Les Contes d'Hoffmann és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d'E.T.A. Hoffmann. Es va estrenar a l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881.
És una obra en tres actes, amb pròleg i epíleg. El llibret es basa en una peça que Jules Barbier i Michel Carré havien escrit a partir de diversos contes del poeta i escriptor alemany E. T. A. Hoffmann. El mateix Hoffmann apareix com a personatge de l’òpera, tal com ell mateix feia sovint en les seves narracions. Els contes que serveixen de base a l’obra són Der Sandmann, Rath Krespel i Das verlorene Spiegelbild, uns relats que el narrador explica una nit com a exemple de la seva desgràcia amorosa.
Les Contes d'Hoffmann és una òpera que reflecteix la decisió del compositor d’abandonar els límits de les seves operetes per abordar la grand opéra. De marcada inspiració, l’obra combina amb eficàcia elements fantàstics, sentimentals, sobrenaturals, així com components satírics i grotescos. Hoffmann, protagonista i narrador, relata als companys de taverna tres contes que representen els seus amors desafortunats amb la cantant Stella: el de Olympia, la nina mecànica; el d’Antonia, la jove cantant que es debilita fins a morir de cantar; i el de Giulietta, la cortesana que s’apodera dels reflexos dels altres.
Origen i context Durant el Romanticisme, en els països germànics, el conte esdevingué un dels gèneres literaris favorits per expressar, de manera poètica, allò que s’escapa a la percepció immediata, el que roman ocult darrere de la realitat visible. Els relats de Hoffmann, en particular, no són simples contes de fades destinats a un públic infantil, sinó narracions fantàstiques, sovint extravagants, que incorporen elements d’ironia i, en ocasions, tocs de caràcter bufo. La música, per la seva naturalesa inefable, es converteix en el vehicle artístic ideal per evocar aquests mons meravellosos, permetent accedir a la dimensió que uneix el visible i l’invisible.
Ernst Theodor Amadeus Hoffmann —que substituí el seu tercer nom, Wilhelm, pel d’Amadeus en homenatge a Mozart— escriví uns relats que connectaven plenament amb la sensibilitat romàntica i amb l’interès creixent pel fantàstic. Sovint hi apareix el món del cant —Hoffmann mateix havia compost algunes òperes—, un element que contribuí a despertar en Jacques Offenbach la voluntat de convertir en òpera una peça teatral construïda a partir d’aquests contes. Hoffmann és una de les figures més captivadores del Romanticisme alemany. Jurista de formació, destacà també com a compositor, director d’orquestra i musicòleg —els seus textos sobre Beethoven són considerats clàssics, i els seus escrits teòrics sobre l’òpera romàntica influïren profundament Richard Wagner—, a més de cultivar la pintura i la caricatura. Tot i aquesta versatilitat, és en la literatura on desplegà amb més força el seu talent, especialment a partir de 1808. Curiosament, com a escriptor aconseguí un renom fins i tot més gran a França que no pas a Alemanya: els seus contes, traduïts al francès a partir de 1828, es difongueren ràpidament i arribaren a un públic molt ampli i divers.
Les obres de Hoffmann van despertar un entusiasme enorme a França, i el 1851 el Théâtre de l'Odéon va acollir un drama fantàstic de Jules Barbier i Michel Carré titulat Les Contes d'Hoffmann, que recreava, en un ambient oníric, la vida i l’imaginari de l’autor alemany. Més endavant, aquests mateixos dramaturgs —futurs llibretistes del Faust de Gounod— van transformar el 1867 aquella peça teatral en un llibret per a una òpera en cinc actes destinada al compositor Hector Salomon. El projecte, tanmateix, no va arribar a veure la llum.
La primera vegada que un text de Hoffmann s’integra en una obra d'Offenbach es produeix el 1872 amb l’estrena de la seva òpera bufa fantàstica Le Roi Carotte. El llibret de Victorien Sardou s’inspira en el conte hoffmanià Klein Zaches, gennant Zinnober, incorporant-ne l’esperit satíric i extravagant.
