El Conservatori de Madrid o formalment Reial Conservatori Superior de Música de Madrid és una escola superior de música, la més antiga institució pública d'ensenyament musical a Espanya, que imparteix estudis superiors (equivalents a estudis universitaris) de música. La seva història de segle i mig de durada, és representativa dels avatars de la música en la societat espanyola. De les seves aules han sortit gran part dels més importants intèrprets i compositors espanyols dels dos últims segles. Avui dia té la seu al cèntric barri madrileny d'Atocha.
Fundació La primera notícia sobre el Conservatori apareix a la Gaceta de Madrid del 23 de juny de 1830, però la seva fundació oficial fou mitjançant un reial decret del 15 de juliol de 1830 (Gaceta del 16 de setembre) amb el nom de "Reial Conservatori de Música i Declamació de Maria Cristina". La reina Maria Cristina era una gran aficionada a la música —cantava i tocava l'arpa— i la fundació del conservatori que duu el seu nom es va considerar llavors com a obra personal al cim de la seva popularitat. Les classes van començar el dia 1 de gener de 1831, però fou inaugurada amb gran pompa el 2 d'abril del mateix any. Formant part dels actes solemnes d'inauguració el 6 de març de 1832 es va representar el melodrama líric espanyol Los enredos de un curioso de Félix Castrillo amb música de Ramon Carnicer, Pedro Albéniz, Baltasar Saldoni i Francisco Piermarini. L'obra es conserva manuscrita a la biblioteca del centre i editada amb estudi i revisió del professor Jacinto Torres. El seu primer director va ser el cantant d'òpera italiana Francesco Piermarini.
Historiadors de l'època van criticar durament el seu nomenament, assenyalant a espanyols com Carnicer i Rodríguez Ledesma com a persones de competència sobrada per exercir el càrrec. La reina pretenia que l'organització del Centre fora una imitació dels conservatoris italians. Per aconseguir els seus propòsits va buscar director en aquell país, encara que alguns han apuntat que el nomenament va ser capritxós per ser Piermarini un home ben plantat. Al centre hi havia alumnes interns i externs, gratuïts i de paga.
El Conservatori era a la Plaza de los Mostenses, en un edifici que, amb la reordenació urbanística de Madrid, després va ser el número 25 del carrer d'Isabel la Catòlica. La part posterior donava a un carreró avui del Maestro Guerrero que encara és conegut popularment per Travessia del Conservatori. Tenia el primitiu una reial dependència de la Cort, i la seva organització interna es va imitar dels conservatoris italians de l'època. Es van nomenar professors professionals de la casa i una espècie de socis protectors no professionals, els «addictos de honor», que no tenien seient a la Junta i entre els quals hi havia la flor i nata de la cort, l'aristocràcia i la classe política, molts d'ells per pur compromís. El P. Federico Sopeña ofereix com a curiositat una llarga llista d'aquests «addictos de honor» que sembla «una guia de saló de l'època». Com a «adictos facultativos» es van incorporar professionals de prestigi que assistien a les juntes amb vot consultiu però no deliberatiu i formaven part de l'orquestra durant els concerts públics del centre. També van ser nomenats «mestres honoraris» entre altres l'ídol Rossini, el napolità Mercadante i el mestre de capella de Salamanca Doyagüe, amb autorització expressa per vestir l'uniforme. El primer reglament, publicat el 16 de setembre de 1830, va ser redactat per Piermarini. Centrat tot entorn de l'òpera s'instaura la Declamació com a part inseparable del Conservatori fins a 1951. Es regula el Govern del Centre, presentació mensual de comptes, inspecció, classes, matrícula, places i creació d'una orquestra. En un article del Reglament, incomplit, s'assenten les bases per a la creació d'un Arxiu Nacional de Música, alguna cosa així com un dipòsit legal al que anirien a parar dos exemplars de totes les obres musicals que es publiquessin a Espanya. Col·laborador de Piermarini va ser el brigadier José Joaquín Virués y Spínola, inspirador del Reglament i autor del famós tractat didàctic d'harmonia, contrapunt i composició La Geneuphonía, adoptat al centre. De tots dos és el discurs d'inauguració, escrit amb el llenguatge retòric de l'època. Encara es conserva a la Biblioteca la primera llista de professors que Piermarini va presentar als reis per a la seva aprovació en la qual reflecteixen mèrits i sous, i figuren personatges tan prestigiosos com Pedro Albéniz, Baltasar Saldoni i Ramon Carnicer.
