LOlona (en llombard ) és un riu italià de 71 km de llargada, el curs del qual transcorre totalment en territori de la Llombardia.
El riu neix a una alçada de 548 msnm, a la localitat de Fornaci della Riana, al municipi de Varese, a prop del Sacro Monte di Varese, dins de la regió prealpina del Campo dei Fiori. Solca el relleu formant la vall de l'Olona i en travessar l'àrea nord de Milà, l'Olona passa per Rho, on part de les seves aigües fan cap al canal Scolmatore del Nord-oest. Passada la ciutat de Pero, el riu entra dins de Milà, on a la sortida dels seu curs subterrani, conflueix amb el Lambro Meridional en la localitat de San Cristoforo. El Lambro Meridional desemboca en el Lambro a Sant'Angelo Lodigiano. Al llarg del seu recorregut, el sistema hidrològic format per l'Olona més el Lambro Meridionale, banya 45 municipis i rep les aigües de 19 afluents.
L'Olona destaca pels salts d'aigua i les grutes de Valganna i per haver estat un dels rius més contaminats d'Itàlia. És també famós per haver donat nom a un tipus de teixit, la lona, que en italià es diu olona. A la vall excavada per aquest riu, s'hi van instal·lar moltes fàbriques tèxtils que funcionaven amb l'energia proporcionada per molins hidràulics.
Aquest riu és anomenat de vegades Olona septentrional per distingir-lo d'un altre riu Olona, que neix a Bornasco i que desemboca en el Po després d'haver travessat la província de Pavia. Aquest segon Olona, rep, per tant, el nom de "Olona inferior" o "Olona meridional". Aquesta homonímia es deu al fet que antigament eren dos ramals del mateix riu, que en temps dels romans van desviar el curs superior cap a Milà i el canal de Vettabbia.
Recorregut Les fonts miniatura|La font principal de l'Olona. La deu principal de l'Olona està a la localitat de Fornaci della Riana, a Varese, a prop del Sacro Monte di Varese, dins de la regió prealpina del Campo dei Fiori. Aquest indret deu el seu nom a les antigues teuleries (en italià fornaci) que hi havien i que van estar en funcionament fins al 1972. miniatura|Salt d'aigua procedent de la font de Valganna, fotografiat a l'hivern. L'Olona té a més cinc fonts menors que el nodreixen, dues a la vall de (al Campo di Fiori) i tres a Valganna; aquestes fonts donen lloc a dues ramificacions que s'uneixen a la vall de Bregazzana (al municipi de Varese).
La branca que neix a l'oest, a la vall de Rasa, és la més important; les dues fonts que originen aquest curs d'aigua estan situades en el coll del Varrò (entre el Mont Legnone i el Mont Pizzella) i sobre el Mont Chiusarella. La deu principal, és la que es troba al coll del Varrò, i s'uneixen en una part alta a la Rasa di Varese, mentre que la deu que brolla al Mont Chiusarella conflueix en l'Olona més cap a la vall. La branca de la Valganna, que es troba a l'est i s'anomena Margorabbia, s'origina al sud del Mont Màrtica.
La branca de la Rasa s'alimenta de set petits afluents (més concretament els torrents: Legnone, Grassi, Boccaccia, Brasché, Pissabò, Valle del Forno i Sesnini), mentre que la branca de la Valganna rep l'aportació de quatre cursos d'aigua (els torrents: Margorabbia, Valfredda, Valpissavacca i Pedana della Madonna).
La branca de la Valganna dona origen també al llac Fonteviva, on es practica la pesca esportiva, i a les cascades de Valganna, que a l'hivern, a causa de les temperatures extremes, acostuma a gelar-se. Aquests estan al municipi d'Induno Olona, on hi ha també unes famoses grutes. Des de dalt del salt d'aigua, que es va crear artificialment a començaments del per millorar el desnivell del flux, es pot admirar el fenomen dels afloraments de marbre travertí.
