miniatura|Ruth Laredo, 1990, a Nova York (foto: col·lecció privada Jennifer Laredo Watkins) va ser una pianista clàssica estatunidenca. Va esdevenir famosa en la dècada dels 1970s en particular per la seva primícia de l'enregistrament de les 10 sonates de Skriabin i les obres de piano sol completes de Rakhmàninov, pel seus enregistraments de Ravel i, en els 16 i mig anys abans de la seva mort, per la seva sèrie de "Concerts amb Comentaris" al Museu Metropolità de l'Art. Sovint es parlava d'ella com la “Primera Dama del Piano d'Amèrica”.
Biografia Ruth Meckler va néixer el 20 de novembre de 1937 a Detroit, Michigan, la més gran de les dues filles de Miriam Meckler-Horowitz, una mestra de piano, i Ben Meckler, un mestre anglès. Al dos anys ja era capaç de tocar el God Bless America al piano de la seva mare, sense haver rebut classes.Ruth Laredo, The Ruth Laredo Becoming a Musician Book, Schott/European American Music, 1992, , 1992
A l'edat de vuit anys la seva mare li va dur a un concert de Vladimir Horowitz en el Auditori Maçònic de Detroit. Després del concert Ruth Meckler va jurar que un dia ella esdevindria pianista de concert.:51 Aquell dia Horowitz va tocar Skriabin, i l'aleshores nena va quedar tan fascinada per aquella música que va desenvolupar un passió de per vida per Skriabin i altres compositors russos, incloent Rakhmàninov, contemporani de Skriabin. miniatura|esquerra|Ruth Laredo, 1970, a Nova York (foto: col·lecció privada Jennifer Laredo Watkins) El 1960 es va traslladar a Nova York i es va casar amb el violinista bolivià, nacionalitzat estatunidenc, Jaime Laredo, qui era tres i mig més jove que ella. Es van conèixer al Institut Curtis de Música de Filadèlfia, i van actuar junts regularment fins al seu divorci l'any 1974 (algunes publicacions indiquen incorrectament l'any 1976). Van tenir una filla l'any 1969, Jennifer, qui està casada amb Paul Watkins, director principal i director musical de l'Orquestra de Cambra Anglesa. Jennifer Laredo viu a Londres.
Durant l'embaràs i després del naixement de la seva filla, Ruth Laredo va haver de reduir la gira de concerts amb el seu marit. Desitjant enregistrar la música de Skriabin, es va apropar a diverses companyies discogràfiques amb la proposta de enregistrar el complet de les 10 sonates del compositor. Alan Silver de la Connoisser Society va acceptar el risc, tot i que inicialment només amb un únic LP (amb les Sonates No. 5, No. 7 "Missa blanca", No. 9 “Missa negre”, Vuit Estudis Op. 42). Després del notable èxit d'aquest primer enregistrament, la discogràfica va oferir Laredo la possibilitat d'enregistrar les set sonates restants, esdevenint la primera persona en enregistrar les seves sonates al complet. Aquesta fita va marcar el començament de la seva identificació per part del públic com a solista.
Retrospectivament, Laredo explica en el llibre "The Ruth Laredo Becoming a Musician Book" (”El llibre de com Ruth Laredo va esdevenir músic” (publicat el 1992) que allò va ser una forma alternativa de embarcar-se en una carrera en solitari: trobar un repertori verge, alguna cosa que ningú hagués fet abans. El camí més obvi seria el de guanyar concursos, però Laredo mai va tenir èxit en concursos importants, tret de les Audicions Internacionals de Joves Artistes de Concert.
