Abu-Hàmid al-Ghazalí, conegut també amb el nom catalanitzat d'Algatzell i, entre els musulmans, com limam al-Ghazalí o Hújjat-al-Islam (; ; ) (Tus, Khorasan, c. 5 de juliol de 1057 - 19 de desembre de 1111), fou un teòleg, filòsof, jurista i mestre sufí considerat un dels pensadors més importants del món islàmic, representant el misticisme més profund. Eixit de l'escola xafiïta, els seus treballs van permetre per primer cop que el sunnisme acceptés el sufisme com a ortodox. Se li deu igualment la introducció de la lògica i la sil·logística aristotèlica en la jurisprudència i la teologia islàmiques.
Al-Ghazalí va tenir una formació filosòfica molt completa; va escriure un assaig intentant resumir el pensament dels grans filòsofs musulmans (al-Kindí, Rhazès, al-Farabí, Avicena…). Decebut en la seva recerca d'una veritat filosòfica final, s'orienta cap a un misticisme profund negant tota veritat als filòsofs i acusant-los d'infidelitat. En la seva obra Tahāfut al-falāsifa (La incoherència dels filòsofs) (1095), mostra, pel mateix mètode dels filòsofs, que domina pels seus estudis, que els filòsofs no porten més que a errors, condemnables ja que contradiuen la revelació. La crítica apunta principalment a l'aristotelisme d'Ibn Sina. Un segle més tard, encara serà criticat per Ibn Rouchd Averroes.
Biografia Va créixer a Tus, Khorasan, en una família sunnita de tradició intel·lectual i, com a conseqüència, tant ell com el seu germà Àhmad des de petits es van dedicar a estudiar. Després de la mort del seu pare, el jove, encara menor, es va instal·lar i es va formar a les ciutats veïnes de Ghazala (d'aquí el seu sobrenom al-Ghazalí), Gorgan i Nixapur (que, en aquell temps, era un dels centres intel·lectuals més importants del món islàmic), seguint la tradició islàmica: estudi de l'Alcorà, de la tradició o hadits, de comentaris, del dret islàmic i de la xaria, i encara de ciències auxiliars com la gramàtica i lexicografia.
Va tenir, a més, l'oportunitat d'estudiar amb el teòleg més prestigiós de l'època, Imam al-Haramayní, i es convertí en el seu deixeble. L'any 1085, en morir el seu mestre, va entrar sota la protecció de Nidham-al-Mulk, visir del soldà de Seljuk i fundador de la Universitat de Bagdad (la madrassa Nizàmiyya). Nidham-al-Mulk ja tenia coneixement de la molt bona reputació d'al-Ghazalí com a erudit. El 1091, el va nomenar professor de la madrassa de Bagdad, on al-Ghazalí va ensenyar fins a l'any 1096. La seva fama s'estengué i el seu mestratge va atreure centenars d'erudits que assistien a les seves lliçons magistrals.
L'any 1095, una crisi espiritual portà al-Ghazalí a abandonar el seu càrrec de rector i deixar també la seva família per poder dedicar-se completament a la recerca de la veritat. Va patir una profunda crisi personal i es convertí en un asceta errant, un dervix, que freqüentava els cercles sufís. Va emprendre un llarg viatge espiritual de deu anys i va estar a Damasc, Jerusalem, Hebron, Alexandria, el Caire, Medina i la Meca, abans de tornar a Bagdad. Es consagrà a les pràctiques espirituals pròpies de la via sufí, i va estar un temps retirat amb els místics sufís a Tus.
Superada aquesta crisi, retornà al seu país natal on, mitjançant diverses obres, exposà la seva nova comprensió religiosa. Va ensenyar durant quatre anys a l'escola Nezamiyeh de Nixapur, però posteriorment va rebutjar la tasca docent, tot i que el soldà seljúcida Sanya li va proposar ser-ne el director. Finalment, es va retirar definitivament a Tus, on va morir el 19 de desembre de l'any 1111, als 54 anys.
