miniatura|Antoni Canova: Perseu amb el cap de Medusa, c. 1800, Museus Vaticans. LEscultura del neoclassicisme s'inclou dins d'un corrent de la filosofia i estètica d'una influent difusió que es va desenvolupar entre mitjan i del a Europa i l'Amèrica. Com a reacció contra la frivolitat del decorativisme del rococó, va sorgir l'escultura neoclàssica inspirada en l'antiga tradició grecoromana, adoptant principis d'ordre, claredat, austeritat, equilibri i propòsit, amb un fons de moralització.
Context històric Aquest canvi va estar recolzat en dues parts principals: en primer lloc els ideals de la il·lustració, que sorgien del racionalisme, combatent les supersticions i dogmes religiosos, i emfasitzaven el desenvolupament personal i el progrés social amb una forta ètica, i en segon lloc, un interès científic creixent en l'antiguitat clàssica que va sorgir entre la comunitat acadèmica en tot el , estimulant les excavacions arqueològiques, la formació d'importants col·leccions públiques i privades i la publicació d'estudis erudits sobre l'art i la cultura antiga. L'edició de diversos relats detallats i il·lustrats de les expedicions realitzades per Robert Williams Wood, John Bouverie, James Stuart, Robert Adam, Giovanni Battista Borra i James Dawkins, i de forma especial el tractat de Bernard de Montfaucon L'Antiquité expliquee et representee en figures (7 volums, París, 1719-1724), profusament il·lustrat i amb textos paral·lels en llengües modernes i no solament en llatí, com era costum acadèmic, i el del comte de Caylus, Recueil d'Antiquité (7 volums, París, 1752-1767), el primer d'intentar agrupar les obres segons criteris d'estil, i abordant també les antiguitats cèltiques, egípcies i etrusques. Tot això va contribuir a l'educació pública i l'ampliació de la seva visió del passat, estimulant una nova passió per tot el que fos antic.
S'afegeix a això la descoberta d'Herculano i Pompeia, una gran sorpresa entre els coneixedors i el públic, i encara que les excavacions que van començar a fer-se en les ruïnes el 1738 i 1748 no s'havien trobat obres mestres d'art, sí van posar de manifest una sèrie d'artefactes i restes que revelaven aspectes desconeguts de la vida quotidiana fins avui. I l'arribada dels marbres Elgin a Londres el 1806 va ser un altre moment important per a la intel·lectualitat europea, malgrat les fortes crítiques sobre la seva remoció arbitrària i les pràctiques abusives en el Partenó i del poc interès mostrat pels mateixos artistes en els primers moments.
Encara que l'art clàssic ja era molt apreciat des del renaixement, era de forma circumstancial i empírica, però ara aquesta admiració estava construïda sobre base més científica, sistemàtica i racional. Amb aquestes troballes i estudis va començar a poder formar per primera vegada una cronologia de la cultura i l'art dels grecs i romans, distingint el que era propi d'uns o d'altres, i donar a llum un interès per la tradició purament grega que n'hi havia, en aquest moment, pel patrimoni romà, sobretot perquè en aquest moment Grècia era sota el domini turc i, per tant, en la pràctica, era inaccessible per als estudiosos i turistes de l'occident cristià. Els escrits de Johann Joachim Winckelmann, van elogiar l'escultura grega, veient-la com una «noble simplicitat i tranquil·la grandesa», va fer una crida a tots els artistes perquè la imitessin, restaurant un art idealista que va ser espoliat de tota transició, acostant-se al caràcter de l'arquetip. Un erudit de gran influència, especialment entre els intel·lectuals italians i alemanys, com Goethe en la seva crítica que recorda per què Winckelmann va ser l'historiador més influent en la seva època, també relata sobre seu:
