miniatura|Disfressa de lleó al Carnaval de Barranquilla. miniatura|Disfresa amb plomes d'aus. El Carnaval de Barranquilla és la festa folklòrica i cultural més important de Colòmbia. Més d'un milió de persones, entre visitants i locals participen anualment a la festa, la qual se celebra des del dissabte fins al dimarts anteriors al Dimecres de cendra. La temporada de Carnestoltes comença el dissabte abans del Dimecres de cendra, quan comencen les festes públiques, no obstant això, altres activitats directament relacionades amb el carnestoltes se succeeixen durant gran part de l'any. El naixement del carnestoltes de Barranquilla es va donar al , actualment participen prop de cinc-centes agrupacions folklòriques i genera aproximadament quaranta mil milions de pesos en ingressos.
El Carnaval de Barranquilla és un esdeveniment cultural en el qual s'expressen totes les varietats culturals i el folklore de la Costa Carib colombiana, així com les més variades manifestacions culturals locals, la música popular i el ball. Constitueix l'aspecte més representatiu de la ciutat que cada any atreu a propis i a estranys. Algunes de les disfresses més tradicionals del Carnaval de Barranquilla són el de Marimonda, el Gargot, el Congo i el Monocuco. Són motiu de riures i esglais tot tipus d'espècies animals, natives, i estranyes; negres africans; capgrossos; dements; «muñecotas» (monyicots); super-herois; éssers mitològics, que transcendeixen els límits de la sexualitat i la mort, entre un nombre gairebé interminable d'invencions i ocurrències populars. Característiques del Carnaval de Barranquilla són les màscares de torito, de tigrillo i d'oso, entre d'altres. Les disfresses satíriques i al·lusius a successos d'actualitat són motiu d'hilaritat col·lectiva i causen gran expectativa cada any.
Per la seva varietat i riquesa cultural, el Carnaval de Barranquilla ha obtingut dos importants reconeixements: «Patrimoni Cultural de la Nació», en declaració atorgada pel Congrés Nacional de Colòmbia el 26 de novembre de 2001, i «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat», concedida per la UNESCO a París el 7 de novembre de 2001.
Història miniatura|esquerra|Pintura de Barranquilla, any 1853. Barranquilla no va ser fundada sinó erigida en parròquia el 1774, i més tard en vila el 7 d'abril de 1813 després que pobladors de diferents procedències decidissin radicar-se en ella en virtut de la seva estratègica ubicació al marge de dues masses d'aigua importants per a la nació, el riu Magdalena i el mar Carib. La prosperitat va arribar a Barranquilla després de la independència d'Espanya gràcies a l'habilitació com a port d'exportacions del massia de Sabanilla, una ancorada a pocs quilòmetres de Barranquilla. Aviat les exportacions de Sabanilla van aconseguir superar a les de la ciutat de Cartagena. Això va fer que gran quantitat d'immigrants de Santa Marta, Cartagena, Mompox, poblacions localitzades al llarg del riu Magdalena i de l'interior del país, així com alemanys, anglesos, italians, nord-americans i altres grups nord-americans, àrabs i jueus trobessin a Barranquilla un lloc propici per emprendre la seva vida. La multitud de races que convivien a la ciutat va modelar el tarannà propi dels barranquillers, caracteritzat per l'alegria, per un escàs respecte cap a les jerarquies, per la irreverència i pel "mamagallismo" o presa de pèl, pròpies d'una ciutat que rep amb els braços oberts tradicions culturals de gran transcendència com és el Carnestoltes.
