miniatura|Guerrers massais. miniatura|Dona amb vestimenta tradicional kenyana. miniatura|Dona massai amb tocat i vestit tradicional. miniatura|Dona vestida amb una kanga a Siyu, a l'illa Pate, al nord de Kenya. La cultura de Kenya es caracteritza per les seves múltiples arrels, producte principalment de la diversitat de pobles originaris que conformen el país. Al llarg de la costa de Kenya, predomina el poble suahili. En el nord, existeixen diverses comunitats de pasturatge, mentre que a les regions del centre i oest del país, s'assenten una altra gamma de grups i pobles diferents. Tot això resulta en l'absència d'una cultura única i clarament identificable. Existeixen al voltant de 42 grups ètnics a Kenya, cadascun amb una sèrie de diferents patrons culturals, però la majoria d'ells amb pràctiques culturals els punts comuns de les quals s'enllacen amb la similitud de les llengües, la proximitat geogràfica i la proximitat racial.
Els grups ètnics es poden ajuntar en aglomerats majors - basats en les seves similituds culturals i lingüístiques. Existeixen tres grans categories unificadores de llenguatges: els pobles que parlen llengües bantus de la regió costanera, les Terres altes centrals i la regió occidental de Kenya, els nilòtics que principalment es troben a la Gran Vall del Rift i la regió del Llac Victòria i els kushites que està principalment compost de pastors i nòmades a la regió seca del nord-est del país. Aquests aglomerats s'assenten en una zona molt àmplia que no solament abasta Kenya, sinó també la zona est, central i sud d'Àfrica en el seu conjunt.
La cultura de Kenya és molt diversa, donades les enormes diferències entre els diferents grups ètnics que conviuen al país. La influència de la colonització britànica es manifesta sobretot en l'ús estès de la llengua anglesa en els àmbits tant comercial com cultural. De fet, a diferència de la veïna Tanzània, la majoria dels keniates que tenen al suahili com a llengua materna, parlen també amb fluïdesa l'anglès.
La major part de la literatura kenyana està escrita en anglès, si bé alguns autors, com Rocha Chimera, han fet del suahili la seva llengua literària. Ngugi wa Thiongo va començar escrivint en anglès, però en l'actualitat escriu principalment en kikuyu. Altres escriptors importants, en anglès, són Meja Mwangi, M. G. Vassanji, Grace Ogot, Wahome Muthahi i Binyavanga Wainana, guanyador del premi Caine de l'any 2002.
Ostenta tenir la tomba de Robert Baden-Powell, fundador de l'escoltisme mundial.
La pintura miniatura|Dona d'ètnia kikuiu amb abillament tradicional. Les galeries són nombroses a Nairobi. Les primeres van néixer en els anys seixanta al centre, a prop dels hotels, és a dir, a prop dels llocs de venda, sovint ajudades per fundacions angleses. La galeria Paa Ja Paa Arts va ser cremada el 1997, i perdé una important part de la seva col·lecció. Però el seu propietari no va perdre l'esperança tot i el desastre i va crear un nou espai on es reuneixen poetes, pintors i músics.
L'altra galeria històrica n'és Watatu, al centre. Animada per Ruth Shaffner, va ser el bressol de l'art contemporani a Kenya. La galeria valorava obres d'artistes sovint autodidactes, amb estil narratiu i pintant grans escenes característiques molt acolorides o deixant lliure curs a seqüències.
Altres galeries van prendre el relleu com el Nairobi Museum, el Village Market o la Maison francesa. La més innovadora de les galeries és, certament, RaMoMa (Rahimtulla Museum of Modern Art), i el projecte de la qual és constituir amb paciència i mètode una col·lecció d'obres contemporànies de referència: pintures, escultures, dibuixos, indústries tèxtils… Als artistes, els agrada agrupar-se en escoles o en estudis per compartir inspiració i tècniques il·lustrades.
