La Serena és un personatge mitològic present en diversos bestiaris catalans i en una coneguda llegenda de Gandesa ambientada a les serres de Pàndols i Cavalls (Terra Alta). La llegenda narra com una jove molt bella es transformà en un ésser híbrid –meitat dona, meitat ocell– a causa d'un desengany amorós.

Amb una llarga cabellera rogenca, un bec petit i corbat, unes garres de moixó i dues ales de plomatge marró, se la descriu com una depredadora, una bèstia ferotge que atacava els ramats dels pastors. Però també se la coneix perquè tocava l'arpa per atraure els homes a les nits de lluna plena. Enganyats pel so dolç de l'instrument, s'acostaven cap a ella enamorats per la música i queien en un estat de somnolència del qual no despertaven mai més.

Orígens El personatge de la Serena apareix descrit en els bestiaris catalans que es conserven actualment, datats entre els segles XIV i XVI. Se'n deriven cinc dels textos toscans -el Bestiario toscano-, d'origen imprecís i el darrer correspon al Livre dou Trésor de Brunetto Latini, traduït per Guillem de Copons al s. XV.

Durant la dècada del 1960 aparegué l'edició Bestiaris, a cura de Saverio Panunzio, un estudi sobre la tradició textual d'aquests tractats didàctics i morals transcrits en dos texts diferents, la versió "A" i "B", i en un de tercer anomenat "G". En les dues primeres versions se'n descriu el personatge de la Serena. En un volum i altre es recopila la mateixa història, si bé presenten diferències en la redacció del text: s'escriu Çerena en el volum A, Cerena o Serena en el volum B; i en el contingut de la informació, de tal forma la versió B afegeix una major caracterització simbolicodidàctica del personatge.

A continuació se n'exposa la definició:

La versió de Gandesa Conforme al bestiari català, la protagonista de la llegenda conjuga la bondat i maldat que podia tenir una dona segons l'imaginari medieval. El contingut al·legòric i moralitzador reprova l'atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan se'n senten atrets per la seva música.

Aquest missatge, però, no correspon al que s'ha transmès en la llegenda que se n'explica a Gandesa. Malgrat que es manté la connotació eròtica del personatge i les seves armes contra el sexe masculí, la història s'explica remarcant-ne més la seva ferocitat i convertint-la en un objecte de temor. Tanmateix, l'ús principal de la llegenda ha desaparegut actualment, ja que antigament s'explicava en l'àmbit familiar per espantar els xiquets, a qui s'amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se'ls enduria la bèstia. En canvi, avui en dia els gandesans la coneixen per l'escola, on s'explica la llegenda amb el conte infantil d'Àngels Cid, publicat el 2013.

El fet és que a finals de la dècada del 1970 poca gent en coneixia la llegenda. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s'interessà a recuperar-la, davant la possibilitat que pogués perdre's. Unes dones grans del poble li la transmeteren. Posteriorment, es creà una entitat cultural amb el mateix nom. L'associació tenia com a mètode de difusió una revista que prenia el mateix títol, La Serena. Més tard, l'associació emplaçà una escultura de la Serena al carrer Miravet de Gandesa, on consta una placa amb la seva explicació. La informació reconstrueix la llegenda amb totes les aportacions.

El 2013, a iniciativa de Mateu Aubà i finançament de l'ajuntament de Gandesa, es va publicar un conte infantil a càrrec de la il·lustradora Àngels Cid, el qual va servir per a recuperar definitivament la llegenda de la Serena. L'escola li dedicà una setmana cultural i des d'aleshores els mestres l'expliquen als xiquets.

Referències

Categoria:Llegendes catalanes Categoria:Animals en la mitologia catalana Categoria:Híbrids mitològics Categoria:Cultura de la Terra Alta Categoria:Gandesa