La vall de l'Olona i l'Alto Milanese miniatura|L'Olonella. Després del tram inicial, el riu inicia el recorregut per la vall homònima. Aquesta vall s'ha anat configurant pel pas del riu però es va originar amb la retirada d'una glacera durant el darrer període glacial. És una vall fonda amb centres habitats situats a dalt de petits turons que estan a la vora del llit del riu. Els vessants estan recoberts de boscos mentre que al fons de la vall hi ha bruguerar, terres de conreu i prats. L'afluent principal a la província de Varese és la Bevera; altres tributaris importants d'aquest tram són: el Vellone, el Gaggiolo (també dit Lanza, Ranza, Anza o Clivio), la Quadronna, la Selvagna, el Mornaga, el Riale delle Selve i el Tenore.
A Gorla Minore el riu es desvia cap al Olonella, que torna a unir-se al curs principal passats 1.200 m. En aquest tram, neixen molts canals artificials fets per a l'aprofitament agrícola i per la indústria que tornen a abocar en l'Olona abans d'arribar a Castellanza. Després el riu surt de la vall de l'Olona i es dirigeix cap a la plana de Pàdua. Temps enrere va haver una derivació, indicada als mapes amb el nom d'Olonella, que travessava Legnano passant per la basílica de sant Magno. L'illa que formaven els dos ramals del riu es deia "Braida Arcivescovile". Aquest ramal va ser enterrat a començaments del .
Passat San Lorenzo (del municipi de Parabiago) i Nerviano, el riu rep les aigües del Rho. Aquí s'inicia el canal anomenat "desviació de l'Olona", que va quedar enllestit als anys 1980, i que desemboca en el canal Scolmatore del Nord-oest. Aquesta obra va ser font de polèmica: per una banda no va impedir tots els problemes d'inundacions per als quals va ser dissenyat i per altra banda porta aigües contaminades cap al riu Ticino. Des del novembre del 2002, en condicions climàtiques particulars, la llera d'alleugeriment ha vessat al mateix temps en el Seveso, i el Ticino.
Des de la vall del Rho fins a Milà miniatura|L'Olona a Pero. Des de Lucernate en endavant el riu no passa pel seu llit natural, sinó que segueix un curs desviat pels antics romans.
Entra a Pero i, després d'un tram inicial encara a cel obert, l'Olona s'endinsa sota el carrer en arribar a Milà. Travessa en primer lloc el barri de Gallaratese i QT8, on recull les aigües del riu Merlata (també dit Fugone). En el tram sota la plaça Stuparich rep la confluència del Pudiga (també dit Mussa). El Merlata i el Pudiga són els col·lectors de les aigües provinents de l'àrea nord de Milà, els anomenats erms. L'Olona volta pels barris de Lampugnano i San Siro, per després prosseguir sota els carrers de la circumval·lació del troleibús.
El recorregut sota la circumval·lació, va ser dissenyat sobre el Pla Regulador General de Milà del 1884 (l'anomenat "Pla Beruto"), va ser canalitzat en les dues primeres dècades del i cobert entre el 1950 i el 1970. A la sortida d'aquest tram tapat, després d'haver arribat a Naviglio Grande, l'Olona desemboca en el Lambro Meridional.
Fins a l'entrada en funcionament de la depuradora de la capital llombarda (2005), el Lambro Meridional era un col·lector que recollia els residus de la part occidental de la xarxa de desguàs. Més tard, aquests van ser desviats cap a les plantes de tractament d'aigües residuals de Sant Rocco i Nosedo. Així mateix el Lambro Meridional té la seva neteja.
La conca hidrogràfica L'Olona mesura 71 km de llargada i posseeix una conca hidrogràfica de 911 km². Aquesta conca abasta part de la província de Varese, Milà i, en menor part, Como, a més d'una minúscula franja de territori suís. Una petita part de la conca del seu afluent, el Gaggiolo, pertany també a la conca del Cantó de Ticino.
La conca hidrogràfica de l'Olona ocupa el 5% de la superfície de la Llombardia i abasta una regió amb aproximadament un milió d'habitants (que correspon a prop del 10% dels residents de la Llombardia). L'àrea d'influència fa 370 km².
La majoria dels estudiosos descriuen l'Olona i el Lambro Meridionale com un sol curs d'aigua que desemboca en el Lambro a Sant'Angelo Lodigiano i que té una llargada de 121 km. miniatura|L'Olona inferior. Un dels estudis més importants sobre la hidrografia milanesa és el de l'enginyer Felice Poggi. El 1911 Poggi va afirmar que els dos rius Olona, el que desemboca en el Lambro Meridionale i el que desemboca en el Po, a San Zenone, constituïen fins als primers anys de la nostra era un sol riu que tenia una llargada de 120 km. Aquesta hipòtesi ha estat confirmada per estudis posteriors.
