Leila Khaled (), amb nom de guerra «Xàdia Abu Gazala» (), (Haifa, aleshores Mandat Britànic de Palestina, 9 d'abril de 1944) és una activista política palestina, membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), el Consell Nacional Palestí (CNP), la Unió General de Dones Palestines (UGDP) i la Unió General d'Estudiants Palestins (UGEP).
Després de participar en els segrestos dels vols TWA 840 i El Al 219, agost de 1969 i setembre de 1970, és considerada la primera dona segrestadora d'avions comercials de la història. No obstant això, existeix el precedent d'Amina Dahbour, també membre de l'FPAP, que el 18 de febrer de 1969 participà, amb tres companys més, del segrest d'un avió Boeing 720 de la companyia El Al a l'aeroport de Zuric sense que arribés a enlairar-se. Altres fonts suggereixen que, tres anys abans, un dels membres del grup anomenat «Els Còndors», que el 28 de setembre de 1966 segrestà un avió Douglas DC-4 que partí de Buenos Aires amb destí a Río Gallegos i fou redirigit a les Illes Falkland per a reivindicar-ne la sobirania argentina, era una dona i es tractava de Cristina Verrier.
Biografia Origen i exili Khaled nasqué el 9 d'abril de 1944 a la ciutat portuària de Haifa, al si d'una família palestina de classe mitjana-baixa que tingué 12 infants. Concretament, el seu pare Ali Khaled i la seva mare Jamila Lattuf tingueren set nenes i cinc nens. De forma irònica, arribà a dir que amb una família tan gran «tant podria formar un equip de futbol com enfrontar-se a les dotze tribus d'Israel». El seu pare treballà de botiguer i tingué en propietat la casa on vivien, situada al carrer de Stanton, molt a prop de Hadar, el barri jueu de la ciutat. El 9 d'abril de 1948, coincidint amb el seu quart aniversari, entre 250 i 350 civils palestins foren assassinats pels grups paramilitars sionistes Irgun i Lehi en la que es coneix com la massacre de Deir Yassin.
Quatre dies més tard, conseqüència de sagnants episodis com aquest de la Guerra araboisraeliana de 1948, la família es veié obligada a fugir, en el que es coneix com la Catàstrofe (Nakba). Ella, juntament amb set germans i la mare, marxaren cap al Líban i s'establiren al camp de refugiats de Tir. Un cop allà, sustentat per l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA), fou assignada aquella mateixa tardor a la llar d'infants Sheikah. Posteriorment, la família es desplaçà a Dahieh, un suburbi pobre al sud de Beirut, que esdevingué residència de nombrosos refugiats palestins des de 1948. Dahieh esdevingué, igual que d'altres zones anàlogues com el barri de Sabra o el camp de refugiats de Xatila, un indret de gran inestabilitat i inseguretat per culpa dels atacs de les Forces de Defensa d'Israel i de grups d'extrema dreta cristiana libanesa com les Falanges Libaneses (Kataeb). Sis mesos després que partissin de Haifa, el seu pare s'uní a Dahieh amb la resta de la família, després de passar aquest temps a la llar d'origen amb l'expectativa que la situació política es calmés i casa seva no fos usurpada o destruïda.
Khaled descrigué la seva infantesa com a «miserable» davant la situació d'incertesa constant amb el seu país i la seva família. El desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides adoptà la resolució 194, en la qual, pretesament, es garanteix que «els refugiats amb voluntat de retorn a les seves llars i de viure en pau amb el seu veïnat han de ser permesos a fer-ho tant abans com sigui possible». Com que Israel no complí l'acord, milers de famílies es veieren obligades a continuar vivint a l'exili. Malgrat que la família Khaled visqué moments de precarietat, com moltes altres de refugiades, especialment del suburbi de Dahieh, les connexions familiars que tingueren al Líban els proveïren una garantia d'estabilitat en qüestions com el menjar i l'allotjament. Dos anys més tard, a la tardor de 1950, aconseguí inscriure's a l'Escola de la Unió d'Esglésies Evangèliques per a palestins no sense abans haver aconseguit aprendre a llegir de forma autodidacta, escoltant les seves germanes llegir i revisant mentalment passatges de l'Alcorà.
