Anzar és un déu de la mitologia amaziga de l'Àfrica del Nord, déu de la pluja i l'aigua, que exerceix un paper destacat en ella, com és el cas de tots els déus de la pluja en el món mesoamericà, grec, romà i egípci.
La mitologia Anzar, sovint anomenat Agellid n Ugfur (El rei de la pluja), és el déu del cel, les aigües, els rius, els mars, els rierols, les fonts i de la pluja.
Al nord d'Àfrica es dedica a ell un ritu conegut com a Tislit n Anzar (La núvia d'Anzar) durant els períodes de sequera per a demanar la pluja. Aquesta tradició ha estat testificada al Rif, a Cabília, a l'Atles, a Ouarsenis i als Aurès. Els ritus per fer ploure han sigut testificats des de l'antiguitat al nord d'Àfrica; per exemple, Tertul·lià parla d'una «Virgo Caelestis pluviarum pollicitatrix» (la verge/núvia celestial de la pluja) (Apologeticus, 23); Cassi Dió informa d'un episodi en què un comandant militar romà, amb problemes d'aigua en les zones desèrtiques, va obtenir la pluja recorrent a pràctiques màgiques dels pobles indígenes (Història romana 60, 9).
La llegenda d'Anzar «Havia un personatge anomenat Anzar. Era el Senyor de l'aigua. Volia casar-se amb una noia de bellesa meravellosa: la lluna brillava al cel, de manera que va brillar a la terra. La seva cara era resplendent, la seva roba era de seda brillant. Solia banyar-se en un riu amb reflexos platejats. Quan el Senyor de l'aigua va baixar a la terra i es va acostar a ella, ella es va espantar i es va retirar.
Un dia ell li va dir:
La noia li respongué:
Amb aquestes paraules, el Senyor de l'aigua de sobte va girar l'anell que portava al dit, el riu es va assecar sobtadament i va desaparèixer. La noia va cridar i es va fondre en llàgrimes. Llavors es va treure el seu vestit de seda i es va quedar nua. I va cridar al cel:
Immediatament la noia va veure aparèixer el Senyor d'aigua amb l'aspecte d'un llamp i s'aferra a ell. L'aigua va tornar aparèixer al riu i tota la terra va recuperar la seva esplendor primaveral.»
El ritu Anzar és una antiga paraula amaziga que en algunes regions encara s'utilitza en el significat de «pluja» (per exemple, a Gerba, Tunísia).
Fins i tot quan el terme ja no existeix, suplantat per altres paraules o préstecs de l'àrab, el nom d'Anzar és conegut i utilitzat durant certes cerimònies associades a la pluja. Són certament ritus preislàmics i molts consideren que Anzar és una divinitat antiga de l'aigua i la pluja, tot i que aquest nom no figura entre les moltes deïtats de l'Àfrica del Nord que es remunten als texts grecs i llatins de l'antiguitat.
El personatge central d'aquests ritu és Talghonja, anomenada Tislit n Wanzar (La núvia d'Anzar), que antigament era una noia de carn i ossos, però actualment s'ha substituït per una de nina sovint feta d'una cullera de fusta (aɣenja) vestida amb vestits de núvia. Aquesta «núvia d'Anzar» es devia presentar nua al seu nuvi, amb la finalitat de demanar la seva descendència a la terra.
Quan la terra es torna dura i es pot dir que hi ha «sequera» (aɣurar), els ancians es reuneixen per preparar el dia per celebrar Anzar. El dia establert, totes les dones, joves i ancians, surten acompanyats amb els nens i cantant:
Al mateix temps porten en professó a una jove noia púber i bonica, pintada amb henna (حِنَّاء) i adornada amb les joies més boniques, vestida com una núvia que es casa (tislit). miniatura|Cullera que representa la núvia d'AnzarLa dona que prepara a «la núvia d'Anzar» és la llevadora del poble, una dona molt estimada per tots i de conducta irreprotxable. Ella dona a la núvia una cullera (aɣenja). Llavors la llevadora carrega la «la núvia d'Anzar» a la seva espatlla, i la núvia, amb la cullera a la mà, no deixa de repetir:
La núvia es acompanyada per una llarga processó formada per tota la gent del poble. A cada porta, davant la qual passa la processó, s'uneixen amb ella nous membres, cantant també:
Al llarg de la professó, el seguici rep sèmola, carn fresca o seca, ceba, sal... Les famílies visitades mullen la processó amb aigua, especialment a la núvia que porta la processó. Quan arriba a la mesquita o a un santuari, les dones baixen la núvia. Després es cuina tot el que el seguici ha recollit i tots els assistents participen en un banquet. Després d'això, els plats es renten al lloc i l'aigua s'aboca a un canal. Després d'això, la llevadora s'emporta la roba a la núvia, deixant-la totalment nua. La noia porta una xarxa per transportar farratge, que significa que no hi ha vegetació, no hi ha més productes a la terra, de manera que la gent es veu obligada a menjar farratge sec. Llavors gira set vegades al voltant del santuari (o on se celebra l'Anzar) mentre sosté la cullera davant d'ella, com si demanés aigua. Mentre camina, va repetint:
Per això l'anomenen «la núvia d'Anzar». Un cop que s'ha ofert a Anzar, finalitza el seu recorregut pel santuari, i diu:
després d'això, les dones reunides al santuari canten la següent cançó:
Mentrestant, algunes noies casades es reuneixen amb «la núvia d'Anzar», sempre completament nues, i comencen a jugar a un joc de pilota anomenat zerzari; es reuneixen en un lloc pla, no gaire lluny del santuari o la mesquita, cadascuna amb un pal (semblant al que s'utilitza al hoquei), sostenint la pilota fins que entra al forat preparat a aquest efecte. Durant tot aquest temps, la noia repeteix:
Quan la pilota entra al forat, diu:
I les noies que havien participat en el joc li responen:
La pilota és enterrada en el forat excavat abans del partit. Totes les dones tornen al poble abans del capvespre. La pluja havia de baixar del cel uns dies després de la celebració d'Anzar.
En el moment en què les famílies d'At Qasi i At Djennad lluitaven contra els otomans, els marabuts (مربوط) van posar fi a l'antiga processó (tal com s'ha descrit aquí). No obstant això, alguns pobles van continuar la processó «antiga», mentre que altres van cessar immediatament per por de la maledicció dels marabuts. En aquest últim cas, simplement portaven la cullera adornada a la processó com si fos la núvia. El ritual és gairebé el mateix, excepte el despullament deliberat, que ja no és necessari. Quan s'acaba el banquet, són els nois qui juguen al zerzari. Al final de la cerimònia, el propietari de la cullera la guarda per a la propera celebració.
Actualment, el ritu s'ha integrat parcialment a la religió islàmica i la processó es realitza en general en llocs sagrats, com santuaris o tombes de marabuts locals. Fa temps, quan el ritu encara no s'havia integrat a l'islam, sembla que a més de la processó de la noia nua també hi havia un veritable coit ritual (hierogàmia) de la noia verge amb un noi de poble que simbolitzava la deïtat.
Notes
Referències
Bibliografia
Categoria:Amazics Categoria:Déus Categoria:Cultura del Marroc Categoria:Mitologia africana Categoria:Ritus