miniatura|Església de fusta de Borgund, a Lærdal (Sogn og Fjordane, Noruega). miniatura|Detall del portal de l'església de fusta d'Urnes, a Luster, Sogn og Fjordane. miniatura|L'església de fusta de Heddal, la més gran de totes les stavkirke (Notodden, Telemark). Stavkirke és una paraula noruega amb què s'anomena un tipus particular de temples cristians medievals construïts de fusta, anteriorment comuns a l'Europa del Nord però en el present limitats quasi exclusivament a Noruega. Les més antigues tenen més de huit-cents anys.
Comparteixen una característica tècnica de construcció, la stavverk, que consisteix en una armadura de fusta formada de stav —gruixuts pals cilíndrics que donen nom a les esglésies— fixats per espigues a un marc quadrat de soleres de fusta, que al seu torn es troba assentat sobre fonaments de roca, que protegeix la fusta de la humitat. La tècnica relaciona les stavkirke amb l'entramat de fusta, i els confereix, a més de resistència a les condicions climàtiques, estabilitat i rigidesa. La stavverk és descendent de les desaparegudes esglésies de pals, construccions de tècnica més senzilla, encara que, en ocasions, bastant similars a les pròpies stavkirke.
La planta de les stavkirke més senzilles es divideix en una nau i un cor, mentre les més evolucionades s'assemblen a les basíliques romàniques, amb el sostre escalonat i pilars a l'interior de la nau. Aquesta similitud, a més de la decoració escultòrica i pictòrica, ha fet suposar que les stavkirke tenen els seus orígens en l'art romànic, però aquesta teoria no és compartida per diversos experts.
En l'actualitat, queden en peus 28 stavkirke medievals a Noruega, una a Suècia i una més a Polònia (aquesta última d'origen noruec). Entre les més conegudes figuren l'església de fusta de Borgund, d'espectacular disseny i la millor representant del gènere, i l'església de fusta d'Urnes, probablement la més antiga i un destacat exemple de l'art decoratiu nòrdic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Història esquerra|miniatura|L'església de Fortun, abans de ser traslladada a Bergen. Les stavkirke van arribar a ser comunes durant l'edat mitjana en el nord-occident d'Europa. Només a Noruega, es considera que van existir en un nombre aproximat de 2.000.Ola Storsletten: «En arv i tre», s.24. El nombre de stvakirke construïdes en altres parts d'Europa i a Islàndia es desconeix. Anteriorment, es creia que les stavkirke havien estat el primer tipus de temples cristians construïts a Escandinàvia, però ara se sap de l'existència d'una forma més antiga, les anomenades esglésies de pals, si bé les diferències entre tots dos tipus de temples arriben a ser bastant petites. Les stavkirke van ser considerades obsoletes des de l'edat mitjana i es van reemplaçar gairebé íntegrament. A Noruega, no van ser reemplaçades tan ràpid com en altres llocs d'Europa, i diverses d'elles van aconseguir arribar al .
Anteriorment, als països nòrdics, el terme stavkirke incloïa totes les esglésies medievals construïdes en fusta, i per tant, en la definició es van incloure erròniament les restes d'esglésies de pals i d'esglésies en estacada, així com l'església de Greensted, a Anglaterra.
Les excavacions arqueològiques van revelar que les stavkirke són en realitat descendents de construccions en estacada i de les més recents esglésies de pals. Es coneixen edificis en estacada que daten de l'era vikinga; aquests eren edificis senzills compostos de troncs partits per la meitat que s'enterrava en el sòl pel seu extrem inferior, formant una paret que es dotava d'un sostre. Malgrat la seva senzillesa, la construcció podia perdurar per dècades o fins i tot per segles, sobretot si es construïa sobre grava.
A les esglésies de pals, els murs es col·locaven sobre una solera, i únicament els pals raconers eren clavats en el sòl.
La següent fase va partir de l'observació de la susceptibilitat dels pals raconers a la putrefacció, en estar en contacte amb el sòl humit. Per evitar això, els pals van ser col·locats sobre grans pedres, incrementant així el seu temps de vida.
