Calaf és una vila i municipi situat al nord de la comarca de l'Anoia. Amb 3.595 habitants (2024), és el principal nucli de població de la comarca natural de l'Alta Segarra. Quant a extensió, en canvi, és el cinquè municipi més petit de la comarca. Calaf es troba al nord-est de l'Altiplà de la Segarra, a una altitud mitjana de 680 msnm, envoltat de camps de secà i rouredes.
La vila de Calaf té uns mil anys d'història, remuntant-se a l'època de la Reconquesta. El poble medieval va créixer al voltant del castell de Calaf, i no ha parat de créixer fins a l'actualitat. No obstant això, el llogaret no va esdevenir vila fins al , el mateix segle que es va construir el campanar i la façana de l'església del poble i es va començar a desenvolupar econòmicament. Durant la Guerra de Successió, la vila fou objecte d'atacs per part de les forces borbòniques, i més tard va esdevenir el quarter general de Duc de Vendôme en la batalla dels Prats de Rei de 1711. Al segle següent, la vila va notar els efectes de la Guerra del Francès, i durant la Primera guerra Carlina s'hi va dur a terme un setge. Al , durant la Guerra Civil, l'església de Sant Jaume va ser cremada i el capellà assassinat. Durant les dècades següents, la vila es va recuperar i es va expandir notablement fora del nucli antic, a més de guanyar importància la mineria de carbó que es portava a terme al municipi.
Avui dia, Calaf ha esdevingut el centre entre els pobles del voltant, en bona part gràcies als serveis que ofereix, al mercat del dissabte i per trobar-se molt ben comunicat, entre les carreteres C-25 i C-1412.
Geografia Llista de topònims de Calaf (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc)
Localització miniatura|esquerra|Vista parcial de Calaf El municipi de Calaf, amb una extensió de 9,22 km² és el més petit de l'Alta Segarra, després del de Sant Martí Sesgueioles, però s'hi concentren gran part dels habitants de la seva contrada. Gairebé no té hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s'ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. El terme del municipi, a més de la vila de Calaf comprèn la urbanització de la Pineda.
La superfície del terme de Calaf ocupa el centre geogràfic de l'altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d'uns 700 msnm d'altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l'Anoia). El municipi limita al nord amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s'estén vers el sud, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s'allarga vers l'oest, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El sòl del municipi és àrid, amb només algunes clapes de matollars vers l'indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació es constitueix de brolles i garrigues, que ocupen els sectors no conreats, i també d'alguns arbres, sent els més característics l'alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. miniatura|La plaça dels Arbres El terme de Calaf limita, des del nord i seguint el sentit de les agulles del rellotge amb els municipis de Calonge de Segarra, Sant Pere Sallavinera, els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt. Calonge de Segarra Pujalt Sant Pere Sallavinera Calonge de Segarra 50px|Rosa dels vents Els Prats de Rei Pujalt Sant Martí Sesgueioles Els Prats de Rei
Clima miniatura|L'estació de Calaf nevada Calaf té un clima mediterrani continentalitzat per la seva relativa altitud existent de 600 a 780 metres. Es caracteritza d'hiverns força freds, amb una mitjana de 3 °C al febrer, mínimes d'entre -2 i -10 °C, amb molta boira, temperatures sovint sota els 0 °C, grans glaçades i algunes nevades. Els estius són càlids, amb una mitjana de 21 °C al juliol, amb màximes de fins a 35 °C i més quan es produeixen onades de calor.
