La permacultura és un conjunt de pràctiques i de formes de pensar per tal de crear una producció agrícola sostenible, molt eficient en energia (treball manual i mecànic...) i respectuosa dels éssers vius i llurs interrelacions recíproques. Suposa una aproximació holística als sistemes agrícoles, l'objectiu de la qual és crear un ecosistema productiu en aliments així com en altres recursos útils, tot deixant a la natura salvatge el més gran espai possible.
Utilitza conceptes d'ecologia, paisatgisme, l'agricultura ecològica, biomimètica, ètica, filosofia i de pedologia.Mars, Ross (2005). The Basics of Permaculture Design. Chelsea Green; ; p. 1. La permacultura convida a posar en relació aquests aspectes teòrics amb les observacions fetes sobre el terreny.
La base de la permacultura no és només analitzar els components d'un sistema individual, sinó també tenir en compte llurs interaccions amb la finalitat de produir un coneixement de l'ecosistema en el context d'un ús per a l'ésser humà. Tot i que sovint la qualifiquen de ciència els seus promotors, no és una ciència dita convencional, és a dir, d'acord amb els criteris científics, i tractada amb el mètode científic, perquè està mal documentada en la literatura científica avaluada en comitès de pars. miniatura|Visió permacultural, amb els elements bàsics al centre, i els resultats de les interaccions a l'exterior
Origen La paraula permacultura, tal com explica el seu creador, Bill Mollison, és una contracció d'agricultura i permanent i, per tant, durable, ja que les cultures no poden sobreviure gaire temps sense una base agrícola sostenible.
Concepte miniatura|Jardí permacultural en un barri de Sheffield (Regne Unit).
Un hàbitat dissenyat segons els principis de la permacultura s'entén com un sistema, en el qual es combinen la vida dels éssers humans d'una manera respectuosa i beneficiosa amb la dels animals i les plantes, per proveir les necessitats de tots d'una forma adequada.
En el disseny d'aquests sistemes s'apliquen idees i conceptes integradors de la teoria de sistemes, biocibernètica i ecologia profunda. L'atenció no solament es dirigeix cap als components individuals (elements), sinó cap a les relacions entre aquests elements i el seu ús òptim per a la creació de sistemes productius.
Planificació, implementació i manteniment componen el procés de disseny permacultural, el qual s'enfoca tant en una optimització successiva del sistema per a les necessitats d'ara, com també en una futura productivitat, oberta per ser desenvolupada i refinada per les generacions que vénen. El procés de disseny té com a objectiu una integració òptima de les necessitats ecològiques, econòmiques i socials del sistema, de manera que a llarg termini es pugui autorregular i mantenir en un equilibri dinàmic mitjançant interferències mínimes. El model per a això són els processos d'autorregulació que podem observar diàriament en sistemes ecològics com per exemple en els boscs, llacs o els oceans. El pensament sistèmic i una acció motivada per això busquen superar d'una manera conscient el procediment lineal-causal encara predominant, les conseqüències destructives del qual estan avui més i més a la vista de tots.
Com que estem vivint en sistemes i estem envoltats per ells, el pensament i l'acció lineal-causal no poden solucionar els nostres problemes, solament traslladar-los en el temps i espai. D'aquesta forma ens porta a la conclusió equivocada de veure la influència que més ens «destorba» en aquest moment com la causa única dels nostres problemes. A més, per la seva tendència d'implementar solament correccions simptomàtiques, produeix constantment nous problemes moltes vegades majors a les anteriors.
El concepte lliure d'ideologies de la permacultura s'obre tant als nous coneixements i tecnologies com als coneixements «antics», mil·lenaris, de totes les cultures i recolza la seva fusió creativa en innovadores estratègies de disseny.D. Homgren - Permaculture - solutions for an energy decent future
Història En 1929, Joseph Russell Smith va prendre un terme anteriorment conegut com a subtítol per a la seva obra: Tree Crops: A Permanent Agriculture («Cultiu d'arbres: una agricultura permanent»), el llibre resumeix la llarga experiència de l'autor, experimentant tant amb fruites i fruita seca, com amb cultius per a l'alimentació humana i animal.Smith, Joseph Russell; Smith, John (1987). Tree Crops: A permanent agriculture. Island Press.
Smith va veure el món com un tot interrelacionat i va suggerir sistemes mixts d'arbres i cultius sota seu. Aquest llibre va inspirar a molts individus decidits a aconseguir una agricultura més sostenible, tals com Toyohiko Kagawa qui va ser pioner en el cultiu dels boscos al Japó en la dècada de 1930.Hart, Robert (1996), Forest Gardening, UK: Green Books, ; ; p. 41
La definició d'agricultura permanent, com la que es pot sostenir indefinidament, va ser recolzada per P. A. Yeomans, australià, en el seu llibre Water for Every Farm («Aigua per a totes les granges»). Yeomans va introduir un enfocament basat en l'observació de l'ús de la terra a Austràlia en la dècada de 1940, i el disseny Keyline com una forma de gestionar el subministrament i distribució d'aigua en la dècada de 1950.
Les obres de Stewart Brand van ser una influència primerenca que va assenyalar Holmgren.Holmgren, David (2006). "The Essence of Permaculture". Holmgren Design Services. Retrieved 10 September 2011. Altres influències primerenques inclouen a Ruth Stout i Esther Deans, pioneres en la jardineria sense excavació i Masanobu Fukuoka que, a finals de 1930 al Japó, va començar a advocar per horts de sembra directa (cultiu zero), i jardins i agricultura natural.