miniatura|esquerra|François Rude: La Marsellesa, 1833. Arc de Triomf de l'Étoile, París. El seu atractiu no es va perdre, i la història, la literatura i la mitologia antiga es va convertir en la font principal d'inspiració per als artistes, al mateix temps que es van avaluar novament d'altres cultures i estils com el art gòtic i les antigues tradicions populars del nord d'Europa, causant que els principis neoclàssics coexistissin amb els de romanticisme més tard.Neoclassicism and Romanticism. a Art, Commerce & Industry: The 18th and 19th Centuries. History of Art. (en anglès) Consultat:3 setembre de 2017
El moviment també va tenir connotacions polítiques, ja que la font d'inspiració neoclàssica va ser la cultura grega i la seva democràcia, i la romana amb la seva república, amb els valors associats d'honor, deure, heroisme i el patriotisme. Com a conseqüència, l'estil neoclàssic va ser adoptat pel govern revolucionari francès, assumint els noms successius d'estil directori, estil convenció i més tard, sota Napoleó, estil imperi, que van influir també a Rússia. Als Estats Units, en el tumultuós procés d'aconseguir la seva pròpia independència i inspirats pel model de la Roma republicana, el neoclassicisme es va convertir en un model i va ser conegut com l'estil federal. El neoclassicisme es va adoptar també, sens dubte, en les acadèmies oficials de formació d'artistes, consolidant el sistema d'ensenyament, l'academicisme, un conjunt de normes educatives i de tècniques que es va basar en els valors ètics i estètics de l'antiguitat clàssica i que aviat es va convertir en la denominació per a l'estil de la seva producció.Neoclassical Art and Architecture. Encarta(en anglès) Consulta:25-04-2010Gontar, Cybele. Neoclassicism. A: Timeline of Art History. Nova York: The Metropolitan Museum of Art, 2000(en anglès) Consulta: 25-04-2010
Característiques generals miniatura|Lorenzo Bartolini: Nimfa atacada per un escorpí, c. 1845. Louvre. En el camp de l'escultura l'impacte de la novetat dels nous coneixements va ser més petit que en altres arts com la pintura i l'arquitectura, perquè els escultors ja estaven bevent en les fonts clàssiques des del , encara que els seus millors resultats e] la reinterpretació dels grecoromà ja no mostraven la mateixa alta qualitat. La mala interpretació de l'estètica defensada per Wickelmann va conduir, tanmateix, els artistes de més petita categoria a la producció de moltes obres amb el caràcter de la còpia servil dels models antics, perdent en vigor el que va ajudar a atreure a la crítica sobre aquest canvi.
Les obres van mostrar en general un alt nivell d'equilibri formal, amb una expressió cautelosa i estranys moments de dramatisme. Antonio Canova va ser més reeixit en l'exploració d'una àmplia gamma de sentiments i formes dinàmiques, des de la suau ingenuïtat juvenil en peces com Les tres Gràcies, a la violència desenfrenada del Hèrcules i Licas i en Teseu sobre el Minotaure, i en la recerca d'altres signes de l'emoció com el penediment o pesar, visible en la patètica Magdalena penitent.
Els materials preferits van ser el bronze i el marbre blanc, igual que en la tradició antiga, però a diferència de temporades anteriors, al neoclassicisme l'artista creador va passar a emprar a més ajudants que realitzaven la major part dels treballs tècnics com passar a la pedra o realitzar la fundició a partir del model d'argila o guix que havia estat creat per l'escultor, deixant que el mestre assumís la fase final de l'escultura del polit i definició de detalls, ja que aquesta fase és sens dubte crucial per a l'obtenció de l'efecte final de l'obra i requereix l'experiència de la mà mestra.Peny, Nicholas. Neoclassical and Romantic Sculpture. Britannica online Consulta: 25-04-2010 (en anglès)