Les precipitacions són irregulars, produint-se principalment a la tardor i a la primavera, sent l'estiu l'estació més seca. La precipitació mitjana anual és d'uns 500 mm. A l'hivern les precipitacions solen ser de neu
L'escassetat d'aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l'aigua del subsòl no és potable per la constitució del terreny. +Taula de temperatures i precipitacions de Calaf Mesos gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des Anual Mitjana de temperatures màximes (°C) 8.5 10.1 12.5 15.0 18.6 22.7 25.7 25.6 22.5 17.3 12.4 8.7 16.6 Mitjana de temperatures mitjanes (°C) 5.1 6.3 8.3 10.5 14.0 18.0 19.3 19.8 18.3 13.4 8.8 5.7 12.2 Mitjana de temperatures mínimes (°C) -2.7 -0.2 2.2 4.2 6.0 13.4 16.2 16.4 14.1 6.6 1.3 -1.8 6.3 Precipitacions (mm) 36 39 57 60 82 71 50 64 77 69 56 50 701
Història Edat mitjana miniatura|Ajuntament de Calaf Els comtes catalans, a partir de l'any 801, després de la conquesta de la ciutat de Barcelona i de diversos intents de portar la frontera al riu Ebre, intenten establir una línia de frontera segura, fins a assolir una línia divisòria que s'establí definitivament als rius Llobregat-Cardener. Per la banda musulmana, també es fixà una ratlla fronterera a ponent de la cristiana. Per defensar-la, es repoblà el territori amb tribus amazigues. A la zona de l'alta Segarra es conserven dos topònims que s'han identificat com a amazics: Veciana i Calaf, sens dubte pertanyents a establiments d'aquest grup que devien defensar els llocs claus de la zona.
No se sap molt bé el pas d'aquests establiments a mans cristianes. S'ha considerat que l'alta Segarra fou reconquerida pel comte Guifré el Pilós a la darreria del . Més endavant, en la reconquesta de l'any 942, el comte Sunyer va ocupar la ciutat de Tarragona i la Conca de Barberà, així com la zona de l'alta Segarra.
El 976, Almansor i el seu fill Abd al-Màlik feren incursions continuades contra les terres frontereres i que d'anada o de tornada, arrasaven les terres de l'alta Segarra, produint així una gran despoblació.
Això va fer que entre l'any 1010 i 1015, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda de Carcassona donaren al bisbe de Vic un territori per poblar, que antigament s'anomenava Segarra, dins del qual hi havia tres puigs anomenats Calaf, Calafell i Ferrera. Posteriorment, el bisbe Borrell procedí a encomanar la repoblació del territori a Guillem. Va ser l'encarregat de construir fortificacions als tres puigs esmentats i governar-los. Més endavant va passar a ser territori de l'església d'Osona.
L'any 1093 al peu del puig i del recinte fortificat del castell de Calaf sorgí un nucli de població que es protegia amb una muralla feta de mur de tàpia.
En aquest moment ja es devia celebrar a fora de les muralles un mercat que servia per a l'intercanvi de productes entre els habitants de l'alta Segarra i els d'altres contrades. Això no obstant, el mercat no es documenta com a existent fins a l'any 1226, quan, en el seu testament, Bernat d'en Blanc fa constar que tenia unes cases a la vila de Calaf i unes altres en el mercat de Calaf.
Al pas del al va sorgir la moneda pròpia de Calaf a causa de la necessitat a mercat i s'estengué la moneda fins a Manresa. Va desaparèixer perquè el benefici de les monedes encunyades a Calaf se l'emportaven els vescomtes de Cardona, i els de Manresa, el bisbe de Vic. Això va portar un gran conflicte i al final només va circular la moneda de Vic.
Igual que a tota vila catalana amb certa activitat econòmica, a Calaf hi havia una comunitat jueva. Entre 1361 i 1411 es documenta l'existència de diverses persones que es dedicaven al préstec de diners i se'ls feia constar com a jueus. Sembla que la persecució de jueus que es produí a Catalunya no va afectar els jueus que residien a Calaf, però més endavant no s'hi fa cap altra referència; podria ser que els que hi havia es convertissin al cristianisme, emigressin voluntàriament o haguessin estat expulsats de Catalunya.
