Xile, oficialment la República de Xile, és un estat de l'Amèrica del Sud que ocupa una franja llarga i estreta entre la costa de l'oceà Pacífic i els Andes. Limita amb el Perú al nord, Bolívia al nord-est, l'Argentina a l'est, l'oceà Pacífic a l'oest i el passatge de Drake al sud. És un dels dos països sud-americans que no limiten amb el Brasil. El territori xilè inclou, a més, les illes pacífiques Juan Fernández, Sala i Gómez, les illes Desventuradas i l'Illa de Rapa Nui. A més, reclama una porció de l'Antàrtida. La forma inusual de Xile, amb 4.270 km de nord a sud,Hudson, Rex A., ed. (1994). «Geography». Chile: A Country Study. Washington D.C.: GPO for The Library of Congress però només una mitjana de 175 d'est a oest, li ha donat una gran varietat de climes i ecosistemes, que inclouen des del desert d'Atacama, al nord, fins a les glaceres del sud.
Xile és un dels països més estables i pròspers de Sud-amèrica, amb nivells elevats de competitivitat, creixement econòmic, qualitat de vida, llibertat econòmica, esperança de vida, estabilitat política, econòmica, social, globalització i pib per capita http://www.economist.com/media/pdf/QUALITY_OF_LIFE.pdf i nivells baixos de corrupció i pobresa. Tot i tenir el PIBs més elevat de la regió, l'economia encara mostra greus nivells de desigualtat.
Etimologia Hi ha diverses teories quant a l'origen de la paraula Xile. Una suggereix que els inques del Perú, que no havien pogut conquerir els araucans, anomenaren la vall de l'Aconcagua, Xili, una corrupció del nom del cacic Tili, que governà l'àrea durant aquesta època. Una altra teoria suggereix que les similituds entre la vall de l'Aconcagua i la vall de Casma al Perú, on es trobava el poble de Xili. Altres teories indiquen que Xile es deriva de la paraula maputxe Chilli, que podria significar "on acaba la terra", el "punt més profund de la Terra", o "gavines"; o del quítxua chin, "fred", o de l'aimara tchili, "neu".
Un altre significat de chilli és el mot onomatopeic chili-chili, la imitació maputxe d'un ocell piulant. Els conqueridors espanyols van aprendre el nom del territori dels inques i dels pocs sobrevivents de la primera expedició de Diego de Almagro cap al sud des del Perú, que es presentaven com a "homes de Xili".
Geografia física Relleu Xile té la forma d'una franja estreta que s'estén de nord a sud 4.270 km entre la Serralada dels Andes i la costa de l'oceà Pacífic. L'amplària màxima del país és de 445 km i la mínima és de només 90 km.Instituto Nacional de Estadísticas (octubre de 2006). «Compendio estadístico 2006» www.ine.cl. És situat sobre una zona d'alt risc sísmic i volcànic, del cinturó del Pacífic, sobre la subducció de la Placa de Nazca sota la Placa Sud-americana. Xile reclama territori en tres continents, fet que dona lloc al concepte de Xile tricontinental. miniatura|esquerra|Desert d'Atacama miniatura|esquerra|Vall de l'Elqui miniatura|esquerra|Glacera del Canal Beagle
El relleu xilè està integrat per una depressió intermèdia que creua el país de forma longitudinal i delimitada per dues serralades: la serralada dels Andes, a l'est, que serveix com a frontera natural amb Bolívia i l'Argentina—el punt més alt del qual és Ojos de Salado a 6.893 msnm—i la serralada de la Costa a l'oest, amb altituds molt menors. Entre la serralada costanera i el Pacífic hi ha una sèrie de planes litorals, d'extensió variable i que han permès l'establiment de pobles i ports. Algunes àrees de Xile s'estenen sobre els altiplans a l'est dels Andes, com ara l'Altiplà andí.
