LAsociación Deportiva Mérida és un club de futbol d'Espanya de la ciutat de Mèrida, capital d'Extremadura.
L'equip fundacional va ser la Sportiva Emeritense que va sorgir el 28 de desembre de 1912, passant per fusions i diverses denominacions històriques com a Club Catalans (1919-1921), Emerita Football Club (1921-1930), Club Esportiu Emèrita (1930-1934), Emerita Football Club (1934-1936), Societat Esportiva Emeritense (1939-1966), Mèrida Industrial Club de Futbol (1966-1985), Club Polideportivo Mérida (1985-2000) i Mèrida Unió Esportiva (2000-2013). El Mèrida Associació Esportiva va ser fundat en 2013 i va adquirir mitjançant subhasta judicial els drets del Mèrida UD.
Història Orígens i fundació Mèrida va ser una de les primeres ciutats d'Extremadura que va comptar amb el seu propi club de futbol. El 28 de desembre de 1912 es va fundar de la Sportiva Emeritense, la primera de la ciutat, amb Juan Casillas com a primer president. No obstant això, la seva vida va ser curta i anys després va desaparèixer per problemes econòmics. El C. P. Mèrida va assumir aquesta data com la del seu naixement original.
El 1919, un destacament militar format en la seva majoria per soldats de Catalunya va fundar el "Club Catalans", una entitat poliesportiva que va anar l'embrió de l'equip blanquinegro. Dos anys després, i sota la presidència del militar Juan Bohoyo, es va especialitzar en futbol i es renombró l'entitat a "Emèrita Foot-ball Club", amb el "camp municipal L'Antiga" d'estadi principal. A poc a poc, va absorbir a rivals com el civil Espanya Foot-ball Club o el Club M.Z.A., pertanyent a la companyia ferroviària Madrid-Saragossa-Alacant, fins a convertir-se en la principal institució esportiva de la localitat.
Al setembre de 1924 es va crear la Federació Extremenya de Futbol i l'Emèrita F. C. va ser un dels seus membres fundadors. Els seus primers anys són difícils, a nivell esportiu i institucional, i el 1930 es va produir un nou canvi de denominació a Club Esportiu Emèrita. Encara que en la temporada 1932-33 es van proclamar campions de la lliga regional, van haver de renunciar a la inscripció a l'any següent per problemes econòmics. Es van reincorporar el 1934, de nou com a Emèrita F. C., i van seguir en la competició fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola. L'activitat de la societat va quedar paralitzada i no es va reprendre fins al final del conflicte a iniciativa de l'alcalde, Baldomero Díaz d'Entresoto, que la renombró a "Societat Esportiva Emeritense".
S.D. Emeritense i Mèrida Industrial C.F. Amb la refundació el 1939 com a S. D. Emeritense, es va invertir en nous jugadors i es va aprofitar la reorganització de la Tercera Divisió espanyola per inscriure's en aquesta competició a partir de la temporada 1943-44. En un grup format per clubs andalusos, extremenys i manxecs, va romandre quatre temporades amb uns resultats molt discrets, fins que va descendir a Regional en la campanya 1946-47. Va tornar a la categoria de bronze el 1949 i malgrat que va ser a punt de descendir l'any següent, va salvar la seva posició gràcies a la reimplantación de la Federació Extremenya.
El 23 de maig de 1953 va estrenar un nou terreny de joc amb la inauguració de l'Estadi Municipal. I en la temporada 1954-55 va classificar en segona posició i va jugar la seva primera promoció d'ascens a Segona Divisió, encara que no va aconseguir el seu objectiu. En la campanya 1956-57 es va proclamar campió de grup per primera vegada en la seva història, però en la ronda final de promoció va caure enfront de l'Agrupació Esportiva Plus ultra. Després d'aquesta derrota no va gaudir de més oportunitats i va caure en declivi fins que en 1960-61 es va produir un nou descens a Regional, on solament va romandre una temporada. L'equip va ser canviant de grup amb les noves composicions de la Tercera Divisió aconseguint consolidar-se en la categoria.
