Aquí es presenten institucions educatives històriques de Barcelona. Tenen en comú ser centres públics, o amb funció pública en algun moment de la seva història, i creats abans del 1939.
La majoria dels centres pertanyen a projectes escolars concebuts durant la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i l'època de la Segona República Espanyola (1931-1939), en concret projectats per la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona (1916) o el Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona (1922), sobretot el darrer, que fou el resultat d'un projecte de gestió mixta entre l'Ajuntament de Barcelona i el Ministerio de Instrucción Pública, encapçalat per Manuel Ainaud i Sánchez i en col·laboració amb arquitectes com Josep Goday i Casals i artistes com Francesc Canyelles i Balagueró. Així, es van projectar un conjunt d'escoles i grups escolars que es van crear entre el 1917 i el 1934, en paral·lel a un nou projecte pedagògic i educatiu a càrrec de la Comissió de Cultura, que incloïa els mètodes educatius més capdavanters del seu temps, amb projectes escolars com els ideats per Goday, que fugien de l'opulència, buscant contenció i simplicitat, amb un tractament de l'espai molt especial. Els edificis monumentals són espaiosos, ben proporcionats i adaptats a les necessitats dels alumnes.CUBELES, Albert; CUIXART, Marc. 2008. Pàg. 115-121
Context històric Els sistemes educatius públics nacionals apareixen a Europa a principis del arran del pensament Il·lustrat i dels fets derivats de la Revolució Francesa. A Espanya, durant la Guerra del Francès (1808-1814) la Constitució liberal de 1812, “La Pepa”, ja incorporava la idea de l'educació com un afer que havia de ser organitzat, finançat i controlat per l'Estat, assentant les bases de l'educació pública tal com la concebem avui dia. No serà fins a les mitjanies del , emperò, que s'establiran les bases per se del sistema educatiu espanyol, primerament amb el Reial Decret 17-IX-1845 del ministre de governació Pedro José Pidal, on l'Estat assoleix formalment la funció docent i s'estableix el dret a l'ensenyament dels ciutadans, així com, sobretot, amb l'establiment de la “Ley de Instrucción Pública 9-IX-1857”, coneguda comunament com a Ley Moyano degut al nom del Ministre de Foment del moment, Claudio Moyano Samaniego.
La Ley Moyano fou fruit del consens polític entre progressistes i moderats i significà la consolidació definitiva del sistema educatiu liberal i l'estabilitat en el desenvolupament de la instrucció pública, sobretot a nivell legislatiu i d'administració, per tal de fer front a la precària situació cultural del país i intentar modernitzar-lo a estàndards més propers a Europa. L'any 1856, l'índex d'analfabetisme en el conjunt d'Espanya superava el 80% de la població, la meitat dels nens en edat escolar (aleshores 6-9 anys) estava sense escolaritzar, al voltant del 42 % del professorat d'instrucció primària no tenia cap titulació específica i més del 60 % de les escoles no disposaven de material tècnic ni infraestructura adient.
Les característiques fonamentals d'aquesta llei són una marcada concepció centralista de l'ensenyament, el caràcter eclèctic i moderat en la solució de problemàtiques polítiques com la intervenció de l'Església en l'ensenyament o el pes dels continguts de caràcter científic en l'ensenyament secundari. Tot i el consens en la necessitat d'un sistema educatiu, a nivell de com havia de ser la política escolar el panorama fou molt més difícil, els diferents sectors polítics interpretaven la Constitució segons els seus interessos, amb assumptes com la religió essent especialment polèmics (Article XI de la Constitució de 1845 exposava que la religió oficial de l'Estat era la Catòlica Apostòlica Romana). Tot això, a efectes pràctics, volgué dir que l'orientació de l'educació seria més progressista o més lliberal depenent de qui hi hagués al govern la resta del . Així doncs, els valors del Regnat d'Isabel II que concebrà la Ley Moyano (1833-1868) contrastaran fortament amb el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Primera República (1873-1874), que alhora toparan amb els valors de la segona Restauració Borbònica (1874-1931), incloent a Catalunya la Mancomunitat (1914-1923) i a nivell espanyol la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Així doncs, l'educació a començaments del estarà encara polaritzada entre els grups conservadors i monàrquics, que intenten preservar els interessos terratinents i eclesiàstics de l'Antic Règim en el si de la Restauració, i les forces progressistes i socials vinculades al republicanisme i l'obrerisme, amb l'afegit a Catalunya del catalanisme polític, que s'havia gestat i havia anat guanyant força durant el , sobretot a la segona meitat, i que estava vinculat sobretot a una burgesia que volia modernitzar-se i apropar-se a Europa.