A les esglésies més evolucionades, els pals es van col·locar sobre un marc rígid de soleres que descansava sobre fonaments de pedra. Aquesta és la stavkirke en la seva forma més madura.
Noruega miniatura|L'església d'Urnes, dibuixada per Johan Christian Dahl. Noruega és el país que conserva la immensa majoria de les stavkirke. La major part d'aquestes van ser erigides entre 1150 i 1350, aproximadament. A l'edat mitjana va haver-hi un nombre aproximat de 1.000 stavkirke al país, encara que segons altres estimacions, el nombre podria ascendir fins a 2.000 esglésies. La majoria va desaparèixer entre 1350 i 1650, coincidint amb esdeveniments com la pesta negra i la reforma protestant. L'any 1650 en quedaven prop de 270, cent anys després 34, fins a arribar a la xifra actual de 28.
El llibre De Norske Stavkirker ('les stavkirke noruegues') de Lorenz Dietrichson, de 1892, és una de les obres fonamentals per a l'estudi de les stavkirke; no obstant això, s'hi abocava la creença que es tenia al país que les stavkirke eren una contribució única de Noruega a l'art cristià, teoria que ha estat rebutjada amb les nombroses troballes arqueològiques que proven la seva existència per tot el nord d'Europa.Dietrichson 1892s.3
Llei del Gulating miniatura|L'església d'Urnes en el seu aspecte actual.
Foto de Nina Aldin Thune El Gulating va ser una assemblea que va servir com a poder legislatiu i judicial per al sud i l'occident de Noruega durant l'edat mitjana. La llei del Gulating va ser escrita per primera vegada al , i en el capítol 12 es parla sobre les stavkirke:
Al , els primers a interessar-se per les stavkirke de Noruega van ser els pintors Johannes Flintoe i J. C. Dahl, els qui van escriure sobre elles durant els seus viatges a través del país. Dahl va ser qui va prendre la iniciativa de rescatar l'església de Vang de ser derrocada després de la promulgació de la nova llei eclesiàstica de 1851, que establia que les esglésies parroquials de Noruega havien de tenir contingent per almenys una tercera part de la població de la parròquia. Diverses esglésies van ser rescatades per la Societat per a la Preservació dels Monuments Antics. Algunes van ser comprades i van romandre en el seu lloc original; unes altres van ser traslladades, com l'església de Vang, portada a l'actual Polònia. L'església de fusta de Gol es va transportar cap a la col·lecció del rei Óscar II a Bygdøy, i actualment pertany al Museu del Poble Noruec. L'església de Fortun va ser portada a Bergen, la de Garmo a Maihaugen, i la de Haltdalen al Museu Popular de Trøndelag.
Suècia miniatura|Església de Hedared, a Suècia. Poc se sap de les stavkirke medievals de Suècia, mancant suficients representants actuals i amb poques fonts escrites. La Västgötalagen, un manuscrit legal del , esmenta breument la constitució d'una stavkirke.
Se sap poc de les stavkirke sueques, ja que només en roman una en peus, la senzilla església de Hedared, construïda al voltant de 1500 en el lloc d'una stavkirke més antiga. La desapareguda església de Skaga es troba associada a llegendes; construïda sobre un lloc de culte pagà, va ser demolida l'any 1826, suposadament per destruir definitivament les creences nòrdiques antigues. Altres restes interessants són les de l'església de Hemse, a Gotland, que encara que anomenada stavkirke, en realitat es tracta d'una església d'estacada. Les restes de Santa María la Menor a Lund comprenen rastres de tècniques tant d'estacada com de pals. Només a Escània hi havia prop de 300 esglésies quan Adam de Bremen va visitar Dinamarca en la primera meitat del , però es desconeix el nombre de stavkirke. En anys recents s'ha iniciat la reconstrucció de diverses stavkirke sueques, entre les quals figura l'església de Skaga.
