Buganda és el regne del poble ganda, el més gran dels regnes tradicionals d'Uganda. Els tres milions de gandes són el grup ètnic més important d'Uganda, encara que representen només el 16,7% de la població. El nom Uganda, és el terme suahili per a Buganda i va ser adoptat pels funcionaris britànics el 1894, quan van establir un protectorat, el Protectorat d'Uganda, amb centre a Buganda. Les fronteres de Buganda estan marcades pel llac Victòria al sud, el riu Nil a l'est, i el llac Kyoga al nord. El ganda és la llengua més parlada a Buganda, i un dels idiomes que més gent té per segona llengua a Uganda, juntament amb l'anglès. També és ensenyat en algunes escoles de primària i secundària a Uganda, i també a la Universitat de Makerere. El ganda també fou usat com a llengua d'instrucció en algunes escoles defora de Buganda en els anys seixanta.
Cultura El control autoritari és un tema important en la cultura ganda. En èpoques precolonials, l'obediència al rei era d'importància vital. Un tema també important en la cultura ganda, tanmateix, és l'èmfasi en el reeiximent individual. El futur de l'individu no és determinat únicament per l'estatus de naixement. Alguns individus assoliren fortunes amb la seva feina i escollint curosament amics, aliats i patrons.
L'economia tradicional ganda radica en el conreu de cereals. En contrast amb molts altres sistemes econòmics d'Àfrica oriental, la ramaderia hi juga un rol menor. Molts gandes contractaven gent del nord per treballar com a pastors. El conreu més important és el de la banana, que és la base econòmica d'una regió densament poblada. El seu conreu no requereix gaire manteniment ni la fertilització del sòl cremant rostolls, i com a resultat, les viles gandes solen ser permanents. Les dones duen a terme la major part del treball agrícola, mentre que els homes es dediquen al comerç i a la política (i en èpoques precolonials, a fer la guerra). Abans de la introducció de la roba de teixits, les robes tradicionals es feien amb escorça d'arbre.
L'organització social ganda emfasitza la descendència per línia masculina. Un patrillinatge és format per quatre o cinc generacions de descendents d'un mateix home. Un grup de llinatges relacionats constitueixen un clan. Els líders de clan poden reunir un consell de caps de llinatge, i les seves decisions afecten tots els membres del clan. Moltes d'aquestes decisions regulen el matrimoni, que sempre se celebra entre membres de dos llinatges diferents, de manera que es formen importants aliances socials i polítiques. Els líders dels clans i llinatges també s'encarreguen de l'ús eficient de les terres de conreu, i inspiren orgull a les cerimònies del grup i les remembrances dels avantpassats.
Les viles gandes, a vegades formades per quaranta o cinquanta llars, generalment se situen dalt dels turons o en planures pantanoses, des d'on poden vigilar els conreus i les pastures. Cada vila ganda envolta la llar del cap, que és el punt de trobada comuna de tots els membres de la vila. El cap recull tributs als subjectes, i el paga al kabaka, distribueix recursos entre els seus veïns, manté l'ordre i reforça la solidaritat social amb una presa de decisions hàbil. A finals del les viles de ganda restaren força disperses, de tal manera que el rol dels caps va disminuir a causa de l'agitació política, emigracions i revoltes populars.
La majoria de llinatges mantenen lligams amb el territori originari (butaka) en el territori del clan, però els membres del llinatge no necessàriament han de viure a la terra butaka. Els homes d'un llinatge sovint formen el nucli de la vila; llurs esposes, fills i parents s'uniren a la vila. El poble era lliure de marxar-hi si hi són a disgust amb el líder local i residir en terres d'altres parents.
