miniatura|1844 dibuix de moda que representa la roba de moda per a homes i dones, incloent il·lustracions d'un guant i gorres. miniatura|Il·lustració que representa les modes al llarg del . Indumentària victoriana comprèn les diverses modes i tendències de la cultura britànica que van sorgir i es van desenvolupar a Gran Bretanya i l'Imperi Britànic al llarg de l'era victoriana, aproximadament de 1830 a 1900. El període va veure molts canvis en la moda, incloent canvis en els estils, la tecnologia de la moda i els mètodes de distribució. Diversos moviments en l'arquitectura, la literatura i les arts decoratives i visuals, així com una percepció canviant dels rols de gènere tradicionals també van influir en la moda.
Sota la regla de la Reina Victòria, Anglaterra va gaudir d'un període de creixement econòmic junt amb l'avenç tecnològic. La producció en cadena de màquines de cosir en la dècada de 1850, així com l'adveniment de tints sintètics va introduir canvis importants en la moda. La roba es podria fer més ràpida i més barata. L'avenç en la impressió i proliferació de revistes de moda va permetre a les masses participar en les tendències evolutives de l'alta moda, obrint el mercat de consum massiu i de publicitat. Cap a 1905, les peces de roba de vestir es trobaven per a la venda en grans magatzems de preu fix, estimulant una nova era de consumisme amb la creixent classe mitjana que es beneficiava de la revolució industrial.
Moda de les dones Durant l'era victoriana, el lloc d'una dona era a casa. A diferència dels segles anteriors en que les dones podien ajudar els seus marits i germans en les empreses familiars, al , els papers de gènere es van definir més que mai. Els seus estils del vestit van reflectir la seva forma de vida. La moda victoriana no pretenia ésser utilitària.
La roba era vista com una expressió del lloc de la dona a la societat i per tant, es diferenciava en termes de classe social. Les dones de classe alta, que no necessitaven treballar, usaven sovint una cotilla fortament lligada sobre un cosset o chemisette, i les ajustaven amb una faldilla adornada amb nombrosos brodats i adorns; sobre capes d'enagos. Dones de classe mitjana van exhibir estils de vestir similars; tanmateix, les decoracions no eren tan extravagants. Les capes d'aquestes peces de roba les feien molt pesants. Les cotilles també feien moviments rígids i restringits. Encara que la roba no era còmoda, el tipus de teles i les nombroses capes s'usaven com a símbol de riquesa.
miniatura|Vestit de festa dels anys 1850 amb escot Bertha i blonda. El coll-línia Bertha, és el d'espatlla sota la línia de l'espatlla, portada per dones durant l'era Victoriana. El tall va exposar les espatlles d'una dona i algunes vegades es retallava amb un faldó de punta d'encaix de tres a sis cms de profunditat, o el cosset tenia escot cobert amb diverses bandes horitzontals de plecs de tela. Tanmateix, l'exposició de la línia del coll solament es va restringir a la classe alta i mitjana, les dones de la classe treballadora durant aquest període no se'ls va permetre ensenyar tanta carn. L'estil «décolleté» va fer xals per convertir-se en una característica essencial dels vestits. Les cotilles van perdre les corretges de les espatlles, i la moda va ser produir dos cossets, un amb escot tancat per al dia i un altre amb escot descobert per a la nit.
Les cotilles desossades es van usar als vestits de les dones per accentuar la cintura petita del cos femení. Funcionavan com una roba interior que es podia ajustar per lligar fermament prop de la cintura, mantenir i restrènyer la cintura d'una persona, per la qual cosa aprimar-se i conformar una silueta de moda. També va ajudar a aturar el cosset d'arrugues horitzontals. Amb la cotilla, es mostrava una cintura molt petita i ajustada. Tanmateix, les cotilles han estat culpades de causar moltes malalties a causa de l'estreta cintura obligada. Els exemples de la condició de la malaltia eren curvatura de l'espina dorsal, deformitats de les costelles i defectes de naixement. Com a resultat, la gent va començar a oposar-se a l'ús de cotilles en temps posteriors.
