miniatura|256x256px|Alejandro Lerroux El lerrouxisme és la denominació aplicada a l'ideari del republicanisme espanyolista iniciat pel polític Alejandro Lerroux els anys 1901-09 a Barcelona. El moviment tingué una implantació notable entre sectors populars urbans i contribuí a transformar el panorama republicà català de començaments del segle XX.
Les seves principals característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'anticatalanisme com a expressió de l'espanyolisme, el populisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El seu populisme fou regeneracionista i incorporava elements del vitalisme europeu (inclòs el nietzscheà) que anticipa formes de mobilització de masses posteriors.
El lerrouxisme significà inicialment una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —des de l'angle conservador—, l'enfonsament el 1901 del sistema polític dels partits dinàstics al Principat i la desfeta del caciquisme electoral durant el període de la Restauració borbònica. En els seus orígens, aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans, en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. esquerra|miniatura|285x285px|Acudit del Cucut vers els Joves lerrouxistes. L'inglès prenent notes.- en España estar subsistentes las costumbres antropófogas El moviment Solidaritat Catalana (1906), a part de provocar indirectament l'exacerbació de l'espanyolisme de Lerroux, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar el partit com un partit de classe mitjana.
Si bé una part del catalanisme reaccionà amb disgust a les primeres onades migratòries de primers de segle,I FERNÁNDEZ, Ramon Grau. Barcelona, eina o monstre. Algunes divagacions del . L'Avenç: Revista de història i cultura, 2002, 272: 24-31 amb una cultura recolzada pels poders de l'estat, just el contrari que la cultura catalana, el Lerrouxisme va posar les bases d'un discurs cultural/ètnic històricament fals però encara present transversalment dins l'espanyolisme,SERRANO, Ivan. Sorolls i silencis. El debat públic a Catalunya. L'Espill, nº 46. 2014.DELGADO, Manuel. Racisme cultural i dret a la identitat a catalunya. Revista Nous Horitzons, 1996, num. 142, p. 30-36, 1996. segons el que la classe obrera i oprimida era castellanoparlant/immigrant/espanyola, mentre que l'oligarquia/burgesia era catalanoparlant/catalanista.DÍEZ, Xavier. Catalanisme i espanyolisme: un xoc de cultures polítiques. Eines per a l'esquerra nacional, 2010, 169-183.MARFANY, Joan Lluís. Catalanistes i lerrouxistes. Recerques: història, economia, cultura, 1994, 41-60.
D'en Lerroux, l'Andreu Nin afirma:Lerroux va ser enviat a Barcelona pel govern central per oposar-se per la creació d'un moviment republicà popular al moviment catalanista que començava a inquietar seriosament els polítics madrilenys.Lerroux fue enviado a Barcelona por el gobierno central para oponerse por la creación de un movimiento republicano popular al movimiento catalanista que comenzaba a inquietar seriamente a los políticos madrileños.L'historiador i periodista Jesús Pabón va descriure el lerrouxisme de la següent manera: El moviment que Lerroux capitaneja és espanyol, ibèric, carpetovetònic. Quatre característiques el distingeixen: l'anarquia incoherent de les idees i els propòsits; la violència del llenguatge i lacció; l'aspiració a una revolució permanent; l'afany d'una revolució sense límits.El movimiento que Lerroux capitanea es español, ibérico, carpetovetónico. Cuatro características le distinguen: la anarquía incoherente de sus ideas y propósitos; la violencia del lenguaje y la acción; la aspiración a una revolución permanente; el afán de una revolución sin límites.
Connexions intel·lectuals amb el nacionalisme europeu emergent Lerroux professa un nacionalisme -espanyol- regeneracionista en sintonia amb els corrents nacionalistes europeus emergents. Aquest substrat arribà a Espanya de mà de diversos intel·lectuals, com ara en Maeztu,Esteban Ruiz Serrano. Nietzsche y el pensamiento político español (1898-1931). Res publica, 7, 2001, p. 69-121Irene Urquizar Melguizo. LA RECEPCIóN DE LA OBRA NIETZSCHEANA EN ESPAÑA A TRAVÉS DE LA OBRA DE RAMIRO DE MAEZTU: HACIA OTRA ESPAÑA. Universidad de Granada. Estudios Nietzsche, 13 (2013). ISSN: 1578 - 6676 amb qui en Lerroux coincidí a la redacció de El País.
