decidissin deixar els seus llocs de feina. De les que van continuar treballant, moltes van viure dins la por del règim i van decidir quedar-se a viure dins els hospitals durant la setmana laborable per limitar l'exposició a les forces talibanes. Aquestes dones eren vitals per assegurar els serveis ginecològics, prenatals i obstetrícia, i ho feien amb un gran nivell de compromís. Sota el règim de Rabbani hi havia hagut unes 200 dones treballant a l'hospital de Kabul Mullalai, i n'hi havia unes 50 amb els talibans. Les ONG que van treballar a l'Afganistan després de la caiguda dels talibans del 2001 van trobar en l'escassetat de dones professionals de la salut un obstacle significatiu a la seva feina.
L'altra excepció a la prohibició de treballar va permetre a un nombre reduït de treballadors humanitaris que es quedessin treballant. Els codis de segregació talibans impedien que les dones poguessin ser avaluades per obtenir l'accés a les dones vulnerables o als equips de recerca. Aquesta excepció no va ser uniforme en tot el moviment dels talibans, ja que la participació de les dones variava segons les circumstàncies. La ciutat de Herat va ser particularment afectada per les normes que feien referència al tractament de les dones, ja que havia estat una de les àrees més cosmopolites i obertes a l'exterior abans del 1995. Les dones abans podien treballar en algunes feines, un permís que fou limitat per les autoritats dels talibans. El nou governador de Herat, Mullah Razzaq, va dictar que es prohibís a les dones l'accés a la seva oficina per impedir que provoquessin distraccions.Butcher & Bolt: Two Hundred Years of Foreign Failure in Afghanistan, David Loyn, pg 243 ()
Educació Els talibans van reconèixer el seu deure islàmic d'oferir educació tant als nois com a les noies, però van dictar un decret per a prohibir que les noies de més de 8 anys rebessin educació. Maulvi Kalamadin va insistir en el caràcter provisional de la suspensió i que les dones tornarien a anar a l'escola i la feina quan s'aconseguís suficient seguretat als carrers per impedir el contacte entre els homes i les dones. Els talibans volien tenir el control total de l'Afganistan abans de portar un cos d'Ulemes per determinar el contingut d'un nou pla d'estudis per reemplaçar una visió islàmica Mujahidí que consideraven inacceptable.
El sistema educatiu patí les conseqüències de la prohibició de les dones a treballar. Només dins de Kabul aquesta llei va afectar 106.256 noies, 148.223 nois i 8.000 universitàries. També 7.793 professores van ser rebutjades, un moviment poc pensat que va obligar a tancar 63 escoles per la manca sobtada d'educadors.Michael Griffin (2001). Algunes dones van establir escoles clandestines a les seves cases per les nenes del veïnatge, o per altres dones, mentre de portes enfora deien que cosien, com a l'Escola de costura Agulla d'Or. Les estudiants, els pares i els mestres eren conscients de les conseqüències que podia tenir el que feien si els talibans ho descobrien, però aquestes accions els permetien conservar un sentiment de llibertat i esperança.Latifa My forbidden face: Growing up under the Taliban.
Salut Abans que els talibans prenguessin el poder a l'Afganistan s'havia permès als doctors homes de tractar les dones als hospitals, però aviat es va fer un decret perquè cap metge pogués tocar el cos de cap dona sota un pretext mèdic.Latifa My forbidden face: Growing up under the Taliban. Amb menys metgesses, es va incrementar la distància que les dones havien de fer per a ser ateses i va disminuir el subministrament dels dispensaris prenatals.
A Kabul, algunes dones van fer clíniques informals a les seves cases per a donar servei a la família i als veïns, però tenien difícil d'obtenir els subministraments mèdics i per això la seva efectivitat va ser limitada. Moltes dones van sofrir patiments prolongats o mort prematura per manca de tractament. Aquelles famílies que tenien els mitjans i el suport dels seus familiars homes podien anar a buscar l'atenció mèdica al Pakistan.Latifa My forbidden face: Growing up under the Taliban.