Ida Bell Wells-Barnett, més coneguda com a Ida B. Wells, (Holly Springs, 16 de juliol de 1862 - Chicago, 25 de març de 1931), va ser una periodista, editora, sociòloga, sufragista i ecologista estatunidenca, una de les primeres líders del moviment afroamericà pels drets civils. Va ser una de les fundadores de la National Association for the Advancement of Colored People.
Nascuda a Holly Springs (Mississipi), va perdre els seus pares el 1878 a causa d'una epidèmia de febre groga i va anar a viure amb la seva àvia a Memphis, on va treballar de mestra. Durant la dècada de 1890 va documentar diversos casos de linxament d'afroamericans; demostrà que aquestes pràctiques s'aplicaven sobretot en estats del sud dels Estats Units com a forma de càstig i no com a resultat de processos criminals. Va crear diverses associacions per a la defensa dels drets de les dones i el sufragi femení, en les quals va participar de forma molt activa. Se'n destaca una gran capacitat oratòria, que desenvolupà en diverses conferències nacionals i internacionals durant anys.
Els primers anys de vida Ida Bell Wells va néixer a Holly Spring, Mississippi, el 16 de juliol de 1862. Va ser la primera filla de James Wells i Elizabeth “Lizzie” (Warrenton). El pare de James Wells era un home blanc que va deixar embarassada una esclava negra anomenada Peggy. Abans de morir, el pare de Wells el va portar, amb 18 anys a Holly Springs perquè fos aprenent de fuster, on va desenvolupar les seves habilitats i va treballar com a esclau contractat que vivia a la ciutat. L'experiència de Lizzie com a esclava va ser diferent. D'entre 10 nens nascuts en una plantació a Virgínia, Lizze va ser enviada lluny de la seva família i els seus germans; més tard intentà localitzar-los just després de la Guerra Civil però no tingué èxit.
El pare de Wells, James Wells, va esdevenir un administrador de Shaw College (ara anomenada Rust College). Es negava a votar pels candidats democràtics durant el període de Reconstrucció, esdevenint un membre de la Loyal League, i conegut com a “l'home de la raça” per estar tan involucrat en la política i compromès amb el Partit Republicà. Va fundar un pròsper negoci de fusteria a Holly Spring el 1867, i la seva dona Lizzie va esdevenir una “cuinera famosa”.
Ida B. Wells va ser una dels vuit fills que van tenir James i Lizzie Wells, inscrita en l'Escola Rust College de les arts liberals a Holly Spring, un dels col·legis i universitats històricament afroamericans. El setembre del 1878, la tragèdia va arribar a la família Wells quan els pares van morir per una epidèmia de febre groga que també va afectar un germà. Wells es trobava en aquell moment de visita a la granja de la seva àvia, a prop de Holly Spring, i es va salvar.
Després dels funerals dels seus pares i germà, els amics i familiars van decidir que els cinc fills restants havien de separar-se i ser enviats a diverses cases d'acollida. Wells es va resistir a aquesta solució. Per mantenir els seus germans junts com a família, va començar a treballar com a professora en una escola primària negra a Holly Springs. La seva àvia paterna, Peggy Wells, amb altres amics i familiars, es quedaven amb els seus germans i els cuidaven durant la setmana mentre Wells ensenyava.
Però quan Peggy Wells i la seva germana Eugènia van morir, Wells va acceptar la invitació de la seva tieta Fanny de portar les seves altres dues germanes a Memphis el 1883.
Carrera i activisme antisegregació Després de mudar-se a Memphis, Ida B. Wells va ser contractada a Woodstock pel sistema escolar de Shelby County. Durant les vacances d'estiu va assistir a les sessions estiuenques a la Universitat de Fisk, a Nashville. A més va assistir a Lemoyne-Owen College, a Memphis. Mantenia unes opinions polítiques molt fortes i va provocar a moltes persones amb la seva visió sobre els drets de les dones. Als 24 anys, va escriure “No començaré en aquest dia fent el que la meva ànima avorreix; buscant homes, criatures febles enganyoses, amb dilació per retenir-los com a acompanyants o per satisfer una venjança.”