La batalla de Calaf fou una de les batalles de la Guerra Civil Catalana i tingué lloc el 28 de febrer del 1465 entre l'exèrcit de Pere el Conestable de Portugal, que comandaven Jofre de Rocabertí i de Montcada juntament amb Bernat Gilabert II de Cruïlles, i els partidaris de Joan el Gran, comandats per l'aragonès Fernando de Rebolledo i Joan Ramon Folc IV de Cardona, i que acabà amb victòria reial.
Edat moderna Calaf es comença a desenvolupar com a vila cap a la fi del , però fins al no arriba a tenir un relleu important. Els comtes de Cardona l'afavoriran en moltes ocasions amb privilegis, de manera que es convertirà així en un centre comercial i de mercat. miniatura|esquerra|Portal de Xuriguera La vila es va anar desenvolupant al voltant del castell, situat en un puig des d'on es pot dominar tota la vila; així aquesta aprofita la protecció que li proporcionen les muralles del castell. Actualment encara queden restes de tres dels seus portals, el de Xuriguera, el de l'Hospital i el del carrer Sant Jaume, tot i que aquests corresponen a una reconstrucció feta cap al 1584.
Al costat dels murs hi havia l'antiga parròquia de Sant Pere de Calaf, la qual havia estat la parròquia de la vila fins al . Amb això, Sant Pere passà a ser una sufragània de la parròquia de Sant Jaume fins al i queda relegada a fer-hi les misses exequials, ja que era l'església que quedava més a prop del cementiri i es va ensorrar l'any 1781 a causa del seu mal estat.
El priorat canonical de Sant Jaume era un edifici romànic amb tres absis. Aquest edifici va ser reduït per construir-hi el nou convent de franciscans, del qual queda l'edifici, encara que en un estat ruïnós. Es va crear com a filial de l'abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona el 1069.
El primer prior secular fou Francesc Sala entre els anys 1597 i 1624. Va ser qui va començar les obres de l'actual església de Sant Jaume al centre de la vila. No es coneix exactament la data de l'inici de les obres, però se sap que ja s'hi treballava el 1603 i que l'obra va ser finalitzada el 1639.
Més endavant, l'any 1670, es van construir la façana i el campanar, que van ser acabats en l'any 1720 i 1889 respectivament.
Entre el 1649 i 1654 va sorgir a Catalunya la pesta bubònica, i Calaf es va trobar afectada el 1651. Només va durar deu mesos però va reduir la població a un 40 per cent guanyant-se 413 morts dels 1097 habitants.
En acabar l'epidèmia, el poble de Calaf va aixecar l'ermita de Sant Sebastià, situada en un cim que porta el mateix nom, en acció de gràcies per haver-se acabat la devastadora epidèmia. miniatura|El castell de Calaf Durant el Calaf no es va veure al marge dels successos que es produïren a la resta de Catalunya. Més directament o indirecta també va patir les conseqüències del Corpus de Sang i la guerra de Successió, ja que aquests fets dificultaren l'exportació de gra. A més a més, amb la guerra de Successió, Calaf va patir moltes vegades els replegaments de les tropes borbòniques i el poble es veia trasbalsat a causa del comportament brutal de la soldadesca.
Pel maig de 1710, un destacament borbònic irlandès, a les ordres del tinent general Daniel O'Mahony, atacà el castell de Calaf, on hi havia una guarnició austriacista, i a continuació, hi calà foc, després de prendre i destruir una gran quantitat de provisions de l'exèrcit austriacista. Un any i mig més tard, durant els mesos de setembre i desembre de 1711, en l'enfrontament dels Prats de Rei, la vila de Calaf acollí el quarter general borbònic del Duc de Vendôme, que es trobava instal·lat al casal de Mn. Jeroni Abadal. La vila fou ocupada per més de 30.000 soldats, que es desplegaren també per la població de Sant Martí Sesgueioles, fins que abandonaren la zona el desembre de 1711.
Edat contemporània