El 23 d'abril de 1966, el llavors president Paco Álvarez Benito renombró el club a "Mèrida Industrial Club de Futbol", en reconeixement del suport i inversió que havia exercit la indústria local. Però en el plànol esportiu no es van produir massa canvis durant la resta de la dècada. A poc a poc, va empitjorar els seus resultats fins que en la temporada 1971-72 torna a descendir a Regional Preferent. Malgrat diversos intents per recuperar la categoria perduda, va romandre allí cinc temporades i solament va poder pujar l'any 1975-76 com a campió.
A la fi dels anys 1970, l'equip va millorar de nou els seus resultats i va ser la revelació de la temporada 1979/80, on es va proclamar campió amb un rècord de vint-i-dues victòries i va pujar a Segona Divisió "B", on solament va romandre un any. En aquest temps s'havia produït l'arribada a la presidència de José Fouto Carvajal, un distribuïdor de cafè que es va convertir en una de les figures clau de la història dels emeritenses. Malgrat el descens, l'Industrial es va mantenir competitiu en Tercera i va ser a punt de retornar en diverses ocasions.
Club Polideportivo Mérida El 1985, es renombró l'entitat com a Club Poliesportiu Mèrida. En aquesta època, hi havia una plaça d'ascens directa per al campió de cada grup. Després de quedar a les portes l'any 1987-88, en perdre enfront del C. D. Don Benito en una trobada de desempat, en la temporada 1988-89 va ser capdavantera i va pujar.
L'equip es va reforçar amb veterans futbolistes de la lliga espanyola i va aconseguir la vuitena plaça en el seu any de retorn. La temporada 1990-91, el quadre extremeny es va veure beneficiat per un nou sistema que permetia als quatre primers de cada grup disputar una fase final per l'ascens. En la fase regular va finalitzar en quarta posició, però en la promoció es va proclamar campió de grup, per davant del Barcelona Atlètic, Osasuna Promeses i C. D. Lugo, i va aconseguir l'ascens a Segona Divisió per primera vegada en la seva història. Al marge d'aquesta fita, la institució es professionalitza. El 1990 va fusionar dos clubs regionals, el Santa Eulalia i Els Miracles, per crear un filial, el Mèrida Promeses. I el 1992 es va convertir en una societat anònima esportiva per poder jugar en les categories professionals.
En la seva temporada de debut, va contractar a Eduardo Caturla d'entrenador, encara que després d'uns mals resultats va ser destituït per la directiva. El seu substitut va ser Juanito Gómez, un dels futbolistes més emblemàtics del Reial Madrid i que, en el seu primer treball en una banqueta, va aconseguir la permanència. No obstant això, Juanito va morir en un accident de trànsit el 2 d'abril de 1992. D'aquesta etapa també va destacar la presència com a portera de Santiago Cañizares. En les dues següents campanyes, els blanquinegros es van mantenir a la zona mitjana de la classificació.
La temporada 1994-95, el C. P. Mèrida va ascendir a primera divisió, en el qual significava també el debut d'un equip d'Extremadura en la màxima competició nacional. Sota les ordres de Sergio Kresic, va finalitzar campió de Segona i va certificar la seva promoció amb una victòria enfront de la S. D. Eibar en l'estadi Municipal, amb un gol de Crescencio Cuéllar. El conjunt emeritense es va mostrar molt sòlid en defensa i solament va encaixar dinou gols en aquell any, raó per la qual el portera Francisco Leal va guanyar el Trofeu Zamora de la categoria. A més, la plantilla d'aquella època estava formada per noms com Momparlet, Monreal, Toribio, Loren i Luis Sierra en la saga; Gabi Corretja, Mosquera, Urbà i Antonio Reyes en el mediocampo; i Roberto Martínez, Prieto i Miguel Ángel Benítez en la davantera, entre molts altres.
