Gottfried Wilhelm Leibniz o Leibnitz [AFI: ˌg̊ɔtfʀit ˌv̥ɪlɦɛlm ˈla͡ɪ̯bnɪt͡s o ˈla͡ɪ̯pnɪt͡s] (Leipzig, Ducat de Saxònia, Sacre Imperi, 1 de juliol de 1646 - Hannover, Ducat de Brunsvic-Lüneburg, Sacre Imperi, 14 de novembre de 1716) fou un filòsof, científic, matemàtic, lògic, diplomàtic, jurista, bibliotecari i filòleg, alemany de llinatge sòrab, que va escriure en llatí, francès i alemany.
El 1676 va desenvolupar el càlcul diferencial, independentment d'Isaac Newton, i la notació utilitzada actualment és la seva. Inventà la calculadora de Leibniz. Fundà l'Acadèmia de les Ciències de Berlín. Leibniz ocupa un lloc rellevant tant en la història de la filosofia com en la història de les matemàtiques. Va desenvolupar el sistema numèric binari, base de la lògica dels ordinadors actuals. Va elaborar la idea de l'optimisme, és a dir la seva conclusió que Déu va crear el millor dels universos "possibles". Leibniz va ser, juntament amb René Descartes i Baruch Spinoza, un dels tres racionalistes més importants del . De totes maneres la seva filosofia també es basa en la tradició escolàstica i anticipa la lògica moderna i l'anàlisi
Leibniz també va fer moltes contribucions a la física i a la tecnologia, i va avançar nocions que van aparèixer molt més tard en biologia, medicina, geologia, probabilitat, psicologia, lingüística, i teoria de la informació. També va escriure sobre política, dret, ètica, teologia, història, i filologia, fins i tot ocasionalment en poesia. Les seves contribucions en aquest ampli ventall de temes van ser escampades en diaris, milers de cartes i manuscrits no publicats. Encara no hi ha una edició completa dels treballs de Leibniz.
Biografia Joventut Gottfried Leibniz va néixer l'1 de juliol de 1646 a Leipzig, fill de Friedrich Leibniz i Catherina Schmuck. Son pare va morir quan ell tenia sis anys, per tant, va rebre els valors religiosos i morals de sa mare. Això va influenciar molt el seu pensament filosòfic al final de la seva vida. En la seva edat adulta, es feia anomenar "von Leibniz", i a moltes edicions pòstumes dels seus treballs apareix com "Freiherr (Baró) G. W. von Leibniz." Malgrat això no s'ha trobat cap document confirmant que se li hagués donat cap títol nobiliari.Aiton 1985: 312
El seu pare, professor de filosofia moral a la Universitat de Leipzig, va deixar una biblioteca personal a la qual Leibniz va tenir accés lliure des que tenia set anys. Quan en tenia dotze havia après llatí de manera autodidàctica. També va començar a estudiar grec.
Als catorze anys va entrar a la Universitat en la qual havia treballat son pare i va completar els estudis als vint, especialitzant-se en dret i dominant els cursos bàsics de llengües clàssiques, lògica i filosofia escolàstica. Malgrat aquests estudis, la seva educació en matemàtiques no va assolir el nivell existent llavors a França i Gran Bretanya. El 1666 va publicar el seu primer llibre. Era la seva tesi en filosofia De Arte Combinatoria. Quan la Universitat de Leipzig no li va poder assegurar una plaça com a professor de dret després de la seva graduació, Leibniz va optar per presentar la tesi a la Universitat d'Altdorf, i va obtenir el doctorat en dret en cinc mesos. Això no obstant, va rebutjar una oferta de nomenament acadèmic a Altdorf, i va passar la resta de la seva vida al servei de dues de les famílies més importants de la noblesa alemanya.
