Els belgues o belgae (plural del llatí Belga) eren els membres d'un poble antic, assentat a l'Europa occidental poc abans de l'era cristiana, concretament a la Gàl·lia septentrional. A ells es deu el nom de la província romana Gallia Belgica i el de la Bèlgica moderna; avui se'ls coneix com els «antics belgues». Segons Estrabó, els seus dominis se situaven entre els rius Rin i Loira, i segons Juli Cèsar estaven separats dels celtes o gals pel riu Marne.
Etimologia El consens entre els lingüistes és que el mot Belgae prové del protocelta * belg- o * bolg- «inflar-se, estar enfurismat» (cf. el gal * bolga «bossa de cuir» i l'irlandès antic bolg «manxa, ventre») que és a l'origen de l'anglès budget, "pressupost". Cal entendre l'etnònim, doncs, com a «els furiosos, els bel·licosos, els bel·ligerants», o com a «els orgullosos, els fatxendes, aquells que s'inflen com un bot»,Jean-Jacques Jespers, Dictionnaire des noms de lieux en Wallonie et à Bruxelles, Lannoo, 2005, Bernard Sergent, Les Indo-Européens : Histoire, langues, mythes, Bibliothèques scientifiques Payot, Paris, 1995, «aquells que s'inflen amb ira/fúria de batalla».Zeitschrift für celtische Philologie (ZcP). Volume 44, Issue 1, Pages 67–69, ISSN (Online) 1865-889X, ISSN (Print) 0084-5302, //1991Koch, John. Celtic Culture: a historical encyclopedia. ABC-CLIO 2006, p. 198.Pokorny, Julius. Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch (1959), Bern - Muenchen - Francke, p. 125-126.Maier, Bernhard. Dictionary of Celtic religion and culture, Boydell & Brewer, 1997, p. 272.Pokorny, Julius, "The pre-Celtic inhabitants of Ireland", Celtic, DIAS, 1960 (reprint 1983), p. 231. El celta * bhelgh deriva de l'arrel indoeuropea * bhel- «inflar, bombar» (anglès bulge, "bony", relacionat amb "bombolla"). Els Fir Bolg (o Fîr Bholg), a la mitologia irlandesa, són un poble de guerrers i artesans, els tercers invasors d'Irlanda, el nom dels quals significa «homes-bossa» o, més versemblantment, «homes-llamp». Estan dotats especialment per a les arts del foc i la forja.
S'han aportat també explicacions alternatives. Una d'elles proposa que * bel (com s'ha dit, «objecte rodó, inflat») podria tenir el sentit figuratiu de 'cercle, aliança, exèrcit' i * gae seria 'guerrer' en gal. Així, bel-gae significaria 'guerrers de l'aliança' i aquest significat encaixaria amb la descripció donada per Juli Cèsar. Segons una altra teoria, Belgae vindria del protocelta * belo «brillant», d'on prové Beltane i el nom dels déus Belenos ('El que il·lumina') i Belisama (probablement la mateixa divinitat, a partir de * belo-ens). L'arrel * belo està emparentada amb l'anglès beli, l'anglosaxó bael, el lituà baltas ('blanc' o 'brillant', origen etimològic de bàltic) i l'eslau belo/bilo/bielo ('blanc', origen de topònims que signifiquen «ciutat blanca» com ara Belgrad i Bjelovar).
Origen miniatura|esquerra|Recreació d'un habitatge menapi a Destelbergen (Bèlgica) Els belgues van ser considerats durant molt de temps com un poble gal o bé un poble germànic dominat per una aristocràcia gal·la, entre altres coses pel fet que els noms dels seus caps eren d'origen gal i no pas germànic. S'ha aventurat que l'ús de nom celtes indicaria el rang jeràrquic -militar- dels caps i que això es podria assimilar als noms de càrrecs militars moderns com ara "general", "coronel", "capità" i altres que, tot i tenir origen francès o llatí, s'empren en llengües no romàniques com l'alemany, neerlandès i altres. Això evidencia l'afinitat cultural dels belgues amb el món cèltic. Actualment, unes anàlisis més precises dels noms de les seves tribus, caps i déus permeten suposar que algunes tribus eren realment gal·les (bel·lòvacs, atrèbats, etc.) i unes altres mostren característiques germàniques (condruses, segnes, etc.).
