Larquebisbat de Breslau —Archidiecezja wrocławska ; Erzbistum Breslau ; Arcidiecéze vratislavská ; Archidioecesis Vratislaviensis — és una seu metropolitana de l'Església Catòlica a Polònia. Al 2010 tenia 1.152.710 batejats sobre una població de 1.199.332 habitants. Des del 2013està regida per l'arquebisbe Józef Piotr Kupny.
Territori L'arxidiòcesi comprèn la part oriental del voivodat de la Baixa Silèsia i districtes de Brzeg i de Namysłów, al voivodat d'Opole. La seu arxiepiscopal és la ciutat de Breslau, on es troba la catedral de Sant Joan Baptista. El territori està dividit en 33 deganats i 300 parròquies.
Diòcesis sufragànies miniatura|esquerra|El seminari metropolità de Breslau. miniatura|esquerra|Sepulcre de Wacław z Legnicy, bisbe del 1382 al 1417 miniatura|esquerra|Retrat d'Andreas von Jerin, bisbe del 1585 al 1596 miniatura|esquerra|Escut de l'arxidiòcesi Sufragànies actuals bisbat de Legnica (de de 1992) bisbat de Świdnica (des de 2004)
Antigues sufragànies de la província eclesiàstica de Wrocław bisbat de Gorzów (1972-1992) bisbat d'Opole (1972-1992)
Antigues sufragànies de la provincial eclesiàstica de l'Alemanya Oriental Al 1930 la seu va ser elevada al rang d'arxidiòcesi amb tres sufragànies subordinades a la seva jurisdicció, formant conjuntament amb el mateix territori de Breslau la Província eclesiàstica de l'Alemanya Oriental. bisbat de Berlin (1930-1972) bisbat d'Ermland/Warmia (1930-1972) prelatura territorial de Schneidemühl (1930-1972)
Història Inicis de l'era medieval El cristianisme va ser introduït a Silèsia pels missioners provinents de Bohèmia i Moràvia. Després de la conversió del duc Mieszko I de Polònia i de la conquesta de Silèsia, la tasca de convertir la gent a la nova fe va anar més ràpidament. Vers l'any 1000 Silèsia no tenia bisbe propi, però estava unida a les diòcesis veïnes. Així, la connexió de Silèsia amb el Sacre Imperi Romanogermànic continuà. La riba nord del riu Oder era la frontera del Regne de Polònia. Tot el territori que actualment és Silèsia (a la riba oriental de l'Oder) pertanyia al bisbat de Poznań, que era sufragani de l'arquebisbat de Magdeburg. Aquesta part de Silèsia es trobava sota la jurisdicció d'un prevere anomenat Jordan, que va ser nomenat primer bisbe de Poznań al 968. La part de Silèsia a la riba occidental de l'Oder pertanyia al territori que llavors formava part de Bohèmia, i estava sota la jurisdicció diocesana de Praga. El bisbat de Praga, fundat al 973, era sufragani de l'arquebisbat de Magúncia.
El duc Boleslau I el Valent, el fill de Mieszko, obtingué la part bohèmia de Silèsia durant les seves guerres de conquesta, a la qual cosa segui un canvi en la dependència de la província eclesiàstica. Mitjançant una patent de l'emperador Otó III del 995, Silèsia va ser adjuntada al bisbat de Meissen que, com Poznań, era sufragània de l'arquebisbat de Magdeburg. Poc després aquest emperador Otó i Bolesław, que havia jurat fidelitat a l'emperador, governava sobre tota Silèsia, fundà la diòcesi de Wrocław, que, conjuntament amb els bisbats de Cracòvia i Kołobrzeg, van quedar sota la jurisdicció de l'arquebisbat de Gniesen a la Gran Polònia, fundada per Otó al 1.000 durant el Congrés de Gniesen. El primer bisbe de Wrocław es diu que s'anomenava Johannes, però no se sap res més d'ell, ni ha quedat cap document oficial que digui quins eren els límits de la diòcesi en el moment de la seva fundació. Malgrat això, estan definits a les butlles d'aprovació i protecció atorgades pel papa Adrià IV el 23 d'abril de 1155 i pel papa Innocenci IV el 9 d'agost de 1245.