El havia set un segle de prosperitat econòmica, gràcies a l'aparició de la indústria a Espanya, especialment a Catalunya, Astúries i al País Basc, les zones més productives, que treballaven sobretot amb matèries tèxtils, mineria i siderometal·lúrgia respectivament. Aquests models productius topaven amb la resta d'Espanya, predominantment basada en una economia agrària controlada per noblesa terratinent amb interessos en matèria de política exterior directament contraris als de les zones més industrialitzades. Això, juntament amb el context internacional del Romanticisme (els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Johann Gottfried von Herder en el romanticisme alemany), havia facilitat a Catalunya l'aparició de la voluntat de recuperació de la llengua i la cultura pròpies, encetant-se de facto amb la publicació de l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que obrirà el moviment cultural de la Renaixença. A partir de la seva crida es va presentar el desig de recuperar el català com a llengua pública i literària. El 1859 es recupera la celebració dels Jocs Florals, gràcies a Joaquim Rubió i Ors, donant solemnitat formal a la llengua catalana en una època de forta diglòssia en la qual gran part de la població catalanoparlant considerava la seva llengua secundària. S'ha de tenir en compte que l'Educació era únicament en castellà des de 1714 i que la llengua castellana era l'única que es trobava a l'espai públic. El català d'aleshores no tenia una normativa i presentava certes formes arcaiques i medievalitzants, context on cal interpretar alfabetització com a sinònim de castellanització i entendre que la burgesia i les classes més escolaritzades escrivien en castellà per ser la llengua culta tradicional. En el si d'aquest context cultural començarà a prendre forma el catalanisme com a moviment polític que acabarà conformant tres pols principals:
El Republicanisme federal, liderat per Valentí Almirall amb la publicació del Diari Català i l'obra Lo Catalanisme. L'Església, a través del moviment encapçalat per Torras i Bages i la col·laboració de Jacint Verdaguer. La publicació més destacada d'aquest període és La Veu del Montserrat. Els intel·lectuals, mitjançant el grup liderat per Àngel Guimerà i la revista La Renaixensa.
Així doncs, el 1880 té lloc el Primer Congrés Catalanista, on es reclama una escola catalana per transmetre la cultura i la llengua. Aquesta demanda té una primera resposta el 1882 amb la creació del Centre Català, constituït per Valentí Almirall. El 1883 es reuneixen al Segon Congrés Catalanista, donant pas al primer acte oficial en català: el Memorial de Greuges, document en què es demanen al rei Alfons XII certs privilegis polítics pels catalans com a compensació dels greuges i ofenses soferts des de 1714. En el si d'aquesta demanda els components del Centre Català (1882-1888) volien aconseguir el suport de la burgesia, però en aquest moment històric això fou inviable, la burgesia local no feia seu el català medievalitzant que es parlava aleshores i tenia més interessos polítics amb la classe dominant de Madrid que amb les figures del catalanisme del moment. Això feu que sorgís una branca popular del catalanisme, coneguda simplement coma a La Renaixença Popular, que escarnia aquells sectors burgesos que havien decidit usar el castellà com a llengua de cultura.
Veient que no aconseguien el suport de la burgesia, els integrants de La Renaixensa se separaren del Centre Català, creant-se eventualment l'alternativa de la Lliga de Catalunya (1887), que si aconsegueix el suport burgès. El 1888, aprofitant la visita de la Reina regent a Barcelona per l'Exposició Universal, redacten el Missatge a la Reina Regent, demanant autonomia política per a Catalunya.
El 1891 es fundà la Unió Catalanista, que no es presentà a les eleccions per considerar-ho absurd, donades les manipulacions caciquistes i les tupinades del període, freqüents durant l'alternança política que hi va haver en el poder a l'Estat espanyol entre el Partit Liberal i el Partit Conservador durant la Restauració monàrquica (1874-1931). Aquest partit redactà les Bases de Manresa, un programa d'autonomia política per Catalunya. Àngel Guimerà pronuncià un discurs en què demanava que el català fos llengua oficial, i tot seguit la burgesia retirà el seu suport a aquest partit perquè identificava la demanda de la llengua oficial amb el moviment del republicanisme.
La situació de suport al catalanisme va canviar a partir del Desastre de 1898, la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'ultramar (Cuba i Filipines), que propicià una notable pèrdua econòmica a la burgesia catalana. Arran de la crisi social i econòmica que provocà la pèrdua de les colònies, el 1901 es va crear la Lliga Regionalista, un partit polític a través del qual la burgesia catalana va tenir un poder hegemònic les primeres dècades del . La Lliga era un partit d'un caràcter evidentment conservador de tendència catalanista que va tenir el suport tant de la burgesia industrial, els comerciants i els treballadors professionals, com de l'Església catòlica local. Els seus dirigents més destacats van ser Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch. El partit va assolir una destacada victòria a les eleccions legislatives del 1901.
Amb el temps, la voluntat de construcció d'un tramat institucional politicocultural propi fructificà en la primera concreció institucional de caràcter polític amb el govern central d'Espanya, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), institució que agrupà les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona) i fou presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i després per Josep Puig i Cadafalch (1917-1925). Tot i que en un principi només havia de tenir funcions purament administratives, va dur a terme una tasca important de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per la indústria catalana.