La població ette chimila, actualment, viuen al nord de Colòmbia a les planes que s'estenen a la part occidental de la “Sierra Nevada de Santa Marta”, a la meitat del curs del riu Ariguaní, en el “Departamento de Magdalena”. La població ette es troba assentada en tres territoris d'aquest departament. Per una banda, des de 1990 la gran majoria de població, està establerta en el reguard de “Sábanas de San Ángel”, territori compost per dos àrees, Ette Buteriya (Pensament ette) i Issa Oristunna (Nova esperança) que és on es troba el resguard. Per altra banda, a la serralada de les muntanyes del nord de la Sierra Nevada de Santa Marta, la població està assentada a Narakajmanta (La nostra mare).
Noms ètnics Ette (gent) es la denominació més habitual per a referir-se a aquest grup ètnic, tot i això, no existeix un consens sobre l'etnònim que englobaria aquesta població. Son també coneguts com a Simiza, Chimile i Shimizia. Més concretament aquest grup s'autodenomina ette ennaka (vertadera gent) i els serveix per a diferenciar-se d'altres grups ètnics contemporanis. Encanvi, ette ejkongrate (l'altre gent), és la denominació que utilitzen per a referir-se als pobles veïns de la “Sierra Nevada de Santa Marta” els kogi, els wiwa i els kankuamo i els de la “Península de la Guajira”, els wayu, i els de la “Serranía de Perijá” que son els barí i els yuko-yukpa.
Existeixen altres denominacions que son rebutjades pels ette com “guaros”, “chinus”, ja que es consideren despectius. Tot i que en l'actualitat en diferents àmbits es fa referència a aquest grup com a “chimilas”, gran part d'aquesta població rebutja aquest etnònim, ja que era la categoria que usava l'administració colonial. Tanmateix, “chimila” faria referència al poble ette chorinda que va existir en el passat, que es caracteritzava per ser bel·licós i violent. En determinades ocasions usen l'apel·latiu ette takke (gent nova). Aquesta categoria emfatitza el caràcter històric, diferenciant-los del que van ser antics pobles que van viure a la regió. Així doncs, existeixen dos eixos que articulen la singularitat d'aquest grup ètnic: la espacial ette ennaka i la temporal ette takke. Les persones que la seva descendència no es ameríndia, són anomenades com a waacha i fa referència als individus que no son indígenes.
Llengua i família lingüística i classificació cultural La llengua dels ette ennaka és l'ette taara i, en l'actualitat, els estudis la tendeixen a classificar dins de la família lingüística txibtxa. Aquesta família engloba un total de 24 llengües txibtxa que es parlen en diversos grups amerindis. S'ha de fer referència a que la falta d'estudis de caràcter més sistemàtic ha produït que la llengua dels ette fos classificada per les especialistes, des de 1920, en diverses famílies, però principalment quatre: la txibtxa, l'arawak, el grup chocó i de forma més minoritària i per defecte, alguns estudis l'han considerat una llengua aïllada. La llengua castellana està molt present, sobretot en la població jove, on la llengua ette en surt desfavorida.
L'ette taara en ser classificada com a txibtxa està emparentada amb les llengües que es parlen als territoris dels “Andes Orientales Colombianos”, “Sierra Nevada de Santa Marta”, “Baja Centroamérica”. El seu sistema de numeració te semblances amb els grups de nord est de Panamà i el sur de Costa Rica.
La cultura dels ette ennaka ha sigut comparada i s'han destacat certes semblances amb poblacions de la Baixa centro Amèrica, els pobles arawak de les conques dels rius Amazones i Orinoco i per acabar, s'han senyalat vincles culturals amb i similituds amb pobles de Centreamèrica i txibtxa del nord de Colòmbia. L'administració colonial, va nombrar de diferents maneres els pobles de l'àrea del riu Ariguaní i les planícies que s'ubiquen entre el riu Magdalena i Cesar sense tenir en compte les l'autodenominacions indígenes. Així ho il·lustren els documents colonials al fer referència als pobles d'aquesta àrea com a caribs, gent blanca, chimilas i alcoholados, categories rebutjades pels pobles natius, entre d'altres. Tot i les diferències entre grups, l'administració colonial va tendir a usar el mateix etnònim per a tots els pobles “chimila”, “carib”. Han existit una diversitat pronunciada de termes i categories per a referir-se als grups i que van anar canviant al llarg del temps.
Situació geogràfica i demogràfica Les planes del riu Ariguaní ha sigut, tant en el passat com en l'actualitat, la residència habitual dels ette ennaka. Aquesta àrea, segons els ette ennaka, compren fins al pantà de Santa Marta al nord, d'orient a occident està delimitat per la serralada de la Sierra Nevada de Santa Marta i els marges dels rius Cesar i Magdalena. Els documents colonials senyalen que anteriorment a la colonització, els ette ocupaven molt més territori.
El cens realitzat el 2005, pel DANE, indica que 1614 persones es reconeixien com a ette ennaka. La gran majoria de població es concentra la Departament de Magdalena (63,9% de la població), seguidament La Guajira amb un 20,0% de la població i el César amb 2,9%. Del total de la població indígena de Colòmbia els ette ennaka representen el 0,12%. S'ha de tenir en compte que aquest cens, comparat amb censos anteriors, mostra una disminució important en els percentatges, fet que en l'actualitat, fa pensar en la possible disminució del nombre d'indígenes que s'autodenominin com a tal. Per acabar senyalar que els ette ennaka que viuen en zones urbanes representen el 17,3%.
