La cursa espacial, , Kosmítxeskaia gonka, fou una intensa competició en el camp de l'exploració espacial entre dos adversaris de la Guerra Freda, la Unió Soviètica (URSS) i els Estats Units d'Amèrica (EUA), per aconseguir una capacitat de vol espacial superior. El terme va rebre el seu nom a Occident per analogia amb la cursa armamentista.
L'avantatge tecnològic demostrat per l'assoliment dels vols espacials es considerava necessari per a la seguretat nacional i va passar a formar part del simbolisme i la ideologia de l'època. La cursa espacial va comportar llançaments pioners de satèl·lits artificials, sondes espacials robòtiques a la Lluna, Venus i Mart i vols espacials tripulats en òrbita terrestre baixa i, finalment, a la Lluna. history.com, Space Race
La competició va començar de debò el 2 d'agost de 1955, quan la Unió Soviètica va respondre a l'anunci dels Estats Units quatre dies abans sobre la intenció de llançar satèl·lits artificials coincidint amb l'Any Geofísic Internacional, i va declarar que també llançaria un satèl·lit “en un futur proper”. L'evolució de les capacitats dels míssils balístics va permetre portar la competència entre els dos estats a l'espai.Aquesta competició es va guanyar l'atenció del públic amb la crisi de l'Spútnik, quan l'URSS va aconseguir llançar, per primer cop, un satèl·lit artificial (l'Spútnik 1) el 4 d'octubre de 1957 i, posteriorment, quan l'URSS va enviar el primer ésser humà a l'espai amb el vol orbital de Iuri Gagarin el 12 d'abril de 1961. L'URSS va demostrar un avantatge primerenc en la carrera amb aquestes i altres novetats durant els següents anysi va arribar a la Lluna per primera vegada amb el programa Luna mitjançant missions robotitzades.
Després que el president dels Estats Units, John F. Kennedy, apugés la seva aposta en establir l'objectiu de "dur un home a la Lluna i retornar-lo sa i estalvi a la Terra", ambdós països van treballar en el desenvolupament de vehicles de llançament superpesants, i els Estats Units van desplegar amb èxit el Saturn V, que era prou gran per enviar un orbitador de tres persones i un aterrador de dues persones a la Lluna. L'objectiu d'aterratge lunar de Kennedy es va assolir el juliol de 1969, amb el vol de l'Apollo 11, un èxit singular que generalment eclipsa qualsevol combinació d'èxits soviètics i sovint vist com la fita decisiva de la cursa espacial.L'URSS va dur a terme dos programes lunars tripulats, però no va aconseguir, amb el seu coet N-1, de llançar-lo i aterrar a la Lluna abans que els Estats Units, i finalment el va cancel·lar per concentrar-se en el Saliut, el primer programa de l'estació espacial i els primers aterratges a Venus i a Mart. Mentrestant, els Estats Units van enviar cinc tripulacions més de l'Apollo a la Lluna. i l'exploració continuada d'altres cossos extraterrestres de forma robòtica.
A continuació va arribar un període de distensió amb l'acord d'abril de 1972 sobre el programa de proves Apollo-Soiuz, que va donar lloc a la trobada de juliol de 1975 en òrbita terrestre d'una tripulació d'astronautes dels EUA amb una tripulació de cosmonautes soviètics i el desenvolupament conjunt d'un acoblament internacional estàndard APAS-75. Es considera l'acte final de la cursa espacial,Tant l'allunatge del'Apollo 11 com l'ASTP s'han identificat com el final de la cursa espacial, si bé la competència només se substituiria gradualment per la cooperació. El col·lapse de la Unió Soviètica va permetre finalment als Estats Units i a la recentment fundada Federació Russa de posar fi a la competència de la Guerra Freda també a l'espai i d'acordar, el 1993, els programes Transbordador-Mir i de l'Estació Espacial Internacional.