1666–74 Tot i que no tenia coneixements en alquímia, la primera feina de Leibniz va ser com a alquimista assalariat a Nuremberg. Aviat es va trobar amb Johann Christian von Boineburg (1622–1672), el primer ministre acomiadat de l'Elector de Mainz, Johann Philipp von Schönborn. Von Boineburg va contractar Leibniz com a assistent seu, i poc després es va reconciliar amb l'Elector i li va presentar Leibniz. Aquest va dedicar un assaig jurídic a l'Elector amb l'esperança d'aconseguir una feina. La va obtenir; l'Elector va demanar a Leibniz que participés en una nova redacció del codi legal del seu electorat. El 1669, Leibniz va ser nomenat Assessor en el Jutjat d'Apel·lació. Malgrat la mort de Von Boineburg a final de 1672, Leibniz va continuar treballant per a la seva vídua fins que va ser acomiadat el 1674.
Von Boineburg va promoure molt la reputació de Leibniz, i els seus memoràndums i cartes van començar a tenir efectes. El servei de Leibniz a l'Elector aviat va prendre un caire diplomàtic. Va publicar un assaig, sota el pseudònim d'un noble polonès fictici, en el qual argumentava (sense èxit) a favor del candidat alemany per a la Corona de Polònia. La realitat geopolítica europea més important durant la vida adulta de Leibniz va ser l'ambició de Lluís XIV de França, recolzada en la potència militar i econòmica francesa. Mentrestant, la Guerra dels Trenta Anys havia deixat l'Europa de parla alemanya esgotada, fragmentada, i econòmicament endarrerida. Leibniz va proposar protegir l'Europa de parla alemanya, distraient Lluís de la següent manera. Se li proposaria a França envair Egipte com a pas previ per a una eventual conquesta de les Índies Orientals Holandeses. Com a contrapartida, França deixaria estar tant Alemanya com els Països Baixos. Aquest pla va obtenir el suport cautelós de l'Elector. El 1672, el govern francès va convidar Leibniz a París per a tractar del tema. El pla va ser desbordat per l'esclat de la Guerra Franco-holandesa, i va esdevenir irrellevant. L'intent fallit d'invasió d'Egipte per part de Napoleó el 1798 pot ser considerat com una aplicació no intencionada del pla de Leibniz.
Leibniz va passar uns quants anys a París. Poc temps després d'arribar, va conèixer el matemàtic i físic holandès Christiaan Huygens i es va adonar que el seu coneixement de matemàtiques i física era parcial. Amb l'ajut de Huygens va començar un programa d'autoestudi que en poc temps el va portar a fer contribucions molt importants en els dos àmbits, entre les quals trobem el desenvolupament de la seva pròpia versió del càlcul infinitesimal. Va conèixer Malebranche i Antoine Arnauld, els filòsofs francesos més importants de l'època, va estudiar les obres de Descartes i Pascal, tant els treballs publicats com els no publicats. Va fer amistat amb el matemàtic alemany Ehrenfried Walter von Tschirnhaus amb qui va mantenir correspondència durant la resta de la seva vida.
Cap a començament del 1673, quan l'Elector es va adonar que França no implementaria la seva part del pla de conquesta d'Egipte ideat per Leibniz, va enviar el seu nebot, acompanyat per Leibniz, amb una missió prop al govern anglès a Londres. Va ser aleshores que Leibniz va conèixer Henry Oldenburg i John Collins. La Royal Society va nomenar Leibniz membre extern de la seva societat després que els fes una demostració d'una màquina de calcular que havia estat dissenyant i construint des del 1670. Era la primera màquina que podia fer les quatre operacions bàsiques. La missió va acabar sobtadament en morir l'Elector. Per aquest motiu Leibniz va tornar ràpidament a París i no a Mainz, tal com s'havia planejat.
Les sobtades morts de les dues persones per a qui treballava Leibniz ocorregudes el mateix hivern van comportar que hagués de cercar una nova base per a la seva carrera. Una invitació per part del duc de Brunsvic el 1669 per a visitar Hannover va resultar providencial. Leibniz va declinar la invitació, però va començar a mantenir correspondència amb el duc des del 1671. El 1673, el duc li va oferir el càrrec de conseller, cosa que Leibniz va acceptar no de gaire bon grat dos anys més tard, quan va quedar clar que no podia obtenir cap feina a París, ni a la cort imperial d'Habsburg.