La socialització que els ette fan de l'espai natural ha desplegat una cosmografia mítica que organitza la vida social. En la part oriental (més enllà del riu César) es troben les entitats sobrenaturals masculines i se li associen una sèrie de fenòmens atmosfèrics que tenen lloc a la primera meitat d'any: la pluja, els trons i els llampecs. Contràriament, occident (al llarg del riu Magdalena) destaquen les entitats sobrenaturals femenines. Prop de la Sabanes de San Ángel, està el centre on els ette senyalen que la terra s'ha descuit i regenerat en diverses ocasions.
És un territori amb altes temperatures degut a la baixa altitud, tanmateix hi ha molts rius i rierols que durant l'època d'estiu, tendeixen a assecar-se. El període més sec en la regió del Ariguaní, provoca altes temperatures i una pronunciada escassetat d'aigua. S'estén al llarg de quatre mesos, l'últim de l'any i els tres primers de l'any nou. Durant l'hivern, degut a les pluges, els rius tendeixen a créixer, provocant inundacions i obstruint els camins, es el temps de la principal entitat sobrenatural masculina (Yauu). Durant els mesos de juliol i agost arriba el “veranillo” on s'interrompen les pluges i comença un lleu període sec, seguit d'unes violentes pluges que senyala l'arribada de els entitats femenines (Numirinta). El període s'allarga fins al novembre on es torna a iniciar el cicle estacional. La terra presenta alguns desnivells, tot i que la superfície de l'àrea es bastant llana. El desnivell més pronunciat és la Sierra Nevada de Santa Marta i pels ette representa un lloc perillós on només hi pot accedir aquelles persones preparades cerimonialment. Aquesta serra te molta presència en la vida dels ette i configura gran part de la seva cosmologia.
Els viatges per terra es fan difícils segons l'època de les pluges. En èpoques de grans torrencials tendeixen a quedar-se prop a dels seus habitatges i famílies. Les malalties també son un altre element que brota amb l'arribada de les pluges. Les característiques ecològiques de tot aquest territori ette son diverses i variades: terres més àrides, selva humida, vegetació de bosc tropical. Aquesta última és on es troba la major part de la població ette en l'actualitat. És una zona caracteritzada per pastures naturals, arbusts xeròfils i arbres grans. Es creu que en un passat era una selva molt més frondosa, però l'expansió de la ramaderia amb el colonialisme i l'explotació de bàlsam d'arbres de Tolú posterior, van originar una salvatge desforestació.
Història Hi ha una falta de documentació pel que fa a la historia i els grups ètnics i lingüístics de les planes del Ariguaní. Dels segles i sí que en consta, però dels successos que van tenir lloc al llarg del i la primera meitat del XIX, hi ha molta escassetat documental.
Primers segles de colonització: XVI-XVII L'administració hispànica, a l'arribar al territori, va dividir-lo en províncies, creant la Província Chimila, sense tenir en compte quins eren els assentaments reals del ette. Aquests tres primers segles de colonització van estar molt marcats per la resistència ette contra els assentaments colonials al seu territori. Així doncs, els assentaments colonials es van produir al voltant del territori ette, i fins i tot, l'assentament colonial al 1576 anomenat “San Angel”, va ser cremat diverses vegades pels indígenes. Aquest fet va propiciar que els natius poguessin preservar la seva autonomia i independència política i econòmica. En els documents colonials i descripcions que es tenen de l'època, se senyala que els chimila eres un grup dotat per la guerra i experts en el maneig dels arcs i les fletxes que usaven per atacar als espanyols i altres pobles.
Expansió règim colonial Els documents relatius a aquest època delaten una profunda alteració del panorama etnològic provocada per l'expansió del colonialisme al llarg de dos segles, on molts pobles natius es van veure sotmesos, van desaparèixer o es van hibriditzar amb altres pobles indígenes. La pèrdua d'aquests pobles també va ser produïda per les malalties a causa del contacte amb els europeus i les morts provocades pels enfrontaments. Els processos de l'expansió colonial es van donar en diferents ritmes depenent del territori. L'administració colonial va fundar diversos pobles espanyols al llarg de la frontera perifèrica del territori dels ette, juntament amb la creació de la gran propietat latifundista, on els indígenes van veure's obligats a treballar a les hisendes. En una segona fase l'administració colonial va centrar-se en campanyes d'incursions militars en el territori ette, per a debilitar i destruir el seu sistema de producció i subsidència, provocant la morts de molts indígenes. En l'última etapa, els espanyols van crear diverses poblacions nucleades d'indígenes, produint un cop significatiu a l'autonomia i l'organització social, política i econòmica dels ette. L'etnònim chimila, en aquesta època, era usat pels espanyols de forma despectiva, fet que expliqui que els actuals ette no vulguin ser denominats com a tal. Tot i aquest context de dominació, la resistència va seguir marcant aquest període. Les fugides dels ette cap als seus assentaments tradicionals i els atacs a les poblacions nucleades no van faltar. La pràctica de l'ocultament per atacar als espanyols també era molt comuna. Aquest període de destrucció colonial està molt present en la mitologia dels actuals ette. A finals del , tot i els segles de resistència, molts pobles de les planures van quedar sota domini europeu.
Expansió economia regional