El 4 de maig de 1884, un conductor de tren amb la Chesapeake & Ohio Railroad va ordenar a Wells que cedís el seu seient de primera classe i es mogués a la zona de fumadors, que ja estava plena amb altres passatgers. L'any anterior, la Cort Suprema havia governat contra els Actes dels Drets Civils del 1875 (que prohibien la discriminació racial en llocs públics). Aquest veredicte va donar suport a les companyies de ferrocarrils, que van escollir segregar racialment els seus passatgers. Quan Wells es va negar a perdre el seu seient, el conductor i dos homes més la van treure del vehicle. Wells va guanyar publicitat a Memphis quan va escriure un article per a The Living Way, un setmanal d'una església negra, sobre com l'havien tractat al tren. A Memphis va contractar un advocat afroamericà per demandar la companyia de ferrocarrils. Quan el seu advocat va ser subornat pels ferrocarrils, va contractar un advocat blanc. Va guanyar el cas el 24 de desembre de 1884 quan el tribunal de circuit local li va atorgar una compensació de 500 dòlars. La companyia de ferrocarrils va apel·lar a la Cort Suprema de Tennessee, que va revertir la sentència del tribunal inferior el 1887. S'hi incloïa “Pensem que és evident que el propòsit de l'acusat per error era assetjar l'objectiu d'aquest judici i que la seva persistència no era de bona fe per obtenir un seient còmode per a un viatge curt”. A Wells se li va demanar pagar els costos del judici. La seva reacció a les decisions del Tribunal Superior va revelar les seves grans conviccions sobre els drets civils i la fe religiosa, a la qual cosa ella va respondre: “Em vaig sentir molt decebuda perquè esperava coses tan grans de la meva demanda per a la meva gent… Oh Déu, no hi ha... justícia en aquesta terra per a nosaltres?”.
Mentre que continuava ensenyant a l'escola primària, Ida B. Wells va augmentar el seu activisme com a periodista i escriptora. Li van oferir un càrrec editorial per a Evening Star, a Washington D. C., i va començar a escriure articles setmanals per a The Living Way sota el pseudònim de “Lola”, amb el qual signava articles atacant les polítiques racistes de Jim Crow. Al 1889, va esdevenir editora i co-propietària amb J. L. Fleming de The Free Speech and Headlight, un diari e propietat negrae stabler tper reverend Taylor Nightingale i amb seu a l'església baptista de Beale Street, a Memphis.
Al 1891, Wells va ser acomiadada del seu treball com a professora per la Junta d'Educació de Memphis pels seus articles criticant les condicions a les escoles negres de la seva regió. Estava devastada i sense esperances, i va concentrar la seva energia a escriure articles per a The Living Way i Free Speech and Headlight.
Ida B. Wells va ser considerada una dona exitosa ben respectada arreu de la comunitat. Pertanyia a una classe mitjana que, en aquell temps era considerat una cosa estranya, especialment per a una dona negra.
Campanya contra el linxament i periodisme d'investigació El linxament a The Curve, Memphis El 1889, un propietari negre anomenat Thomas Moss va obrir People’s Grocery al sud de Memphis, en un veïnat anomenat “The Curve”. Wells estava a prop de Moss i la seva família, després d'haver estat padrina del seu primer fill. La botiga de Moss funcionava i competia amb altres botigues de queviures de propietaris blancs situades al mateix carrer, com la de William Barrett. miniatura|240x240px|Wells vers el 1895. El 2 de març de 1892, un nen negre anomenat Armour Harris estava jugant a bales amb un nen blanc anomenat Cornelius Hurst davant de People’s Grocery. Tots dos nens es van posar a discutir i barallar mentre jugaven. A mesura que Harris anava guanyant la baralla, el pare de Cornelius Hurst va intervenir i va començar a criticar l'altre. Els treballadors de People’s Grocery William Stewart i Calvin McDowell van veure la baralla i van sortir corrents a defensar el jove Harris de Hurst, a la vegada que la gent del veïnat s'aplegava amb el que es va convertir en una baralla racista.