miniatura|Mànigues falses Les mànigues es van ajustar fermament durant l'era victoriana primerenca. Va combinar amb el disseny de la cintura petita forta ajustada de les dones, i la línia de la màniga de l'espatlla es va inclinar més per demostrar un ajustatge més comprimit en el braç. Això eventualment va limitar els moviments de les dones amb les mànigues. Tanmateix, quan el mirinyac van començar a desenvolupar-se en la moda, les mànigues es van convertir en grans campanes que donaven al vestit un volum més pesant. Les mànigues falses, que en general estaven fetes de punta d'encaix, lli o blonda, amb brodat anglès, s'enduien sota les mànigues. Van ser fàcils de treure, rentar i tornar a col·locar, per la qual cosa la utilització com ara mànigues falses, es va realitzar durant temps. Comunament apareixen sota les mànigues en forma de campana dels vestits de dia.
La silueta va anar canviant amb el temps recolzant-se en l'evolució de la roba interior. Anteriorment, les faldilles amples estaven sostingudes per teles com el lli que usava crinera al teixit. Els mirinyacs s'usaven per donar a les faldilles una forma de rusc, amb almenys sis capes d'enagos usats sota la faldilla. Més tard, es va desenvolupar el mirinyac de gàbia. Les dones van ser alliberades dels enagos pensats, i van ser capaçes de moure les seves cames lliurement sota la gàbia. La silueta més tard va començar a recalcar un pendent cap a la part posterior de la faldilla. L'estil de polisson va ser introduït on el volum es va amuntegar en la part posterior de la faldilla. Se situaven sota la faldilla, tot Just Sota l'espina dorsal, Per evitar que la faldilla s'arrossegués per terra. El polisson va reaparèixer de manera exagerada a la darreria de 1881, fins a fer-se un element principal de la moda de mitjan a final de la dècada del 1880. La moda dels grans polissons va apagar-se l'any 1889.Corsets and Crinolines, Norah Waugh, p. 127f
Estil del vestit dels 1830 miniatura|Vestit de 1830 Durant el regnat de la reina Victòria en 1837, la forma ideal de la dona victoriana era un tors prim i llarg, accentuat per llargs malucs. Per aconseguir una cintura baixa i prima, les cotilles van ser fortament lligades sobre l'abdomen i cap avall els malucs. Una camisa s'enduia en general sota la cotilla, i tallada relativament baix per prevenir l'exposició. Sobre la cotilla, estava el cosset ajustat amb una cintura baixa. Juntament amb el cosset hi havia una faldilla llarga, amb capes d'enagos de crinera, usades per crear volum; mentre es posava èmfasi en la cintura petita. Per contrastar la cintura estreta, es van usar escots baixos i rectes.
Estil del vestit dels 1840 miniatura|Vestit dels 1840. Al principi de la dècada, els costats dels cossets es van aturar en la cintura natural, i es van trobar en un punt en el front del cos. D'acord amb la cotilla molt desossada i les línies de costura en el cosset, la cintura baixa i estreta popular es va accentuar.
Les mànigues de les bruses estaven ajustades en la part superior, però s'ampliaven en la zona entre el colze i el canell. Tanmateix, la màniga falsa també va ser col·locada inicialment sota l'espatlla; restringint els moviments del braç.
Com a resultat, a mitjan dècada es veien les mànigues que sobresortien del colze en forma d'embut; requerint les mànigues falses per cobrir els braços inferiors.
Les faldilles es van allargar, mentre que les amplades van augmentar a causa de la introducció del mirinyac de crinera. el 1847; convertint-se en un símbol d'estatus de la riquesa.
Capes addicionals de volants i enagos, també van destacar el volum d'aquestes faldilles amples. Tanmateix, d'acord amb la cintura estreta, les faldilles estaven unides al cosset fent servir plecs molt ajustats. Això va servir com a element decoratiu per a una faldilla relativament llisa. L'estil dels anys 1840 va ser percebut com a conservador i «gòtic» en comparació amb l'extravagància de la dècada de 1830.
