LAssociació Civil Àvies de la Plaza de Mayo és una organització de drets humans argentina que té com a finalitat localitzar i restituir a les seves legítimes famílies tots els nens segrestats-desapareguts per l'última dictadura militar (1976-1983), crear les condicions per prevenir la comissió d'aquest crim contra la humanitat i obtenir el càstig corresponent per a tots els responsables. Està presidida per Estela Barnes de Carlotto i té la seu central a Buenos Aires. Fins a novembre de 2015 les Àvies han recuperat la identitat original de 119 nets. Han estat nominades en cinc ocasions al Premi Nobel de la Pau: entre el 2008 i el 2012. El 14 de setembre de 2011 van rebre el premi Félix Houphouët-Boigny, atorgat per la Unesco, pel seu treball en matèria de drets humans.“El premio es una caricia para el alma”
El 24 de març de 1976 es va establir a Argentina una dictadura autodenominada Procés de Reorganització Nacional (1976-1983), va establir una metodologia d'eliminació massiva d'opositors, que ha estat considerada judicialment com un genocidi, durant el qual van ser detingudes-desaparegudes milers de persones, amb utilització en gran escala de centres clandestins de detenció (CCD) on es procedia a la seva tortura, assassinat i desaparició dels cossos.Ver Terrorismo de Estado en Argentina en las décadas de 1970 y 1980#La discusión sobre la cantidad de personas desaparecidas.Ver Terrorismo de Estado en Argentina en las décadas de 1970 y 1980.
En aquest context els fills dels detinguts-desapareguts van ser tractats per les forces repressives com a "botí de guerra", per a això es va planificar detalladament, fins i tot per escrit, un sistema de detenció d'embarassades, parts clandestins, falsificació d'identitats i simulació d'adopcions, amb la finalitat d'apropiar-se dels nens. D'aquesta manera al voltant de cinc-cents nens van ser apropiats i privats de la seva identitat, i en molts casos portats a viure amb persones que creien ser els seus pares i que en realitat van ser autors, partícips o encobridors de l'assassinat dels seus veritables pares.
L'inici de les Àvies de la Plaza de Mayo miniatura El cop d'estat del 24 de març de 1976 va establir un règim terrorista que va tenir com a eix la desaparició forçada dels opositors i la imposició d'un sentiment generalitzat de por destinada a paralitzar qualsevol reclam; el simple fet de preguntar pel parador d'un familiar detingut-desaparegut era perillós i podia resultar al seu torn en la detenció-desaparició pròpia. En aquest moment la situació d'indefensió i impotència dels familiars de les persones desaparegudes era extrema, ja que cap democràcia del món, ni l'Església Catòlica, de gran influència al país, o les organitzacions internacionals humanitàries, estava disposada a condemnar al règim militar i, per contra, en alguns casos cooperaven amb la repressió il·legal. Tampoc era possible recórrer al sistema judicial, ja que els jutges argentins rebutjaven sistemàticament els recursos d'habeas corpus. miniatura|El mocador blanc, símbol de les Mares i les Àvies de la Plaza de Mayo. La foto reprodueix el dibuix realitzat a l'àrea de la ronda a la Pirámide de Mayo, declarat lloc històric.El 10 de marzo de 2005 la Legislatura de la Ciudad Autónoma de Buenos Aires sancionó la Ley 1.653 que declaró Sitio Histórico al área que rodea a la Pirámide de Mayo, espacio en el cual se pintaron con blanco las representaciones de los pañuelos que las Madres de Plaza de Mayo utilizan atados alrededor de sus cabezas para identificarse y pedir justicia por sus hijos desaparecidos. En aquestes condicions un grup de mares, pares i familiars de desapareguts van iniciar un moviment de resistència no violenta.
El 30 d'abril de 1977 van començar a marxar cada dijous al voltant de la Pirámide de Mayo, a la plaça del mateix nom, situada enfront de la casa de govern. Inicialment es reconeixien entre si portant un petit clau; després les dones van decidir cobrir-se el cabell amb un bolquer de tela blanc. El grup va rebre ràpidament el nom de Mares de la Plaza de Mayo i per la seva sola presència va començar a exercir pressió nacional i internacional sobre la destinació de les persones que desapareixien a l'Argentina.