Com a conseqüència de les enormes despeses ocasionades per la Primera Guerra Carlista, el 12 de setembre de 1835, les Corts van suprimir la partida pressupostària, deixant en mans del Govern la resolució de l'enorme problema creat. L'assignació econòmica va quedar reduïda a 24.000 duros el que va portar a una gran crisi de la qual hi ha notícies a la premsa de l'època. El 25 d'agost de 1838 Piermarini va ser substituït pel Comte de Vigo, Antonio Terneiro, amb el títol de Viceprotector. Al cap de poc temps es van suprimir les places d'interns. Es van succeir a la direcció José Aranalde i Juan Martínez Almagro, nomenat aquest últim el 1848. La situació econòmica del conservatori va ser tan difícil en aquella època que estigué a punt de desaparèixer víctima de les despeses que el país va haver de suportar a conseqüència de la guerra civil. En més d'una ocasió, i amb la finalitat de convèncer els polítics de la utilitat social del centre, es van fer peticions en les quals s'explicava, entre altres coses, com els alumnes es guanyaven honradament la vida exercint la professió. Enmig de la crisi, els professors van procurar, mitjançant successius recursos, acabar amb la situació creada.
Inauguració del Teatre Reial miniatura|Teatre Reial de Madrid, façana a la Plaça de Oriente. Va haver-hi modificació del Reglament, reorganització, i, per fi, el 2 de desembre de 1852 es va inaugurar la nova seu a l'edifici del Teatre Reial amb entrada pel carrer de Felip V. L'internat va ser definitivament suprimit i creades pensions per a alumnes destacats. El Conservatori del Teatre Reial, que va ser inaugurat solemnement pels reis, tenia dos salons d'actes: un de gran que donava a la façana de la Plaza de la Ópera en el qual es donaven els concerts simfònics de Madrid amb l'orquestra formada per la Sociedad Artístico Musical de Socorros Mutuos, que fou l'embrió de la Sociedad de Conciertos; al saló més petit va actuar la Sociedad de Cuartetos, fundada per Gulbenzu i Jesús de Monasterio el 1863.
El 1867 un incendi va destruir el saló gran, perdent-se un piano Pleyel, un orgue i altres coses de valor. Durant l'etapa de les famoses reformes de l'ensenyament previstes a la cèlebre Llei Moyano de 9 de setembre de 1857, es van dictar dos reglaments, signats per Nocedal i Salaverría, el 5 de maig i el 14 de desembre de 1857. El segon d'aquests reglaments que fou el definitiu, va establir la divisió dels ensenyaments musicals en estudis superiors i estudis d'aplicació. Des de 1848 havien estat viceprotectors del Conservatori el Marquès de Tabuéniga i Joaquín María Ferrer; i directors Ventura de la Vega, Abelardo López de Ayala i Julián Romea. Cap dels regetis del centre des del Comte de Vigo fins a Emilio Arrieta formava part del claustre de professors, exceptuant fins a cert punt, a Ventura de la Vega. Poc abans de la Revolució de 1868, el Ministre de Foment Severo Catalina va canviar l'organització reglamentària mitjançant decret desastrós del 17 de juny de 1868.