Dinamarca miniatura|Reconstrucció de l'església d'Hørning, al Museu Moesgård (Aarhus, Dinamarca). A Dinamarca s'han trobat restes i petjades arqueològiques d'esglésies de pals en diversos llocs, com a l'església de pedra de Jelling. Encara es conserven parts d'algunes stavkirke daneses, per exemple una biga amb un cap de drac procedent de l'església de Nørre Hørning, a la península de Jutlandia.
Anglaterra A Anglaterra va haver-hi anteriorment un debat sobre l'origen de l'església de fusta de Greensted, a Essex. Es debatia si era una stavkirke o una edificació anterior. El consens general va acabar per classificar-la com a saxona, encara que amb similituds amb les stavkirke. Hi ha una altra església anglesa amb certes similituds amb les stavkirke, lesglésia de Santa María, a Kilpeck, Herefordshire, que posseeix caps de dracs.
Alemanya Existeix una església de pedra a Alemanya amb una decoració que mostra un drac similar als que es troben en algunes stavkirke noruegues, així com en les restes d'una stavkirke de Dinamarca i d'una altra de Gotland, a Suècia. S'ha aixecat una controvèrsia sobre si la decoració pot ser atribuïda a semblances culturals o si indica mètodes de construcció similars.
Material de construcció La matèria primera més comuna per a la construcció de les stavkirke va ser la fusta de pi (Pinus sylvestris). Per a la construcció de l'armadura es van utilitzar pins bastant crescuts, els troncs dels quals tinguessin un diàmetre prou gran i amb abundant duramen en la seva fusta. La fusta es troba impregnada de resina de manera natural, evitant la infecció per agents biològics.
A altres llocs es van utilitzar altres espècies vegetals. A Dinamarca, el nord d'Alemanya i Anglaterra es va utilitzar principalment la fusta d'alzina. L'''església sueca de Hedared també va ser construïda amb alzina.
Datació de les stavkirke La datació d'aquests edificis pot realitzar-se per diferents maneres, per testimoniatges històrics, inscripcions, estudis estilístics dels detalls decoratius, dendrocronologia i datació per carboni 14. A vegades, existeixen registres històrics o inscripcions que esmenten l'existència de la stavkirke. Les recerques arqueològiques poden aportar informació per realitzar una datació relativa de l'estructura, mentre que els mètodes de datació absoluta poden indicar una data més exacta. Un desavantatge de la dendrocronologia és que passa per alt la possibilitat que la fusta hagi estat reciclada a partir d'una estructura més antiga, o bé poden haver transcorregut anys des de la data de tall a la d'ús.
Un problema important amb la datació de les stavkirke és que les soleres inferiors, en contacte amb els fonaments, molt probablement conserven les parts exteriors del tronc, però en contrapartida, són més susceptibles a la humitat. La reutilització de la fusta i les reparacions són factors de distorsió en la datació, ja que poden haver-hi peces de fusta molt més recents que la data de construcció.
Desenvolupament de la tècnica La construcció de les stavkirke té els seus orígens en la tècnica d'estacada i en la tècnica de pals. Les esglésies construïdes amb aquestes tècniques són anomenades sovint esglésies d'estacada i esglésies de pals, respectivament. Entre les dues tècniques hi ha diverses formes intermèdies, de la mateixa manera que entre aquestes i la tècnica stav.
A la stavverk, els pals (stav) es troben col·locats sobre fonaments de pedra, o sobre soleres de fusta. L'església més antiga de Noruega va ser aixecada amb la tècnica de pals, però aquesta tècnica va ser reemplaçada gradualment per la stavverk. Ambdues formes de construcció van poder coexistir en un període de transició.
De les tres tècniques esmentades, les dues primeres són més susceptibles de podrir-se a causa que les seves edificacions tenen parts enterrades en el sòl. Tals edificis tenen un temps de vida de 75-150 anys. Només són capaços de sobreviure per períodes més llargs aquelles construccions de fusta sense contacte directe amb el sòl, com la stavverk.Christie 1974 s. 12 miniatura|80px|Tècnica d'estacada.
Tècnica d'estacada