Joventut i politització S'inicià en l'activisme polític en el període comprès entre 1956 i 1959, és a dir, quan tenia entre 12 i 15 anys, mentre cursava els seus estudis de secundària a l'Escola de Noies de Sidó. Durant aquells anys participà en el Moviment dels Nacionalistes Àrabs (MNA), el qual declarà l'alliberament de Palestina com un dels seus principals objectius, mitjançant la provisió de menjar i ajuda a combatents, fins i tot enmig de perilloses batalles. Als 16 anys, seguint els passos del seu germà gran Mohammad i les germanes Zakiah i Rahaab, s'uní a la cèl·lula libanesa del MNA com a membre oficial. La primavera de 1961 aconseguí el graduat escolar de secundària amb l'expectativa de poder entrar aquella mateixa tardor a la Universitat Americana de Beirut. Això no obstant, es trobà amb la dificultat que la seva família preferia enviar a la universitat el seu germà Khaled, malgrat que suspengué l'examen de graduació de batxillerat i ella l'aprovà amb escreix. És per això que a la seva autobiografia afirmà: «la meva família professava la igualtat com la majoria de les famílies modernes, però no la practicava». Finalment aconseguí entrar a la universitat al curs 1962/63 gràcies a l'ajuda econòmica del seu germà Mohammad, que treballava d'enginyer a Al-Kuwait.
Migració a Kuwait A finals de setembre de 1963, un cop acabat el primer curs, decidí emigrar a Kuwait a la recerca d'una nova feina i el suport mutu de Mohammad. A mitjans de desembre li fou assignada una plaça de professora a Al Jahra, a uns 32 quilòmetres de la capital kuwaitiana. Durant aquells tres mesos sense feina, presencià per televisió l'assassinat i enterrament del president dels Estats Units John Fitzerald Kennedy, esdeveniment que li provocà llàstima i plor. Si bé, fins al moment, considerava els Estats Units com «una nació de monstres i pocavergonyes capaços de perpetrar qualsevol crim concebible» i Kennedy com un «aristòcrata sofisticat» i «enemic de classe», s'identificà profundament amb la joventut estatunidenca que l'estimava i l'admirava sincerament, així com tingué la percepció, de la mateixa manera que d'altres àrabs, que l'ex-president hauria treballat per a la restauració dels drets dels palestins. No obstant això, aquest sentiment d'esperança s'esvaí amb la «voracitat de Lyndon Johnson» i la «hipocresia de Richard Nixon», els successors de Kennedy al capdavant de la Casa Blanca.
Ja a Al Jahra es trobà un ambient rural molt poc avesat a l'oci que requerien les seves necessitats, arribant a qualificar-la de «ciutat de l'avorriment mortal», així com tampoc a les dinàmiques polítiques a les quals estava acostumada. Aquestes condicions materials de l'entorn, juntament amb un estricte règim de treball en un campus molt restringit, feren que s'hi trobés incòmode. En aquelles instal·lacions docents, si bé egipcis, palestins i sirians foren les comunitats més nombroses, es percebí una sensació d'exclusió per part del govern kuwaitià, malgrat que totes fossin àrabs. No obstant, aquesta pluralitat d'orígens comportà una gran riquesa lingüística, en forma de varietats dialectals de l'àrab, que l'engrescà a valorar-ho com un dels fets més positius de la seva estada al campus. En el centre docent, s'avesà a seguir la campanya d'adoctrinament d'estudiants en el nasserisme, tot i que entre el professorat sorgiren debats entorn de la incapacitat del pensament per a unificar i defensar el Món àrab. Un dels incidents més destacats en aquell temps fou el conflicte despertat amb la direcció del centre davant la prohibició de vestir amb màniga curta, pauta de comportament preceptiva a tot el país, a risc de ser expulsada malgrat la calor sufocant dels estius. La desavinença finalitzà amb la redacció d'una circular recomanant el trasllat de Khaled a un altre centre, motiu que li fou de gran satisfacció.
