miniatura|150px|Joan Evangelista, Evangeliari de Rabbula. Els escrits joànics són l'Evangeli segons Joan, la Segona carta de Joan, la Tercera carta de Joan i l'Apocalipsi. Tots aquestes escrits comparteixen certes semblances en el rerefons teològic, però també hi ha diferències que originen el debat sobre l'autoria.
Tradicionalment, aquests llibres del Nou Testament s'han atribuït a Joan l'Apòstol, de qui s'assumeix que és el mateix que Joan Evangelista; tanmateix, sobretot des que hi ha una crítica forta, la qüestió sobre l'autoria dels escrits joànics ha estat disputada. El decret del Concili de l'any 382 diferencia l'Evangeli, la primera carta i el llibre de l'Apocalipsi, que són atribuïts a Joan l'Apòstol, mentre que la segona i tercera cartes s'atribueixen a Joan el Presbíter.
Història de l'ús dels escrits joànics En els primers anys del cristianisme, l'Evangeli segons Mateu fou l'instrument primari de catequesi, Joan ha estat sempre considerat l'últim a ser redactat, tradicionalment es data entre els anys 90 i 100 dC, tot i que els estudiosos moderns suggereixen sovint una data encara posterior. Sota la influència d'Ireneu de Lió i el seu "cànon de la veritat" dels quatre evangelis, l'Evangeli segons Joan es convertí en la pedra angular de la catequesi baptismal a Roma. Durant el Primer Concili de Nicea, l'Evangeli fou un dels suports més grans de l'alta cristologia proposada pels pares del concili.
D'una banda, diversos pares de l'Església del mai no citaren Joan, i d'una altra, el comentari escrit més antic de qualsevol llibre del Nou Testament fou l'escrit sobre Joan per Heràclit, un deixeble del gnòstic Valentinià. Els Manuscrits de Nag Hammadi mostren que ja hi havia molts lectors de l'Evangeli segons Joan. Orígenes, Agustí d'Hipona, Joan Crisòstom i Ciril d'Alexandria feren comentaris de les obres joàniques, essent els d'Agustí els més nombrosos. A l'edat mitjana també Tomàs d'Aquino i Rupert de Deutz escrigueren comentaris importants sobre els texts.
Història de l'escola crítica L'era de l'escola crítica de les obres començà amb l'obra de K.G. Bretschneider el 1820 sobre l'autoria joànica. Bretschneider qüestionava l'autoria apostòlica de l'Evangeli, i àdhuc declarava amb base amb el poc coneixement que l'autor semblava tenir del territori de Palestina. Ell raonà que, atès que el significat i natura del Jesús presentat a l'Evangeli segons Joan era molt diferent del dels Evangelis sinòptics, el seu autor no odia haver estat un testimoni presencial dels esdeveniments. Bretschneider cità el caràcter apologètic de Joan, tot indicant una data posterior de composició.
Seguint la filosofia de Hegel, F.C. Baur negà qualsevulla valoració històrica del Quart Evangeli. Declarà que es tractaria només de l'obra de síntesi d'una tesi-antítesi d'acord amb el model Hegelià-síntesi entre la tesi judeocristiana (representada per Pere) i antítesi del Cristianisme gentil (representada per Pau). També cità a les seves cartes una síntesi amb les forces oposades dualistes del gnosticisme. Aleshores s'assignà a l'Evangeli una data de redacció al voltant de l'any 170. Alguns crítics moderns empraven aquesta referència per a una datació tardana de l'Evangeli.
L'Evangeli Crítica literària al i començaments del XX Tot i que el moviment crític arribà gairebé a un complet acord sobre les hipòtesis de les dues fonts sobre els Evangelis sinòptics, no s'ha arribat a cap acord sobre les fonts literàries dels escrits joànics. Probablement un exemple típic de teoria crítica sobre el desenvolupament fou donat per Julius Wellhausen el 1908. Ell hipotetitzà sobre un document base que fou modificat per un editor posterior. Segons ell, es podia separar el document base de les edicions, lloant el document base, i condemnant l'editor posterior per la seva intrusió. D'altres crítics, com E. Schwarz, llistaren dotzenes d'apories o indicacions de trencament en les narratives o discursos.