Per afrontar el seu debut en la temporada 1995/96, un any que va passar a la història per la crisi que va derivar en la "lliga dels 22 clubs", l'equip va remodelar per complet el seu camp de futbol i li va canviar el nom pel de Estadi Romano José Fouto. Quant a la plantilla, també va experimentar una important renovació. Alguns jugadors com Mosquera i Benítez se'n van anar a clubs de major categoria i uns altres es van quedar en Segona. Per suplir-los van arribar més de quinze nous jugadors, entre les quals solament van acabar destacant David Pirri, Sinval i Quique Martín. La falta d'adaptació a la nova categoria va condemnar al Mèrida al descens: va ser penúltim, a un sol punt de la promoció per la permanència.
De nou en Segona Divisió, es va renovar per complet la plantilla amb tretze incorporacions, encara que va mantenir als futbolistes més destacats de l'etapa anterior. Uns altres com Manuel Canabal, que va arribar el passat any, van assumir la titularitat. Malgrat dominar en gairebé tots els partits i ser el segon classificat, la directiva va cessar a Sergio Kresic al febrer de 1997 i va contractar en el seu lloc a Jorge D'Alessandro. El canvi en la banqueta no va afectar la plantilla i va ascendir en primera posició. La confirmació d'aquest assoliment va ser en un partit enfront del C. D. Leganés amb un doblet de Quique Martín, màxim golejador de l'equip en parella amb el polonès Jerzy Podbrozny.
La seva segona etapa en la màxima categoria, en la temporada 1997/98, es va caracteritzar de nou per una renovació de la plantilla. El fitxatge més mediàtic va ser el portera "Mico" Montoya, procedent del C. F. Extremadura, i a ell li van seguir Pablo Alfaro, Marcos Martín, Cortès, Juan Sabas i Dmitri Rádchenko. A més, van arribar com a figures emergents tres argentins amb experiència internacional en la selecció sub-20: Leo Biagini, Iván Gabrich i Leo Franco. El quadre blanquinegro va tenir una bona ratxa a meitat de temporada i va arribar fins a quarts de final en la Copa del Rei, però al final els seus resultats van empitjorar i es va enfonsar fins a la penúltima posició, descendint de nou.
Encara que el C. P. Mèrida va mantenir un bon nivell competitiu en Segona Divisió, estava sofrint problemes financers que ja es van fer evidents durant l'últim any en la màxima categoria, quan José Fouto va amenaçar amb deixar la gestió a l'Ajuntament. El deute, superior als 1.500 milions de pessetes el 2000, es va disparar per la inversió en jugadors i la remodelació de l'estadi municipal, assumida en part per la junta directiva. Tant l'empresari com el consistori tenien participacions, però cap es va posar d'acord per assumir els pagaments i van acabar enfrontats. Segons la presidència, aquesta crisi també va estar motivada pels moviments de Fouto Carvajal per presentar una candidatura electoral municipal, la qual cosa va derivar que l'alcaldia no executés el pagament per convenis i publicitat signats.
El 30 de juliol de 2000 José Fouto Carvajal va presentar la dimissió. L'endemà passat, la Lliga de Futbol Professional va descendir administrativament al Mèrida per l'impagament de 180 milions de pessetes a disset futbolistes. I al no arribar a un acord per refinanciar el seu deute, la institució va desaparèixer l'1 de setembre de 2000. Va prendre la seva plaça el Mèrida Promeses, equip filial, que es va convertir en el Mèrida Unió Esportiva.
Mèrida Unió Esportiva Fundat en 1990 per D. Manuel Molina Domínguez després de la fusió del Santa Eulalia i Els Miracles. L'O. D. Mèrida Promeses neix com a equip filial de l'històric Club Poliesportiu Mèrida.
En els seus deu anys com a filial, va militar un any en Regional i nou en 3a Divisió, disputant cinc vegades la fase d'ascens a 2a Divisió B. El 31 d'agost de 2000 es decideix desvincular al club del CP Mèrida per no ser arrossegat per la desaparició del primer equip després de 88 anys d'història.
Ja en la temporada 2000/2001, l'O. D. Mèrida Promeses s'erigeix com a primer equip de la ciutat i aconsegueix l'ascens a 2.ªB el 16 de juny de 2001 en guanyar 3-0 al Torredonjimeno CF amb gols de Ramírez, Juanjo i Santi.