La localitat on el riu va ser desviat cap a Milà pels romans és Lucernate, del municipi de Rho. Des d'aquí, per trobar l'antic llit de l'Olona cal seguir les mínimes ondulacions i les reduïdes variacions d'altimetria del terreny, i s'arriva a Cascina Olona (municipi de Settimo Milanese, on el topònim indica que antigament hi passava el riu), després per Baggio i Corsico, amb una possible variant que des de Settimo portaria a Muggiano i a Trezzano per Naviglio (o per Cesano Boscone).
Règim fluvial miniatura|L'Olona a Legnano, un dia amb cabal mitjà. Il règim de l'Olona és típicament torrencial a causa de l'absència de llacs o embassaments intermedis que en regulin el cabal. Té períodes de nivell elevat durant els mesos de març, abril, oxtubre i novembre, i períodes de baix nivell -o de sequera- al juliol, agost, desembre i gener. Él règim és, doncs, força variable depenent de les temperatures estacionals −a l'hivern les fonts poden quedar glaçades− i de les pluges, que són més intenses a la tardor i a la primavera, però escasses a l'estiu. Aquesta variabilitat ha causat des de sempre dificultats tècniques en la fasse de dimensionament de les infraestructures destinades a contenir les inundacions.
El cabal mitjà de l'Olona a Ponte Gurone di Malnate és de 2,3 m³/s. A Rho, després que l'Olona rebi l'aportació del Bozzente i de la Lura, el cabal mitjà assoleix els 6,9 m³/s (18 m³/s en temporada màxima). Durant la pujada històrica del 1951, a Castellanza es va enregistrar un cabal de 48,1 m³/s, mentre que el mínim, enregistrat el 1941 i el 1950, va assolir els 0,05 m³/s.
El pendent mitjà és de 6 ‰, mentre que el desnivell total és de 435 m. Aquesta xifra es calcula restant l'altitud de la confluència amb el Lambro Meridional (113 msnm) a la quota de la font principal al seu naixement (548 msnm). La llargada mitjana del riu suma els 5 m fins a Malnate, els 8 m fin a Nerviano i els 18 m fins a Milà.
La quantitat limitada del cabal no ha impedit però que sigui un riu força aprofitat. Sobretot ha estat valorat durant els segles per la força de la caiguda de les seves aigües, que han servit per iimpulsar mecanismes especialment, superat el primer tram.
Afluents miniatura|El Gaggiolo a Malnate. Aquest riu comta amb l'aportació de 19 afluents. Els més importants són: la Lura, la Bevera, el Gaggiolo (o Lanza), el Bozzente, el Vellone, el Rile, el Tenore, el Merlata, la Mussa, la Quadronna, la Selvagna i el Fredda. Cal esmentar també el Refreddo (o Fontanile Crotto), un curs d'aigua que sorgeix al fons de la vall de Castelseprio, a la localitat de Crotto Valle Olona, i que conflueix en el riu poc després en la mateixa vall.
L'aigua de l'Olona prové també dels pous de les planes al·luvials (fontanili). Moltes d'aquestes són cèlebres perquè les seves aigües han estat emprades des de segles com a remei guaridor, per exemple la Fontana degli Ammalati a Induno Olona. Algunes d'aquestes fonts són citades en diversos documents històrics, i el primer cens es va efectuar el 1606. Gràcies a la presència d'aquestes fonts, que aporten aigua de manera contínua, el riu no baixa del tot sec durant els períodes d'escassetat al naixement.
A la vall de l'Olona hi ha algunes zones humides, entre les quals està l'estany de Buzonel. Aquest llac, que es troba al fons de la vall entre Castelseprio i Lonate Ceppino, ve alimentat pel torrent Bozzone, que tot seguit conflueix en l'Olona.
Aprofitament Les aigües de l'Olona han estat utilitzades des de segues per la població local per regar els camps, per pescar, per abeurar el bestiar, per moure rodes de molins i per a moure turbines hidràuliques durant la industrialització. Antiguitat