El criticisme a començaments del segle XX se centrava en la idea del logos, que fou percebut com un concepte hel·lenista. Així doncs, H.J. Holtzmann hipotetizà sobre una dependència de l'obra de Philo Judaeus; Albert Schweitzer considerà l'obra com una versió hel·lenitzada del misticisme paulí, mentre que R. Reitzenstein buscà l'origen de l'obra en les religions mistèriques egípcia i persa.
Rudolf Bultmann prengué una aproximació diferent de l'obra. Hipotetitzà un origen gnòstic (específicament del mandeisme) per a l'obra. Feu notar les semblances amb el corpus paulí, però atribuí això al fons comú hel·lenístic. Declarà que els molts contrasts a l'Evangeli entre la llum i la foscor, la veritat i la mentida, amunt i avall, etc, mostren una tendència al dualisme, explicada per les arrels gnòstiques de l'obra. Tot i l'origen gnòstic, emperò, Bultmann atribueix a l'autor diverses millores sobre el gnosticisme, com la postura judeocristiana de la creació i de la desmitificació del paper del Redemptor. La seva anàlisi deixà l'Evangeli com una investigació sobre Déu que és completament un Altre i transcendent, i sense deixar lloc en la visió de l'autor per a l'Església o els sagraments.
L'anàlisi de Bultmann és encara àmpliament aplicat a països germànics, encara que amb moltes correccions i discussions. Igualment s'han fet àmplies refutacions a la seva anàlisi. Avui dia, molts exegetes cristians rebutgen gran part de la teoria de Bultmann, però accepten algunes de les seves intuïcions. Per exemple, J. Blank empra Bultmann en la seva discussió sobre el Judici Final i W. Thüsing l'empra per discutir l'ascensió i glorificació de Jesús.
En el món angloparlant, Bultmann ha tingut menys impacte. Altrament, els estudiosos tendeixen a continuar la investigació de les teories hel·lenístiques i platòniques, generalment tornant a teories properes a les de la interpretació tradicional. A tall d'exemple, G.H.C. McGregor (1928) i W.f. Howart (1943) pertanyen a aquest grup.
Charles Alfred Honoré Guignebert, que fou professor d'història del Cristianisme a La Sorbona i un dels més importants autors sobre el Cristianisme primitiu a començaments del , digué: "Més tard estudiarem el Quart Evangeli, però pel que fa a ell, són molt clares les conclusions de la crítica liberal; és posterior als altres, que ha emprat deformant-los; és molt dubtós que conegués altres tradicions precises que les que contenen. No es podria atribuir a l'apòstol Joan, i no té cap valor pròpiament històric; no és més que una 'contemplació mística de l'Evangeli'; obra d'un judeocristià, molt al tant de les especulacions de Filó d'Alexandria o de la seva escola."
Crítica recent El descobriment dels Manuscrits de la mar Morta a Qumran marcà un canvi en l'escola joànica. Molts dels himnes, que es presumeix que venen d'una comunitat esseni, contenen el mateix joc entre oposats (llum i foscor, veritat i mentida) que conté l'Evangeli. Per tant, la hipòtesi que l'Evangeli es basava en el gnosticisme caigué en desús. Molts suggeriren que Joan Baptista pertanyé a la comunitat dels essenis, i si Joan l'Apòstol fou anteriorment deixeble de Joan Baptista, pogué haver estat influenciat pel seu ensenyament.
La revolució resultant en l'escola joànica fou denominada la nova visió per J.A.T. Robinson, que proclamà la frase el 1957 a Oxford. D'acord amb robinson, aquesta nova informació posava la qüestió de l'autoria en una postura relativa. Considerà l'existència d'un grup de deixebles al voltant de l'ancià Joan l'Apòstol que escrigueren les seves memòries, mesclant-les amb especulació teològica, model que ja havia estat emprat per Ernest Renan a Vie de Jésus (1863). El treball d'aquests estudiosos portà el consens un altre cop a un origen palestí del text, en comptes d'un origen hel·lenístic afavorit pels crítics de dècades anteriors.
