miniatura|Carro Solar de Trundholm, edat del Bronze Nòrdica miniatura|Ceràmica Jōmon, edat de pedra japonesa miniatura|Claus de casa de l'edat de ferro de la Cova de les cartes, Nahal Hever Canyon, Museu d'Israel, Jerusalem
El sistema de les tres edats va ser un concepte metodològic utilitzat en història, arqueologia i antropologia física, adoptat durant el , segons el qual els artefactes i els esdeveniments de la prehistòria i la història antiga podien ser ordenats en una cronologia reconeixible. Inicialment va ser desenvolupada per C. J. Thomsen, director del Museu Reial d'Antiguitats Nòrdiques de Copenhaguen, amb l'objectiu de classificar la col·lecció del museu en funció del material de què estaven fets els objectes, és a dir, de pedra, bronze o ferro. Els primers en adoptar aquest sistema van ser investigadors britànics del camp de l'etnologia, els quals van utilitzar-lo per establir les diferents seqüències racials de la Gran Bretanya, en funció de les diferents tipologies de cranis. Actualment, aquesta etnologia craniològica que va formar aquest primer context acadèmic no té més valor científic que la cronologia relativa de l'edat de pedra, l'edat del bronze i l'edat del ferro; no obstant, aquesta encara és popular entre el públic general.
Aquesta estructura reflectia els antecedents de l'Europa mediterrània i de l'Orient pròxim, i aviat es va dividir en múltiples subdivisions, inclosa la partició de l'edat de pedra en paleolític, mesolític i Neolític per part de John Lubbock. No obstant, aquesta metodologia està molt limitada quan es tracta d'establir marcs cronològics a l'Àsia, Mesoamèrica o d'altres esferes culturals, i actualment és irrellevant per la recerca arqueològica i antropològica contemporània.
Origen El concepte de dividir l'època prehistòrica en edats, basant-se en els materials, es remunta molt enrere en la història europea, probablement fins a Lucreci, al , però el sistema arqueològic actual de les tres edats principals, pedra, bronze i ferro, s'originà a partir del treball de l'arqueòleg danès Christian Jürgensen Thomsen (1788–1865), que va definir un sistema edificat sobre unes bases científiques més sòlides, centrades en l'estudi tipològic i cronològic de les eines i altres artefactes presents al Museu d'Antiguitats Nòrdiques de Copenhaguen (més tard Museu Nacional de Dinamarca).Barnes, p. 27–28. Més tard també utilitzaria artefactes i memòries d'excavacions que rebia d'altres arqueòlegs danesos que realitzaven excavacions controlades. La seva posició, com a curador del museu, li va atorgar la visibilitat suficient per convertir-se en una gran influència per l'arqueologia danesa. Essent conegut i ben considerat, explicava el seu sistema en persona als visitants del museu, molts dels quals eren arqueòlegs professionals.
Les edats dels metalls d'Hesíode miniatura|Hesíode inspirat per la mussa, Gustave Moreau, 1891 En el seu poema, Treballs i dies, el poeta de l'antiga Grècia Hesíode, possiblement entre el 750 i el 650 aC, va definir les cinc edats de l'Home successives: 1. Or, 2. Argent, 3. Bronze, 4. Heroic i 5. Ferro.Lines 109-201. Només les edats de bronze i ferro es basaven en l'ús del metall:Línies 140-155 de la traducció a l'anglès de Richmond Lattimore.
"... aleshores Zeus el pare va crear la tercera generació de mortals, l'edat del bronze ... Eren terribles i resistents, i l'acció espantosa d'Ares era seva, i la violència. ... Les armes d'aquests homes eren de bronze, i de bronze eren les seves cases, i treballaven com a bronzistes. Encara no hi havia cap ferro negre."