Mollison i Holmgren miniatura|Bill Mollison considerat com el "pare de la permacultura". A mitjan dècada dels anys 1970 dos ecologistes d'Austràlia, el doctor Bill Mollison i David Holmgren, van començar a desenvolupar una sèrie d'idees que tenien l'esperança de poder utilitzar per a la creació de sistemes agrícoles estables. Ho van fer com a resposta al que consideraven el ràpid creixement en l'ús de mètodes agroindustrials destructius després de la Segona Guerra Mundial, que d'acord al seu criteri estaven enverinant la terra i l'aigua, reduint dràsticament la biodiversitat, i destruint milers de milions de tones de sòl que anteriorment mantenia paisatges fèrtils. Una aproximació denominada 'permacultura' en va ser el resultat i es va donar a conèixer amb la publicació del llibre Permaculture One en 1978. El llibre va tenir un èxit immediat en Austràlia i va provocar molt debat. L'aparició d'una revista (The International Permaculture Magazine), una minisèrie televisiva amb Bill Mollison com a protagonista, i diverses desenes de cursos que aquest va dictar a la fi dels 70 i principis dels 80 van contribuir a internacionalitzar la permacultura i a forjar la seva imatge d'eina pràctica per a la construcció d'hàbitats sostenibles.
Després de la publicació de Permaculture One, Mollison i Holmgren van refinar i van desenvolupar les seves idees, amb tots dos dissenyant centenars de 'terrenys de permacultura' i escrivint diversos llibres. Mollison va fer classes en més de 80 països i el Curs de Disseny de dues setmanes de durada, es va ensenyar a molts centenars d'estudiants. Al començament de la dècada de 1980, el concepte va avançar des de ser predominantment un disseny de sistemes agrícoles a ser un procés de disseny més plenament holístic per crear hàbitats humans sostenibles. A mitjan dècada de 1980, multitud d'estudiants s'havien convertit en reeixits pràctics, començat a ensenyar el mètode; en un curt període es van establir grups de permacultura, projectes, associacions i instituts en més de 100 països.
En el transcurs dels seus viatges per Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, Mollison va trobar i va contribuir a popularitzar conceptes i pràctiques ancestrals que havien contribuït a la sostenibilitat de les antigues cultures agrícoles i caçadores. Molts d'aquests conceptes van ser explicats i revaloritzats, i van passar a formar part de l'aspecte tècnic de la permacultura. Molt aviat es va fer evident que els conceptes de disseny que manejava la permacultura podien ser aplicats no solament a la producció agropecuària i forestal, sinó a molts aspectes de la vida humana, com la construcció, l'educació, l'economia i l'organització social en general, abastant tots els temes essencials en el disseny de sistemes sustentables, de forma integrada.
La permacultura està en l'actualitat ben establerta de llarg a llarg del món i n'existeixen molts exemples del seu ús. Zimbàbue té 60 escoles dissenyades utilitzant la permacultura, amb un equip nacional treballant en la unitat de desenvolupament de currículums escolars. L'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats ha elaborat un informe sobre l'ús de la permacultura en situacions de refugi, després del seu reeixit ús en els camps de Sud-àfrica i Macedònia del Nord. A Costa Rica, un grup de permaculturistes fan tallers i horts urbans d'acord amb permacultura.Molins Verds de Moringa, lloc digital oficial.
Disseny Els dotze principis miniatura|300px|Jardí pedagògic situat a Borgonya (França).
A partir dels principis ètics, Holmgren va definir 12 principis de disseny de la permacultura. Enfocats sota la teoria de sistemes, serveixen com a guies generals per orientar-nos dins de l'enorme complexitat natural i social a l'hora de desenvolupar un sistema sostenible:"Permaculture: Principles and Pathways Beyond Sustainability". Holmgren Design. Retrieved 2013-10-21.
Observar i interactuar. Prenent el temps necessari per involucrar-nos amb la naturalesa, podem dissenyar solucions que s'ajustin a la nostra situació particular. La naturalesa és un gran sistema complex d'interrelacions del que podem aprendre per crear sistemes integrats en ella que ens beneficiïn. Captar i emmagatzemar energia. La riquesa actual al món és estacional i es basa en l'ús i malbaratament energètic de fonts no renovables que acabaran per esgotar-se i en la degradació de l'entorn. És per tant necessari idear maneres intel·ligents i sustentables per a la generació i emmagatzematge de recursos que permeti el desenvolupament de generacions futures. Com a recursos es consideren tant les fonts d'energia renovables com l'aigua, el sòl fèrtil o la biodiversitat. Obtenir un rendiment. Els sistemes que dissenyem han de produir fruits que garanteixin la supervivència de la comunitat encara que sense hipotecar el futur. La productivitat ha de ser mesurada en termes de producte real a partir de l'esforç invertit. Aplicar l'autorregulació i acceptar la retroalimentació. Comprenent com funcionen les retroalimentacions en la naturalesa, tant negatives com a positives, podrem dissenyar sistemes que siguin autorregulats, reduint l'esforç necessari per a la seva gestió i maneig correctiu. Usar i valorar els serveis i recursos naturals. Fer el millor ús possible de l'abundància natural per reduir el nostre comportament consumista i la nostra dependència cap als recursos no renovables. Deixar de produir residus. Trobant un valor a cada recurs disponible i utilitzant-los tots per integrar-los adequadament dins dels cicles naturals, el concepte de residu deixa de tenir sentit. Dissenyar des dels patrons cap als detalls. Observant la naturalesa i la societat des d'una perspectiva més àmplia, es poden detectar patrons o motius generals que poden utilitzar-se després com a columna vertebral dels nostres dissenys, per després implementar-los en els detalls.