La Guerra de les Arenes (francès Guerre des Sables, àrab حرب الرمال, ḥarb ar-rimāl) va ser un conflicte militar entre el Marroc i l'Algèria, ajudada per Egipte i Cuba, poc després de la seva independència. Després d'alguns mesos d'incidents fronterers, la guerra oberta va tenir lloc a la regió algeriana de Tindouf i Hassi Beida i es va estendre a Figuig al Marroc. La lluita va cessar el 5 de novembre i Organització de la Unitat Africana aconseguí un alto el foc definitiu el 20 de febrer de 1964, deixant la frontera sense canvis. miniatura|450px|El Magrib en la segona meitat del segle XIX
Context
Diversos factors contribuïren al fet que esclatés el conflicte: la manca d'una línia precisa de la frontera entre Algèria i el Marroc, l'irredemptisme marroquí, al voltant del concepte de "Gran Marroc",Charles André Julien, Le Maroc face aux impérialismes : 1415-1956, Éditions J.A., 1978, , page 478 el descobriment importants recursos minerals a la zona en disputa,Touval, p. 106 així com la negativa del fovern de l'Algèria independent, presidit per Ahmed Ben Bella, a reconsiderar les fronteres heretades de l'època colonial, com havien estat reconegudes i acceptades el 6 de juliol de 1961 en una convenció signada a Rabat per Ferhat Abbas, president del govern provisional de la República algeriana i Hassan II, rei del Marroc.
Abans que França colonitzés la regió en el , una part del territori de l'actual Algèria sud i oest estava sota sobirania marroquina, però tanmateix no es va definir cap frontera.Voir http://countrystudies.us/algeria/157.htm En el tractat de Lalla Maghnia (18 de març de 1845), que va fixar la frontera entre Algèria francesa i el Marroc, s'hi estipula que: Article 6 del tractat, citat par Zartman, p. 163 i el traçat només es definit sobre 165 kilòmetres.Reyner, page 316 Més enllà sols hi ha una única zona fronterera, sense límit precís, marcada pels territoris tribals units al Marroc o Algèria. Després de la colonització del Marroc el 1912, el govern francès estableix els límits entre els dos territoris, però segueix havent parcel·les mal identificades (línia Varnier de 1912, la línia Trinquet en 1938), que varien d'un mapa a un altre,Reyner, page 317 ja que els ulls de l'administració francesa no estan per les fronteres i que la zona és pràcticament deshabitada.Alf Andrew Heggoy, Colonial Origins of the Algerian-Moroccan Border Conflict of October 1963, in African Studies Review, Vol. 13, No. 1, (avril 1970), , version en ligne sur JSTOR El descobriment de grans dipòsits de petroli i minerals (manganès, ferro) a la regió van portar a França a definir amb major precisió els territoris, i en 1952 els francesos va decidir integrar als departaments francesos d'Algèria les regions de Tindouf i Colomb-Béchar.Farsoun, page 13 miniatura|Mapa del «Gran Marroc» reivindica per l'Istiqlal Des de la seva independència el 1956, el Marroc reclamava la sobirania sobre aquests territoris, així com altres que havien format part del Marroc històric. Per tal de posar fi al suport del Marroc al FLN algerià, França proposa el principi de la restitució d'aquests territoris contra la creació d'una "organització comuna del Sàhara "(OCRs), responsable d'explotar els jaciments miners del Sàhara recentment descobertsHughes, page 133 i la prohibició de donar refugi als insurgents algerians. El rei Mohammed V veu aquesta proposta com "una punyalada per l'esquena" dels "germans algerians", i negocià per separat un acord el 6 de juliol de 1961 amb el cap del govern provisional de la República algeriana, Ferhat Abbas. En virtut de l'acord, una vegada que Algèria obtingués la independència, l'estatut de Tindouf i Colomb-Béchar seria renegociat.Méric Édouard. Le conflit algéro-marocain. In: Revue française de science politique, année, , 1965.