Hesíode tenia coneixement, gràcies a poemes tradicionals com la Ilíada, així com per l'existència de relíquies de bronze, que passaven de pares a fills, i que abundaven a la societat grega, que abans del predomini de l'ús del ferro en la fabricació d'eines i armes, el bronze havia estat el material preferit pels seus avantpassats i que el ferro no era ni tan sols forjat. La metàfora metal·lúrgica s'acabava aquí, ja que aleshores va barrejar metàfores, passant a centrar-se en el valor de mercat de cada metall. Com que el ferro era més barat que el bronze, encara abans hi hauria hagut una edat de l'or i una altra de l'argent. Hesíode teoritza unes edats dels metalls, però en un sentit de degradació, enlloc de progressió. Cada edat es caracteritza per una pèrdua de valors morals, en relació amb l'edat precedent. De la seva pròpia edat diu:Línies 161-169. "I desitjaria que jo no formés part de la cinquena generació dels homes, sinó que hagués mort abans de venir, o haver nascut quan hagi passat."
El progrés de Lucreci La metàfora moral de les edats dels metalls va seguir existint. Lucreci, no obstant, va canviar la degradació moral pel concepte de progrés, el qual concebia com una espècia de creixement individual de l'ésser humà. El concepte és evolutiu:De Rerum Natura, Llibre V, sobre la línia 800 ff de la traducció anglesa de Ronald Latham.
"Car la naturalesa del món, com a conjunt, s'altera cada edat. Tot ha de passar a través de fases successives. Res es manté per sempre com era abans. Tot es mou. Tot es transforma per la natura i forçat a anar per nous camins ... La Terra passa per fases successives, de manera que ja no pot suportar el que abans podia, i ara pot amb allò que no podia abans."
miniatura|Pàgina 1 Capítol 1 de De Rerum Natura, 1675, dedicant el poema a Alma Venus
Els romans pensaven que les espècies d'animals, inclòs l'ésser humà, eren creats de manera espontània a partir dels materials de la Terra, motiu pel qual la paraula llatina mater, "mare", ha arribat a la llengua actual a través de la paraula matèria. Per Lucreci la Terra és una mare, Venus, a qui dedica el poema en les seves primeres línies. Va donar a llum a la humanitat per generació espontània, visió que, reduït a una fase molecular, i eliminant el seu antropomorfisme, és el mateix que defensa la química biològica actual. Havent nascut com a espècie, l'home ha de créixer i fer-se adult anàlogament a com ho fa un individu. Les diferents fases de la seva vida col·lectiva estaran marcades per l'acumulació de costums, i que finalment desembocaran en la formació d'una civilització material:De Rerum Natura, Book V, around Line 1200 ff.
"Les primeres armes eren mans, ungles i dents. Després van venir les pedres i les branques arrancades dels arbres, i el foc i les flames tan aviat com van ser descobertes. Posteriorment els homes van descobrir com utilitzar el ferro i el coure. Amb el coure van aprendre a conrear la terra. Amb el coure van assotar les onades rompents de la guerra, ... Després, a poc a poc, l'espasa de ferro va sortir a la llum; la falç de bronze va caure en descrèdit; el pagès va començar a conrear la terra amb ferro, ..."
Lucreci va preveure un home pretecnològic "molt més dur que els homes actuals ... Vivien les seves vides a l'exterior, igual que els animals salvatges, viatjant a grans distàncies."De Rerum Natura, Llibre V sobre la línia 940 ff. L'etapa següent era l'ús de cabanes, foc, roba, llengua i la família. Ciutats estat, reis i ciutadelles els seguien. Lucreci suposava que la primera forja de metalls es va produir accidentalment als focs del bosc. L'ús de coure va seguir l'ús de pedra i branques, i va precedir l'ús del ferro.
Primers estudis lítics miniatura|Michele Mercati, medalla commemorativa.
Cap al , s'havia desenvolupat una tradició centrada en el fet observat, cert o fals, de que els objectes negres descoberts al llarg d'Europa, en grans quantitats, havien caigut del cel durant les tempestes, i es considerava que, per tant, havien estat generats pels llamps. Així ho eren en l'obra de Konrad Gessner De rerum fossilium, lapidum et gemmarum maxime figuris & similitudinibus, publicada a Zurich el 1565, i per molts altres menys coneguts. Aquests objectes eren coneguts amb el nom de ceraunia, "pedres dels llamps".
