Un arabisme és un estrangerisme derivat de l'àrab i incorporat a una altra llengua. Els arabismes del català, l'aragonès, el castellà, el portuguès i el sicilià constitueixen un superstrat d'aquestes llengües. En el cas de les altres llengües romàniques, els arabismes constitueixen un adstrat.
Tipus d'arabismes Els arabismes estan relacionats amb les activitats en què la cultura aràbiga fou capdavantera, sobretot a l'edat mitjana. Actualment, molts dels arabismes d'aquest origen han esdevingut desuets per la relació amb la vida tradicional (en el català bàsic, els arabismes ja només representen el 2%). Els arabismes del català, i molts dels corresponents en altres idiomes, pertanyen sobretot a
la terminologia de la construcció (alcova, algorfa/golfes, argolla, jàssera, rajola, sitja) el guarniment de la casa i el vestuari (aixovar, alfàbia, alfil, alforja, arracada, barnús, catifa, escacs, flassada, gerra, gipó, guitarra, jupa, matalàs, safata, samarra, setí, sanefa, sarró, setrill, sofà, tarima, tassa, taüt) l'agricultura: vegetals i horticultura (albercoc, albergínia, alfals, arròs, atzavara, carabassa, carxofa, cotó, garrofa, llimona, taronja, séquia) irrigació o reg (assut, caduf/catúfol séquia/síquia, sénia/sínia, safareig) la cuina (gerra, aixeta, safata, serra, setrill, tassa) la gastronomia (arrop, escabetx, fideu, xarop) el govern (alcalde, alqueria, rafal, raval) la guerra (almirall, alferes, almogàver, ràtzia, re(h)ena ant., ronda, tabal, tambor) la química i l'adrogueria (alcohol, càmfora, elixir, química, raima, quitrà, sosa, talc, xarop) el comerç i el transport (albarà, almud;, aranzel, arrova, aval, cafís, magatzem, quintar, quirat, tara, tarifa, zero) la navegació (garbí, llebeig, llibant, ratxa, xaloc) la pesca (aladroc, alatxa, almadrava) la nàutica (drassana, falua) l'astronomia i la matemàtica (algorisme, almanac, guarisme, xifra, zenit, zero) els vents (garbí, ratxa, xaloc, zèfir) la fauna (fardatxo, gasela, girafa, papagai, zebra) substàncies diverses (càmfora, midó, alcohol, sucre)
També tenim arabismes en la toponímia de la península Ibèrica, les Balears i Sicília. En el cas del territori de llengua catalana, es classifiquen en a) apel·latius (Albaida, Albalat), b) procedents de noms propis (molts començats per Beni-, Bini-, 'fill de'), c) apel·latius seguits de noms de persona i d) híbrids amb un element llatí (Benillup, Catarroja, Llucalcari, Valldemossa). Els apel·latius es repeteixen a les Balears i al País Valencià (Muro, Rafal, Alqueria, Alcúdia, Algaida, Almudaina). La zona de distribució dels topònims és la mateixa que la del lèxic comú.
Hi ha també antropònims d'origen aràbic tradicionals del territori de llengua catalana. Només són cognoms i són moltíssims menys que els noms comuns i els topònims i, per altra banda, la seva quantitat contrasta amb la dels antropònims que són germanismes, molt més nombrosos. Són casos d'antropònims d'origen àrab els següents: Arabí, Arrom, Bennàsser, Borja, Gamundí, Homar, Maimó, Massot, Massutí, Medina, Melis; Vinàixer, Vinatea. A aquesta minsa quantitat, s'hi haurien d'afegir els que procedeixen de topònims (Binimelis, Deià, Mesquida, entre els actuals) i que no són, doncs, el reflex d'una població mudèixar. El poc nombre d'antropònims d'origen aràbic conservats és el resultat del costum que els esclaus en cristianitzar-se adoptassen el cognom català dels seus padrins i un nom cristià.