La família a Buganda sovint és descrita com un microcosmos del regne. El pare és reverenciat i obeït com a cap de la família. Les seves decisions són generalment inqüestionables. L'estatus social d'un home és determinat per les relacions clientelars que estableix, i una e les millors maneres d'assegurar les relacions i a través dels seus fills. Els fills gandes, quan encara no tenen tres anys, són enviats a viure a les llars dels seus superiors socials, per tal de cimentar lligams de lleialtat amb els pares i promoure la mobilitat social. Fins i tot el 1980, els nens gandes eren considerats psicològicament millor preparats per a maduresa si havien passat alguns anys d'infantesa lluny dels seus pares.
Els gandes reconeixen de ben joves que llurs superiors també viuen en un món de regles. Les normes socials exigeixen a l'home que curi la seva salut oferint hospitalitat, i aquesta regla és més estricta quan major és l'estatus. Dels socialment més alts també s'espera que siguin impassibles, dignes, autodisciplinats i amb forta autoconfiança.
La cultura ganda tolera la diversitat social més fàcilment que altres societats africanes. Fins i tot abans de l'arribada dels europeus, moltes viles ganda tenien molts residents de fora de Buganda. Alguns havien arribat a la regió com a esclaus, però a començament del , molts treballadors no gandes s'hi instal·laren en granges. El matrimoni amb no-gandes és força habitual, i molts matrimonis gandes acabaren en divorci. Després de la independència, els funcionaris ugandesos estimaven que entre un terç i la meitat dels adults s'havien casat més d'un cop en la seva vida.
Història Buganda precolonial i colonial Buganda fou originalment un estat vassall de Bunyoro, però el seu poder s'incrementà força en els segles i , i esdevingué el regne dominant a la regió. Buganda mai no fou conquerida per les tropes colonials, sinó que el seu poderós rei (kabaka), Mwanga, accedí a l'estatut de protectorat. Alhora, Mwanga reclamà territori més a l'est del Llac Albert, i sempre considerà l'acord amb els britànics com una aliança entre iguals. Les tropes gandes ajudaren les tropes britàniques a establir les normes colonials en altres àrees, i agents gandes serviren com a recaptadors de tributs en el protectorat. Els centres comercials de Buganda esdevingueren les ciutats més importants del protectorat, i els gandes aprofitaren les oportunitats que els donava el comerç amb Europa i l'educació. Quan Uganda es va independitzar el 1962, Buganda gaudia del nivell de vida i d'educació més alt del país.
La influència dels gande a Uganda en el segle XX ha reflectit l'impacte dels desenvolupaments del i XIX. Una sèrie de kabaka assoliren poder polític i militar assassinant els rivals al tron, abolint posicions hereditàries d'autoritat i recaptant alts impostos entre els seus súbdits. Les tropes ganda també recuperaren terreny cedit a Bunyoro, el regne veí de l'oest. Les normes culturals gandes també preveien l'establiment d'un clan reial per l'assignació dels fills del kabaka al clan de la seva mare. Alhora, aquesta pràctica permetia al kabaka no casar-se amb cap membre de cap altre clan.
Un dels assessors més poderosos del kabaka era el katikiro, encarregat de l'administració del regne i dels sistemes judicials, i que feia el paper de primer ministre i jutge suprem. El katikiro i altres ministres poderosos formaven un cercle intern d'assessors que es reunien amb alguns caps locals i altres assessors per a decidir afers polítics. A finals del , el kabaka havia substituït molts caps de clans per oficials nomenats per ell, i es proclamà "cap de tots els clans."
El poder del kabaka impressionà els oficials britànics, mentre que els líders polítics del veí Bunyoro no foren receptius als oficials britànics que arribaren amb escortes baganda. Buganda esdevingué la peça mestra del nou protectorat, amb un cert grau de control sobre els altres regnes: Toro, Ankole, Busoga i Bunyoro. Molts gandes eren capaços d'aprofitar les oportunitats proporcionades per les escoles i els negocis a l'àrea. Alguns funcionaris civils gandes ajudaren a administrar altres grups ètnics, i la primera història d'Uganda fou escrita segons la perspectiva dels gandes i els oficials colonials que tractaren amb ells.