Aquestes ceraunia van ser recollides per moltes persones al llarg dels segles, inclòs Michele Mercati, superintendent del Jardí Botànic Vaticà, a finals del . Mercati va portar la seva col·lecció de fòssils i pedres al Vaticà, on les estudiava per plaer, recopilant els seus resultats en un manuscrit, el qual va ser publicat pòstumament pel Vaticà a Roma el 1717 sota el nom Metallotheca. Mercati estava especialment interessat en la ceraunia cuneata, "pedres dels llamps amb forma de falca," les quals li semblava que s'assemblaven molt a destrals i puntes de fletxa, i que va passar a anomenar ceraunia vulgaris, "pedres dels llamps del poble," distingint-les, segons la seva opinió, de les habituals. El seu punt de vista estava basat en el que podria ser el primer anàlisi lític en profunditat dels objectes de la seva col·lecció, i el va portar a creure que aquests objectes eren artefactes, i a suggerir que l'evolució històrica d'aquests objectes seguia un esquema.
Examinant la superfície de les ceraunia, Mercati va detectar que les pedres eren de sílex, i que havien estat colpejades per tot arreu amb altres pedres per aconseguir, mitjançant percussió, la forma que tenien actualment. També va identificar la protuberància de la part inferior com el punt de fixació del mànec. Arribant a la conclusió de que aquests objectes no eren ceraunia, va comparar els seus objectes amb altres col·leccions, amb l'objectiu de determinar exactament què eren. Les col·leccions del Vaticà incloïen artefactes provinents del Nou Món amb les mateixes dimensions exactes de les suposades ceraunia. Les memòries dels exploradors les havien identificat com implements i armes o parts d'aquestes.
Mercati es plantejava la pregunta a si mateix, per què preferiria ningú fabricar armes de pedra enlloc de metall, un material superior? La seva resposta era que la metal·lúrgia devia ser desconeguda en aquell moment. Va citar passatges bíblics per demostrar que durant el període bíblic la pedra era el principal material utilitzat. També va recuperar el sistema de les tres edats de Lucreci, que descriu els períodes successius basats en l'ús de la pedra (i la fusta), el bronze i el ferro, respectivament. Com que la seva obra es va publicar molt tard, el punt de vista de Mercati ja s'estava desenvolupant independentment quan ho va fer; no obstant, els seus plantejaments van servir per afegir nous estímuls.
Els usos de Mahudel i de Jussieu El 12 de novembre de 1734, Nicholas Mahudel, metge, antiquari i numismàtic, va llegir un article en una conferència pública a l'Académie des inscriptions et belles-lettres, en la que va definir els tres "usos" de la pedra, el bronze i el ferro, en una seqüència cronològica. Aquest article l'havia presentat en diverses ocasions, aquell any, però havia estat rebutjat fins que la revisió de novembre no la va acceptar i publicar el 1740. Es titulava Les Monumens les plus anciens de l'industrie des hommes, et des Arts reconnus dans les Pierres de Foudres. Allí hi expandia els conceptes establerts per Antoine de Jussieu, a qui havien acceptat un article el 1723 titulat De l'Origine et des usages de la Pierre de Foudre. Segons Mahudel no només hi havia un ús per la pedra, sinó dos més, un pel bronze i l'altre pel ferro.
Mahudel va iniciar el seu tractat amb la descripció i classificació de les Pierres de Tonnerre et de Foudre, les ceraunia que tant interessaven a l'Europa de l'època. Després d'advertir a l'audiència que els objectes naturals i aquells creats per l'home són fàcilment confusibles, va dissertar que les "figures" o "formes que poden ser distingides (formes qui les font distingues)" de les pedres eren provocades per l'acció de l'home, no naturals: "Va ser la mà de l'home que les va fer per servir com a instruments (C'est la main des hommes qui les leur a données pour servir d'instrumens...)"