La Guerra d'independència de Moçambic (coneguda per la historiografia portuguesa com Luta Armada de Libertação Nacional) va ser un conflicte armat entre les forces guerrilleres del Front d'Alliberament de Moçambic, conegut com a Frelimo (Front de Libertação de Moçambique en portuguès), i Portugal. La guerra va començar oficialment el 25 de setembre de 1964, i va acabar amb un alto el foc el 8 de setembre de 1974, del que va resultar una independència negociada en 1975 després dels acords de Lusaka.
Les guerres que Portugal va sostenir contra guerrilles independentistes en els seus territoris africans van començar en 1961 a Angola. En una sèrie d'atacs sorpresa, els rebels van matar a grangers portuguesos i les seves famílies, incloent a les dones, nens i els treballadors negres, en remotes plantacions angoleses.
A Moçambic, el conflicte va esclatar en 1964 i com a resultat del malestar i la frustració existent entre gran part de la població indígena de Moçambic, que percebia al govern colonial estranger com una manera d'explotació i maltractament que només servia als interessos econòmics portuguesos a la regió. També hi havia una bona part de la població moçambiquesa que estava ressentida contra les polítiques portugueses envers els nadius, que va portar a una discriminació, dificultant el seu tradicional estil de vida i limitant-los l'accés al sistema educatiu i a determinats llocs de treball qualificat. Després de la Segona Guerra Mundial, es van estendre amb èxit per tota Àfrica una sèrie de moviments que defensaven l'autodeterminació. Molts moçambiquesos van esdevenir independentistes, per la frustració causada per la contínua submissió enfront d'un govern estranger. D'altra banda, molts aculturats que s'havien integrat completament en l'organització social portuguesa del Moçambic portuguès, en particular aquells dels centres urbans, van reaccionar enfront de les peticions d'independència amb una mescla d'inquietud i desconfiança. Els portuguesos, entre els quals hi havia la majoria dels dirigents, van reaccionar augmentant la presència militar i amb precipitats projectes de desenvolupament.
Un gran grup de la intelligentsia política exiliada a països veïns va proporcionar refugis des d'on els moçambiquesos radicals van poder planejar accions i fomentar el malestar polític al seu país d'origen. La formació de la guerrilla moçambiquesa Frelimo i el suport de països comunistes com la Unió Soviètica, Xina i Cuba mitjançant l'enviament d'armes i suport logístic, va desembocar en l'esclat de violència que es va perllongar durant més d'una dècada.Newitt, D. D. Malyn.
Des d'un punt de vista militar, l'exèrcit regular portuguès va mantenir avantatge durant tot el conflicte contra les forces de la guerrilla independentista. Malgrat la seva posició desfavorable, els insurgents del Frelimo van aconseguir la victòria, després d'un cop militar de l'esquerra a Lisboa i un profund canvi polític a Portugal. Moçambic va aconseguir la independència el 25 de juny de 1975, després del cop d'estat a Portugal conegut com a Revolució dels Clavells, posant fi a 470 anys de domini colonial portuguès a la regió d'Àfrica oriental. Segons els historiadors de la Revolució, el cop de militar en la metròpoli va estar animat en part per les protestes en contra del tracte que donaven les tropes portugueses a la població local de Moçambic.Wright, George.Mailer, Phil. No obstant això, el paper de la creixent influència comunista sobre el grup de militars portuguesos insurgents que van liderar a Lisboa el cop d'estat i, d'altra banda, la pressió de la comunitat internacional sobre l'esdevenir de la Guerra colonial portuguesa en general, van ser les principals causes del resultat final.
Context històric
Colònia portuguesa
Els primers habitants de Moçambic van ser els san, avantpassats dels khoisan, qui es dedicaven a la caça i recol·lecció. A aquests els van seguir pobles bantus en els segles I i IV, que van arribar de l'altre costat del riu Zambeze. En 1498, els exploradors portuguesos van arribar a la costa de Moçambic.Henriksen, T.H. Remarks on Mozambique, pag. 11 La influència portuguesa en l'est d'Àfrica es va incrementar en el , establint una sèrie de colònies conegudes com a Àfrica Oriental Portuguesa. Els europeus van començar a treure profit del comerç d'esclaus i d'or, encara que no obstant això, la influència portuguesa venia individualment donada per colones i no per una administració central, al mateix temps que Portugal centrava la seva atenció en les colònies a Brasil i l'Índia.Kennedy, Thomas.
El colonialisme europeu a Àfrica va experimentar el seu màxim apogeu en el . Després de perdre el control de Brasil, Portugal va començar centrar-se a expandir les seves colònies a Àfrica, la qual cosa la va portar a un enfrontament directe amb el Regne Unit. Des que David Livingstone va tornar a la zona en 1858 per promoure rutes comercials, els interessos britànics a Moçambic es van incrementar alarmant al govern portuguès. Durant el , la major part de l'Àfrica Oriental havia passat a mans britàniques, i per facilitar el seu control, el Regne Unit requeria algunes concessions de part de la colònia portuguesa. Com a resultat, Portugal va ajustar els límits de la seva colònia per evitar un enfrontament amb la Marina Reial Britànica, quedant establerts els límits actuals de Moçambic al maig de 1881. El control sobre Moçambic va passar a diverses organitzacions com la Companyia de Moçambic, la Companyia de Zambézia i la Companyia del Niassa que van ser finançades i van aconseguir treballadors gràcies a l'Imperi Britànic per treballar en les mines i construir ferrocarrils. Aquestes companyies van penetrar des de la costa cap a l'interior del continent, establint plantacions i imposant imposats a la població que fins llavors havia aconseguit resistir a la colonització.
