miniatura|Caspar David Friedrich de Christian Gottlieb Kuhn 1807, Albertinum, Dresden miniatura|Caminant damunt un mar de boira (1818). 94,8 × 74,8 cm, museu Kunsthalle Hamburg. Aquesta obra mestra tant coneguda i especialment romàntica, deixa una impressió contradictòria, segons l'historiador John Lewis Gaddis, "suggerint alhora el domini d'un paisatge i la insignificança de l'individu dins d'ell. No veiem cap cara, així que és impossible saber si la perspectiva que s'enfronta al jove és estimulant, aterridora, o ambdues coses." S'ha utilitzat per reflexionar sobre la meteorologia en l'art. Caspar David Friedrich (5 de setembre de 1774 - 7 de maig de 1840) va ser un paisatgista romàntic alemany del , generalment considerat l'artista alemany més important de la seva generació. És conegut sobretot pels seus paisatges al·legòrics, que solen presentar figures contemplatives perfilades sobre cel nocturn, boires matinals, arbres àrids o ruïnes gòtiques. El seu interès principal era la contemplació de la natura, i la seva obra sovint simbòlica i anticlàssica busca transmetre una resposta subjectiva i emocional al món natural. Les pintures de Friedrich situen una presència humana en una perspectiva minvada enmig de paisatges expansius, reduint les figures a una escala que, segons l'historiador de l'art Christopher John Murray, dirigeixen "la mirada de l'espectador cap a la seva dimensió metafísica".
Friedrich va néixer a la ciutat de Greifswald, al mar Bàltic, quan era la Pomerània sueca. Va estudiar a Copenhaguen fins al 1798, abans d'establir-se a Dresden. Va arribar a la majoria d'edat durant un període en què, arreu d'Europa, hi havia un desengany creixent amb la societat materialista que donava lloc a una nova apreciació de l'espiritualitat. Aquest canvi d'ideals sovint s'expressava mitjançant una reavaluació del món natural, ja que artistes com Friedrich, JMW Turner i John Constable van intentar representar la natura com una "creació divina, per enfrontar-se a l'artifici de la civilització humana".
L'obra de Friedrich li va donar renom al començament de la seva carrera, i contemporanis com l'escultor francès David d'Angers parlaven d'ell com un home que havia descobert "la tragèdia del paisatge". No obstant això, la seva obra va caure en desgràcia durant els seus últims anys, i va morir en l'obscuritat. A mesura que Alemanya avançava cap a la modernització a finals del , un nou sentit d'urgència va caracteritzar el seu art, i les representacions contemplatives de la quietud de Friedrich van passar a ser vistes com el producte d'una època passada. L'inici del va portar una renovada apreciació de la seva obra, que va començar el 1906 amb una exposició de trenta-dos dels seus quadres a Berlín. A la dècada de 1920 els seus quadres havien estat descoberts pels expressionistes, i durant la dècada del 1930 i principis de la dècada del 1940 els surrealistes i els existencialistes van extreure sovint idees de la seva obra. L'auge del nazisme a principis dels anys trenta va tornar a provocar un ressorgiment de la popularitat de Friedrich, però això va ser seguit per un fort declivi, ja que les seves pintures van ser interpretades per associació amb el moviment nazi. No va ser fins a finals de la dècada de 1970 que Friedrich va recuperar la seva reputació com a icona del moviment romàntic alemany i pintor d'importància internacional.