Bolesław I va ser succeït pel seu fill Miecislau II Lambert, qui va tenir un regnat curt. Després de la seva mort va tenir lloc una revolta contra la cristiandat i la família regnant es destruí, la nova organització eclesiàstica polonesa desaparegué, i els noms dels bisbes de Wrocław del mig segle següents són desconeguts. Casimir I, fill de Mieszko, i la seva mare van ser portats fora del país, però els alemanys els ajudaren a retornar, i els afers de l'Església es van arreglar. Un bisbe de Wrocław de probablement el 1051 al 1062 va ser Hieronymus, qui segons una tradició posterior seria un noble romà. Va ser succeït per Johannes I (1062-72), al qui seguí Petrus I (1071-1111). Durant l'episcopat de Petrus, el comte Peter Wlast es dedicà a construir esglésies i monestirs que han preservat el seu nom. Petrus va ser succeït per Żyrosław I (1112-20); Heimo (1120-26), qui rebé a Otó de Bamberg a Wrocław al maig de 1124, quan el sant es dirigia a predicar a Pomerània; Robert I (1127-42), que va ser bisbe de Cracòvia; Robert II (1142-46); i Johannes II (1146-49), qui esdevingué arquebisbe de Gniesen.
Els ducats sil·lesis (fragmentació de Polònia) Amb l'episcopat de Walter (1149-69), la història de la diòcesi de Wrocław comença a créixer més clarament. El papa Adrià IV, a requesta de Walter al 1155, prengué el bisbat sota la seva protecció i confirmà les possessions territorials amb una llista que se li havia presentat. Entre els drets que el papa confirmà estava la jurisdicció sobre les terres que pertanyien al castell d'Otmuchów (Ottmachau), que ha estat vist com a patrimoni de la diòcesi des de la seva fundació. Al 1163 els fills del duc polonès exiliat Ladislau l'Exiliat tornaren de l'Imperi i, gràcies a la intervenció de l'emperador Frederic Barbarroja, rebé com a ducat independent la part de Silèsia que estava inclosa en aquella data a la seu de Wrocław. El bisbe Walter construí una catedral nova, en la que va ser enterrat. Żyrosław II (1170-98) encoratjà la fundació del monestir cistercenc de Lebus pel duc Boleslau l'Alt. Al 1180 Żyrosław participà en l'assemblea nacional de Łęczyca, on es promulgaren lleis per a la protecció de l'Església i les seves propietats. Jarosław (1198-1201), el fill del duc Bolesław, i duc d'Oppeln, va ser el primer príncep en esdevenir bisbe (vegeu príncep-bisbe).
Cyprian (1201-7) era abat del monestir premostratenc de Sant Vicenç prop de Wrocław, va ser nomenat bisbe de Lebus i, posteriorment, bisbe de Wrocław. Durant l'episcopat de Cyprian el duc Heinrich I i la seva muller Santa Eduvigis, fundaren el convent cistercenc de Trebnitz. L'episcopat de Lorenz (1207-32) va estar marcat pels seus esforços en portar colònies d'alemanys als territoris de l'església, per tal que es cultivessin totes aquelles extensions. Aquesta introducció de colons alemanys feta pel bisbe estava d'acord amb l'exemple posat per Heinrich I i santa Eduvigis. Els monestirs dels canonges agustinians, Premonstratencs i cistercencs van prendre un paper actiu en desenvolupar els plans dels governants situant grans quantitats d'alemanys, especialment turingis i franconis als grans estats que se'ls havia concedit.
Un dels bisbes més notables de la diòcesi, Thomas I (1232-68), continuà la tasca de la colonització alemanya fins que les incursions dels mongols (1241) aturaren temporalment la tasca. A mesura que la colonització alemanya a Silèsia s'incrementava, la ciutat de Wrocław començà a ser coneguda amb el nom alemany de Breslau, fent que la diòcesi comencés a ser anomenada com a Bisbat de Breslau. La defensa de Thomas dels drets de l'Església el portaren a una sèrie d'amargs conflictes amb el duc Bolesław de Liegnitz. Thomas començà construcció de l'actual catedral, sent el presbiteri la primera part construïda. Santa Eduvigis morí durant el seu episcopat; i va viure fins que el procés de la seva canonització va ser completat, però va morir abans de la solemnitat final de la seva elevació als altars de l'Església Catòlica. Després de Thomas I, Ladislaus, un net de santa Eduvigis, i arquebisbe de Salzburg, va administrar la diòcesi de Breslau fins a la seva mort el 1270.