Orígens Els xinesos van utilitzar coets com a armes ja al . A la dècada del 1880, el pioner espacial Konstantín Tsiolkovski va establir les bases teòriques dels coets de combustible líquid de diverses etapes, capaç d'arribar a l'òrbita i volar a l'espai (coet espacial), però no va ser fins al 1926 que l'estatunidenc Robert Hutchings Goddard va dissenyar el primer coet utilitzable.
Goddard va treballar en secret, ja que la comunitat científica, el públic i fins i tot The New York Times el ridiculitzaven. Va caldre una altra guerra per treure a la llum l'obra.
A mitjan de la dècada del 1920, científics alemanys van començar a experimentar amb coets de combustible líquid, que eren capaços d'assolir altituds i distàncies relativament grans. El 1932 el Reichswehr (precursor de la Wehrmacht) es va interessar pels coets com a foc d'artilleria de llarg abast. Wernher von Braun va ser un dels investigadors que va ajudar a fabricar armes per a l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Von Braun va manllevar bona part de la investigació original de Goddard, va estudiar-ne els coets, els va millorar i, el 1942, l'A-4 es va convertir en el primer coet a travessar la frontera de l'espai (una línia imaginària a 100 km sobre el nivell del mar). El 1943 es va iniciar la producció del seu successor, el V-2. Es tractava d'un coet amb un abast de 300 km i una ogiva de 1000 kg. Alemanya va disparar milers de coets contra els aliats, però van morir més treballadors esclaus durant la producció que població civil durant els atacs.
Amb tot i això, el V-2 no era un coet espacial, ja que físicament era incapaç de superar la força de la gravetat i entrar en òrbita, respectivament; per tant no era capaç de llançar cap vehicle, animal o persona a l'espai.
Cap al final de la Segona Guerra Mundial, els militars soviètics, britànics i estatunidencs van competir per apoderar-se dels prometedors desenvolupaments militars alemanys i capturar personal qualificat del centre d'investigació de Peenemünde. Els estatunidencs foren els que se'n sortiren millor. L'exèrcit estatunidenc pretenia evitar que aquestes tecnologies caiguessin en mans dels comunistes: durant l'Operació Paperclip es va portar als Estats Units un grup clau d'especialistes en coets alemanys - molts d'ells membres del Partit Nazi- inclòs el mateix dissenyador Wernher von Braun i les mostres acabades de V-2, juntament amb tota la documentació tècnica i els dissenys, i van destruir tot allò que no es podien endur. En aquest sentit, l’URSS només va poder rebre parts fragmentades del V-2 destruït, sobre la base de les quals especialistes soviètics van crear el model R-1.
Els científics de la postguerra van utilitzar els coets i l'experiència de Von Braun per explorar, entre altres coses, l'atmosfera i la radiació còsmica.
Cursa de míssils
Poc després de la fi de la Segona Guerra Mundial, els dos antics aliats es va involucrar en un estat de conflicte polític i tensió militar conegut com a Guerra Freda (1947-1991), que va polaritzar Europa entre els estats satèl·lits de la Unió Soviètica (sovint coneguts com a Bloc Oriental) i els estats del món occidental aliats amb els EUA.
Desenvolupament de coets soviètics
miniatura|La família de vehicles de llançament de l'Sputnik, Vostok, Voskhod i Soiuz eren derivats de l'R-7 Semiorka. Serguei Koroliov i l'entusiasta dels coets alemanys Friedrich Zander van començar a experimentar amb coets de combustible líquid el 1928 i van desenvolupar l'artilleria de coets Katiuixa, utilitzada per l'URSS a la Segona Guerra Mundial. Ióssif Stalin va empresonar Koroliov el 1938, durant la seva Gran Purga, però després de la guerra el va convertir en el seu enginyer de coets en cap (essencialment l'homòleg soviètic de von Braun)i l'envià a dirigir un equip dels seus millors enginyers de coets a Peenemünde per veure què podien salvar.L'operació Ossoaviàkhim va traslladar més de 170 especialistes alemanys en coets capturats a Rússia.Als alemanys no se'ls va permetre de participar en el disseny de míssils soviètics, sinó que van ser utilitzats com a consultors de resolució de problemes per als enginyers soviètics. Amb l'ajut del grup de Helmut Gröttrup, Koroliov va dissenyar inversament l'A-4 i va construir la seva pròpia versió, l'R-1, el 1948. Més tard, va desenvolupar els seus propis dissenys, encara que molts d'aquests estaven influenciats pel G4-R14 de Gröttrup des de 1949.Els alemanys van ser finalment repatriats entre 1952 i 1953.