Hi ha dues associacions que van tenir-hi un paper molt important. En primer lloc la Ngecha Artists Associaciation. Ngecha és una associació situada a Limuru, a prop de Nairobi. Fa vint anys, tot el poble pintava i es dedicava a distintes formes d'expressió artística, de l'escultura a la ceràmica. Avui el taller és poc actiu, ja que manquen mitjans. Una quinzena d'artistes més joves va preferir agrupar-se en el Banana Hill Studio, que se situa també prop de Nairobi. El taller és animat per Shine Tani, un antic nen del carrer que després d'haver estat en un circ va entrar en el món de la pintura. Organitza períodes de pràctiques i garanteix la promoció dels quadres d'una alegre banda de pintors amb un estil relativament homogeni. Volen escenes còmiques de la vida rural, tant com escenes emocionants del món contemporani: barris de barraques, lladres, prostitutes... D'entre els pintors que van passar per l'estudi, alguns exposen a l'estranger, com Joseph Cartoon, King Dodge, Meek Gichugu... Una associació més recent, Kuona Trust, es va instal·lar en el Museu de Nairobi. Juga el rol de la professionalització dels artistes i intenta agrupar pintors resultants de les escoles d'art o de la universitat. Una trentena d'artistes freqüenten assíduament el taller sota la direcció de Judy Ogana.
Tres figures destacades van treure la pintura kenyana de l'"estil afrosaxó". Encara que sigui ugandès, Jak Katarikawe es considera un dels pares fundadors de la pintura de Kenya. Començat en els anys setanta, es va anomenar el "Chagall d'Àfrica central" per a la seva imaginació i la llibertat que prenia respecte a la figuració tradicional i la seva preferència per una paleta tova de rosa i de blau, reproduint escenes rurals, de vaques i ocells sobretot, amb característiques inspirades pel record de Kiga, la seva regió d'origen, prop del llac Victòria. Sane Wadu n'és l'altre talent consagrat. Ven en tot el món. Va desenvolupar un estil més expressiu que estrictament descriptiu. Pinta escenes de ciutat, plenes d'una munió densa que es pressiona, s'entremescla, s'aixafa, s'obstrueix sota el pes de la condició humana en un espai on tota referència a la perspectiva ha desaparegut. La degana de les dones pintores és Rosemary Karuga. Va tenir l'oportunitat d'estudiar a l'School of Fine Art de Makerere College, abans de guanyar nombrosos premis. Després va evolucionar de la pintura a l'oli a l'encolat, quan el preu de materials convencionals -teles, pinzells i tubs- es va tornar massa elevat per a la seva modesta beca. Ara retalla parts de paper per dir de manera acolorida i expressiva la vida del seu poble i les històries d'animals.
James Mbuthia intenta sortir de l'infern de l'ingenu africà en qui es complauen els seus antics amics del "Banana", sense per això abandonar les representacions que prefereix: dones al mercat, mares i nens entrellaçats, nens amb el seu animal familiar.
Daniel Kinyanjui proposa escenes d'amor. La natura és un tema recurrent per a Jacob Njoroge, però la tracta de manera al·legòrica. Hi ha també altres pintors de Kenya representats aleatòriament en les exposicions: Richard Kimathi, Michael Mbai, Richard Onyango, Shade Kamau, Tabitha Mburu, Amos, Sabatian Kiarie, Peter Ngugi, Kama Shah, Samuel Githui, Elijah Ooko… Alguns afirmen la seva predilecció pels animals del món salvatge i reconeixen no haver vist mai de prop un lleó o un elefant. Pinten, generalment, seguint fotografies o còpies.
Si els homes dominen àmpliament l'escena artística, les dones no hi són absents. Es compta una trentena d'artistes dones que exposen ocasionalment. El seu treball reflecteix la feminitat i expressa les seves alegries, les seves frustracions, les seves conquestes també, i la complexitat de ser una dona en una societat en transició; s'han valorat actualment. Béatrice Ndumi recull diferents objectes, generalment perles i cauris, que cus sobre tela per formar figuretes enigmàtiques.
En una vena menys naturalista, Carolyn Njeri pinta sobre fibres de plàtans paisatges ombrejats i borrosos que tendeixen cap a l'abstracció.