El Norte Grande ("Gran Nord") és l'àrea compresa entre el límit septentrional de Xile i el paral·lel 26 S, i comprèn les primeres tres regions del país. S'hi troba el Desert d'Atacama. La serralada de la costa és massissa i cau abruptament formant el Faralló Costaner que reemplaça les planes litorals. La Serralada dels Andes es divideix en dues branques. Petit Nord) s'estén fins al riu Aconcagua. Els Andes disminueixen en altitud cap al sud i s'acosten a la costa, a una distància mínima de 95 km a prop d'Illapel, la zona més angosta del territori xilè. Els dos sistemes muntanyencs s'hi creuen, eliminant la depressió intermèdia. L'existència de rius que travessen el territori permet la formació de valls transversals on s'ha desenvolupat l'agricultura recentment.
La Vall Central és la zona més habitada del país. Les planes litorals són àmplies i permeten l'establiment de ciutats i ports a la costa del Pacífic, mentre que la serralada dels Andes encara descendeix més en altitud, amb mitjanes que disminueixen de 6.000 a 4.000 msnm. La depressió intermèdia reapareix formant una vall molt fèrtil que ha permès el desenvolupament de l'agricultura atesa l'acumulació de sediments. Cap al sud, la serralada de la costa reapareix i es coneix com la serralada de Nahuelbuta. Sobre la zona de La Frontera les antigues glaceres han format una sèrie de llacs.
La Patagònia s'estén des del Seno de Reloncaví (el paral·lel 41 S), cap al sud. Durant l'última glaciació, aquesta zona estava coberta de gels que erosionaren les estructures del relleu xilè. Com a resultat d'això, la depressió intermèdia s'enfonsa dins el mar, mentre que la serralada de la costa es converteix en una sèrie d'arxipèlags, com ara l'arxipèlag de Chiloé i l'arxipèlag de Chonos fins a desaparèixer en la península de Taitao en el paral·lel 47 S. La serralada dels Andes disminueix en altitud i l'erosió produïda per l'acció de les glaceres formaren fiords. Als Andes patagons hi ha grans masses de gel conegudes com a Camps de Gel que són una de les majors reserves d'aigua del món. A l'oest de la serralada s'hi troben zones relativament planes, especialment la zona de l'estret de Magallanes i la Terra del Foc.
La Serralada dels Andes s'enfonsa dins el mar al sud i així s'originen un gran nombre d'illes i illots i finalment desapareix en el cap d'Hornos; torna a reaparèixer a l'Arc de les Antilles del Sud i en la península Antàrtica.
Al mig de l'oceà Pacífic, Xile té la sobirania de nombroses illes, conegudes com el Xile insular, entre elles l'arxipèlag Juan Fernández i l'Illa de Rapa Nui.
Hidrografia miniatura|Llac Chungará i el volcà Parinacota El territori xilè està creuat per diversos rius, molts dels quals corren des de la serralada dels Andes cap a l'oceà Pacífic; atesa la forma del territori, són rius de poca longitud. A l'altiplà es troben els rius Lauca i Lluta, que comparteixen Bolívia i Xile, i que no superen els 100 km de longitud. Al centre-nord hi ha més rius que formen valls de gran importància agrícola, com ara el riu Elqui amb 170 km d'extensió i el riu Maule de 240 km. Aquest riu procedeix del desglaç de les serralades durant els estius i de les pluges durant l'hivern.
Cap al sud el Riu Bio-Bio a la regió homònima comença des de la serralada andina de la Regió de l'Araucania i, amb 380 km de longitud, recorre diversos poblats i alimenta les centrals hidroelèctriques que s'hi troben. Altres rius importants de la regió són el riu Imperial, i el riu Toltén.
El llac Villarrica és el primer de molts llacs que hi ha a la regió de l'Araucania i a la regió de Los Lagos ("Els Llacs"). Alguns dels llacs més importants són el Sistema de los Siete Lagos, el llac Ranco, el llac Puyehue i el llac Llanquihue entre d'altres.
A la Patagònia els rius més importants són el Futalefú, el Palena, el Baker i el Pascua. El llac General Carrera, és el més gran del país; a Tierra de Fuego.
Clima L'amplitud latitudinal de Xile, que cobreix més de 39 graus, el seu relleu i la influència de l'oceà són els factors principals que expliquen la varietat climàtica del país. Mentre la serralada dels Andes regula el pas de masses d'aire, impedint l'accés de vents des de les pampes argentines cap al territori xilè i la influència marítima cap al vessant oriental, el fred corrent de Humboldt produeix un descens de les temperatures al llarg de la costa, l'augment en la temperatura a causa d'El Niño genera en canvi pluges fortes i inundacions a diverses zones.