Biografia Joventut i família Caspar David Friedrich va néixer el 5 de setembre de 1774 a Greifswald, Pomerània sueca, a la costa bàltica d'Alemanya. El sisè de deu fills, va ser criat en l'estricte credo luterà del seu pare Adolf Gottlieb Friedrich, fabricant d'espelmes i calderes de sabó. Els registres de les circumstàncies econòmiques de la família són contradictoris; mentre que algunes fonts indiquen que els nens tenien tutors privats, altres indiquen que es van criar en una pobresa relativa. Es va familiaritzar amb la mort des de ben petit. La seva mare, Sophie, va morir el 1781 quan ell tenia set anys. Un any més tard, la seva germana Elisabeth va morir, i una segona germana, Maria, va morir de tifus el 1791. Sens dubte, la tragèdia més gran de la seva infantesa va ocórrer el 1787 quan va morir el seu germà Johann Christoffer. Caspar David tenia tretze anys quan va veure com el seu germà petit queia pel gel d'un llac congelat i s'ofegava. Alguns relats suggereixen que Johann Christoffer va morir mentre intentava rescatar Caspar David, que també estava en perill al gel. miniatura|Autoretrat (1800) és un dibuix amb guix de l'artista quan tenia 26 anys, mentre estudiava a la Royal Academy de Copenhaguen. Museu Reial de Belles Arts, Copenhaguen. Friedrich va començar els seus estudis formals d'art el 1790 com a estudiant privat de l'artista Johann Gottfried Quistorp a la Universitat de Greifswald de la seva ciutat natal, on el departament d'art s'anomena ara Caspar-David-Friedrich-Institut en el seu honor. Quistorp va portar els seus alumnes a fer excursions de dibuix a l'aire lliure; com a resultat, Friedrich es va animar a dibuixar sobre l'experiència vital quan era molt jove. A través de Quistorp, Friedrich va conèixer i va ser influenciat posteriorment pel teòleg Ludwig Gotthard Kosegarten, que va ensenyar que la natura era una revelació de Déu. Quistorp va presentar a Friedrich l'obra de l'artista alemany del segle XVII Adam Elsheimer, les obres del qual sovint incloïen temes religiosos dominats pel paisatge i temes nocturns. Durant aquest període també va estudiar literatura i estètica amb el professor suec Thomas Thorild. Quatre anys més tard, Friedrich va ingressar a la prestigiosa Acadèmia de Copenhaguen, on va començar la seva educació fent còpies de motlles d'escultures antigues abans de procedir a dibuixar sobre les seves experiències vitals. Viure a Copenhaguen va permetre al jove pintor accedir a la col·lecció de pintura de paisatge holandesa del segle XVII de la Royal Picture Gallery. A l'Acadèmia va estudiar amb professors com Christian August Lorentzen i el paisatgista Jens Juel. Aquests artistes es van inspirar en el moviment Sturm und Drang i van representar un punt mig entre la intensitat dramàtica i l'expressivitat de l'estètica romàntica i l'ideal neoclàssic en declivi. L'estat d'ànim era primordial, i la influència s'extreia de fonts antigues com la llegenda islandesa d'Edda, els poemes ossians i la mitologia nòrdica.
Trasllat a Dresden Friedrich es va establir definitivament a Dresden el 1798. Durant aquest primer període, va experimentar en l'estampat amb avats i dissenys per a xilografies que va tallar el seu germà fabricant de mobles. El 1804 havia fet 18 aiguaforts i quatre xilografies; que es feien en petit nombre i només es distribuïen als amics. Malgrat aquestes incursions en altres tècniques, va treballar principalment amb tinta, aquarel·la i els colors sèpies. Amb l'excepció d'algunes peces primerenques, com Paisatge amb temple en ruïnes (1797), no va produir molt amb olis fins que la seva reputació es va consolidar. Els paisatges van ser el seu tema preferit, inspirats en els freqüents viatges, començats el 1801, a la costa bàltica, Bohèmia, Krkonoše i les muntanyes de Harz. Basades principalment en els paisatges del nord d'Alemanya, les seves pintures representen boscos, turons, ports, boires matinals i altres efectes de llum basats en una observació de prop de la natura. Aquests treballs es van modelar a partir d'esbossos i estudis de paratges paisatgístics, com els penya-segats de Rügen, els voltants de Dresden i el riu Elba. Va fer els seus estudis gairebé exclusivament amb llapis, fins i tot proporcionant informació topogràfica, però els efectes atmosfèrics subtils característics de les pintures centrals de Friedrich les va fer de memòria. Aquests efectes van agafar la seva força de la representació de la llum i de la il·luminació del sol i la lluna sobre núvols i aigua: fenòmens òptics propis de la costa bàltica que mai s'havien pintat amb tant èmfasi. esquerra|miniatura|La Creu a les muntanyes (Altar Tetschen) (1808). 115 × 110,5 cm. Galerie Neue Meister, Dresden. Primera obra important de Friedrich, la peça trenca amb la representació tradicional de la crucifixió als retaules en representar l'escena com un paisatge. La seva reputació com a artista va començar quan va guanyar un premi el 1805 al concurs de Weimar organitzat per Johann Wolfgang von Goethe. Aleshores, el concurs de Weimar tendia a atreure artistes mediocres i actualment oblidats que presentaven barreges derivades dels estils neoclàssic i pseudogrec. La mala qualitat va començar a resultar perjudicial per a la reputació de Goethe, de manera que quan Friedrich va introduir dos dibuixos sèpia: Processó a l'alba i Gent pescadora al costat del mar, el poeta va respondre amb entusiasme i va escriure: "Hem de lloar l'enginy de l'artista en aquesta imatge. El dibuix està ben fet, el seguici és enginyós i adequat... el seu tracte combina una gran fermesa, diligència i pulcritud... l'enginyosa aquarel·la... també és digne de lloança."
