La revolta dels Països Baixos (1566 o 1568–1648)Aquest article considera que l'any d'inici va ser el 1568, ja que aquest fou l'any en què es van produir els primers combats entre els exèrcits. Tot i així, com que hi va haver un llarg període de conflictes entre protestants i catòlics (lestablishment) que va conduir a aquesta guerra, no és senzill establir la data exacte en què la guerra va començar.
La primera mostra de violència que conduiria a la guerra va ser l'iconoclàstia del 1566, mentre que d'altres vegades es considera que la repressió espanyola de les manifestacions violentes (per exemple la batalla d'Oosterweel, el 1567) va ser el punt de partida. La major part dels registres citen les invasions, el 1568, d'exèrcits de mercenaris finançats per Guillem d'Orange com el punt de partida oficial de la guerra; aquest article adopta aquest punt de vista. No obstant, d'altres opinions situen aquest inici en la captura de Brielle per part dels geuzen, el 1572. va ser la revolta triomfant de les set províncies septentrionals dels Països Baixos, principalment protestants, contra el rei catòlic i romà Felip II, sobirà hereditari de les províncies. Les províncies meridionals, inicialment, es van unir a la revolta, però finalment es van sotmetre a Espanya.
El "xoc cultural" religiós va anar provocant gradualment, però inexorablement, explosions de violència contra el què es percebia com la repressió de la corona dels Habsburg. Aquestes tensions van acabar provocant la creació de la República neerlandesa independent, essent el seu primer capitost Guillem d'Orange, seguit per diversos dels seus descendents i amics. Aquesta rebel·lió va ser una de les primeres secessions acabades amb èxit a Europa, a més de convertir-se en una de les primeres repúbliques europees de l'època moderna, les Províncies Unides.
El rei Felip II, en un primer instant, va aconseguir reprimir la revolta. El 1572, no obstant, els rebels van capturar Brielle, provocant que la rebel·lió resorgís amb més força. Les províncies del nord es van convertir en independents, primer el 1581 de facto, i després, el 1648, de iure. En el transcurs de la revolta, les Províncies Unides dels Països Baixos, més conegudes com la República neerlandesa, van créixer mol depressa, convertint-se aviat en un poder mundial gràcies a la seva flota comercial, experimentant un període de riquesa econòmica, científica i cultural. Els Països Baixos del sud (situats en els actuals estats de Bèlgica, Luxemburg, el nord de França i el sud dels Països Baixos) van mantenir-se sota domini espanyol. El govern impositiu exercit pels Habsburgs al sud va provocar que bona part de l'elit financera, intel·lectual i cultural emigrés al nord, contribuint així a l'èxit de la República neerlandesa. Els neerlandesos van imposar un bloqueig molt rígid a les províncies meridionals, prevenint així que el gra del bàltic alleugés la fam que regnava a les ciutats del sud, principalment entre 1587 i 1589. Cap al final de la guerra, el 1648, bona part de les terres dels Països Baixos del sud havien estat ocupades per França, que durant la dècada de 1630 s'havia aliat amb la República neerlandesa contra Espanya, comandada pel Cardenal Richelieu i el monarca Lluís XIII.
La primera fase del conflicte es pot considerar la Guerra de la Independència dels Països Baixos. L'epicentre de la fase posterior era aconseguir reconeixement oficial de la ja independència de facto de les Províncies Unides. Aquesta fase coincideix amb l'auge de la República neerlandesa com a potència mundial i la fundació de l'Imperi neerlandès.