Gairebé al mateix temps, el 15 de maig, María Eugenia Casinelli (consogra del poeta Juan Gelman) i altres onze àvies signaven un habeas corpus col·lectiu en forma de carta, dirigida a la justícia de Morón, en el qual feien saber l'existència de bebès desapareguts i sol·licitaven que se suspenguessin totes les adopcions. La carta ha estat considerada document històric i antecedent immediat de la constitució de les Àvies de la Plaza de Mayo a finals d'aquest any. Un fragment diu:
El setembre Alicia Zubasnabar de De la Cuadra, "Licha", va començar a assistir juntament amb el seu espòs i Hebe de Bonafini a les rondes de les Mares de la Plaza de Mayo, buscant a un fill, una filla embarassada, la seva nora i el seu gendre. Al mateix temps, una altra mare-àvia, María Isabel Chorobik de Mariani, "Chicha", havia començat a buscar a altres mares de desapareguts que, com ella, tinguessin també nets petits desapareguts. Mariani havia estat impulsada a agrupar-se amb altres àvies per Lidia Pegenaute, una advocada que s'exercia com a assessora de menors en els tribunals de La Plata i que li va lliurar la direcció d'Alicia de De la Cuadra perquè fos a veure-la. Peganaute, va ser un dels casos excepcionals de funcionaris del poder judicial, que van col·laborar genuïnament amb els familiars de desapareguts. En els últims mesos de l'any, Chicha Mariani va anar a buscar Licha de De la Cuadra a la seva casa de La Plata:
Aquest dia Alicia de De la Cuadra va convidar Chicha Mariani a sumar-se a l'acció que les Mares de la Plaza de Mayo estaven preparant amb motiu de la visita a l'Argentina del Secretari d'Estat dels Estats Units Cyrus Vance. Simultàniament, De la Cuadra va començar a preguntar, entre les Mares de la Plaza de Mayo, les que també buscaven nets, per començar a una acció conjunta destinada a recuperar-los. El 21 de novembre les Mares de la Plaza de Mayo van irrompre en la cerimònia oficial per lliurar-li cadascuna a l'alt funcionari estatunidenc un resum dels seus fills i nets desapareguts. Va ser la primera vegada que van estar juntes les dotze àvies considerades fundadores.
Les dotze primeres miniatura|Estela Barnes de Carlotto i Néstor Kirchner a casa Rosada, Buenos Aires (2006). Les fundadores de les Àvies de la Plaza de Mayo van ser dotze mares-àvies de desapareguts, que tenien llavors una edat entre els 50 i els 60 anys: Mirta Acuña de Baravalle Beatriz H. C. Aicardi de Neuhaus María Eugenia Casinelli de García Irureta Goyena Eva Márquez de Castillo Barrios María Isabel Chorobik de Mariani Delia Giovanola Clara Jurado Leontina Puebla de Pérez Raquel Radio de Marizcurrena Vilma Delinda Sesarego de Gutiérrez Haydee Vallino de Lemos Alicia Zubasnabar de De la Cuadra Inicialment van adoptar el nom d'Abuelas Argentinas con Nietitos Desaparecidos i Alicia de De la Cuadra va ser reconeguda com la primera presidenta del grup; el 1980 van acabar acceptant la denominació per la qual ja eren conegudes, Àvies de la Plaza de Mayo.
Aquest subgrup de les Mares va comprendre que la situació dels nens apropiats per les forces de seguretat, era diferent de la dels seus progenitors desapareguts i que es precisaven estratègies i metodologies específiques per recuperar-los. «Buscar els nets sense oblidar els fills», va ser la consigna que les va agrupar.