Casa de Hannover, 1676–1716 Leibniz va poder ajornar la seva arribada a Hannover fins a final de 1676, després de fer un altre viatge cap a Londres, on probablement li van ensenyar alguns dels treballs de càlcul diferencial no publicats de Newton. Aquest fet es va considerar la prova que sostenia l'acusació que Newton va fer dècades més tard, segons la qual Leibniz li hauria plagiat el càlcul. En el trajecte de Londres a Hannover, Leibniz es va aturar a La Haia, on es va reunir amb Leeuwenhoek, el descobridor dels microorganismes. També va passar diversos dies d'intensos debats amb Spinoza, qui acabava de concloure la seva obra mestra, lÈtica. Leibniz respectava la capacitat intel·lectual de Spinoza, però va quedar molt afectat per les conclusions que contradeien l'ortodòxia cristiana i jueva.
El 1677, va ser promocionat, tal com va demanar, a conseller privat de Justícia, una posició que va mantenir durant tota la seva vida. Leibniz va servir a tres governants consecutius de la Casa de Brunsvic com a historiador, conseller polític, i com a bibliotecari de la biblioteca ducal. Va treballar en les diverses qüestions polítiques, històriques i teològiques relatives a la Casa de Brunsvic; els documents resultants formen una part valuosa de la documentació història del període.
Entre les poques persones al nord d'Alemanya que acceptaven Leibniz es trobaven l'Electora Sofia de Hannover (1630–1714), la seva filla Sofia Carlota de Hannover (1668–1705), consort de Frederic I de Prússia i el seu declarat deixeble, i Carolina d'Ansbach, consort del seu net, el futur Jordi II d'Anglaterra. Leibniz era conseller, amic i corresponent de cadascuna d'aquestes dames. Elles li donaven suport, més que no pas els seus consorts i el futur rei Jordi I d'Anglaterra.Per veure un estudi recent de la correspondència entre Leibniz i Sofia Charlotte, vegeu MacDonald Ross (1998).
La població de Hannover només era d'unes 10.000 persones, i el seu provincianisme molestava Leibniz. Amb tot, ser un cortesà important a la Casa de Brunsvic era tot un honor, especialment si es té en compte la meteòrica pujada del prestigi d'aquesta casa durant el temps en què Leibniz va estar lligat amb ella. En 1692, el duc de Brunsvic va esdevenir elector hereditari del Sacre Imperi Romanogermànic. L'Acta d'Establiment de 1701 va designar successora de la Corona Britànica l'Electora Sofia i els seus descendents protestants. Leibniz va tenir un paper important en les iniciatives i negociacions fent camí cap a aquesta llei, encara que a vegades no va tenir gaire èxit. Per exemple, un document que va publicar de manera anònima a Anglaterra, intentant promoure la causa Brunsvic, va ser censurat pel Parlament Britànic.
La Casa de Brunsvic va tolerar l'enorme esforç que Leibniz va fer amb la seva dedicació a tasques intel·lectuals no relacionades amb les seves funcions com a cortesà, activitats com ara el perfeccionament del càlcul infinitesimal, escriure sobre altres temes matemàtics, la lògica, la física, la filosofia i el manteniment d'una vasta correspondència. Va començar a treballar en càlcul el 1674, i la primera evidència escrita que ha quedat en els seus quaderns és del 1675. Cap al 1677 ja havia pensat un sistema coherent però no el va publicar fins al 1684. Les notes més importants de Leibniz es van publicar entre el 1682 i 1692. Habitualment es publicaven en un diari que havien fundat Otto Mencke i ell el 1682, l'''Acta Eruditorum. Aquest diari va tenir un paper clau en donar una empenta a la seva reputació matemàtica i científica, que, a la vegada, va ampliar la seva eminència en diplomàcia, història, teologia i filosofia.