A finals de juny de 1964 retornà a terres libaneses, dinàmica que es repetí anualment en els sis anys vinents, per a poder traçar el seu camí dins de la clandestinitat. Un dels viatges més amargs a Kuwait fou a la tardor de 1966 quan hi viatjà per la mort del seu pare, després de patir quatre anys de malaltia. Aquell mateix any, una nova mala notícia tenyí la família després que el govern kuwaitià expulsés el seu germà Mohammad per activitat política.
Militància a Fatah El 18 d'agost de 1967 entrà a militar a la secció kuwaitiana de Fatah, única organització revolucionària tolerada al país, en la qual desenvolupà tasques de recaptació de fons. A la tardor de 1967, un cop passà l'estiu al Líban, viatjà a Kuwait després que el 23 de novembre el president egipci Gamal Abdel Nasser acceptés implícitament en un discurs la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que legitimà l'expansió territorial de l'Estat d'Israel mitjançant l'ús de les armes a la Guerra dels Sis Dies. Aquell viatge tingué per objecte l'intercanvi d'impressions amb els seus col·legues i plantejar la possibilitat de la lluita armada davant l'escenari d'indignació col·lectiva. Mentrestant, aquell mateix mes en un altre indret, d'altres paisans com George Habash feren el pas i fundaren el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), que s'originà del reemplaçament de la branca palestina del MNA Amb el temps, l'FPAP es convertí en la segona facció més potent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) tot i la consideració d'organització «terrorista» pel Departament d'Estat dels Estats Units i el Consell de la Unió Europea.
Si bé Fatah renovà la seva activitat a principis de 1968, Khaled tingué interès a participar en l'ala militar de l'organització, malgrat que fos una dona i aquesta tasca quedés restringida exclusivament als homes. Amb el desig de replantejar la situació, es reuní amb un quadre prominent com Fathi Arafat, germà petit del líder de Fatah Iàssir Arafat. En aquella trobada intercanviaren idees i punts de vista, tot abordant el paper de la dona en el conflicte i en l'organització, així com la voluntat explícita de Khaled de participar en accions armades, com per exemple rondes de vigilància o operacions dins de territoris ocupats, ja que fou entrenada per a aquestes funcions durant anys al MNA. Arafat li contestà que ho intentaria gestionar i li contestaria. Un mes després li preguntà si estaria disposada a moure's a la Vall del Jordà (Al Aghwar), però Khaled no rebé més notificació d'Arafat després que li confirmés la disposició d'anar a la llera transjordana del riu Jordà. Amb aquesta manca de comunicació, Khaled donà per entès que Fatah no volia que s'unís a l'ala militar.
Ingrés a l'FPAP El segrest del vol El Al 426, efectuat pel nucli jordà de l'FPAP el 23 de juny de 1968 a l'aeroport de Roma-Fiumicino, així com la manca de solucions i la postura acomodada a l'hotel Hilton Nile del Caire dels líders de Fatah i l'OAP, feren que Khaled s'interessés ràpidament per la nova organització marxista-leninista. Malgrat això, la voluntat de trobar l'alternativa militant a Fatah no fou fàcil, ja que els integrants de l'FPAP es trobaven a Kuwait en clandestinitat. A més a més, la voluntat d'ingrés no fou absenta de crítica perquè la seva mare, Jamila Lattuf, la desaprovà. Segons l'activista, Latuff li manifestà «deixa als teus germans anar-hi i convertir-se en lluitadors», però Khaled no volgué quedar en segona línia i contestà que «la crida a la lluita armada era el seu somni». Les comunistes palestines Amina Dahbour, Xàdia Abu Gazala i Rashida Obeida foren les tres principals fonts d'inspiració femenina de Khaled.