Antecedents miniatura|Les Disset Províncies dels Països Baixos abans de la revolta neerlandesa
En un seguit de matrimonis i conquestes, una successió de ducs de Borgonya va expandir el seu territori original afegint-se un conjunt de possessions, incloses les Disset Províncies. Tot i que la pròpia Borgonya havia estat perduda davant França el 1477, els Països Baixos borgonyons encara estaven intactes quan Carles V va néixer a Gant, el 1500. Va créixer als Països Baixos, parlant fluidament en neerlandès, francès, castellà i una mica d'alemany. El 1506, es va convertir en senyor dels estats borgonyons, entre els quals s'hi trobaven els Països Baixos. Així, el 1516 va heretar diversos títols, inclosos els regnes combinats de l'Aragó i Castella i Lleó, els quals s'havien convertit en un imperi mundial gràcies a la colonització espanyola d'Amèrica. El 1519, Carles també es va convertir en líder de l'Imperi Habsburg, aconseguint a més el títol d'Emperador romanogermànic el 1530. Tot i que Frísia i Gueldre van oferir una resistència prolongada (amb Grutte Pier i Carles d'Egmond, respectivament), virtualment tota la regió dels Països Baixos havia estat incorporada als dominis dels Habsburg a principis de la dècada de 1540.
Impostos Flandes havia estat des de feia temps una regió molt rica, cobejada pels reis francesos. Les altres regions dels Països Baixos també s'havien convertit en zones molt desenvolupades i de llarga tradició emprenedora. L'imperi de Carles V s'havia convertit en un imperi mundial amb molts territoris tant a Amèrica com a Europa. Els situats al vell continent, no obstant, es trobaven disseminats per tot el territori. El control i la defensa d'aquestes regions, doncs, estava obstaculitzada per les diferències i les distàncies entre elles. Aquest gran reialme es trobava contínuament en guerra amb els seus veïns al cor d'Europa, principalment contra França en les Guerres d'Itàlia i contra l'Imperi Otomà al mar Mediterrani. A més, també es lluitaven guerres contra prínceps protestants a Alemanya. Així, els neerlandesos pagaven impostos molt elevats per finançar aquestes guerres, tot i que sovint els percebien com innecessaris i, de vegades, perjudicials, ja que anaven dirigits contra els seus socis comercials més importants.
Protestantisme Durant el , el protestantisme va guanyar terreny molt de pressa al nord d'Europa. Els protestants neerlandesos, després d'una repressió inicial, van ser tolerats per les autoritats locals. Cap a la dècada de 1560, la comunitat protestant s'havia convertit en una influència significant als Països Baixos, tot i que aleshores encara constituïa una minoria.R. Po-chia Hsia, ed. A Companion to the Reformation World (2006) pp 118–34 En una societat dependent del comerç, la llibertat i la tolerància eren considerades escencials. Tot i així, Carles V, i a partir del 1555 el seu successor, Felip II, consideraven que era el seu deure derrotar el protestantisme, el qual consideraven una heretgia de l'Església Catòlica, així com una amenaça a l'estabilitat de tot el seu sistema polític jeràrquic. D'altra banda, els intensament moralístics protestants neerlandesos insistien en què la seva visió teològica de la Bíblia, la pietat sincera i l'estil de vida humil eren moralment superior als hàbits luxosos i la religiositat superficial de la noblesa eclesiàstica.R. Po-chia Hsia, ed. A Companion to the Reformation World (2006) pp 3–36 Les dures mesures repressives van conduir a l'augment dels greuges als Països Baixos, on els governs locals s'havien embarcat en un curs de coexistència pacífica. Durant la segona meitat del segle, la situació va empitjorar. Felip II va enviar tropes per acabar amb la rebel·lió i tornar a convertir els Països Baixos a la religió catòlica. Tot i que va fracassar en l'intent d'introduir directament la inquisició espanyola, la inquisició dels Països Baixos va ser suficientment dura i arbitrària com per provocar un descontentament rellevant.
Centralisme miniatura|Territoris europeus sota domini de Felip II, al voltant del 1580 (els Països Baixos espanyols en verd clar) en un mapa amb les fronteres actuals.