Segueix una època de dures restriccions econòmiques amb rebaixes salarials i reducció de places docents. Es crea el càrrec de Comissari Regi amb la missió expressa de reorganitzar el Conservatori. Pel Decret de 15 de desembre de 1868 i Reglament del 22 del mateix mes i any es va crear l'Escola Nacional de Música i Declamació, denominació que es va mantenir fins al 1900. En el mateix any 1868 va ser nomenat director Emilio Arrieta, home d'extraordinària flexibilitat política que va romandre al càrrec fins al 1894 amb l'aurèola de qui havia viatjat per Europa. Per sengles disposicions del 22 de novembre de 1883 i 3 de febrer del 1888 es va regular l'ensenyament lliure. Van succeir en el càrrec de director a Arrieta, Jesús de Monasterio, prestigiós professor de violí que va dimitir en sentir-se marginat pel Ministeri en l'aplicació de les reformes, i l'organista, acadèmic i musicòleg, Ildefonso Jimeno de Lerma. Important en l'etapa de Jesús de Monasterio va ser la incorporació de Felip Pedrell al claustre.
En 1901 va ser nomenat comissari regi Tomás Bretón, qui va aconseguir reformar el local del conservatori dotant-lo de millores i ampliacions. Bretón va aconseguir aprovar un nou reglament, va lluitar perquè hi hagués una major exigència en els exàmens i que es posés fi al vici heretat de l'excessiva benevolència en la concessió de premis. Va ser en aquesta època quan Pablo Sarasate va donar el seu violí Stradivarius i 25.000 francs per dotar un premi anual de violí que duu el seu nom. Després de la dimissió de Bretón el dia 25 de novembre de 1911 fart de lluitar en tots els fronts, el succeí en el càrrec interinament el Sotssecretari del Ministeri d'Instrucció Pública Maurici Montero Villegas fins que va ser nomenat per al càrrec Enrique Fernández Arbós, el director de més breu mandat de tots, doncs solament va romandre en el càrrec de l'1 al 24 de gener de 1912. El mateix dia va accedir al càrrec de director el crític i musicòleg Cecilio de Roda y López, qui va romandre durant el breu parèntesi de dos anys, el temps suficient per instal·lar la calefacció al centre.
miniatura|esquerra|Tomás Bretón, director del Conservatori (1901–1911).
A instàncies de mitja Espanya torna triomfant Tomás Bretón el 1913 coincidint amb un gran augment del nombre d'alumnes i aconseguint aprovar un nou reglament el 25 d'agost de 1917. Bretón va tornar en olor de multituds. El claustre de professors va aprovar el seu retorn per unanimitat, però el més cridaner va ser l'actitud dels seus paisans de Salamanca que van muntar una campanya a favor seu que es va fer gairebé nacional. Una comissió de la Sociedad de Dependientes de Comercio de Salamanca es va entrevistar amb el Comte de Romanones, llavors President del Consell de Ministres, sol·licitant-li el seu nomenament, al que Romanones va accedir manifestant que Bretón era el seu millor amic i no tenia cap inconvenient.
Anys de pelegrinatge Sota el mandat del violinista Antonio Fernández Bordas, que havia estat nomenat director el 1921, el conservatori va ser desallotjat del Teatre Reial per reial ordre del Ministeri d'Instrucció Pública del 14 de novembre de 1925 que declarava l'edifici ruïnós i ordenava la suspensió urgent de les classes, donant així començo una perllongada peregrinació del Centre per diferents edificis i locals de Madrid fins que l'any 1966 torna al Teatre Reial. La Biblioteca i algunes de les classes van ser traslladades al teatre María Guerrero, llavors cridat de la Princesa. Les oficines van ser a un pis del carrer Pontejos, i algunes entitats particulars i públiques com la Casa Aeolian, la Unión Musical Espanyola, Casa Campos, Casa Fuentes, Escola Superior de Pintura, Teatre Còmic i Col·legi Nacional de Sordmuts van cedir desinteressadament les seves instal·lacions al Conservatori. La sortida precipitada del Teatre Reial va portar a una situació d'abandó durant diversos anys per part de les autoritats acadèmiques que es va deixar notar seriosament en la bona marxa de l'ensenyament.