Nogensmenys, amb la independència d'Algèria, i abans que es ratifiqui l'acord, una coalició dirigida per Ahmed Ben Bella i recolzat per l'Exèrcit d'Alliberament Nacional impedeix el govern de Ferhat Abbas. Un dels desafiaments de la guerra d'Algèria va ser la preservació de la unitat del territori, que era, en particular, per prevenir França de separar el Sàhara de la resta de la regió d'Algèria. Per tant, Ben Bella i els líders de l'ELN eren reticents a renunciar a qualsevol territori "alliberat amb la sang de tants màrtirs"Hughes, page 134 al Marroc i, després de la independència, es negaren a reconèixer les reivindicacions històriques i polítiques del Marroc. De fet percebien les exigències del Marroc com un intent d'ingerència i pressió, quan el país sortia molt debilitat per la seva guerra d'independència. El govern algerià encara no controlava fermament tot el seu territori; en particular, es va produir un aixecament amazic anti-FLN a la Cabília, dirigit per Hocine Aït Ahmed. Alhora, les reivindicacions socialistes del FLN van robar ressò al Marroc amb l'UNFP de Mehdi Ben Barka, que reclamava una reforma agrària, la revolució dels treballadors i la solidaritat antiimperialista amb la revolució algeriana;Pennell, page 333 hagué de sortir del Marroc al juliol de 1963, després del fracàs de la "complot de juliol" contra el rei, en el qual hi està implicada una facció de la UNFP.
El partit Istiqlal era particularment indignat per la "ingratitud" dels algerians, i al març de 1963 es torna a publicar un mapa irredemptista del "Gran Marroc" en el seu setmanari al-Alam (La bandera). El territori incloïa una tercera part del Sàhara algerià fins Ain Salah, el Sàhara Occidental, Mauritània, i part del Mali.
Les tensions entre el Marroc i l'Algèria augmentaren gradualment, i cap de les parts volia córrer el risc de recular. Des de 1962 Tindouf és seu d'incidents durant el referèndum d'independència, els residents indiquen en el seu vot "sí a la independència, però no som marroquins".Cité par Wild, page 23 Poc després, l'exèrcit marroquí intentava ocupar la vila, però es van retirar després de descobrir que l'exèrcit algerià ja controlava la regió.Wild, page 22 També es va instal·lar breument a la regió de Colomb-Béchar. Durant l'estiu de 1963 els dos països van reforçar la seva presència militar a la frontera. A cada banda, la premsa informava d'atrocitats: els algerians prohibiren als marroquins de Figuig de visitar les seves palmeres al territori d'Algèria, mentre que a Colomb-Béchar i Tindouf, informa Attilio Gaudio, els habitants es veien obligats a adoptar la nacionalitat algeriana.Attilio Gaudio, Guerres et paix au Maroc: reportages, 1950-1990, 1991, Els marroquins que treballaven a Algèria són expulsats, igual que els comerciants algerians que treballaven a Oujda.Wild, page 23 L'Algèria hauria donat suport al "complot de juliol", mentre que el Marroc hauria afavorit la detenció de Ben Bella el 1956 i l'assassinat de Patrice Lumumba en 1961.Abdelkhaleq Berramdane, Le Maroc et l'Occident, 1800-1974: 1800-1974, 1987, , page 240 Fins al setembre, els enfrontaments encara eren atribuïts a "elements incontrolats".Wild, page 24
Antecedents A partir de l'inici de setembre de 1963, l'agència Maghreb Arabe Presse, aleshores proper a l'Istiqlal, anuncià que les tropes algerianes entraren a Tarfaya a fi d'incitar la població a revoltar-se contra el rei, i que els blindats ocuparen els oasis de Zegdou i Mrija.Hughes, page 135
A la fi de setembre, el rei Hassan II i Mohammed Oufkir decidiren enviar els auxiliars marroquins de Tagounit per reprendre Tinjoub i Hassi Beida, al cor del territori "confiscat " pels francesos.Pennell, page 333 et Farsoun, page 13 Aquests dos pobles controlaven la ruta que connecta la costa d'Algèria amb Tindouf i el Sàhara Espanyol. Aquesta maniobra va permetre al rei obtenir un ampli suport de la població marroquina.
El 30 de setembre el president Ben Bella afirmà que les forces marroquines prop de la frontera donaven suport l'aixecament de Hocine Aït Ahmed. El 2 d'octubre l'exèrcit algerià es va emparar de Tinjoub, Ich i Hassi Beida.Attilio Gaudio, Les Populations du Sahara occidental : histoire, vie et culture, Karthala, 1993, Els marroquins les recuperaren poc després.
