, AFI [ˈalbɛɐ̯t ˈaɪnʃtaɪn], fou un físic jueu d'origen alemany, nacionalitzat posteriorment suís i estatunidenc. Va ser el científic més conegut i important del .Alfonseca, M. (1998): Diccionario Espasa. 1.000 grandes científicos. Editorial Espasa Calpe, S.A. Espasa de Bolsillo. 740 págs. Madrid . Manuel Alfonseca quantifica la importància de 1000 científics de tots els temps i, en una escala de l'1 al 8, Einstein i Freud són els únics del que assoleixen la puntuació màxima (pàg. X); així mateix qualifica a Einstein com "el científic més popular i conegut del " (pàg. 171)
L'any 1905, publicà la seva Teoria Especial de la Relativitat, quan encara era un jove físic desconegut, treballador de l'Oficina de Patents de Berna. A aquesta teoria hi va incorporar conceptes i fenòmens estudiats anteriorment per Henri Poincaré i Hendrik Lorentz, amb un marc teòric simple fonamentat en postulats físics senzills. Probablement, l'equació de la física més coneguda és la de l'equivalència entre massa i energia, E=mc², deduïda per Einstein com a conseqüència lògica d'aquesta teoria. Aquell mateix any, publicà uns altres treballs que fonamentarien algunes de les bases de la física estadística i la mecànica quàntica.
El 1915, va presentar la Teoria General de la Relativitat, que va reformular del tot el concepte de la gravetat. Amb ella va néixer la cosmologia, que és l'estudi de l'origen i l'evolució de l'Univers. El 1919, quan les observacions britàniques d'un eclipsi solar van confirmar la seva teoria de la curvatura de la llum, Einstein va ser idolatrat per la premsa.El London Times va publicar el 7 de novembre del 1919 els titulars: Revolució a la ciència. Nova teoria de l'Univers. Les idees de Newton derrocades. Einstein es va convertir en una icona popular de la ciència, mundialment famós, un privilegi a l'abast de molt pocs científics.
Va guanyar el Premi Nobel de Física del 1921 «pels seus serveis a la física teòrica, i especialment pel seu descobriment de la llei de l'efecte fotoelèctric», i no per la teoria de la relativitat. Van témer el risc que es demostrés errònia posteriorment.Michio Kaku, El Universo de Einstein, pàg. 98. En aquella època, era encara considerada una mica controvertida per part de molts científics.
Einstein se'n va anar d'Alemanya el desembre de 1932 a causa de l'ascens del nazisme. Va anar als Estats Units, on va ensenyar a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. Es va nacionalitzar estatunidenc el 1940. Els seus darrers anys va treballar per integrar en una mateixa teoria les quatre forces fonamentals. Einstein va morir a Princeton, Nova Jersey, el 18 d'abril de 1955.
Albert Einstein i Robert Oppenheimer són considerats els «pares de la bomba atòmica», tot i que l'aportació d'Einstein només va ser la fórmula d'equivalència entre la massa en repòs i l'energia, i la signatura d'una carta a petició de Léo Szilárd, dirigida al president Franklin Delano Roosevelt, on es recomanava la investigació sobre armes nuclears. A més a més, als seus escrits va advocar pel pacifisme, pel socialisme i el sionisme, si bé fou molt crític respecte d'organitzacions com Irgun, fets com la massacre de Deir Yassin o líders com Menachem Begin.
Va ser proclamat «personatge del » i el científic més preeminent segons la revista Time.Time: Albert Einstein
Biografia miniatura|esquerra|Estàtua d'Albert Einstein a l'Acadèmia Israeliana de Ciències i Humanitats. Einstein va néixer a Ulm (Baden-Württemberg) el 14 de març de 1879. Va créixer a Múnic i, més tard, a Itàlia.