Una de les característiques essencials de les Àvies de la Plaza de Mayo, igual que les Mares, va ser la d'organitzar-se bàsicament com a grup de dones. Això no va significar que els avis, i en general altres homes i dones no col·laboressin amb l'Associació, però la direcció i la representació va recaure sempre sobre dones que tenien nets desapareguts.
La constitució de les Àvies de la Plaza de Mayo no va tenir un moment precís ni un acte formal. Va ser un procés de confluències entre dones buscant nets. Així es va formar un nucli inicial de dotze àvies, que van començar a reunir-se de manera sistemàtica, des de la fi de 1977. Les Àvies de la Plaza de Mayo han adoptat com a data de la seva creació, el 21 de novembre de 1977; no obstant això, elles mateixes aclareixen que la data és simbòlica i que es va tractar d'«un desori de la memòria» que les va portar a confondre el dia en què van lliurar les seves notes a Cyrus Vance.
Actuació durant la dictadura
miniatura|"Per reunir-se sense cridar l'atenció, les àvies simulaven aniversaris en bars i confiteries, com Las Violetas, situada a Rivadavia i Medrano, de la ciutat de Buenos Aires. "Van aprendre a simular somriures i cantaven l'«aniversari feliç» mentre intercanviaven regals (i informació) mirant cap als costats per veure si no les seguien".
Terror local, indiferència mundial Les àvies es van ser constituint progressivament com una organització. En els primers mesos va haver-hi àrdues discussions entre les Mares de la Plaza de Mayo sobre la conveniència o no que les àvies s'organitzessin formalment com a grup diferenciat. No obstant això, la recerca dels nets requeria una sèrie d'activitats específiques (recorreguda de cases-bressol i orfenats, tràmits abans als jutges de menors, recerca dels casos d'adopció coneguts) que les va portar naturalment a reunir-se, coordinar accions i, finalment, a presentar-se com a Àvies.
Van començar a reunir-se en esglésies o confiteries tradicionals de Buenos Aires, com la “Richmond”, la “London”, “Las Violetas” o el “Tortoni”, aparentant ser dones majors prenent el te o celebrant algun aniversari. També van mantenir algunes trobades a la parada "El Palenque" del Parc Pereyra Iraola, en la ruta de Buenos Aires cap a La Plata, simulant realitzar pícnics, en un lloc d'esplai massiu popular. Es tractava de persones sense cap experiència en activitats polítiques o organitzatives, ni coneixements sobre els mecanismes institucionals nacionals i internacionals, que intentaven actuar pràcticament sense suports interns ni externs, en un mitjà en el qual no existia el més mínim respecte als drets humans.
La tasca inicial, com ja havien fet les Mares de la Plaza de Mayo, va ser armar un resum escrit presentat en carpetes, de cadascun dels seus familiars desapareguts, destacant la condició d'embarassada de les seves filles o nores, o la desaparició dels seus nets. Algunes, que havien rebut notícies sobre el naixement dels seus nets, van posar també les dates estimades de naixement, el sexe i en alguns casos, els noms i fins a les fotos dels bebès desapareguts, per ser presentades a organitzacions nacionals i internacionals, amb la finalitat de sol·licitar ajuda humanitària.
Però probablement el més notable de les Àvies de la Plaza de Mayo hagi estat la tasca d'investigació directa que van encarar i van organitzar, per establir la sort i parador dels seus nets. Actuant com si fossin detectius, elles mateixes van organitzar sense mitjans, un sistema d'intel·ligència coordinat, recorrent els jutjats de menors, orfenats i cases bressol, buscant incoherències en les adopcions o "naixements" estranys de l'època, observant a les famílies sospitoses d'haver-se apropiat dels seus nets, prenent fotos dels nens en jardins d'infants i escoles, etc. Tota aquesta informació era compartida, analitzada de manera sistemàtica en grup i registrada. A poc a poc van començar a rebre també —i segueixen rebent— denúncies i dades que la població els feia arribar, com una manera de col·laborar en la tasca d'ubicació dels petits. Les Àvies (i les Mares) van crear així una àmplia xarxa de recol·lecció informal de dades que va arribar fins als llocs més imprevists.