Unica Zürn (Berlín, 6 de juliol de 1916 - París, 1970) fou una escriptora i pintora alemanya famosa per les seves novel·les, la seva poesia anagramàtica i els seus dibuixos automàtics. Va començar la seva carrera com a guionista per a la companyia cinematogràfica alemanya UFA. Part de la seva obra literària ha estat traduïda al català.
Apunt biogràfic Nascuda Nora Berta Unica Ruth Zürn, es va criar en una família benestant a Berlín-Grunewald. Idolatrava el seu pare, Willkomm Ralph Paul Zürn (n. 1900), que estava pràcticament absent. Era un oficial de cavalleria destinat a l'Àfrica (així com una escriptor i editor no gaire reeixit), però que va tenir una relació polèmica amb la seva mare, la seva tercera esposa, Helene Pauline Heerdt. Unica va tenir un germà més gran, Horst (n. 1914), qui, segons va contar, va abusar sexualment d'ella quan era petita. Els seus pares es van divorciar el 1930 i ella va deixar l'escola poc després.
Zürn va començar a treballar a l'agència cinematogràfica alemanya Universum Film AG (UFA) durant el Tercer Reich. Va començar com a estenotipista abans de ser ascendida a dramaturga. Tot i que la UFA produïa totes les pel·lícules de propaganda nazi, Zürn treballava principalment en un departament on creava anuncis d'animació per a productes com sabates i cigarretes. Tot i que no va participar directament en la producció de pel·lícules de propaganda nazi i no es va unir a l'NSDAP, no va mostrar obertament el seu desacord amb la política nazi fins després que la guerra acabés. Malgrat que era la companyia cinematogràfica nacional, suposadament va romandre ignorant de les atrocitats perpetrades pels nazis, o si més no fins a quin punt, fins que va trobar per casualitat un informe de ràdio clandestí que descrivia els camps de concentració el 1942. Aquell mateix any es va casar amb un home molt més gran i ric anomenat Erich Laupenmühlen. La seva primera filla, Katrin, va néixer el 1943 i la segona, Christian, el 1945. El 1949, ella i Erich es van divorciar, i ella va perdre la custòdia dels seus fills; no es podia permetre un advocat ni tenia els mitjans per mantenir-los.
Després de la Segona Guerra Mundial, va sobreviure venent els seus relats i novel·les per lliuraments a periòdics alemanys i suïssos. Companya des de 1953 del pintor i escultor Hans Bellmer, fascinat pel fetitxe eròtic, va ser admirada per grans artistes del surrealisme com Henri Michaux, André Breton, Man Ray, Hans Arp, Marcel Duchamp o Max Ernst.
A partir de 1957, va haver d'ingressar diverses vegades en centres psiquiàtrics per superar les seves crisis d'esquizofrènia, especialment després de ser fotografiada nua i encadenada per Bellmer per a la portada del número 4 de Surréalisme même. Els seus problemes mentals van anar augmentant durant els anys següents.
El 1969, Hans Bellmer va patir un ictus que el va deixar paralitzat, i l'any següent li va dir a Zürn que, segons el consell dels seus metges, ja no podia "ser responsable d'ella". Uns sis mesos després, a l'octubre de 1970, Zürn, de 54 anys, es va suïcidar saltant per la finestra de l'apartament de París que havia compartit amb Bellmer, mentre estava de baixa de cinc dies d'un hospital psiquiàtric. Va ser enterrada al cementiri de Père Lachaise a París. A petició seva, Bellmer va ser enterrat al seu costat després de la seva mort el 1975. enllaç=https://en.wikipedia.org/wiki/File:P%C3%A8re-Lachaise_-_Division_9_-_Bellmer-Z%C3%BCrn_02.jpg|miniatura|Tomba de Bellmer i Zurn al cementiri de Père-Lachaise, a París.
Obra escrita Els escrits i les obres d'art pels quals Zürn és més coneguda van ser produïts durant els anys cinquanta i seixanta. El trasllat de Zürn a París li va permetre escriure obertament sobre temes com la violència domèstica, l'avortament i l'abús sexual. A l’època, Alemanya era més conservadora a l'hora d'expressar aquests problemes i va denegar la publicació de la novel·la de Zürn. Entre els seus textos publicats hi ha Hexentexte [Els textos de les bruixes] (1954), un llibre de poesia amb anagrames acompanyat de dibuixos, i els semiautobiogràfics Dunkler Frühling [Primavera fosca, 1967, traduït al català] i Der Mann im Jasmin [L'home de gessamí, 1971], tots dos dels quals han aconseguit un seguiment de culte a París i progressivament arreu del món. Als seus relats s’hi expressa una agressió violenta cap al cos femení, i sovint consisteixen principalment en diàleg interior. També va escriure diversos relats breus, recopilats a El trapezi de la destinació i altres contes.
La majoria dels seus textos madurs, si bé no són explícitament autobiogràfics, s'assemblen molt a les experiències vitals de l'autora. Primavera fosca és una mena de novel·la sobre el pas a l'edat adulta que segueix una dona jove mentre té les seves primeres trobades sexuals i experimenta els primers indicis de malaltia mental. Diversos personatges arquetípics recurrents apareixen al llibre: el pare idealitzat, la mare menyspreada i una noia problemàtica amb tendències masoquistes. De manera desconcertant, la mort de Zürn sembla estar presagiada en el text, ja que la protagonista de Primavera Fosca finalment se suïcida saltant per la finestra de la seva habitació.