El 8 d'octubre les tropes de l'ANP reocuparen Hassi Beida i Tinjoub, i mataren deu auxiliars marroquins mentre que els marroquins avancen al sud i són a 12 km de Tindouf. El 9, el Marroc anuncià que les guarnicions de Hassi Beïda, Tinjoub i Tinfouchy van ser ocupades després d'un atac per sorpresa algerià. Algèria informa que les Forces Armades del Marroc avançaren pel desert des de setembre per establir-hi guarnicions i va atacar Colomb-Béchar. Hassi Beïda i Tinjoub Foren ocupades novament pels marroquins el 14 d'octubre.
Mentrestant el 5 d'octubre els ministres d'Afers Exteriors Ahmed Réda Guédira i Abdelaziz Bouteflika es van trobar a Oujda, i arribaren a un acord per celebrar una cimera entre el Rei i Ben Bella, que resoldria definitivament l'estatut del territori. Aquesta cimera no va dur a terme.Bernard Lugan, Les Guerres d'Afrique des origines à nos jours, Éditions du Rocher 2013,
Sota les ordres de Hassan II, Abdelhadi Boutaleb, el ministre d'informació, va anar a Alger, però la seva missió va fracassar, i el 15 d'octubre Algèria decidí la mobilització general a l'ANP dels antics djounoud de l'ANP, els combatents veterans de la guerra revolucionària.Stora, page 136 i Farsoun, page 13
Operacions militars miniatura|Documental americà sobre els violents combats entre l'exèrcit marroquí i l'exèrcit algerià El 14 d'octubre les Forces Armades Reials del Marroc ocuparen Hassi Beida i Tinjoub i empenyaren les forces algerianes a la pista Bechar-Tinduf. Aquesta primera intervenció de forces regulars va marcar l'inici del conflicte. L'exèrcit algerià s'emparà d'Ich, un enclavament marroquí al desert, lluny a l'est de la zona en disputa. Això pretenia obrir un nou front per alleujar la pressió sobre les tropes algerianes amenaçades al sud, o bé mantenir un territori per servir com a moneda de canvi en les negociacions.Farsoun, page 14 El 18, els algerians arribaren vora Figuig.Gaudio, op. cit.,
L'exèrcit marroquí, comandat pel general Driss Ben Omar El Alami, estava millor equipat i subministrat, mentre que l'exèrcit algerià, comandat per Houari Boumedienne, experimentat per la guerrilla però mal equipada, patia de problemes logístics. Posteriorment, Ahmed Ben Bella va explicar la seva elecció per enfocar la política de desenvolupament d'Algèria en altres dominis que els militars, ja que no esperava ser atacat per un "poble germà".Vegeu http://www.dailymotion.com/video/x4z5sd_guerre-des-sable-l-agresseur-et-l-a_news
Algèria va rebre armes de Cuba (incloent un contingent de 686 homesGleijeses, page 177 amb aviació, blindats, i artilleria),Hughes, page 136 d'Egipte (foren enviats 1.000 soldats a Algèria)), mentre que el Marroc no va rebre suport directe dels Estats Units d'Espanya o França.Gleijeses, page 180 et Wild, page 25 Després de l'aterratge d'emergència d'un helicòpter algerià darrere de la frontera amb el Marroc el 20 d'octubre, els cinc oficials egipcis ocupants foren capturats; tres coronels egipcis foren presentats a la premsa. El Marroc va trencar les relacions diplomàtiques amb Cuba el 31 d'octubre, i va retirar els seus ambaixadors a Egipte i Síria, alhora que 350 professors egipcis eren expulsats.
La batalla més important es va dur a terme el 25 d'octubre, uns 200 algerians van ser capturats prop de Hassi Beida.HUGH_136 Els marroquins arribaren fins a 12 quilòmetres de Tindouf, el 28.Wild, page 25 Foren dissuadits d'envair la ciutat per una intervenció de Charles de Gaulle.Farid Alilat, Début de la guerre des Sables, Jeune Afrique, 7 octubre 2007, online
S'esperava que un contingent cubà, incloent 22 blindats T-34, capturés Berguent al Marroc, però l'atac fou suspés en l'últim minut per Ben Bella, a causa de la perspectiva de negociacions en la conferència de l'Organització per a la Unitat Africana que es va celebrar a Bamako del 29 d'octubre.Gleijeses, page 179