Educació Al-Ghazalí era encara jove quan el seu pare es va morir, després d'haver encarregat a un dels seus amics sufís d'ocupar-se de l'educació dels dos fills. L'amic en qüestió s'alliberà d'aquesta missió amb l'esgotament dels fons llegats pel pare i va aconsellar els dos germans inscriure's en una madrassa on els alumnes seguien cursos i se n'encarregaven materialment. Al-Ghazalí hauria començat, cap als set anys, estudiant l'àrab i el persa, l'Alcorà i els principis de la religió. A la madrassa, va entrar en el cicle dels estudis secundaris i superiors, amb l'estudi del fiqh (jurisprudència islàmica) i l'exegesi (tafsir) del text alcorànic i dels hadits (paraules del profeta).
Cap a l'edat de 15 anys, al-Ghazalí es va instal·lar a Gorgan, centre puixant del saber en aquell temps, situat a 160 km aproximadament de Tus, per estudiar el fiqh amb l'imam al-Ismaïlí (1084). Aquest tipus de «viatge a la recerca del saber» per tal de seguir l'ensenyament dels considerats mestres del moment, era una de les tradicions educatives de l'islam. Va tornar l'any següent a Tus, on va quedar-se tres anys, consagrats a memoritzar i comprendre millor el que havia transcrit de l'ensenyament dels seus mestres. Va anar llavors a Nixapur, on es va quedar de 1081 a 1085. Hi va estudiar el fiqh, la teologia dogmàtica (kalam) i la lògica, així com elements de filosofia, amb l'imam al-Haramayní, el jurisconsult de ritu xafiïta més famós de l'època. Al-Ghazalí tenia llavors 23 anys. Durant els cinc anys que segueixen, és l'alumne i l'ajudant de l'imam al-Haramayní, i va començar a publicar algunes obres i a estudiar el sufisme amb un altre xeic, al-Farmadhí.
En els camins del poder La mort d'al-Haramayní el 1085 suposa el final del període d'aprenentatge d'al-Ghazalí -que té llavors 28 anys- i l'inici en la immersió en la política i a freqüentar els camins del poder. Va al «camp» del ministreseljúcida Nidham-al-Mulk, on porta durant sis anys la vida dels juristes del tribunal, feta de combats polítics, de lluites sàvies i d'escriptures, fins que serà nomenat professor a la madrassa Nizàmiyya de Bagdad, fundada per a l'ensenyament del dret xafiïta. Durant els quatre anys en què ocupa aquest lloc, escriu un cert nombre d'obres sobre el fiqh -que ensenya-, lògica i el Kalam, les més importants són el Mustazhiri i Al-Iqtisad fil-I'tiqad (El just mig en la creença), dues obres de jurisprudència de caràcter polític.
Durant el període en què ensenya a la Nizamiyya de Bagdad, al-Ghazalí estudia filosofia en profunditat (la dels grecs Aristòtil, Plató i Plotí en particular, i la filosofia islàmica, sobretot Ibn Sina i al-Farabí), per tal de refutar-la millor. El problema essencial al qual es confronta és el de conciliar la filosofia i la religió, i ho resol en aquests termes: la filosofia és veritat en la mesura en què és conforme als principis de la religió (de l'islam) i error quan és en contradicció amb aquests principis. Com a preludi dels seus atacs contra la filosofia, al-Ghazalí escriu una obra, Maqāsid al-falāsifa (Les intencions dels filòsofs), en la qual exposa l'essència del pensament filosòfic conegut a la seva època seguit de la seva cèlebre obra, Tahāfut al-falāsifa (La incoherència dels filòsofs) (1095). Resumeix la seva oposició a la filosofia en vint preguntes tocant l'ésser humà, el món i Déu. Per a al-Ghazalí, el món és una creació recent, els cossos es reuneixen amb les ànimes en el més-enllà i Déu coneix els particulars com coneix l'universal.