Origen Se sap que des de temps colonials van existir diferents festes populars com a carnestoltes a la ciutat veïna de Cartagena. Aquestes celebracions van ser portades pels europeus al Nou Món i van florir gràcies als capítols, mandingas, carabalies congos o mines de negres que va haver-hi a Cartagena. Amb el passar dels anys, els carnestoltes van cedir davant les festes de la Candelaria i les Festes de novembre. Segons l'historiador Adolfo Meisel Roca, aquesta situació va donar motiu al trasllat a Barranquilla dels carnestoltes per al seu establiment definitiu a principis del , quan la ciutat vivia plena expansió econòmica i creixia demogràficament. Altres factors que van afavorir l'arribada del carnestoltes a Barranquilla van ser l'absència d'un passat colonial i la no prominència d'una festa religiosa, que van permetre que tots els barranquillers gaudissin d'una celebració sense precedents i sense importar la procedència o creença religiosa dels participants.
No se sap amb certesa, en quin any es va realitzar el primer carnestoltes, no obstant això el 1893 un barranquiller que havia estat vivint a Bogotà durant catorze anys, va expressar al seu retorn: Les dades registrades més antics, que fan referència a la celebració del Carnaval de Barranquilla, es troben no obstant això en la correspondència d'un viatger nord-americà, Van Rensselaer, el 1829. Aquesta crònica descriu a una celebració més aviat modesta d'acord amb la grandària de la població barranquillera d'aquell llavors:
Evolució miniatura|esquerra|Pintura d'un ruc feta a Barranquilla el 1858. Aquest animal va donar origen a disfresses i als "salons burreros" al . Amb la migració a Barranquilla van arribar expressions culturals de diferents regions. Danses, música, escultures i costums es van barrejar o es van mantenir intactes fins al dia d'avui. Moltes d'aquestes manifestacions que avui es practiquen en el carnestoltes encara es poden apreciar en poblacions veïnes al riu Magdalena; en altres casos aquestes danses van desaparèixer dels seus llocs d'origen. Aquest intercanvi que es va donar gràcies a la migració va ser un aspecte important per a l'establiment d'alguns costums de l'esdeveniment, com va ser la celebració del Pregó del Carnaval, acte amb el qual comença el precarnaval i el carnestoltes, que té els seus orígens en la lectura al pregó públic realitzat cada 20 de gener, dia de sant Sebastià, per autoritzar i informar sobre les celebracions que li permetien als esclaus durant la colònia per part de les autoritats del Virregnat a la ciutat de Cartagena. De manera anàloga, la primera Lectura del Pregó del Carnavl de Barranquilla va tenir lloc el 1865 al carrer Ancha, avui Passeig de Bolívar, declarant aquest dia com a "dia zero" per a la celebració del carnestoltes. Aquest és el primer indici que mostra la institucionalització del carnestoltes posat que fins al dia d'avui es manté intacta la tradició de celebrar la Lectura del Pregó cada 20 de gener.
D'altra banda, el cronista i historiador barranquiller Alfredo de les Espriella compte que segons testimoniatge orals els anomenats "salons burreros" van aparèixer cap a 1872 al carrer de les Vacas, avui coneguda com a avinguda Boyacá o carrer 30, que amb el pas dels anys serien ocupats per l'antic circ de toros i després pel Teatre La Bamba. De la Espriella indica que els salons burreros eren:
El nom d'aquests salons, anota el cronista, es devia al fet que moltes persones estacionaven aquí els rucs per a ballar i després anar-se'n. L'auge d'aquests espais es devia al fet que la societat barranquillera tenia la necessitat de comptar amb llocs que permetessin el gaudi col·lectiu. Al principi el jolgorio en els salons burreros es donava exclusivament el dissabte, no obstant això es van estendre al diumenge i després al dijous. Aquests llocs van gaudir per molt temps d'èxit, però a poc a poc anirien desapareixent a mesura que el carnestoltes s'organitzava i els salons de ball gratuïts es van tornar comuns i van permetre cap a l'última cambra del als actuals Barri Abajo i barri Rebolo el sorgiment de les primeres danses coreogràfiques del carnestoltes com el van ser la dansa del Congo l'any 1876. Altres espais com el Club Barranquilla, fundat el 12 d'octubre de 1888 i el Teatre Emiliano, inaugurat el 1895, es van convertir en llocs per a la trobada de les classes altes, constituïdes en la seva majoria per estrangers assentats a la ciutat a la fi de segle. Alfredo de la Espriella indica:
