miniatura|L'Alt Perú, objectiu de l'Exèrcit del Nord enviat des de Buenos Aires. LExèrcit de Nord, anomenat en els documents de l'època Exèrcit Auxiliar del Perú o Exèrcit del Perú perquè l'objectiu de l'Argentina era alliberar l'Alt Perú i el Perú, va ser el primer cos militar desplegat per les Províncies Unides del Riu de la Plata durant la guerra de la independència argentina. Aquest exèrcit va ser l'encarregat d'actuar sota el comandament, entre d'altres, de Manuel Belgrano, a la regió nord-oest de l'actual República Argentina i l'Alt Perú (actual Bolívia), on es va desenvolupar un dels principals fronts de batalla contra els reialistes fidels a la corona d'Espanya.
La seva acció al capdavant independentista va començar al 1810 i va finalitzar el 1817 amb la derrota de les forces comandades per Gregorio Araóz de Lamadrid a la batalla de Sopachuy, en un últim intent d'avançar sobre l'Alt Perú. A partir d'aquí les accions ofensives van finalitzar, mantenint-se en una situació únicament defensiva. Des d'aquell moment, les accions ofensives van ser traslladades a l'Exèrcit dels Andes comandats per José de San Martín que ca concebre la idea 'arribar per mar fins a Lima, el principal bastió reialista després d'alliberar Xile. L'Exèrcit del nord, novament sota el comandament de Belgrano, va ser cridat per intervindre en les lluites internes suscitades pel conflicte entre el govern central amb seu a Buenos Aires i els cabdills federals del litoral. El Motí d'Arequito (1820) causat per la reticència dels veterans al front independentista a comprometre's amb les lluites internes, va posar punt final a la seva existència.
La Expedició de Belgrano al Paraguai va portar abans el nom d'Exèrcit del Nord, passant amb el temps a ser conegut així abans que actués a l'Alt Perú.
Durant la Guerra contra la confederació Perú-Boliviana, un nou cos militar va rebre el nom d'Exèrcit del Nord (1837), sota el comandament d'Alejandro Herèdia, desapareixent de nou després del seu assassinat al 1838 al esclatar la rebel·lió coneguda com a Coalició del Nord. Va finalitzar la guerra al 1839 amb la victòria Xilena a Yungay i la retirada dels peruans i bolivians del territori argentí.
Primera campanya auxiliadora a l'Alt Perú miniatura|Mapa de la primera campanya a l'Alt Perú (1810-1811). Els triangles assenyalen les batalles; vermells per a les victòries reialistes (Cotagaita, Huaqui i Amiraya) i blaves per a les victòries independentistes (Suipacha).
La carència de militars entrenats va ser una de les dificultats més greus a les que va haver d'enfrontar-se el govern revolucionari. A més del Batalló de Patricis i altres cossos formats durant les invasions angleses, les úniques tropes més o menys experimentades amb les que contaven els criolls eren els cossos de Blandengues, milicians llancers reclutats per a vilitar les fronteres dels territoris anomenats pels indígenes Maputxes i Ranquels).Morea, Alejandro. "Soldats per la Independència. Algunes notes sobre les característiques del cos d'oficials de l'Exèrcit Auxiliar del Perú". Nou Món. Nous Mons. Publicat el 5 de abril del 2013. Consultat el 21 de maig del 2014. No seria fins al 1812, amb l'arribada dels veterans de les Guerres Napoleòniques en que s'incorporarien oficials amb coneixements de la ciència militar a les tropes nacionals. Molts dels primers comandants van ser civils o oficials amb graduacio inferior, nomenats al capdavant de les tropes més per conviccions polítiques i carisma de comandament que per les seves capcitats militars.
La formació de l'exèrcit
El que seria després l'exèrcit del nord va tenir el seu origen en les tropes reunides pel vocal Juan José Castelli per ordres donades per la Primera Junta el 14 de juny del 1810, per a combatre a l'antic virrei Santago de Liniers que encapçalava un moviment contra-revolucionari a la Intendència de Còrdoba. La ordre de la Junta responia al complimanet de l'acta de formació de la mateixa el 25 de maig, que obligava a enviar una expedició a les províncies.