Friedrich va completar la primera de les seves pintures més importants el 1808, als 34 anys. La Creu a les muntanyes, avui conegut com l'altar de Tetschen, és un panell de retaule que es diu que va ser encarregatSee Koerner (2009), 56–61. per a una capella familiar a Tetschen, Bohèmia. El plafó representa una creu de perfil al cim d'una muntanya, sola, i envoltada de pins. De manera controvertida, per primera vegada en l'art cristià, un retaule mostrava un paisatge. Segons la historiadora de l'art Linda Siegel, el disseny de Friedrich va ser el "clímax lògic de molts dibuixos seus anteriors que representaven una creu al món de la natura".
Tot i que el retaule es va rebre amb fredor, va ser el primer quadre de Friedrich del que es va parlar molt. Els amics de l'artista van defensar públicament l'obra, mentre que el crític d'art Basilius von Ramdohr va publicar un llarg article desafiant l'ús que feia Friedrich del paisatge en un context religiós. Va rebutjar la idea que la pintura paisatgística pogués transmetre un significat explícit, i va escriure que seria "una autèntica presumpció, si la pintura de paisatge s'enfilés a l'església i s'arrosegués a l'altar". Friedrich va respondre amb un programa que descrivia les seves intencions el 1809, comparant els raigs del sol del vespre amb la llum del Sant Pare. Aquesta declaració seria l'única vegada que Friedrich faria una interpretació detallada de la seva pròpia obra, i la pintura va ser un dels pocs encàrrecs que l'artista va rebre mai. miniatura|Paisatge rocós a les muntanyes de gres de l'Elba (entre 1822 i 1823) Després de la compra de dues de les seves pintures pel príncep hereu prussià, Friedrich va ser escollit membre de l'Acadèmia de Berlín el 1810. No obstant això, el 1816 va intentar distanciar-se de l'autoritat prussiana i va sol·licitar al juny la ciutadania saxona. El moviment no s'esperava; el govern saxó era profrancès, mentre que les pintures de Friedrich eren considerades generalment patriòtiques i clarament antifranceses. Tanmateix, amb l'ajuda del seu amic de Dresden Graf Vitzthum von Eckstädt, Friedrich va aconseguir la ciutadania, i el 1818, va esdevenir membre de l'Acadèmia Saxona amb un dividend anual de 150 tàlers. Tot i que tenia l'esperança de rebre una càtedra de professor titular, mai se li va concedir, ja que, segons la Biblioteca d'Informació Alemanya, "es va considerar que la seva pintura era massa personal, el seu punt de vista massa individual per servir d'exemple fructífer als estudiants."German Library of Information. Caspar David Friedrich: His Life and Work. New York: German Library of Information, 1940. 38–40. La política també podria haver tingut un paper en frenar la seva carrera: els súbdits i el vestuari decididament germànics de Friedrich sovint xocaven amb les actituds profranceses predominants de l'època.
Matrimoni