Maduresa miniatura|Passeig Bolívar, també anomenat "Camellón Abello" els anys 30, per on passava la desfilada de la Batalla de Flors del Carnaval de Barranquilla. El desenvolupament del Carnaval de Barranquilla, vist en funció de contextos urbans i socials que es modifiquen, va representar un fenomen dinàmic amb enormes reptes d'adaptació pels barranquillers. Això, sumat al sentit de pertinença i patrimoni col·lectiu a la tradició folklòrica dels barranquillers, va significar un motor important per a la construcció de tots els aspectes que tenien a veure amb el carnestoltes, convertint-ho en un referent fonamental per a la vida quotidiana dels quals van habitar la ciutat. El carnestoltes es va tornar ràpidament en un espai en el qual els pobres, els de classe mitja i els rics van ser capaços de compartir la dansa, la jovialidad i l'orgull de comptar amb l'esdeveniment, evidenciat en els esdeveniments organitzats en els quals la gent podia participar. No obstant el que el carnestoltes realment mostrava era un il·lusori parèntesi en el qual es trencava amb tota norma social. En aquesta època es va crear el càrrec de "Presidente del Carnaval", acompanyat d'una "Junta Organitzadora", la missió principal de la qual era consolidar els interessos de tots els barranquillers i recolzar les iniciatives que aportessin a enriquir el carnestoltes, com ho va ser en el seu moment la creació de la "Batalla de Flors", que buscava celebrar de manera simbòlica el final de la Guerra dels Mil Dies, conflicte civil que va esclatar el 17 d'octubre de 1899 i va finalitzar l'any de 1903 amb la signatura dels armisticis de Neerlandia i Wisconsin. De la Espriella ens explica sobre la Batalla de Flors:
A partir de l'any de 1918, amb l'elecció de la primera reina del Carnaval de Barranquilla, la jove barranquillera Alicia Lafaurie Roncallo, es van obrir les portes perquè noies pudientes de l'època poguessin ser designades "sobiranes" de les activitats carnavaleres. No obstant això aquesta tradició s'aconsegueix institucionalitzar, encara que per vot popular, l'any 1923 amb el nomenament de Reina del Carnavals a Toña Vengoechea Vives, després de no haver-se presentat elecció durant 5 anys. No va ser sinó fins al 1936 quan es va tornar costum nomenar reines del carnestoltes per designació a Lolita Obregón com a reina. Aquest mateix any, el Comitè de Carnaval de la Societat de Millores Públiques va assumir les regnes de la festa per realitzar la primera Batalla de Flors per l'avinguda Olaya Herrera.
No se sap exactament com va ser el trasllat dels esdeveniments dels salons de ball als ardents carrers barranquillers, no obstant això un dels cronistes del vell carnestoltes el prelat Pedro María Revollo, descriu amb detall les danses del carnestoltes en un exemplar de 1942 de la revista Mejoras:
L'any de 1949 es va promulgar "El Somni del Rei Momo", el primer ban escrit pel gran cronista de les festes, Alfredo de la Espriella.
Altres decisions importants que van aportar durant aquest període van ser que l'any de 1967 es va realitzar la primera "Gran Parada", una desfilada de danses folklòriques sense carrosses, el 1969 es va crear del Festival d'Orquestres, competència musical per gèneres que es disputa entre els diferents cantants i orquestres que es presenten en el Carnestoltes, i el 1974 per iniciativa de la cantant i compositora Esthercita Forero es va dur a terme la Guacherna, esdeveniment que rescataria una tradició perduda, la de desfilades, cumbiambas i tamboras nocturnes que alegraven els barris de la ciutat.
Renovació