D'altra banda, alguns autors estableixen un tercer grup de tribus ni gal·les ni germàniques, sinó amb afinitats itàliques. Segons aquests autors, l'anàlisi de la toponímia de la zona ha permès suposar que aquests pobles ocupaven al principi la part de la regió compresa entre els rius Aisne i Weser, abans de sofrir la pressió dels celtes i germans. Allò que es coneix del seu idioma mostra nombroses afinitats amb les llengües indoeuropees del sud d'Europa, particularment amb les llengües itàliques. L'explicació seria que, abans de la seva emigració al sud, els itàlics van haver de romandre a l'Europa central, prop dels germànics i eslaus com bé reflecteix l'ampli vocabulari comú entre aquests grups. No fora impossible, doncs, que una part d'ells es dirigís al nord-oest mentre que la resta emigrava a la península itàlica. Lligat amb això, cal esmentar la hipòtesi del Nordwestblock ("bloc del nord-oest"), defensada entre altres estudiosos per Hans Kuhn i Maurits Gysseling.Hans Kuhn, Rolf Hachmann and Georg Kossack, Völker zwischen Germanen und Kelten. Schriftquellen, Bodenfunde und Namengute zur Geschichte des nördlichen Westdeutschlands um Christi Geburt, Neumünster, Karl Wachholz, 1962. (German) Segons aquests autors, abans de l'assimilació cèltica o germànica de les tribus belgues, a la zona s'hi hauria parlat una llengua indoeuropea extingida de difícil catalogació, ja que tant podria presentar trets comuns amb el lusità com el venètic, el rètic o algunes llengües il·líries. Alguns autors anomenen "antic belga" aquesta hipotètica llengua extingida.M. Gysseling, Enkele Belgische leenwoorden in de toponymie, in Naamkunde 7 (1975), p. 1-6.Rolf Hachmann, Georg Kossack and Hans Kuhn. Völker zwischen Germanen und Kelten, 1986, p. 183-212.
Notícies dels clàssics
Així descriu Juli Cèsar els pobles que habitaven la Gàl·lia a la seva obra De Bello Gallico:
Prossegueix precisant en el seu cèlebre «elogi» del poble belga que els belgues són els més valents («Horum omnium fortissimi sunt Belgæ») d'aquests tres pobles perquè, en ser els més allunyats de la cultura i civilització romana, «els mercaders arriben rares vegades a ells a propòsit amb aquestes coses que efeminen els ànims».Juli Cèsar, de Bello Gallico, 1.1. Així mateix, explica que els belgues (del nord) descendien de tribus que havien travessat el Rin molt temps enrere. Segons ell, els belgues havien adquirit una aspra reputació en haver lluitat contra els germànics. L'arqueologia moderna, no obstant això, contradiu a Cèsar: els belgues no només no estaven en absolut endarrerits, sinó que fins i tot havien arribat a introduir les primeres monedes a Gran Bretanya.Stephen Oppenheimer, The Origins of the British.
Tàcit revela que el poble nervi va rebutjar ser anomenat «gal». Aquesta actitud era probablement la mateixa en la major part de les tribus belgues del nord.
Tribus dels Belgae Cèsar anomena com a tribus belgues les següents: Belgae de "Belgium"Belgae descrits de vegades com de fora de "Belgium"Germani Cisrhenani, al nord-est, de vegades anomenats Belgae, de vegades contraposats als BelgaeSud-est: No esmentats com a Belgae, però part de la Gallia Belgica romana-Ambiani -Atrebates -Bellovaci -Suessiones -Viromandui
Sud-oest: possiblement fora de "Belgium": -Caleti -VeliocassiNord-oest i considerats remots pels romans: -Menapii -Morini -Nervii
Sud, aliats de Roma: -Remi-Caerosi -Condrusi -Eburones -Paemani -Segni
Descendents dels Cimbres, situats prop dels Germani Cisrhenani: -AtuatuciPossiblement Belgae, més tard inclosos a la Belgica Prima: -Treveri -Leuci -Mediomatrici
No belgae, més tard inclosos a la Germania Superior: -Lingones -Sequani -Raurici -Helvetii Més tard, Tàcit esmentà una tribu anomenada tungri que vivia on havien viscut abans els Germani cisrhenani, i especificà que havien estat anomenats abans Germani (malgrat que Cèsar havia afirmat que havien esborrat el nom de la tribu principal, els Eburones). Altres tribus que podrien ser incloses dins els Belgae en alguns contextos serien els Leuci, Treveri i Mediomatrici. Posidoni també hi inclou els armoricani.