Malgrat que arribaria a ser un dels més importants físics teòrics, un mestre seu va dir al seu pare: "No farà mai res de profit". Interessat en les matemàtiques als 12 anys, als 15 es va sentir atret per l'àlgebra i la geometria i, finalment, pel càlcul infinitesimal. Tot i haver-se graduat a l'Escola Politècnica Federal de Zúric l'any 1900 com a professor de matemàtiques i física, no va poder tenir cap plaça a la universitat. El 1896, renuncià a la ciutadania alemanya, i el 1901 va obtenir la nacionalitat suïssa. Sense poder accedir a la universitat, cercà una feina temporal a Berna i, posteriorment, una d'indefinida a l'Oficina de Patents suïsses, el 1904.
El 1895, als 16 anys, escriu el seu primer assaig científic: Sobre la investigació de l'estat de l'èter en un camp magnètic. Seguí la formació superior a Suïssa, a l'ETHZ, gràcies al fet que el seu director, Albin Herzog, li va prometre el seu ingrés l'any següent de no haver superat l'examen d'accés. Allà conegué els seus companys d'estudis: Marcel Grossmann i Mileva Marić (amb la qual es casaria), i Michele A. Besso, un enginyer suís que després seria el seu millor amic. Es va doctorar el 1905, a l'ETHZ (com era conegut el Eidgenössische Technische Hochschule de Zuric) Institut Federal de Tecnologia. Llavors, va començar els seus primers estudis teòrics, amb tres articles importants: el primer explica l'efecte fotoelèctric, el segon presenta la teoria de la relativitat restringida, i en el darrer explica el moviment brownià. El mateix any, l'article Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment publicat a la revista Annalen der Physik va modificar radicalment les deduccions de Lorentz.
El 1914, just abans de la Primera Guerra Mundial, torna a Alemanya i s'estableix a Berlín durant uns quants anys. El seu pacifisme i activitats polítiques, però especialment els seus orígens jueus, irritaven els nacionalistes alemanys, que van fer una campanya de descrèdit contra ell i les seves teories.
El 1919, es divorcià de Mileva Marić i es tornà a casar uns mesos després amb Elsa Loewenthal.
Amb l'arribada al poder d'Adolf Hitler l'any 1933, va ser acusat pel règim nazi de crear una "Física jueva" en contraposició de la "Física alemanya" o "Física ària", i arribà a patir atacs de físics tan importants com Johannes Stark i Philipp Lenard. Aquell mateix any, se'n va anar d'Alemanya per anar als Estats Units. El 1940, va rebre la ciutadania estatunidenca.
Albert Einstein va morir a Princeton, estat estatunidenc de Nova Jersey, el 18 d'abril de 1955.
Trajectòria científica miniatura|Primera Conferència Solvay de 1911. Albert Einstein està situat, a la fila posterior, el segon per la dreta. Els articles de 1905 El 1905, es va doctorar amb la tesi Una nova determinació de les dimensions moleculars. Aquest mateix any, va escriure quatre articles fonamentals sobre la física a petita i gran escala. Hi explicava el moviment brownià, l'efecte fotoelèctric i desenvolupava la relativitat especial i l'equivalència massa-energia. El treball d'Einstein sobre l'efecte fotoelèctric li faria guanyar el Premi Nobel de Física l'any 1921.
Aquests articles van ser enviats a la revista Annalen der Physik i són coneguts generalment com els articles de l'Annus Mirabilis (del llatí: any extraordinari).
Moviment brownià
El primer dels seus articles de 1905, titulat Sobre el moviment requerit per la teoria cinètica molecular de la calor de petites partícules suspeses en un líquid estacionari, cobria els seus estudis sobre el moviment brownià.
L'article explicava el fenomen fent ús de les estadístiques del moviment tèrmic dels àtoms individuals que formen un fluid. El moviment brownià havia desconcertat la comunitat científica des del seu descobriment per Robert Brown l'any 1827. L'explicació d'Einstein proporcionava una evidència experimental incontestable sobre l'existència real dels àtoms. L'article també aportava un fort impuls a la mecànica estadística i a la teoria cinètica dels fluids, dos camps que en aquella època romanien controvertits.