El propietari Barnett va tornar l'endemà a People’s Grocery amb l'ajudant del xèrif Shelby County, que buscava William Stewart. Calvin McDowell, que va saludar a Barrett, va dir que Stewart no estava allà. Barrett va quedar insatisfet amb la resposta i estava frustrat perquè People’s Grocery hagués de competir amb aquesta tenda. Enfadat per la situació creada el dia anterior, Barrett va dir que “els negres eren lladres”, disparant a McDowell amb una pistola. McDowell va agafar-li l'arma i va disparar a Barnett.
El 5 de març de 1892, un grup de sis homes blancs incloent l'ajudant del xèrif, van anar a People’s Grocery. El grup va ser rebutjat per una bomba de bales de People’s Grocery, i Charly Cole, l'ajudant del xèrif del comtat, va ser ferit, així com el civil Bob Harold. Un centenar de blancs van delegar immediatament per acabar allò que els diaris locals van percebre com una rebel·lió armada per homes negres a la ciutat.
Thomas Moss, a més de ser propietari de People’s Grocery, va ser anomenat conspirador, juntament amb McDowell i Stewart. Els tres homes van ser arrestats i empresonats pendents de judicis.
Al voltant de les 2:30 de la matinada del 9 de març de 1892, 75 homes que portaven màscares negres van agafar Moss, McDowell i Stewart de les cel·les a un pati de ferrocarrils de Chesapeake i Ohio, i els van matar a trets. Abans de morir, Moss va dir a la mobilització: “Dieu a la meva gent de l'oest, aquí no hi ha justícia”.
Després del linxament dels seus amics, Wells va escriure a Free Speech and Headlight demanant als negres que marxessin tots de Memphis.”Només hi ha, per tant, una cosa pendent de fer; estalvieu i marxeu d'aquesta ciutat, on no protegiran ni les nostres vides ni les nostres propietats, ni ens donaran un judici just als tribunals, i en canvi ens treuen al carrer per matar-nos a sang freda quan les persones blanques ens acusen”.
L'esdeveniment va portar Ida B. Wells a començar a investigar els linxaments fent servir tècniques d'investigació periodística. Va començar a entrevistar persones relacionades amb els linxaments, incloent el linxament a Tunica, Mississippi, quan ella va concloure que el pare d'una noia blanca havia demanat linxament per a un home negre que dormia amb ella “per salvar la reputació de la seva filla”.
El maig de 1892, Wells va publicar una editorial sostenint el que ella anomenava “la vella mentida que els homes negres violen a les dones blanques. Si els homes del sud no són prudents, es pot arribar a una conclusió que perjudiqui molt la reputació moral de les seves dones”. L'oficina de diaris de Wells va ser cremada completament, i ella mai més tornaria a Memphis.
Els horrors del Sud i The Red Record El 26 d'octubre de 1892, Wells va començar a publicar la seva investigació sobre els linxaments en un fulletó titulat Southern Horrors: Lynch Law in All Its Phases. Havent examinat moltes comptes sobre linxaments a causa de la suposada “violació de les dones blanques”, va concloure que els sudistes utilitzaven la violació com una excusa per als linxaments: progrés econòmic negre, que va amenaçava la competència amb les sudistes blanques, a més d'idees blanques de forçar la segona classe negre en la societat. El progrés econòmic negre va ser un problema contemporani al Sud, i molts estats blancs van treballar per suprimir el progrés negre. A finals de segle, els estats del Sud, començant per Mississippi al 1890, van aprovar lleis i/o noves constitucions per desanimar la majoria de la gent negra i moltes persones blanques pobres amb l'ús d'impostos sobre sondejos, proves d'alfabetització i altres recursos. Wells-Barnett va recomanar que la gent negre utilitzés les armes per defensar-se contra el linxament.