A la zona del Norte Grande hi ha un clima desèrtic, amb escasses precipitacions. Les temperatures tenen lleus variacions al llarg de l'any, mantenint-se en mitjana al voltant dels 20 °C. A les zones costaneres es presenta nuvolositat abundant coneguda com a «camanchaca», mentre que a les zones interiors l'oscil·lació tèrmica és alta amb nul·la humitat i manca de núvols, el que ha permès la instal·lació de grans observatoris astronòmics. A la zona de l'altiplà, les temperatures baixen a causa de l'efecte de l'altitud creant un clima estepari fred caracteritzat per pluges a l'estiu, conegudes com l'hivern altiplànic. A la zona del Norte Chico hi ha un clima estepari càlid o semiàrid que serveix com a transició a climes més freds cap al sud. Les precipitacions són irregulars i es concentren a l'hivern.
Des de la vall de l'Aconcagua al riu Bio-Bio, el clima mediterrani domina tota la zona central, tret dels alts cims de la serralada dels Andes, de clima fred per efecte de l'altura. Les quatre estacions estan clarament marcades, amb un estiu sec i càlid i un hivern plujós i fred. La zona costanera presenta temperatures regulades per l'efecte marítim, mentrestant les zones interiors presenten una alta oscil·lació tèrmica, car la serralada de la costa actua com a pantalla climàtica. A Santiago, les temperatures tenen una mitjana de 20 °C a l'estiu (gener) amb extremes de fins a 36 °C; i 8 °C a l'hivern (juny), amb extremes de fins a -8 °C en alguns sectors.
Les pluges augmenten a la zona sud, que presenta un clima marítim plujós entre l'Araucania i la costa d'Aysén. A la zona austral hi ha un clima estepari fred, caracteritzat per una gran amplitud tèrmica, baixes temperatures i una disminució de la pluviositat que té lloc a l'hivern, generalment en forma de neu.
Política i govern Estructura constitucional miniatura|Palau de la Moneda, seu del poder executiu. miniatura|Edifici del Congrés Nacional, a Valparaiso. La República de Xile és un estat unitari presidencialista, el govern del qual és integrat per diverses institucions autònomes segons un esquema constitucional que determina llurs funcions i competències, que difereix de la doctrina tradicional de la separació de poders. La constitució Política de la República de Xile fou aprovada l'11 de setembre, 1980 i entrà en vigor l'11 de març, 1981; ha estat reformada diverses vegades, una de les més importants, la reforma del 26 d'agost, 2005 que canvià alguns aspectes formals de la democràcia xilena, però no pas les bases fonamentals de l'Estat.
El poder executiu, anomenat el "govern i l'administració pública" està encapçalat pel President de la República, cap d'Estat i cap de govern. Des de l'11 de març de 2022, aquest càrrec és ostentat per Gabriel Boric del Front Ampli. El president és elegit per sufragi universal directe per un període de quatre anys sense la possibilitat de reelecció immediata. El President designa als ministres d'Estat, els intendents, encarregats del govern de cadascuna de les regions que integren l'Estat, els governadors de les províncies.
El poder judicial està constituït per tribunals autònoms i independents; la Cort Suprema de Justícia n'és la institució més alta. Hi ha un Tribunal Constitucional, autònom i independent, encarregat de la constitucionalitat dels projectes de llei i els decrets.
El poder legislatiu és ostentat pel President de la República i alhora pel Congrés Nacional, bicameral, integrat per Senat i Cambra de Diputats, constituïda per 155 membres electes per vot popular per un mandat de quatre anys, amb la possibilitat de reelecció en llurs districtes; cada districte elegeix dos diputats; la cambra es renova totalment cada quatre anys.
Les eleccions parlamentàries fan ús del sistema D'Hondt, cosa que inclou els partits polítics minoritaris. Aquest sistema va ser instaurat després de derogar el sistema binominal de caràcter majoritari en 2015.
Subdivisió administrativa 300px|miniatura|Regions de Xile.