La Junta va començar una col·lecta a Buenos Aires per a perpetrar l'expedició i va reunir un exèrcit de mil cent cinquanta homes. Aquest exèrcit va partir de la capital del exvirregnat el 6 de juliol del 1810 sota el comandament del coronel Francisco Ortiz de Ocampo. El dia 7 de juliol del 1810 van aprtir del Retiro per a ser revestida al quarter-campament de Mont de Castro el dia 9 (a tres llegues de la ciutat de Buenos Aires). Em mateix dia 9 va partir en direcció a Còrdoba per fer front al exvirrei Liniers. Va ser seguit pel tinent coronel Antonio González Balcarce (com a major general) que havia rebut una formació a contrarrellotge de dos mesos.
A similitud dels exèrcits de la revolució francesa, ambdós anaven acompanyats pel representant de la junta (càrrec polític) Hipólito Vieytes i pel auditor Feliciano Antonio Chiclana que es va incorporar posteriorment i que posteriorment seria anomenat governador intendent de Salta del Tucumán. El comandament militar estava subjecte al polític i aquest a la Junta a través de la secretaria de Guerra que ocupava Mariano Moreno. Vieytes portava instruccions de deixar que a cada província el poble eligís els diputats per incorporar-se a la Junta.
Ortiz de Ocampo, González Balcarce, Vieytes i el secretari Vicente López formaven una junta en comissió, que havia de prendre les resolucions per majoria.
Accions sobre Còrdoba El 14 de juliol la força va arribar a Luján, continuant per Salto, Pergamino, Guàrdia de la Esquina - que era el límit amb Córdoba - i Fraile Muerto entre el 20 i el 30 de juliol. A la Guàrdia de la Esquina l'expedició va rebre les notícies de que Liniers havia sortit amb les seves forces rumb al nord, pel que Gonzàlez Balcarce es va avançar amb tres-cents homes a la seva cerca.
A Còrdoba, Liniers i Juan Gutiérrez de la Concha van allistar milicies urbanes i varis centenars de milicians reclutats durant la campanya pel coronel Santiago Allende, armabts amb llances. El 8 de juliol Liniers va escriure a Paula Sanz que disposava de sis-cents homes armats, la meitat amb fusils i la resta amb llances, a més d'artilleria. Quan l'expedició es va acostar a la ciutat, part dels milicians van desertar i els caps amb tres-cents o quatre-cents homes i nou peces d'artilleria van fugir el 31 de juliol en direcció a l'Alt Perú. El dia 5 va entrar a Còrdoba un destacament de tres-cents homes en busca de Liniers i la resta de caps, i dos-cents vint-i-cinc soldats van romandre a la ciutat i els altres setanta-cinc van iniciar la persecució, arribant a Liniers l'endemà al paratge Piedritas, després que aquests s'haguessin dispersat i amagat abandonant els canyons i tot el transportat. El dia 7 van ser capturats Gutiérrez de la Concha, l'arquebisbe de Còrdboa Rodrigo de Orellana, Allende, l'Assessor Rodríguez i el secretari Moreno.
Ocupada Còrdoba el 8 d'agost per la resta de l'exèrcit, es va substituir el seu Cabildo i Juan Martín de Pueyrredón va ser nomenat governador intendent, assumint a mitjans del mateix mes. Després, la marxa va continuar en direcció a l'Alt Perú, on el general espanyol José de Còrdoba i Rojas estava sota el comandament de les tropes reialistes.
Per ordre de la Junta, González Balcarce va comandar l'avantguarda de les tropes que van continuar cap al nord, mentre que Ortiz de Ocampo va organitzar els contingents de la rereguarda i les milícies provincials. Juan José Viamonte va ser nomenat tercer cap i en substitució de Vieytes, Juan José Castelli va ocupar el càrrec de delegat i Bernardo de Monteagudo el d'auditor. French i Nicolàs Rodríguez Peña integraven també el nou comité polític. Ortiz de Ocampo va quedar-se al comandament nominal de l'expedició quedant-se a Santiago del Estero i després a Tucumán per a reunir milícies i remètre-les a González Balcarce.