A principis del , a Europa hi ha una confluència de diverses ideologies (nacionalisme ètnic, darwinisme social, racisme, etc.) que aniria donant forma a un discurs nacionalista regenerador, glorificador de la violència, i de caràcter radical amb un l'hiperlideratge i cabdillisme (Sorel, Barrès, Maurras, a França, Corradini, Marinetti, a Itàlia, etc.). No és un moviment intel·lectual unitari, sinó que avança en paral·lel, influenciant-se els uns als altres:
AnyFrançaItàliaEspanyaAlemanya Altres1885–1890Primeres intervencions de Barrès i Sorel; crisi de la Tercera República—Difusió inicial del regeneracionisme i del vitalisme europeuRecepció primerenca del pensament nietzscheàDifusió europea del nietzscheanisme; primers textos polítics post-nietzscheans1894–1908Dreyfus: radicalització de Barrès i Maurras; cristal·litza la dreta antiparlamentària. Sorel elabora el mite de la violència i el sindicalisme revolucionari. Maurras formula el “nacionalisme integral” i consolida l’Action FrançaiseDesenvolupament del nacionalisme italià; debat sobre la modernització i crisi liberalRecepció inicial de Nietzsche (Maeztu, Unamuno primerenc). Regeneracionisme espanyol (Costa, etc.). Crisi del 98 i discurs regeneracionista (Maeztu, Unamuno primerenc).Consolidació del vitalisme i de la crítica a la decadència en l'entorn nietzscheàDmowski articula el nacionalisme polonès modern1909–1912Sorel s’acosta al maurrassisme; Sternhell ho llegeix com a punt de contacte entre sindicalisme i nacionalisme integral Barrès, Maurras i Sorel ja han fixat el repertori: antiparlamentarisme, regeneració, elit d’accióCorradini formula la “nazione proletaria” i el “nazionalismo è il nostro socialismo nazionale” (congrés de Florència, 1910) Marinetti publica el Manifest futurista (1909) i textos bel·licistes; futurisme com a estètica de la violència i la joventutLerroux desplega el seu “poble jove” i el to insurreccional en discursos i pamflets, en el seu zenit com a líder de masses anticlerical i nacional-popular.A Alemanya, primers textos de Jünger i entorn de la “revolució conservadora” pre-1914Nae Ionescu comença a emergir en el medi intel·lectual romanès prebel·lic.
A cada país aquest substrat ideològic origina posicions polítiques específiques, i, per exemple, es poden trobar les principals característiques del futur feixisme italià, i de la futura ideologia nacionalsocialista,George L. Mosse, The Crisis of German Ideology: Intellectual Origins of the Third Reich. Grosset & Dunlap. Nova York 1964. tot i que no apareixeria com a tal fins als anys 20 del . En Lerroux no és feixista, ni antidemocràtic, autoritarista, o militarista, però es pot considerar precursor d'algunes característiques del feixisme espanyol.
Tot i això, en Maeztu refusaria la posterior formulació política d'aquest nacionalisme emergent: «No, Rebutjo el "sagrat egoisme nacional" de Mussolini. Jo, com a bon espanyol, soc internacionalista. De Hitler rebutjo els seus prejudicis de raça. I de l'un i de l'altre, la cega exaltació de l'Estat». I potser en consonància, tot i aquestes coincidències de caràcter nacionalista, durant la Primera Guerra mundial, en Lerroux no fou germanòfil sinó que recolzà als aliats.
Cabdillisme Una de les característiques del nacionalisme europeu emergent és la identificació del líder amb la ideologia i el partit, així com el cabdillisme, quelcom que es pot trobar en la figura d'en Lerroux, i pel que entre altres malnoms també se l'anomena "Caudillo".CASASSAS, Jordi, et al. Els Fets del Cu-Cut!, cent anys després. Taula rodona organitzada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya el, 2006, 24. ISBN 84-393-7306-6TOSSTORFF, Reiner. Joan B. Culla i Clarà: El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901–1923)(Documents de Cultura; 19). Barcelona: Curial, 1987. Zeitschrift für Katalanistik, 1988, 1: 239-242.ALFIN, Demetrio Castro. A propósito de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, de José Alvarez Junco. Historia Contemporánea, 1991, 5SERRANO, Carlos. José Alvarez Junco, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Madrid, Alianza, 1990, 509 p., index, illustrations. In: Annales. Histoire, Sciences Sociales. Cambridge University Press, 1991. p. 1170-1171
Tot i el cabdillisme, en Lerroux no refusava la democràcia com a sistema polític, com si passà en el nacionalisme europeu emergent, en el que el líder, identificat amb el poble, parlava i decidia en nom d'aquest («Un poble, un partit, un Cabdill»), i on la democràcia era vista com una perversió, atès que es considerava fàcil contaminar la voluntat de les masses.
Lerroux, la raça i l'home nou Com altres polítics, periodistes, i intel·lectuals del seu temps, en Lerroux esmenta les races en els alguns articles, al·locucions, i llibres. Bé la" raça catalana", com ara al diari La Publicidad: «[el català] és un poble que té història pròpia, llengua pròpia, literatura i art pròpis amb tots els caràcters ètnics d'una raça a part», o la raça espanyola. «Alguna cosa hi ha a l'ètica de la nostra raça espanyola, de la nostra història, que ens manté encara a les altures d'una grandesa moral, i és la hidalguia»", diu a España y la guerra. De fet, considera que la revolució pot ser precipitada per una raça «d'Homes nous, joves, virils, intel·ligents, entusiastes fins a l'abnegació, audaços fins a la temeritat».
Tot i no ser elements fonamentals dins el Lerrouxisme, les apel·lacions a la raça espanyola i a l'home nou, així com les seves característiques, són elements que es poden trobar posteriorment al nucli del nacionalcatolicisme. De fet, com alguns intel·lectuals feixistes, creu que la conquesta d'Amèrica havia esgotat la raça: «La gegantina empresa, superior a la mida dels genis, ens havia esquilmat com a país i esgotat com a raça».
Els joves bàrbars