Els Germani Cisrhenani miniatura|Fris d'or d'una banya per a beure, descoberta a la tomba d'un cap a Eigenbilzen (cap al 400 aC) Entre els Belgae hi havia un grup de tribus catalogades pels informants locals com a Germani: els ceresos, condruses, eburons, pemans i segnes. Els clàssics s'hi referien com a "Germani Cisrhenani" (és a dir, «els germànics d'aquesta banda del Rin») per tal de distingir-los dels Germani que vivien a l'est del Rin, fora de la zona gal·la i romana.
Si això volia dir que parlaven realment una llengua germànica o no, és encara incert (la regió estava fortament influenciada per la Gàl·lia, i molts dels noms tribals i de persona semblen celtes), però Tàcit afirmà que aquests Germani eren els originaris i que el terme "Germani", tal com es va generalitzar després, no mantenia el significat original del mot. També va dir que els descendents dels Germani originals al seu temps eren els tungri.Tacitus, Germania, II 2. ceterum Germaniae vocabulum recens et nuper additum, quoniamqui primi Rhenum transgressi Gallos expulerint ac nunc Tungri, tunc Germani vocati sint: ita nationis nomen, nongentis, evaluisse paulatim, ut omnes primum a victore obmetum, mox et a se ipsis invento nomine Germani vocarentur.
L'àrea general dels Germani belgues es trobava entre els rius Escalda i Rin i al nord de la província belga de Luxemburg i el Mosel·la, que és on hi havia els trèvers. En termes moderns, aquesta zona inclou l'actual Bèlgica oriental, la zona meridional dels Països Baixos i una part d'Alemanya a l'oest del Rin i al nord de Coblença.
Entre aquests Germani, però, no s'hi incloïen els atuàtucs, ja que aquests eren considerats com a descendents d'una altra branca -teòricament germànica però possiblement cèltica-, els cimbres, els quals s'haurien establert a la zona a l'època de la guerra címbria.
Conquesta romana
Juli Cèsar va conquerir als belgues a partir de l'any 57 aC. En els seus escrits relata que els belgues estaven armant-se i conspirant en resposta a les seves conquestes anteriors, i amb la finalitat de respondre a aquesta amenaça va reclutar dues legions i va ordenar als seus aliats gals hedus envair el territori dels bel·lòvacs. Temerosos de la superioritat numèrica i la valentia dels belgues, al principi va evitar una batalla oberta i va recórrer principalment a escaramusses de cavalleria per temptejar els seus punts forts i febles. Una vegada convençut que les seves tropes estaven a l'altura de les dels bel·lòvacs, va acampar en un pujol, protegit per un pantà enfront i el riu Aisne darrere, prop de Bibracte (entre les actuals ciutats de Laon i Reims) al territori dels rems.
miniatura|esquerra|Casc gal de bronze del tipus Coolus-Manheim trobat a la regió de Tongeren, antiga Atuatuca Tungrorum Els bel·lòvacs van atacar però van ser repel·lits després d'una dura batalla. Sabent que no podien desallotjar els romans i de l'arribada dels hedus a les terres dels bel·lòvacs, aquests van decidir disgregar les seves forces i tornar a les seves terres. Qualsevol tribu que fos atacada per Cèsar, les altres acudirien en la seva ajuda. Van aixecar el campament poc abans de mitjanit. A l'alba, satisfet que la retirada no fos un parany, Juli Cèsar va enviar tropes de cavalleria per hostilitzar la rereguarda, i després d'ella tres legions. Van morir nombrosos bel·lòvacs.
César va penetrar al territori dels suessions i va assetjar Noviodunum (Soissons). En veure les armes de setge romanes, els suessions es van rendir, i César va centrar la seva atenció en els bel·lòvacs, que havien retrocedit a la fortalesa de Bratuspanci (entre Amiens i Beauvais). Ben aviat van claudicar, com ho van fer també els Ambians.