A Salta també va rebre tropes, encapçalades per Martín Miguel de Güemes. A Santiago del Estero es va formar el Batalló de Patricis de Santiago del Estero, comandat pel coronel Juan Francisco Borges, de tres companyies amb un total de tres-cents disset homes, que el 25 de setembre del 1810 es va incorporar a l'Exèrcit del Nord i després es van fusionar amb altres unitats per a formar el regiment número sis d'infanteria.Biografies argentines i sud-americanes, Volum 3, pàg. 152. Autor: Jacinto R. Yaben. Editor: Editorial "Metròpolis"
El 6 de setembre la Junta va disposar que Castelli assumís el comandament de l'expedició, nombrant-lo representant de la Junta:
El 27 de setembre del 1810, González Balcarce va arribar amb l'avantguarda de l'exèrcit a San Salvador de Jujuy, divuit dies després de la seva sortida de Còrdoba. El 4 d'octubre va arribar a Yavi, al límit amb l'Alt Perú on es va aturar a la espera de reforços.
Primeres accions a l'Alt Perú El 25 d'agost del 1810 una junta consultava a Lima va decidir enviar un exèrcit de dos mil homes a Potosí o Chuquisaca, perquè les forces altperuanes plantèssin cara a l'expedició de Buenos Aires.
González Balcarce va iniciar la marxa des de Yavi amb quatre-cents homes, des de Tarija va rebre sis-cents homes, dels quals va admetre tres-cents degut a la falta d'armament. La primera acció armada de l'Exèrcit del Nord a l'Alt Perú va ser el Combat de Cotagaita, uns quatre-cents quilòmetres al nord de San Salvador de Jujuy que va tenir lloc el 27 d'octubre. La batalla va ser desfavorable per a Balcarce i el seu resultat indecís, en part per la superioritat numèrica dels espanyols, obligant les tropes expedicionàries a tornar al sud sense ser perseguides pels reialistes. Balcarce va refer el seu exèrcit dos dies després a Tupiza.
El 3 de novembre la Junta va crear el Regiment número sis d'infanteria al nord argentí (portat a terme per Castelli a Potosí l'1 de gener del 1811),Juan Felipe Ibarra: el cabdill de la selva. Volum 2 de Col·lecció "Els Cabdills argentins." Pág. 15. Autor: Jorge Newton. Editor: Plus Ultra, 1973 amb dos batallons. Es va formar sobre la base de les companyies d'infanteria portades des de Buenos Aries, excepte els pardos i morenos, i contingents de Tucumán (tres-cents homes en tres companyies) i Santiago del Estero (de tropes destinades a l'expedició al Perú i noves agregacions que hi van haver). Com a cap del regiment s'hi va designar a Juan José Viamonte a qui se li va donar el càrrec de coronel. El mateix dia també es va crear el cos de Dracs lleugers de la Pàtria (o del Perú), format per piquets de dracs, blandengues i hússars, tots provinents de les províncies dle sud, quedant sota el comandament del coronel Díaz Vélez.Revista nacional, Volum 10. Pàg. 212. Editors: Adolfo P. Carranza, Alejandro Rosa, Carlos Vega Belgrano, José Juan Biedma, José Antonio Pillado, Rodolfo W. Carranza, Eugenio C. Noé. Editor: J. Canter, 1889
El 5 de novembre les forces reialistes van començar la seva marxa cap a Tupiza, pel que l'endemà Balcarce va desalltojar el poble, que va ser ocupat l'endemà mateix per mil dos-cents reialistes. Es va situar a Nazareno, on va rebre un reforç de dos-cents homes provinents de Jujuy amb dues peces d'artilleria. El 7 de novembre van tornar a enfrontar-se contra les mateixes tropes amb les que s'havien enfrentat abans comandades pel general Còrdoba a Suipacha, on l'exèrcit argentí va aconseguir la seva primera victòria. La batalla va resultar favorable per a Balcarce a pesar de tenir, novament, la inferioritat numèrica (vuit-cents reialistes amb quatre canyons contra sis-cents patriotes amb dos canyons, mentre que a Cotagaita s'havien enfrontat dos mil reialistes contra mil cent patriotes). A Antonio Gonzàlez Balcarce això li va valdre els galons de brigadier i la confiança per avançar cap al Riu Desaguadero, al llac Titicaca que era el límit amb el virregnat del Perú. El general Juan Martín Pueyrredón va ser nomenat rpesident de la audiència de Charcas.