Vies de transmissió dels arabismes Hi ha arabismes de difusió europea (alambí, albercoc, almirall, cotó, drassana, duana, falua, màstec, quitrà, sucre, taronja, xifra, zero), procedents dels països que tenien frontera amb Al-Àndalus, del comerç i de les expedicions de les croades; altres arabismes es troben en les llengües europees que han tengut contacte amb l'àrab en el seu mateix territori, contacte fronterer o relacions comercials. Formen part del primer, del segon i del tercer grup el català, el portuguès, el castellà. El sicilià forma part del primer i del tercer grup. L'italià i l'occità formen part del tercer grup.
En el cas del català, els arabismes hi entraren més específicament mitjançant les relacions comercials i polítiques de la Catalunya Vella amb Al-Àndalus (sobretot amb les taifes de València i Dénia), amb les relacions comercials amb el Magrib, les Balears, Sicília i Alexandria i per l'emigració de grups dels anomenats mossàrabs que fugien de la persecució almoràvit i almohade i que sabien la llengua aràbiga (s. XI i XII). Després de la conquesta de la Catalunya Nova i del Regne de València (s. XII i XIII), s'hi mantingueren comunitats arabòfones de moriscs, del contacte amb les quals procedeix una part dels arabismes meridionals del català. Les Balears, després de la seva conquesta (), tingueren moltes relacions comercials amb Algèria i Tunísia i un gran contingent d'esclaus de llengua àrab. Un darrer camí d'entrada d'arabismes foren les traduccions de l'àrab al baix llatí, com les del monestir de Ripoll, a la segona meitat del (àlgebra, antimoni).
En una part dels arabismes del català, l'àrab va fer d'intermediari. Un grup de paraules procedeixen de l'amazic (genet), del persa (albergínia, alfals, duana, escacs), d'altres del grec (alambí, alquímia, guix, guitarra), del llatí (alcàsser, alatxa, setrilleres), del sànscrit (càmfora), del bengalí (enrocar). En alguns casos, l'àrab forma part d'una cadena d'intermediaris (albercoc, del llatí a través del grec; arròs, de l'Índia a través del grec; escarlata, del grec medieval a través del baix llatí).
El castellà, de vegades, ha fet d'intermediari entre l'àrab i el català (alferes, alfange, alicates, amoïnar, aranzel, mandonguilla, taquilla). Altres idiomes intermediaris, en menor proporció, han estat l'anglès (xèrif), el francès (amalgama), l'italià (dàrsena). En algun cas, la cadena de transmissió és més llarga (girafa, a través del francès i en aquest idioma procedent de l'italià: ogiva, a través del francès, i en aquest, a través del castellà).
El català ha transmès alguns dels seus arabismes a altres idiomes, sobretot a l'occità, al francès (apricot, matelas, sucre) i al castellà (cofa, cofín, fideo); i en algun cas al portuguès (alcarchofa). Un cas especial és el dels arabismes transmesos pel català al castellà de Múrcia, generalment d'àrea valenciana (aladroque, alhábega), i a l'aragonès (alimara, almudín).
Distribució dins el català La influència directa de l'àrab en el català es reflecteix en els topònims, en els antropònims i en els noms comuns, i varia segons el temps de la dominació musulmana en cada territori; així, de 502 topònims conservats d'origen aràbic en el domini lingüístic català, a la Catalunya Vella només n'hi ha 4 (Jafre, Gallifa, Marata, Rama), a les Balears, 105, i al País Valencià, 393. A les Balears, a més a més, s'han creat topònims amb el prefix Bini- després de 1276.