Offenbach va lluitar tota la vida per deixar enrere l’opereta i crear una òpera de ple dret. Només ho va aconseguir en els últims anys, pràcticament a les portes de la mort. Les Contes d'Hoffmann és la culminació d’aquest anhel: una obra ambiciosa a la qual va dedicar bona part dels seus darrers sis anys, tot i haver de repartir els seus esforços amb altres encàrrecs que les seves dificultats econòmiques el forçaven a acceptar. Entre aquests projectes paral·lels destaca l’opereta La Fille du tambour-major, estrenada el 1879, que acabaria sent el seu últim gran triomf en vida.
Representacions Es va estrenar en l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881 interpretada per Marguerite Ugalde. Des de llavors, Les Contes de Hoffmann forma part del repertori operístic, s'han realitzat alguns enregistraments i se sol interpretar amb regularitat.
Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia), que no són sinó diferents encarnacions dels amors de Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, però les grans diferències de tessitura dels papers (des de la lleugera coloratura d'Olympia a la soprano dramàtica amb greus de Giulietta, passant per la lírica Antonia, a la que es pot afegir el breu paper de Stella) fa que sigui gairebé impossible fer-ho amb garanties de qualitat en tots els papers i es prefereix assignar cada paper a sopranos diferents.
Entre les sopranos que han cantat els tres papers (Olympia, Antonia i Giulietta) en la mateixa representació hi ha Karan Armstrong, Vina Bovy, Edita Gruberová, Fanny Heldy, Catherine Malfitano, Anja Silja, Beverly Sills, Ruth Ann Swenson, Carol Vaness, Ninon Vallin i Virginia Zeani. Els quatre (afegint-hi Stella) han estat cantats per Josephine Barstow, Diana Damrau, Elizabeth Futral, Georgia Jarman, Elena Moşuc i Joan Sutherland.
Al contrari, els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppelius, Miracle i Dapertutto) habitualment són interpretats pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans de Hoffmann i tenen un registre vocal similar. Alguns altres papers també poden ser doblegats, com el de Musa i Nicklausse, que són cantats per la mateixa mezzo.
La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.
Edicions i revisions Offenbach va morir abans d'acabar-la, el 5 d'octubre de 1880, sense deixar una versió definitiva, ni tan sols en la seva estructura. Se sap que Offenbach havia ofert una primera audició de l'òpera a casa seva el maig de 1879, amb piano, a la que assistiren Léon Carvalho, director de l'Opéra-Comique, i el director del Ringtheater de Viena, que volia estrenar-la a la capital austríaca. El mateix 1879 tingué lloc a París un concert on una orquestra interpretà onze fragments de l'òpera. Les partitures d'aquesta interpretació foren després importants per a la reconstrucció de l'obra. La manca d'una versió original autoritzada ha fet que n'hi hagi diferents versions i edicions de la partitura. Si bé al començament es va establir l'ordre dels actes Olympia-Giulietta-Antonia, la intenció d'Offenbach va ser, com queda clar per les referències en el pròleg i en l'epíleg, que l'última fora Giulietta, versió que es va imposant en els teatres en els últims temps.
La nit de l'estrena se n'oferí una versió acabada per Ernest Guiraud (1837-1892) que també va musicar els recitatius que havien d'ésser parlats (es tractava d'una opéra-comique), de manera semblant al que havia fet amb els de Carmen de Georges Bizet. Guiraud va ésser triat per Auguste-Jacques Offenbach, fill del músic, per acabar l'obra. Guiraud va fer alguns talls importants en l'obra, especialment a l'últim acte (el de Giulietta) on una única escena resumeix les tres originals. Així i tot, aquest acte fou suprimit la nit de l'estrena, com també el personatge de la Musa. L'escena de la barcarola, "Oh belle nuit, oh nuit d'amour" fou inclosa a l'acte d'Antonia i l'ària de Hoffmann "Amis! l'Amour tendre et rêveur" fou incorporada a l'epíleg.