Una de les conseqüències de la mobilitat de la balança de poder a la fi de l'edat mitjana va ser que, a part de la noblesa local, molts dels funcionaris neerlandesos ja no provenien només de l'aristocràcia local, sinó que provenien de famílies que havien millorat el seu estatus els segles anteriors. Cap al , Brussel·les s'havia convertit en la capital de facto de les Disset Províncies. Originaris de l'edat mitjana, els districtes neerlandesos, representats per la seva noblesa i els comerciants rics de les ciutats, encara tenien un important grau d'autonomia per designar els seus administradors. Carles V i Felip II van intentar millorar la gestió de l'imperi augmentant l'autoritat del govern central en camps com la llei o els impostos, política que va provocar sospites tant entre la noblesa com entre la classe comerciant. Un exemple d'aquesta política és la presa del poder a la ciutat d'Utrecht, el 1528, quan Carles V va substituir el consell dels gremis, que governava la ciutat, pel seu propi stadtholder, que va passar a gestionar els poders de tota la província des del Bisbat d'Utrecht. Carles V va ordenar la construcció del castell de Vredenburg, edifici poderosament fortificat, per defensar-se del ducat de Gueldre, així com per controlar als ciutadans d'Utrecht.
Sota el govern de Maria d'Hongria (1531–1555), el poder tradicional havia estat, en gran manera, usurpat tant dels stadtholders de les províncies, com de les principals famílies nobiliàries, les quals havien estat substituïdes per juristes professionals al Consell d'Estat.Van Nierop, H., "Alva's Throne—making sense of the revolt of the Netherlands". In: Darby, G. (ed), The Origins and Development of the Dutch Revolt (Londen/New York 2001) p. 29–47, 37
Primeres etapes (1555–1572) Preludi de la revolta (1555–1568) miniatura|upright|Felip II, rei d'Espanya miniatura|upright|Felip II espantant a Guillem el Silenciós, príncep d'Orange, de Cornelis Kruseman, pintura del . Aquesta escena s'hauria esdevingut a un moll de Vlissingen, quan Felip II va abandonar els Països Baixos.
El 1556 Carles V va passar el tron d'Espanya al seu fill, Felip II. Carles, tot i les seves accions repressives, havia estat un governant qua entenia les necessitats dels Països Baixos. Felip, en canvi, va créixer a Espanya, i no havia après a parlar ni neerlandès ni francès. En el transcurs del govern de Felip, les tensions van anar escalant, principalment pels alts impostos, la persecució del protestantisme i els esforços centralitzadors. El conflicte va anar creixent fins que arribà al punt d'ebullició, provocant que esclatés la guerra d'independència.
Noblesa en oposició En un esforç per construir un govern estable i fidel als Països Baixos, Felip II va nomenar governadora a la seva mitja germana Margarida de Parma. Així, també va continuar amb la política iniciada pel seu pare de nomenar membres de l'alta noblesa neerlandesa per formar el Raad van State (Consell d'Estat), el cos governatiu de les disset províncies que aconsellava al governador. També va nomenar cap del Consell a Antoine Perrenot de Granvelle, un dels seus confidents. Tot i així, el 1558 els estats de les províncies dels Estats Generals dels Països Baixos van començar a contradir els desitjos de Felip II atacant les seves propostes impositives. També van demanar, amb un èxit momentani, la retirada de les tropes espanyoles, les quals havien estat desplegades per Felip II per protegir les fronteres meridionals dels Països Baixos, que tocaven amb França, però que veien com un perill per la seva pròpia independència (1559–1561).G. Parker, The Dutch Revolt. Revised edition (1985), 46. Les reformes posteriors van xocar amb molta més oposició, la qual va ser dirigida directament a Granvelle. Les peticions al rei Felip II realitzades per l'alta noblesa no rebien resposta. Alguns dels nobles més influents, com ara Lamoral, comte d'Egmont, Filip de Montmorency, comte d'Horne, i Guillem el Taciturn, van retirar-se del Consell d'Estat fins que Felip II no retirés a Granvelle del càrrec.