Quant la seva filla ja tenia prou edat Laredo es va preparar per a reprendre la gira amb el seu marit, però en comptes d'això va haver de fer front al desig de divorciar-se del seu marit. El divorci va ser acordat el 1974 i va empènyer Laredo a una crisi personal. Laredo va començar a treballar com a professora a la Universitat Yale i va acceptar la invitació de Thomas Z. Shepard de la discogràfica CBS Masterworks (actualment Sony Classical Records), impressionat pels enregistraments fets per Laredo amb Skriabin, per a enregistrar les obres completes per a piano sol de Serguei Rakhmàninov. Això, segons va dir Laredo, va salvar la seva vida i amb els enregistraments de Rakhmàninov, fets entre el 1974 i el 1979 la seva carrera de solista va quedar definitivament llançada (l'àlbum sortiria a la venda el 1981).Cheryl Branham, Piano/Forte: A Study Of Women Concert Pianists’ Lives and Careers, Dissertation, University of Maryland, UMI No. 9622179, 1995
Després que els seus enregistraments es convertissin en punts de referència, l'editor de música internacional C. F. Peters va encarregar Ruth Laredo l'edició d'una nova Urtext dels 24 Preludis de Rakhmàninov. Es van publicar el 1981 (Op. 3, No. 2), 1985 (Op. 23) i 1991 (Op. 32). Laredo pensava que moltes de les notes en les edicions comunament utilitzades de Rakhmàninov no eren del compositor; després d'estudiar els manuscrits originals, que es troben a la Biblioteca del Congrés i a l'arxiu de Rakhmàninov a Washington DC, i més tard també al Museu Glinka durant la seva gira per Rússia el 1989, va confirmar les seves sospites. Les seves noves edicions eren molt més properes a les dels manuscrits originals del compositor.David Dubal, Reflections from the Keyboard, The World Of the Concert Pianist, 2nd updated edition, Schirmer Trade Books, 1997 (1st edition 1984), Elaine Strauss in: U.S. 1 , 118 across: Pianist Ruth, six letters.
Laredo va escriure també articles per a les revistes Piano Today i Keyboard Classics, i va conduir programes per a la National Public Radio (NPR), (Performance Today i Morning Edition) i para l'estació radiofònica de música clàssica WQXR (First Hearing i Onstage with Young Concert Artists). miniatura|La làpida de Ruth Laredo al Cementeri Kensico, Valhalla, Comtat de Westchester, Nova York, a uns pocs metres de la tomba de Rakhmàninov. La inscripció “An die Musik” es refereix a la cançó de Schubert favorita de Ruth Laredo (foto: Sheryl Shakinovski) El 2000 Laredo va aparèixer breument a una escena de la pel·lícula Lladres d'estar per casa de Woody Allen. A l'escena la pianista interpreta Rakhmàninov.
Ruth Laredo també era conegut pels seus vestits cridaners que portava a l'escenari (la majoria d'aquests fets per la dissenyadora de vestuari del Lincoln Center, Catalina Heiser), i que sortien en les revistes de moda. Se la podia veure sovint muntant la seva bicicleta o corrent pel Upper West Side de Manhattan, on ella vivia, mentre s'escoltava la música de Phil Collins o del grup de rock Genesis.
Va tenir un fort compromís amb la tradició jueva. En una de les lectures de la sèrie de programes Concerts amb Commentaris sobre Felix Mendelssohn va parlar de la importància i profunditat del seu transfon jueu. La decisió del pare de Mendelssohn, Abraham Mendelssohn, de convertir-se al protestantisme, va dir Laredo, va tenir com a objectiu el garantir l'acceptació del seu fill Felix com a músic en aquella Alemanya.Irma Commanday in: Jewish Women's Archive, 2005
Ruth Laredo va morir el 25 de maig de 2005 mentre dormia al seu apartament de Manhattan. La causa de la mort va ser un càncer d'ovari, que el va ser diagnosticat quatre anys abans de la seva mort, però que no li va impedir donar concerts. Està enterrada al Cementiri de Kensico, Valhalla, Nova York, a pocs metres de la tomba de Serguei Rakhmàninov, que tan important va ser a la seva vida. Al funeral del 31 de maig de 2005 van tocar dos dels seus col·legues més propers: Wei Li Gang, del Quartet Xangai, i Courtenay Budd, amb qui - juntament amb el Quartet de Corda Sant Petersburg - ella havia donat el seu últim "Concert amb Comentaris", el 6 de maig del 2005.
El 18 de maig de 2006 la seva filla Jennifer va organitzar un concert commemoratiu a l'Auditori Grace Rainey Rogers del Museu Metropolità d'Art de Nova York. Els participants van ser el Quartet Guarneri (amb Paul Watkins, el marit de Jennifer Laredo), Courtenay Budd, Nicolas Kendall, Pei Yao Wang, Edmund Battersby i James Tocco, així com Susan Wadsworth, directora dels Concerts de Joves Artistes, i la flautista Paula Robison. Courtenay Budd va cantar la cançó favorita de Ruth Laredo, An die Musik de Franz Schubert, el títol que Jennifer Laredo Watkins va escollir per a la inscripció de la làpida de la seva mare.