Centres de distribució i representants clau miniatura|Bertel Thorvaldsen: Jàson i el velló d'or, 1803. Thorvaldsens Museum. miniatura|François Rude:Mercuri lligant-se les sandàlies, 1834. Museu del Louvre. Itàlia Segons Winckelmann, Roma, va ser el centre d'un cercle d'artistes que van induir a produir l'estil neoclàssic. Entre ells es trobava Johan Tobias Sergel, un suec que després va portar la novetat fins al nord d'Europa, i els britànics Thomas Banks i Joseph Nollekens, van fer el mateix en Anglaterra. Vivint entre París, Carrara i Florència, Lorenzo Bartolini va ser una figura important i protegit per Napoleó, però qui va dominar l'escena va ser Antonio Canova. Va començar la seva carrera amb influx del rococó, però va ser dirigit cap al neoclassicisme per Gavin Hamilton i Antoine Chrysostome Quatremère de Quincy, i va acabar per ésser conegut i sol·licitat internacionalment des de Roma, el centre d'interès per a tots els estudiants d'aquest art en el seu temps. Va ser el mirall més perfecte dels ideals defensats per Winckelmann. El seu tractament del marbre d'extraordinari refinament, la seva puresa de línies, la claredat de referències antigues, el seu sincer respecte als grans escultors del passat, la força de les seves composicions, que al mateix temps mostraven una poesia delicada i abstracta al costat del seu bon caràcter i integritat personal, el van convertir en un model per a tots, i va ser mestre directament de Antonio de Este, Richard Westmacott i John Gibson. Altres italians son: Giuseppe Angelini, Camilo Pacetti, Gaetano Monti, Benedetto Cacciatori, Carlo Albacini, Demócrito Gandolfi, Pompeo Marchesi, Gennaro Cali i Carlo Finelli.Greenhalgh, Michael. Op. cit
Dinamarca Les idees de Winckelmann també van arribar a Dinamarca i va influir en l'escultor Johannes Wiedewelt i el pintor Nikolai Abraham Abildgaard, a qui Bertel Thorvaldsen deu la major part de la seva educació i l'oportunitat de diversos encàrrecs, entre ells un que li va valer una medalla d'or en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Copenhaguen i amb ella un viatge a Roma. Allà va realitzar el seu Jàson i el velló d'or, que va ser molt admirat per Canova. Després d'aquesta obra va arribar a ésser sol·licitat per clients de diversos països, es va convertir en director de l'Acadèmia danesa, va viatjar per feina al llarg de gran part d'Europa i va succeir al mateix Canova en prestigi internacional.Bertel Thorvaldsen. In Thorvaldsens Museum website Consulta: 25-04-2010Neoclassical Art and Architecture. Encarta Consulta: 25-04-2010 (en anglès)
França A França el suport pels ideals neoclàssics va partir directament dels cercles oficials relacionats amb l'Acadèmia de Belles Arts i el propi rei, es va establir per l'admiració de la cultura antiga que existia des del renaixement, i que s'havia mantingut també durant el barroc. Lenormant de Tournehem, superintendent dels «Edificis del Rei», tenia poder sobre l'Acadèmia i aconsellat pel comte de Caylus es va retirar a mitjan , indicant als artistes que s'alineessin al classicisme. El seu successor, el marquès de Marigny, va establir la pràctica de prestigiar els temes històrics per encimbellar del retrat. i el director següent, el comte d'Angivillier, va augmentar la dotació per a la compra d'obres històriques, que mostressin temes de la tradició antiga.
D'altra banda, els pensadors independents com Diderot van defensar el principi que l'art havia de «fer atractiva la virtut i el vici odiós». En estreta relació amb els revolucionaris, el pintor Jacques-Louis David va ser nomenat director de l'Acadèmia i el principal organitzador de festivals cívics que s'havien convertit molt populars durant la Revolució francesa, i que clarament s'inspiraven en fonts paganes antigues, amb processons i ritus l'efecte dels quals sobre les masses sé incremento amb l'ajut d'una profusió de pintures i escultures simbòliques. Amb l'ascens de Napoleó al poder imperial, i la Restauració Borbònica, les relacions entre el neoclassicisme i els poder constituït, es van tornar tenses i l'estil es va distorsionar i va assumir una funció de propaganda i en molts aspectes retrògrada, aconseguint la seva debilitació i dissolució en el romanticisme. En el seu període de més gran vigor, va tenir com a representants més distingits a Jean-Antoine Houdon, François Rude, Jean-Baptiste Pigalle i Augustin Pajou, entre ells el precursor Edmé Bouchardon, que fins i tot pertanyent a l'estil rococó es va unir als principis neoclàssics.