En qualsevol cas, la "febre de Qumran" que s'originà pel descobriment dels manuscrits caigué gradualment, amb les teories sobretot d'influències gnòstiques en les obres joàniques tornant a ser proposades, en especial a Alemanya. Algunes postures recents han vist la teologia dels escrits joànics com directament oposada als "cristians de Tomàs" (Riley 1995, Pagels 2003).
Historicitat Amb l'excepció de la Vie de Jésus de Renan, que lloava els detalls històrics i geogràfics presents a l'Evangeli, pràcticament tots els crítics anteriors al negaven qualsevol valor històric a l'obra, basant-se sobretot en les seves conclusions sobre set tesis particulars: primer, que la tradició de l'autoria per Joan l'Apòstol fou creada a posteriori per donar suport a l'autoritat del llibre; segon, que el llibre no procedeix ni tan sols indirectament de la narració d'un testimoni ocular; tercer, que el llibre fou escrit com una obra apologètica, no com història; quart, que la tradició sinòptica fou emprada i adaptada molt lliurement per l'autor; cinquè, que aquestes desviacions no eren degudes a l'aplicació d'altres fonts desconegudes als autors dels Evangelis sinòptics; sisè, que els discursos a l'Evangeli expressen no les paraules de Jesús, sinó les de l'evangelista; i per tant, que el Quart Evangeli no té cap valor com a suplement dels sinòptics.
S'assenyala en alguns passatges de l'Evangeli com suport a favor del caràcter històric i testimonial del text. Al segon capítol, quan Jesús neteja el Temple de Jerusalem, els jueus li diuen que el Temple ha estat sota construcció durant 46 anys. Aquesta construcció començà l'any 20 aC sota Herodes el Gran, datant la neteja del Temple l'any 27, precisament quan els estudiosos moderns ubiquen el començament del ministeri de Jesús. De manera semblant, la cronologia de Joan sobre la mort de Jesús sembla més realista, atès que els Evangelis sinòptics tenen el judici davant el Sanedrí en el primer dia de Pasqua, que era dia de descans. Tanmateix, això podria ser només degut al fet que els autors dels Evangelis tinguessin un recompte més clar i neutral dels esdeveniments que com seria vist per algú en el present.
Autoria Crítica primerenca D'acord amb alguns crítics, les primeres persones a emprar l'Evangeli segons Joan foren els gnòstics des de començaments fins a mitjans del , basant-se en els comentaris fets a Joan pels gnòstics Claudi Ptolemeu i Heraclió, citats per Ireneu de Lió i Orígenes. D'altres van més enllà i declaren que l'autor era gnòstic, bo i citant semblances amb l'Evangeli de Tomàs i a l'Evangeli de Felip.
El primer testimoni vertader de la teologia joànica entre els Pares de l'Església és Ignasi d'Antioquia, la Carta als Filipencs del qual es basa en Joan 3,8 i al·ludeix a Joan 10,7-9 i a Joan 14,6. Això indicaria que l'Evangeli era conegut a Antioquia abans de la mort d'Ignasi, l'any 107 dC. Cap a mitjan , Policarp d'Esmirna utilitzava expressions tretes de les cartes de Joan.
El testimoni més primerenc de l'autor és el de Pàpies de Hieràpolis, preservat en fragments de cites en la història de l'Església d'Eusebi de Cesarea. Aquest text és per conseqüència una mica obscur. Eusebi diu que cal distingir dos Joans diferents, Joan l'Apòstol i Joan el Presbíter, essent l'Evangeli signat per l'Apòstol i l'Apocalipsi pel Presbíter.
El testimoni d'Ireneu, basat en Pàpies, representa la tradició a Efes, on Joan l'Apòstol visqué. Ireneu era deixeble de Policarp, per tant, de segona generació després de l'apòstol. Ireneu declara inequívocament que l'apòstol és l'autor de l'Evangeli. Alguns crítics rebutgen la referència d'Ignasi d'Antioquia com referida a l'Evangeli, i citen Ireneu com el primer a utilitzar-lo. Alguns van més enllà i declaren que Ireneu és l'autor (o almenys l'últim editor final) del llibre. Aquests crítics declaren que la teoria de l'autoria joànica fou creada per l'Església primitiva per donar més autoritat a l'obra que utilitzaven per combatre el gnosticisme.