"The stru" de Jane Githingi mostra una petita dona desesperada, a punt de ser absorbida per un corrent de marea de formes que recorden les seves pors indefinides i l'opressió sexual.
Les dones militants exposen també. Tabitha Wathuku es considera com una "missatgera". Utilitza la tela per a fer espai a la llibertat. Diu a les dones: no us disculpeu mai de ser una dona!
Existeix una pintura "blanca" kenyana. Tres artistes blancs intenten escapar-se fora d'una classificació massa estreta i arriben, per diferents camins, a síntesis personals.
Timothy Brooke, instal·lat a Kenya des de 1947, abans va concebre 26 pintures a partir de les fotografies que havia pres en el rodatge d'Out of Africa. S'exposen ara a l'hotel Norfolk, amb un estil molt colonial.
A l'hotel Serena de Nairobi, es descobreix també una sèrie magnífica sobre el Samburu, les dones amb la cara encastada de perles tornada cap al sol. Brooke té una consciència aguda de l'autonomia del camp il·lustrat; "un art d'equilibri, puresa i pau" per a reprendre l'ambició que va ser la de Matisse.
Mary Collis alterna, segons els reptes que es dona en un moment donat, l'abstracte amb una paleta enèrgica de colors elèctrics i la referència explícita al postimpressionisme en jardins pacífics i radiants. És pròxima als joves talents de Kenya.
Géraldine Robarts és una altra artista realitzada. Va ser professora a Makerere entre 1964 i 1972, on va introduir la tècnica del batik, un mètode que consisteix a cobrir algunes zones d'un teixit amb cera per a impedir la seva impregnació pel tint. Amb objectes com teles, fulls de cartró, parts d'alumini, trossos de corall, Géraldine Robarts té una sorprenent força de creació.
La literatura contemporània Les novel·les, notícies, relats i obres teatrals són nombroses, però difícils de trobar fora de Nairobi si no han atret l'atenció dels grans editors. En aquest àmbit també, l'anglès domina com a llengua d'expressió, una situació que crea un dilema per als autors que lluiten per aconseguir un lectorat local i per trobar canals de publicació.
Indiquem els esforços de la col·lecció Heinemann's African Writers Series. Els tres grans autors de Kenya són Ngugi wa Thiong'o, Meja Mwangi i Charles Manga. Tenen conjuntament el fet d'expressar en una ja abundant obra la recerca d'identitat de l'individu negre davant l'alienació del món modern, però la seva escriptura utilitza vies diferents.
En una vena menys amarga que Ngugi wa Thiong'o i Meja Mwangi i sense esperit de conflicte, Charles Manga va crear una forta impressió amb la publicació de So of Woman el 1971, quinze anys més tard de Son of Woman of Mombasa, en què esmenta les seves pròpies desil·lusions davant el matrimoni, l'amistat i la política. Les seves descripcions de la vida diària són plenes d'humor; el realisme es torna de vegades cap a l'obscenitat com en un altre autor de talent, David Mailler (My Dear Bottle, 1973).
Escriptor de teatre molt prometedor, Francis Imbuga (Shrine of Tears, 1993) es pregunta sobre el futur de la cultura africana.
Un altre jove autor, consagrat el 2002 per Caine Prize, Binyayanga Wainaina, explica en Discovering Home la tornada difícil d'un jove de Kenya emigrat a Sud-àfrica al seu poble nadiu.
Una autora coneguda n'és Grace Akinyi Ogot, que va començar la seva carrera escrivint guions per a la BBC, abans d'entrar en política i convertir-se en parlamentària.
Altres escriptors contemporanis mereixen ser citats, com ara: Thomas Akare, Sam Kahiga, Bramwell Lusweti i Martha Gellhorn.
La música
La música de Kenya comprèn un vast panorama de gèneres de música tradicional associables a les nombroses ètnies del país, però també moltes formes de música pop, entre les quals destaca el benga."On the Beat – Tapping the Potential of Kenya's Music Industry", a la revista WIPO
Música tradicional