Estil del vestit dels 1850 miniatura|La Princesse de Broglie, 1851-1853 per Jean-Auguste Dominique Ingres Una silueta similar va romandre en la dècada de 1850, mentre que uns certs elements de peces de roba de vestir canviaven.
Els escots dels vestits de dia es van reduir encara més baixos en forma de V, el que va causar la necessitat de cobrir l'àrea del bust amb una camisa. Per contrast, els vestits de nit van oferir un coll Bertha, que va exposar completament l'àrea de les espatlles. Les bruses van començar a estendre's sobre els malucs, mentre que les mànigues se n'obrien més i augmentaven en plenitud. El volum i l'amplada de la faldilla van continuar augmentant, especialment durant 1853, quan es van afegir fileres de volants. miniatura|esquerra|1856 mirinynac de jaula. Tanmateix, el 1856, les faldilles es van expandir encara més; creant una forma de cúpula, a causa de la invenció de la primera gàbia artificial de mirinyac. El propòsit del mirinyac era crear una silueta artificial de rellotge d'arena, accentuant els malucs, i la creació d'una il·lusió d'una cintura petita, juntament amb la cotilla. El mirinyac de gàbia es va construir unint tires metàl·liques primes juntes per formar una estructura circular que podria sostenir la ran amplada de la faldilla. Això va ser possible gràcies a la tecnologia que va permetre que el ferro es convertís en acer, que després podia ser transformat en fins filferros. Encara que sovint ridiculitzat pels periodistes i caricaturistes de l'època com el mirinyac va augmentar de grossària, aquesta innovació va alliberar les dones del pes dels enagos i va ser una opció molt més higiènica.
Mentrestant, la invenció dels tints sintètics afegia nous colors a les peces de roba i les dones experimentaven amb colors vistosos i brillants. La innovació tecnològica de la dècada de 1860 va proporcionar a les dones llibertat i opcions.
Estil del vestit dels 1860 center|miniatura|Vestits dels 1860. Durant primers i mitjan 1860, els marinyacs van començar a disminuir de mida en la part superior, mantenint la seva amplitud en la part inferior. Al contrari, la forma es va fer més plana en la part davantera i més voluminosa darrere, es va traslladar cap a la part posterior, ja que les faldilles, ara, constaven de parts posteriors voluminoses. Els cossets per una altra banda, acabaven en la cintura natural, hi havia manigues amples de pagoda, i van incloure els colls alts per als vestits del dia; i escots baixos per a vestits de nit. Tanmateix, el 1868, la silueta femenina s'havia aprimat quan el mirinyac va ser reemplaçat pel polisson, i el volant on es recolzava va superar el paper de determinar la silueta. Les amplades de la faldilla van disminuir encara més, mentre que la plenitud i la longitud van romandre en la part posterior. Per tal d'emfasitzar l'esquena, els volants es van reunir per formar plecs suaus i caigudes com a cortines.
Estil del vestit dels 1870 miniatura|Vestits dels 1877
La tendència de les faldilles amples va desaparèixer lentament durant la dècada de 1870, quan les dones van començar a preferir una silueta fins i tot més prima. Els cossets romanien en la cintura natural, hi havia escots variats, mentre que les mànigues van començar sota la línia de l'espatlla. Un faldó era comunament usat sobre el cosset, i assegurat en un gran arc darrere. Tanmateix, amb el temps, la faldilla es va escurçar en un cosset separat, que resultava en una elongació del cosset sobre els malucs. A mesura que els cossets van créixer més el 1873, el polisson es va introduir en els estils de vestir victorians. Un polisson és també una peça de roba que inclou tant una faldilla com un cosset. L'introduït del polisson va crear una il·lusió d'un extrem posterior exagerat. miniatura|125x125px|esquerra|Polisson dels 1870