Establiment del protectorat britànic Els britànics van reconèixer la independència del regne el 1876. Fins aquell moment la religió islàmica estava guanyant adeptes al país i el mateix rei simpatitzava amb els musulmans; el kabaka va acceptar el 1876 la presència de missioners cristians, i molts d'aquestos eren francesos, que van arribar al país el 1877.
Mutesa I va morir el 24 d'octubre de 1884 després de 28 anys de regnat. Li va succeir el seu fill Mwanga II, un home jove i inexpert, que mancava del suport general del seu pare. Les rivalitat religioses entre musulmans i cristians, i dins d'aquestos, estaven a l'orde del dia, i cada grup volia influir a la cort. Mwanga va voler expulsar a totes les religions estrangeres, i entre 1885 i 1887 molts convertits foren martiritzats. Els primers foren els comerciants Yusufu (Joseph) Rugarama, Makko (Mark) Kakumba, i Nuwa (Noah) Serwanga, assassinats a Busega Natete el 31 de gener de 1885; a l'octubre, per orde del rei, ho fou el bisbe anglicà James Hannington, arribat feia poc de l'Àfrica equatorial, mentre anava de Busoga a Buganda; el conseller reial Joseph Mukasa Balikuddembe, que va tirar en cara al rei la seva acció, fou detingut i executat el 15 de novembre de 1885; van seguir altres execucions i assassinats com les de 26 cristians a Namugongo (3 de juny de 1886) amb el que les morts van arribar al punt més alt; el darrer fou Jean-Marie Muzeeyi, decapitat a Mengo el 27 de gener de 1887, quan ja el rei havia accedit al retorn dels missioners, conscient que les religions ja s'havien escampat massa i no ho podia aturar. Mwanga va contrapesar la decisió i es va acostar als musulmans, i progressivament aquestos van guanyar influència. El 10 de setembre de 1888 un cop d'estat de musulmans armats el va deposar i va haver de fugir del país. Fou proclamat rei el jove Mutebi II Kiwewa, príncep convertit a l'islam, i es va proclamar un estat islàmic; els cristians es van oposar al nou govern amb les armes i van derrotar a Mutebi II i els seus, col·locant al tron al príncep Kalema (21 d'octubre de 1888), que se suposava que simpatitzava amb la seva causa, però una vegada al poder va voler expulsar els missioners i va tractar de conciliar amb els musulmans.
Mentre Mwanga va formar una aliança de cristians i tradicionalistes, i va atacar la capital l'octubre de 1889. Els musulmans van fugir cap al regne de Bunyoro i Mwanga fou restaurat (5 d'octubre), encara que no va tardar a barallar-se altre cop amb els cristians, car els missioners francesos donaven suport a la independència mentre els anglesos afavorien el reconeixement del protectorat britànic. Mwanga havia demanat ajut a la Companyia Imperial Britànica de l'Àfrica Oriental, i el seu administrador li va enviar una bandera de la companyia, probablement el pavelló blau, que fou adoptada per Mwanga com a bandera del regne el 15 de desembre de 1889. El 1889 un membre d'una companyia comercial alemanya, Peters, va signar un tractat amb el rei Mwanga pel que aquest reconeixia el protectorat alemany, però la Companyia Imperial Britànica de l'Àfrica Oriental va al·legar que el rei ja havia acceptat la seva bandera i protecció, i el tractat amb els alemanys era nul. Així fou reconegut i confirmat pel tractat entre Gran Bretanya i Alemanya d'1 de juliol de 1890, que bescanviava Helgoland per Zanzibar i feia altres canvis a les zones d'influència d'Àfrica. Frederick John Dealtry Lugard hi fou enviat com a administrador militar i va prendre possessió el 26 de desembre de 1890. Uganda va restar doncs com a zona d'influència britànica i el protectorat quedava administrat per la Companyia Imperial.