El Tahāfut al-falāsifa va tenir un ressò considerable en el món araboislàmic, i fins i tot a l'Europa cristiana; aquesta obra i el seu autor han estat un dels factors del declivi del pensament filosòfic grec en el món islàmic, malgrat les poques temptatives de defensa de la filosofia per Ibn Rouchd Averroes i d'altres.
Amb la intensificació de l'enfrontament militar i intel·lectual entre el sunnisme i el xiisme, entre el califat abbàssida, d'una banda, i l'estat fatimita i els seus partidaris i aliats en el Màixriq, de l'altra, al-Ghazalí és mobilitzat i publica una sèrie d'obres al respecte, i n'és la més important Els vicis de l'esoterisme i Les virtuts de l'esoterisme .
L'esoterisme dels batinites reposa sobre dos principis fonamentals: la infal·libilitat de l'imam, font obligatòria del saber, i la interpretació esotèrica de la xaria (la llei revelada de l'islam) per l'imam i els seus representants.
Al-Ghazalí concentra els atacs sobre el primer principi, el de la infal·libilitat de l'imam; el seu objectiu és defensar el califat abbàssida i justificar-ne l'existència, tot i que simbòlica (el califat es troba llavors en situació d'extrema feblesa), de moderar les condicions d'accés a l'imamat i de conferir una legitimitat als soldans seljúcides, que detenen llavors el verdader poder militar i polític, problema juridicopolític al qual també s'han confrontat altres fuqaha (jurisconsults) musulmans, al-Mawardi en particular. Però la campanya d'al-Ghazalí contra els batinites no és coronada amb el mateix èxit que la seva campanya contra els filòsofs.
Va ensenyar, en el renaixement de les ciències religioses (lhyâ ôloum ed-dîn), que el fiqh, com el sentien els malikites d'estricta observança, no era més que una ocupació temporal sense vincle amb la religió. Va denunciar les intervencions interessades dels foqaha en la política, el seu sentit del reclam i la seva bogeria de pretendre assegurar, per una vana gimnàstica jurídica, la salvació de l'ànima, mentre que la religió és sobretot assumpte de cor. Es comprèn que les seves obres van xocar amb els malikites a l'Occident musulmà, menys per motius dogmàtics que per a la duresa dels judicis contra els foqaha. També aquests van aconseguir que el príncepalmoràvit Alí ibn Yússuf, l'enemic de la teologia, els fes cremar i amenacés amb la confiscació dels seus béns i mort per a qualsevol que en posseís fragments. Aquest pecat contra l'esperit havia de ser fatal per als almoràvits, com ho prova l'èxit del moviment almohade.Història d'Àfrica del Nord , Ch.-André Julien, Payot, 1966. P 88.
Crisi espiritual Cap a 1095, al-Ghazalí, llavors amb trenta-vuit anys, travessa una crisi espiritual que dura més o menys sis mesos i que es pot resumir en un enfrontament violent entre la raó i l'ànima, entre el món d'aquí baix i el del més enllà. Comença per dubtar de les doctrines i clans existents (és a dir, del coneixement); després dubta dels instruments del coneixement. Aquesta crisi l'afecta físicament fins al punt que perd la paraula i queda, doncs, incapaç d'ensenyar; no acaba més que quan renuncia a les seves funcions, a la seva fortuna i a la seva celebritat.
Al-Ghazalí resumeix les doctrines dominants en la seva època en quatre doctrines principals: la teologia dogmàtica, basada en la lògica i la raó; l'esoterisme, basat en la iniciació; la filosofia, basada en la lògica i la demostració; el sufisme, basat en la revelació i el testimoniatge. Igualment, els mitjans d'aconseguir el coneixement arriben amb els sentits, la raó i la inspiració. Acaba escollint el sufisme i la inspiració i, convençut que la unitat del món i del més enllà era difícil, fins i tot impossible, pretexta un pelegrinatge a la Meca per anar-se'n de Bagdad i arribar a Damasc.
Període sufí