Després de l'estrena l'obra es va representar a Viena, també en 1881, però restaurant-hi l'acte de Giulietta amb el final modificat: Giulietta no mor i fuig en una góndola amb Pitichinaccio. El foc va destruir el Ringtheater poc després, el 7 de desembre de 1881, com després passà amb l'Opéra-Comique (1887): als dos incendis desaparegueren els materials d'orquestra emprats en ambdues estrenes, la qual cosa va fer difícil, ja que no s'havia editat encara, tornar a representar l'obra.
Posteriorment, en les representacions de Montecarlo l'any 1904 el director Raoul Gunsbourg encarregà a André Bloch (alumne de Guiraud) una nova orquestració i a Pierre Barbier (el fill del llibretista original Jules Barbier) que arrangés el text: el resultat fou que s'hi afegí un sextet amb cor, conegut com a Settimino, a l'acte de Giulietta, que compongué el mateix Gunsbourg a partir de la coneguda barcarola Oh, belle nuit. Aquest fragment quedà incorporat a les edicions posteriors, malgrat no ésser d'Offenbach, i s'ha anat representant com a part de l'obra.
A les representacions posteriors a Berlín es feren servir la música introduïda per Gunsbourg, mentre que l'ària original de Dapertutto "Tourne, tourne, miroir" (acte de Giulietta) es convertí en l'ària de Coppelius "J'ai des yeux, de vrais yeux" (a l'acte d'Olympia). Per cobrir el buit, Dapertutto cantava una nova ària, "Scintille diamant" que no era d'Offenbach, sinó que fou creada adaptant el text a la música extreta de l'obertura de l'opereta Le voyage dans la lune (1875) del mateix Offenbach. Malgrat tot, l'ària és d'una gran bellesa i ha esdevingut un clàssic del repertori dels barítons. També es canvià la música orquestral de l'escena on Hoffmann perd el reflex. Aquests canvis conformen la coneguda com a Versió Peters o de Berlín.
L'edició més emprada de l'òpera és la Versió Choudens, feta en 1907 combinant les aportacions de les edicions de Montecarlo (Gunsbourg) i de Berlín (Peters): des de llavors, i fins als anys vuitanta, fou la més representada arreu.
A partir de 1970 comencen els estudis i edicions que volen restituir la partitura original de l'autor. L'any 1970 Antonio di Almeida, estudiós de l'obra d'Offenbach, va fer un descobriment excepcional: trobà entre els documents dels hereus del compositor 1.250 pàgines manuscrites corresponents a Les Contes d'Hoffmann, el material emprat al concert simfònic de 1879 amb fragments de l'òpera.
Sense conèixer aquests materials encara, en 1972 el director d'orquestra Richard Bonynge va voler recuperar la partitura original i, amb el director Walter Felsenstein, va reintroduir els diàlegs parlats de l'obra teatral original de Barbier i Carré, que divulgà en l'enregistrament fet per a Decca, protagonitzat per Joan Sutherland. També va tornar a incorporar el personatge de a Musa, que cantaria la mateixa mezzo que el de Niklause. També fou Bonynge qui incorporà els couplets de Nicklausse "Une poupéeaux yeux d'émail" i l'ària "C'est là que, parmi la fumée", tots dos al primer acte. Va arreglar l'orquestració de l'ària de Coppelius i recuperà les tres escenes de l'acte de Giulietta, amb alguns retocs, canviant el final i fent morir Giulietta emmetzinada per Dapertutto. Bonynge modificà l'epíleg incorporant-hi un preludi simfònic que ja havia fet servir Choudens, suprimint-ne el cor d'estudiants, reincorporant una estrofa del Kleinzach i incorporant la Musa, convertint el Settimino en un quartet amb la Musa, Hoffmann, Stella i Lindorf.