El va seguir Thomas II (1270-92), que durant anys va estar en una violenta disputa amb el duc Enric IV sobre les prerrogatives de l'Església a Silèsia. Al 1287 va tenir lloc una reconciliació a Regensburg, i al 1288 el duc fundà la col·legiata església de la Santa Creu a Breslau. Abans de la seva mort, a la vigília de Sant Joan al 1290, el duc confirmà els drets de l'Església a la sobirania sobre els territoris de Neisse i Ottmachau. Thomas II consagrà l'altar major de la catedral; va estar present al I Concili de Lió (1274) i al 1279 celebrà un sínode diocesà. Johann III Romka (1292-1301), que formava part del partit polonès del capítol catedralici. El seu manteniment de les prerrogatives de l'Església el portaren, també, al conflicte amb els governadors silesis; al 1296 convocà un sínode per a la defensa d'aquests drets.
En l'elecció de Heinrich I of Würben (1302-19), guanyà el partit alemany del capítol, però aquesta victòria costà al nou bisbe la enemistat de la facció oposada. Va ser fet guardià dels joves ducs de Breslau, i aquest nomenament, conjuntament amb les disputes faccionals, portaren que es llancessin greus acusacions contra ella. Els recerques més recents han provat la manca de fonaments d'aquests atacs. Va estar diversos anys a Avinyó per un judici davant la Cúria que finalment va ser sentenciat al seu favor. Malgrat els seus problemes personals, va complir els seus deures energèticament. Continuà amb la construcció de la catedral, i al 1305 i al 1316 celebrà sínodes diocesans. El càrrec de bisbe auxiliar de Breslau data del seu episcopat. Després de la seva mort, un vot dividit comportà que la seu quedés vacant. Els dos candidats, Weit i Lutold, elegits per les faccions oposades, finalment dimitiren, i el papa Joan XXII transferí Nanker des de Cracòvia a Breslau (1326-41).
A Bohèmia La constant divisió i subdivisió del territori silesi en principats menors pels membres de les famílies governants resultaren en una condició de feblesa que necessità de la dependència d'un veí més fort, i Silèsia passà sota el control de Bohèmia (primer entre 1289 i 1306; i definitivament des de 1327), que formava part del Sacre Imperi Romanogermànic. Un conflicte esclatà entre el bisbe Nanker i el sobirà de Silèsia, el rei Joan I de Bohemia, quan el rei posà setge al castell de Militsch, que pertanyia al capítol catedralici. El bisbe excomunicà el rei i aquells membres del Concili de Breslau que li fessin costat. A causa d'això es va veure obligat a abandonar Breslau i refugiar-se a Neisse, on va morir.
miniatura|120px|Przecław of Pogarell, 20è bisbe de Wrocław
Przecław de Pogarell (1341-1376) va ser elegit bisbe mentre que seguia els seus estudis a Bolonya, sent consagrat bisbe a Avinyó. Gràcies a la seva amistat amb Carles, fill del rei Joan, va poder calmar la discòrdia que s'havia aixecat amb el seu predecessor. La diòcesi prosperà molt durant el seu mandat. Comprà el ducat de Grodków (Grottkau) al duc Bolesław de Brieg i l'afegí al territori episcopal de Neisse. Els bisbes de Breslau havien, a més, afegit aquest als títols de Fürst (Príncep) de Neisse i Duc de Grottkau, i prengué precedència dels governants silesis que tenien principats en feu.
L'emperador Carles IV volia separar Breslau de l'arquebisbat de Gniesen i fer-la sufragània de la nova arxidiòcesi de Praga (1344), però el pla fracassà, davant l'oposició de l'arquebisbat de Gniesen. Przecław afegí a la catedral la capella de la Dama, on va ser enterrat. Dietrich, degà de la catedral, que va ser elegit com a successor de Przecław, no va poder obtenir la confirmació papal, i el bisbe d'Olomouc (Olmütz), que havia estat elegit al seu lloc, morí aviat. Després d'una llarga disputa amb Carles, el bisbe Wenzel de Lebus, duc de Liegnitz, va ser traslladat a Breslau (1382-1417). El nou bisbe es dedicà a llimar les relacions de l'Església de Silèsia amb Carles. Celebrà dos sínodes, al 1410 i al 1415, amb l'objectiu d'assegurar un estàndard més alt de disciplina eclesiàstica; i assentà el dret d'herència al territori sota el seu domini promulgant el decret eclesiàstic anomenat la "Llei de Wenzel". Dimití de la seu al 1417 i morí al 1419.