Publicacions Hexentexte, Berlín 1954 Dunkler Frühling (Primavera fosca), Hamburg 1969. Traduït al català per Núria Molines Galarza, Terrades (Girona): Wunderkammer, 2022. Amb un “Diari de lectura” d'Eva Baltasar. Der Mann im Jasmin, Frankfurt [u.a.] 1977 Im Staub dieses Lebens, Berlín 1980 Das Weiße mit dem roten Punkt, Berlín 1981 Das Haus der Krankheiten, Berlín 1986 Gesamtausgabe, Berlín Bd. 1. Anagramme, 1988 Bd. 2. Prosa 1, 1989 Bd. 3. Prosa 2, 1991 Bd. 4,1. Prosa 3, 1991 Bd. 4,2. Prosa 4, 1998 Bd. 4,3. Anmerkungen, Briefe, Dokumente, 1999 Bd. 5. Aufzeichnungen, 1989 Bd. 6. Briefe, Dokumente, Hörfunk, 2001 Les jeux à deux, Berlín 1989 Orakel und Spektakel, Berlín 1990 Lettres au docteur Ferdière, París 1994 (amb Hans Bellmer)
Obra visual Les obres visuals de Zürn consisteixen en pintures a l'oli, aquarel·les, esbossos, dibuixos a tinta i postals. Tot i que Zürn va fer algunes pintures a principis dels anys cinquanta, va treballar principalment amb tinta, llapis i guaix. Les seves obres fantàstiques i representades amb precisió estan poblades per plantes imaginàries, quimeres i formes humanoides amorfes, de vegades amb múltiples cares que emergeixen dels seus cossos distorsionats. Els ulls són omnipresents, i els dibuixos resplendeixen amb marques intricades i sovint repetitives. La violència i la deformació són dues qualitats distintives presents tant en el procés de creació com en el producte final de l'obra visual de Zürn. Ella tractava el dibuix com un procés de creació que depèn d'una destrucció o desconstrucció de la forma que transforma una imatge. Aquesta confiança en la desconstrucció és present en la recreació del significat i les paraules en escrits amb anagrames que fa Zürn. A diferència dels seus escrits, les seves obres gràfiques no han tingut tanta difusió fora de col·leccions privades, subhastes, magatzems de galeries i arxius nacionals. Al llarg de la seva carrera, Zürn no va defensar amb constància les seves obres visuals.
El 1953, Zürn va tenir la seva primera exposició d'aquests dibuixos automàtics a la Galerie Le Soleil dans la Tête de París. Artistes i intel·lectuals com Breton, Man Ray, Hans Arp, Joyce Mansour, Victor Brauner i Gaston Bachelard van assistir a aquesta exposició i la seva obra va ser ben rebuda. Però tot i que la seva exposició va tenir molt d'èxit, Zürn no va promocionar activament les seves obres visuals.
Una de les seves obres més grans, Sense títol 1965 (ZURN 134) (), presenta caps humans repetits i superposats al centre de la pàgina. La pàgina fa 65 x 50 cm, ple de línies circulars superposades que creen una multitud de retrats canviants. En aquesta obra va utilitzar principalment tinta i guaix. Cada cara es transforma i es transforma en un altre retrat de diverses mides i expressions. Tots aquests dibuixos superposats creen una entitat monstruosa, la repetició manipula i distorsiona la cara. La superposició de rostres de Zürn fa que sigui impossible que l'espectador pugui comptar el nombre de persones presents al retrat sense trobar també un nombre infinit de noves combinacions d'ulls, nassos, llavis i celles que creen nous retrats.
El seu mètode de dibuix, la superposició manual de línies una vegada i una altra, és similar al procés d'escriptura d'anagrames de Zürn. S'eliminen paraules i lletres per crear-ne de noves. Moltes de les composicions en dibuix de Zürn comparteixen aquesta mateixa qualitat polifacètica, desenvolupant un llenguatge visual de destrucció i transformació.
Zürn és una de les poques dones associades amb el moviments surrealista, juntament amb Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Frida Kahlo, Kay Sage, Eileen Agar, Ithell Colquhoun, Leonor Fini, Toyen, Remei Varo o Valentine Hugo.
Referències
Enllaços externs Anagramme El Poder de la Paraula Una fosca silueta en el mirall, ressenya de Primavera ombrívola en 'L'art inútil' d'Hugo J. Platz
Categoria:Suïcides per precipitació Categoria:Escriptors alemanys en alemany Categoria:Pintors surrealistes Categoria:Suïcides alemanys Categoria:Morts a París Categoria:Escriptors berlinesos Categoria:Persones amb esquizofrènia Categoria:Morts el 1970 Categoria:Pintors berlinesos Categoria:Alemanys amb discapacitats Categoria:Escriptors amb discapacitats Categoria:Escriptors alemanys morts al segle XX Categoria:Escriptors alemanys nascuts al segle XX Categoria:Pintors alemanys nascuts al segle XX Categoria:Pintors alemanys morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1916