El 2007, el Premi Memorial Ruth Laredo del Audicions Internacionals de Joves Artistes de Concert va ser dotat amb les contribucions dels amics de la família i dels admiradors de Ruth Laredo de tot el món. Ella mateixa havia guanyat el premi en 1962 i més tard va ser membre freqüent i devota del jurat de les audicions. Els guanyadors del Premi Memorial fins al moment són: Benjamin Moser, Alemanya, pianista; Bella Hristova, Bulgària, violinista; Charlie Albright, EUA, pianista, i George Li, EUA, pianista).
Formació miniatura|esquerra|Ruth Laredo, 1963, en Marlboro, Vermont, estudiant amb Pau Casals (foto: col·lecció privada Jennifer Laredo Watkins) La mare de Ruth Laredo, Miriam Meckler, professora de piano principalment de nens, va ser la primera professora de Ruth. Quan va arribar el moment de donar-li una formació més formal, el 1947, la van enviar a rebre classes d'Edward Bredshall. Bredshall havia estudiat amb Nadia Boulanger a París i va ser conegut pels seus mètodes eficaços d'ensenyament. Va estudiar amb ell quatre anys, i ell la va introduir a la música de compositors russos com ara Prokófiev, Stravinsky i Kabalevski.
La seva preferència per la música russa va fer que Ruth s'interès per les classes d'un rus emigrat, Mischa Kottler, qui també era el professor de la pianista i cantant Muriel Elizabeth Charbonneau i més tard del saxofonista i compositor Rick Margitza i del pianista de jazz Ray Cooke.
De 1951 a 1955 Ruth va assistir a l'escola secundària Mumford a Detroit. Després de la seva graduació en 1955 va començar els seus estudis amb Rudolf Serkin en el Institut Curtis de Música de Filadèlfia. Van ser el violinista Berl Senofsky i el pianista Seymour Lipkin quins van presentar Ruth Laredo a Serkin en 1954. Serkin li va dir a la seva audició a Marlboro (Vermont): "Puc veure que vostè toca com un tigre!" Serkin va acceptar-la com un dels seus únics quatre deixebles.
Rudolf Serkin, un alumne d'Arnold Schönberg i un artista de notable reputació en tot el món, era conegut per la seva completa dedicació a la música, i la seva fidelitat al compositor. Inicialment a Serkin no li va agradar la passió de Laredo per la música dels compositors russos;in: Gale Encyclopadia], 2005 els gustos de Serkin anaven més en a la línia dels compositor de l'Europa Central, Mozart-Beethoven-Schubert-Brahms. Tot i això, Ruth Laredo seria coneguda més tard pels seus enregistraments i actuacions de Skriabin i Rakhmàninov.
Ruth Laredo va passar molts estius a l'Escola de Música i Festival de Marlboro, a prop de Brattleboro, Vermont, que havia estat fundada el 1950 per Rudolf Serkin i Adolf Busch (llavors anomenada simplement Escola de Música). Allà va continuar els seus estudis amb Serkin i va ser preparada per a la música de cambra pel violoncel·lista Pau Casals. Entre els seus companys van ser Murray Perahia, Richard Goode (actualment director artístic del festival, juntament amb Mitsuko Uchida), Emanuel Ax i Yo-Yo Ma. Al final de cada temporada de festivals, l'obra final tradicional de clausura era la Fantasia Coral Op. 80 de Beethoven, amb Rudolf Serkin com a solista i tota la comunitat de Marlboro en el cor.
Ruth Laredo es va graduar el 1960 amb un diploma de l'Institut Curtis de Música i el grau de Batxillerat de Música de la Universitat de Pennsilvània. La seva graduació va tenir lloc en una celebració del cinquantè aniversari del compositor americà Samuel Barber. Per pura coincidència ella havia preparat la Sonata en Mi bemol menor Op. 26 de Barber pel seu recital de graduació. Barber era entre els assistents i després del concert la va felicitar cálidament, i va escriure en la seva còpia de la partitura de la Sonata: “Brava, bravissima.”
Ensenyant