Abans d'aquest treball, els àtoms es consideraven un concepte útil en física i química, però la majoria dels científics no es posaven d'acord sobre la seva existència real. L'article d'Einstein sobre el moviment atòmic lliurava als experimentalistes un mètode senzill per a comptar àtoms mirant a través d'un microscopi ordinari.
El físic alemany Wilhelm Ostwald, un dels líders de l'escola antiatòmica, va comunicar a Arnold Sommerfeld que s'havia convertit en un creient en els àtoms per l'explicació d'Einstein sobre el moviment brownià.
Efecte fotoelèctric
El segon article va ser Un punt de vista heurístic sobre la producció i transformació de llum. Hi proposava la idea de quàntum de llum, ara anomenat fotó, i mostrava com es podia utilitzar aquest concepte per a explicar l'efecte fotoelèctric.
La teoria dels quàntums de llum va ser un fort indici de la dualitat ona-corpuscle i que els sistemes físics poden mostrar tant propietats ondulatòries com corpusculars. Aquest article va constituir un dels pilars bàsics de la mecànica quàntica. Només quan la teoria quàntica va estar més avançada es va poder explicar l'efecte fotoelèctric. Per aquest treball, i per les seves contribucions a la física teòrica, Einstein va rebre el Premi Nobel de Física l'any 1921.
Relativitat especial
El tercer article d'Einstein d'aquest any era Zur Elektrodynamik bewegter Körper (Sobre l'electrodinàmica de cossos en moviment). Explicava la teoria de la relativitat especial estudiant el moviment dels cossos i l'electromagnetisme sense la força de gravetat.
La relativitat especial resolia els problemes oberts per l'experiment de Michelson-Morley, en el qual s'havia demostrat que les ones electromagnètiques que formen la llum es movien sense cap mitjà. La velocitat de la llum és, per tant, constant i no relativa al moviment. Ja el 1894, George Fitzgerald havia estudiat aquesta qüestió i havia demostrat que l'experiment de Michelson-Morley podia ser explicat si els cossos es contreuen en la direcció del seu moviment. De fet, algunes de les equacions fonamentals de l'article d'Einstein havien estat descrites abans (1903) per Hendrik Lorentz, físic neerlandès, donant forma matemàtica a la conjectura de Fitzgerald.
Aquesta famosa publicació està qüestionada com a treball original d'Einstein, perquè no tenia cap referència a les idees o conceptes desenvolupats per aquests autors ni als treballs d'Henri Poincaré. En realitat, Einstein desenvolupava la seva teoria d'una manera totalment diferent d'aquests autors, deduint fets experimentals a partir de principis fonamentals i no donant una explicació fenomenològica a observacions desconcertants. El mèrit d'Einstein era explicar l'experiment de Michelson-Morley com a conseqüència final d'una teoria completa i elegant, basada en principis fonamentals i no com una explicació ad hoc o fenomenològica d'un fenomen observat.
El seu raonament es va basar en dos axiomes simples: amb el primer, va reformular el principi de simultaneïtat, introduït per Galileo Galilei segles abans, pel qual les lleis de la física han de ser invariables per a tots els observadors que es mouen a velocitats constants entre ells, i el segon, que la velocitat de la llum és constant per a qualsevol observador. Aquest segon axioma, revolucionari, va més enllà de les conseqüències previstes per Lorentz o Poincaré, que simplement relataven un mecanisme per explicar la resolució d'una de les branques de l'experiment de Michelson-Morley. Aquest postulat diu que, si hi ha un llampec de llum quan es troben dos observadors en moviment relatiu, tots dos veuran allunyar-se la llum produint un cercle perfecte amb cadascun al centre. Si, a banda i banda dels observadors, es posés un detector, cap dels observadors no podria dir quin detector havia funcionat primer, i es perdrien, per tant, els conceptes de temps absolut i simultaneïtat.
La teoria rep el nom de teoria especial de la relativitat o teoria restringida de la relativitat per a distingir-la de la Teoria general de la relativitat, que va ser presentada per Einstein el 1915, amb la qual es consideren els efectes de la gravetat i l'acceleració.
Equivalència massa-energia