En 1895 va ser derrotat l'Imperi de Gaza, que agrupava a tribus que habitaven zones de Moçambic i Zimbàbue, i la resta de tribus van ser derrotades finalment en 1902. Portugal va establir la capital en Lourenço Marques, l'actual Maputo, aquest mateix any.Malyn Newitt, A History of Mozambique, 1995, pag. 571. En 1926 la crisi política i econòmica que va sofrir Portugal van desembocar en la constitució de la Segona República, coneguda més tard com Estat Nou, i un ressorgiment de l'interès en les colònies africanes. Després de la Segona Guerra Mundial van sorgir algunes tímides veus demanant l'autodeterminació de Moçambic, a causa que altres colònies van aconseguir la independència en una onada de descolonització.
Naixement del Frelimo Portugal va designar a Moçambic com a territori d'ultramar en 1951, rebent el nom de Província Ultramarina de Moçambic (Província Ultramarina de Moçambique), per mostrar que la colònia tenia gran autonomia, encara que Portugal va continuar mantenint un fort control sobre la colònia. L'increment de nous estats independents a Àfrica després de la Segona Guerra Mundial, unit al sentiment moçambiquès d'un tracte vexatori per part de la metròpoli, va fer créixer el sentiment nacionalista a Moçambic. miniatura|Pamflet propagandístic portuguès distribuït des d'avions: "¡El Frelimo menteix! Vosaltres patiu." Existien grans diferències entre la rica classe colonial portuguesa i la majoria de la població indígena, que no tenia accés a l'educació, oportunitats de llocs de treball i càrrecs en l'administració i el govern. Molts nadius veien com la cultura i tradicions portugueses se superposaven a les seves pròpies. Els dissidents polítics que s'oposaven al govern estranger van ser forçats a exiliar-se. El govern portuguès va establir que els agricultors moçambiquesos havien de conrear arròs i cotó per a l'exportació, van rebre mínimes compensacions per a la seva subsistència. Molts treballadors –més de 250.000 en 1960 - van ser enviats a les mines d'or i diamants.Newitt, M., A History of Mozambique pag. 517 En 1950, tan sols 4.353 moçambiquesos d'un total de 5.733.000 tenien dret a vot. El distanciament entre els colons portuguesos i els moçambiquesos es podia observar en el petit nombre de mestissos, explicant-se 31.465 entre una població de 8 o 10 milions segons el cens de 1950.
El 25 de juny de 1962, es va crear en Dar es Salaam, la principal ciutat de la veïna Tanzània, el Front d'Alliberament Marxista-Leninista de Moçambic, conegut com a Frelimo (Frente de Libertação de Moçambique). El Frelimo va ser creat durant una conferència per un grup de figures polítiques que havien estat obligades a exiliar-se, en fusionar-se diversos grups nacionalistes existents que incloïen la Unió Nacional Africana Moçambiquesa, la Unió Nacional Africana de Moçambic Independent i la Unió Nacional Democràtica de Moçambic, que havia estat formada dos anys abans.Newitt, M., A History of Mozambique pag. 541 Aquests grups polítics només podien desenvolupar-se en l'exili a causa de la forta pressió de Portugal sobre els activistes dissidents de Moçambic. Un any més tard, en 1963, el Frelimo va establir la seu a Dar es Salaam sota el lideratge del sociòleg Eduardo Mondlane, i va passar a demanar la independència de Portugal.Bowen, M. Després de dos anys organitzant maniobres polítiques per buscar la independència de forma pacífica que van acabar en el fracàs, en 1964 Mondlane va començar una campanya de guerra de guerrilles per aconseguir la independència de la colònia.
Inicialment, els Estats Units van oferir suport als grups nacionalistes a Àfrica. Aquest suport es basava en els principis wilsonians, que advocaven per l'autodeterminació i independència de les nacions colonitzades. El suport nord-americà va ser també una estratègia en la Guerra Freda amb el propòsit de contrarestar el suport rebut pels moviments nacionalistes per part dels soviètics.Carpenter, T.G.Belfiglio, V.J. Com el Frelimo va aconseguir un clar èxit internacionalment, els Estats Units van reduir el seu suport, deixant als moviments anticomunistes a Moçambic, com la Resistència Nacional de Moçambic (RENAMO), depenent del suport rebut des de Rhodèsia i Sud-àfrica. Les Nacions Unides van pressionar Portugal perquè accedís a la descolonització.Newitt, M., A History of Mozambique pag. 571 No obstant això, Portugal va aconseguir posar fi a aquestes pressions i ajudes gràcies a la seva pertinença a l'OTAN, la qual cosa va obligar els grups nacionalistes de Moçambic a demanar ajuda al bloc comunista.
Suport de la Unió Soviètica
Durant la Guerra Freda, i en particular a la fi de la dècada dels anys 1950, la Unió Soviètica i la República Popular Xina van adoptar una estratègia per desestabilitzar a les potències occidentals mitjançant el suport a les seves colònies africanes.Legvold, Robert. Nikita Khrusxov en particular, va veure als països del tercer món com una forma d'afeblir Occident. Per als soviètics, Àfrica representava l'oportunitat crear desavinences entre les potències occidentals i les seves possessions colonials, i crear a Àfrica estats pro-comunistes per promoure futures relacions.
Abans de la formació del Frelimo, la posició de la Unió Soviètica enfront dels moviments nacionalistes era confusa, ja que existien múltiples moviments independentistes i no hi havia seguretat com anaven a imposar-se. Els grups nacionalistes de Moçambic, igual que en la resta d'Àfrica durant aquest període, van rebre entrenament i equip de part de la Unió Soviètica.Grundy, Kenneth W.