La diferència de contacte amb la llengua aràbiga també ha tingut com a resultat que els noms comuns procedents d'aquest idioma tinguin una distribució territorial variable: on n'hi ha més és al català valencià i després al baleàric. Els arabismes regionals poden ocupar una àrea formada per dos dialectes, com el baleàric i el valencià (albercoc, alfals...); només pel català valencià (alacrà, almoneda...), o només pel català baleàric (alimares, atzep, biduí, a betzef, cuscussó...). Una part d'aquests arabismes regionals, tenen geosinònims d'origen llatí o amb el llatí com a intermediari (trull/almàssera, clavegueró/albelló, userda/alfals; escorpí/alacrà, aglà/bellota, guix/algeps, préssec/albercoc, tàpera/caparra, etc.). En alguns casos, hi ha parelles de sinònims només en un dialecte (guix/algeps, al català valencià; rambla/areny, al català central). Els arabismes presents en tot el territori són xenismes, paraules amb referents culturals àrabs, sense sinònims d'origen llatí, doncs (cotó, sucre, taronja). Dins aquest grup de xenismes, tenim en català parelles de sinònims amb els dos membres d'origen àrab. Els dos elements poden ser contemporanis, però d'àrees diferents (carxofa/alcanària) o pertànyer a èpoques diferents (sínia/nora).
Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana diu: "Com és natural, els cinc segles d'islamisme, durant els quals el Mediterrani fou un mar pròpiament aràbic, tingueren intenses repercussions lingüístiques. Es canvià la fonètica de moltes paraules i se'n van introduir bastants de noves, servint l'aljamia dels mossàrabs d'intermediari per a portar arabismes al romanç i per a dur romanismes a l'àrab. Així, són mots aràbics els noms d'alguns animals (alacrà, farnaca, fardatxo, farda, saboga, samaruc, aladroc, xaputa, etc.), de moltes plantes (abellota, albardí, albercoc, albergina, alfàbega, alfals, alficòs, almoraduix, arròs, atzavara, bacora, carabassa, carxofa, cascall, cotó, encanària, espinacs, dacsa, garrofa, gesmil, llima, taronja, sucre, safanòria, safrà, sorolla, séver, tramús, xalefa, xara, xirivia, etc.), d'obres agrícoles de canalització (séquia, assud, assarb, sénia, nòria, caduf, aljub, safareig, etc.), d'edificis i térmens de construcció (alqueria, almàssera, alforí, algorfa, sitja, almagasén, almodí, drassana, algeps, rajola, atobó, gassó, sanefa, albelló, alcavó, alcova, ràfel, jàssena, raval, etc.), d'atifells domèstics (gerra, aixeta, safa, marraixa, sitra, setrill, marrassà, maruà, tassa, catifa, flassada, matalap, tabac, sofà, etc.), de la indumentària (jaca, samarra, jopetí, gipó, saragüells, arracades, sarró, taleca, barxa, etc.), de la milícia (almirall, adalil, alferes, almogàver, alardo, talaia, tabal, ronda, etc.), de les mides (fanecada, taülla, cafís, almud, arrova, quintar, quirat, alfarrassar, etc.), i de moltes més branques del vocabulari."
Diferències entre idiomes Germà Colón ha determinat les diferències en la incorporació d'arabismes en el català, el castellà i el sicilià, comparant els mots començats en a- de la traducció del diccionari d'Elio Nebrija. El resultat és que el castellà és l'idioma que té més arabismes d'aquests tres. El català, al principi del , tenia un 53% dels arabismes del castellà i el sicilià, el 22,2%. De la llista comparada per Colón, el català compartia amb el castellà 26 noms comuns i el sicilià, només 8. Els petits diccionaris generals del francès recullen vers 400 arabismes i el Trésor de la langue française informatisé recull prop de 500 lexemes francesos amb un element aràbic (sense els derivats). No es pot dir, però, que el català en tengui més que el francès, perquè Joan Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, va recollir 518 lexemes de noms comuns d'origen aràbic en català, per 796 en castellà (la quantitat d'arabismes del català representa un 65% dels del castellà; i els del francès, un 62,8% dels del castellà). Actualment, però, només un 2% del lèxic bàsic català és format per arabismes, contra un 15% del mateix lèxic del castellà.