Després d'haver patit almenys 27 milions de víctimes durant la Segona Guerra Mundial després de ser envaïda per l'Alemanya nazi el 1941,la Unió Soviètica desconfiava dels Estats Units, que fins a finals de 1949 era l'únic posseïdor d'armes atòmiques. Atès que els estatunidencs posseïen una gran flota de bombarders estratègics desplegats a bases aèries de tot el món, fins i tot a prop de territori soviètic, el 1947 Stalin va ordenar el desenvolupament de míssils balístics intercontinentals (ICBM) per tal de contrarestar l'amenaça estatunidenca.Gatland (1976), p. 100–01 Les tecnologies de míssils i satèl·lits podien servir tant a propòsits pacífics com militars i, a més, eren un argument de gran pes per a la propaganda i la rivalitat ideològica, a més de demostrar el potencial científico-tècnic i el poder militar del país.
El 1953, Koroliov va rebre el vistiplau per desenvolupar el coet R-7 Semiorka, un avanç important del disseny alemany. Tot i que alguns dels seus components (sobretot els acceleradors) encara s'assemblaven a l'A-4 alemany, el nou coet incorporava l'estadificació, un nou sistema de control i un nou combustible. Es va provar amb èxit el 21 d'agost de 1957 i es va convertir en el primer ICBM completament operatiu del món el mes següent. Posteriorment es va utilitzar per llançar el primer satèl·lit a l'espai i els seus derivats van llançar totes les naus soviètiques pilotades.
Desenvolupament de coets estatunidencs miniatura|upright|Wernher von Braun es va convertir en el principal enginyer de coets dels Estats Units durant les dècades de 1950 i 1960. Tot i que el pioner estatunidenc dels coets Robert H. Goddard va desenvolupar, patentar i fer volar petits coets amb propel·lent líquid ja el 1914, es va convertir en un anacoreta quan les seves idees van ser ridiculitzades per un editorial de The New York Times. Això va deixar els Estats Units com l'única de les tres potències principals de la Segona Guerra Mundial a no tenir el seu propi programa de coets, fins que Von Braun i els seus enginyers van ser expatriats el 1945. Els EUA van adquirir un gran nombre de coets V2 i van reclutar von Braun i la majoria del seu equip d'enginyers a l'Operació Paperclip. L'equip va ser enviat al White Sands Proving Ground de l'exèrcit a Nou Mèxic, el 1945. Es van posar a muntar els V2 capturats i van començar un programa per llançar-los i instruir els enginyers estatunidencs en el seu funcionament. Aquestes proves van portar a les primeres fotos de la Terra des de l'espai, i el primer coet de dues etapes, la combinació WAC Corporal-V2, el 1949. L'equip alemany de coets es va traslladar de Fort Bliss al nou Redstone Arsenal de l'exèrcit, situat a Huntsville (Alabama), l'any 1950. Des d'aquí, von Braun i el seu equip van desenvolupar el primer míssil balístic d'abast operatiu mitjà de l'exèrcit, el coet Redstone, derivats del qual van llançar tant el primer satèl·lit estatunidenc com les primeres missions espacials pilotades Mercury. Es va convertir en la base de la família de coets Júpiter i Saturn.
miniatura|La família estatunidenca de vehicles de llançament per a l'Explorer 1, Mercury, Gemini i Apollo eren un grup variat d'ICBMs i el coet Saturn IB desenvolupat per la NASA.