Ruth White (Pittsburgh, 2 de setembre de 1925- Los Angeles, 26 d'agost del 2013) fou una compositora estatunidenca. Mentre que la major part de la seva carrera va estar dedicada a les gravacions educatives, més aviat és coneguda per a ser una pionera en la música electrònica, degut a les seves primeres exploracions de so utilitzant el sintetitzador Moog. La contraportada del llançament de Short Circuits deia que «Ruth White està entre els millors compositores del que es denomina com 'la nova música'».Marty Spitfly. Ruth White - Short Circuits (Angel, 1971) [en línea]. Mrs. Sidebottom, 2016 [consulta: 1 de novembre del 2017]. Disponible a: http://www.mrssidebottom.com/mrs-sidebottom-blog/ruth-white-short-circuits-angel-1971.html
Les seves primeres gravacions 7 Trumps From the Tarot Card and Pinions (1968), Flowers of Evil (1969), i Short Circuits (1970) presentaven uns usos sorprenents del sintetitzador Moog i d'altres equips musicals electrònics.
Biografia Pennsilvània i Los Angeles Ruth White va escriure la seva primera composició a l'edat de 8 anys, i des dels 15 anys va llençar un fluxe constant de gravacions. White va estudiar al Carnegie Institute of Technology de Pensilvània (actual Carnegie Mellon University), centrant-se en la formació clàssica del piano, així com el violí, violoncel, arpa, clarinet i corn. Va començar els seus estudis formals de composició amb Nikolai Lopatnikoff al Carnegie Institute of Techonolgy de Pensilvània, on va rebre el seu BFA (Bachelor of Fine Arts) i MFA (Master of Fine Arts) en Piano i Composició Musical.
El 1951 va rebre reconeixement al seu talent quan va guanyar el primer premi de composició de la Societat Nacional d'Arts i Lletres. La Societat Nacional d'Arts i Lletres és una organització sense ànim de lucre que encoratja i brinda assistència financera a joves artistes talentosos al començament de les seves carreres. També va continuar la seva formació amb John Vincent a la UCLA, on també va treballar com a supervisora de la UCLA Demonstration School.
Durant el temps que va estar a UCLA va conèixer a George Antheil i es va convertir, entre 1951 i 1954, en un dels únics tres estudiants que va acceptar. White atribueix a Antheil l'oportunitat de conèixer plenament els principis de la forma sonata clàssica, que proporcionava "la clau per a escriure obres més grans que fossin lògiques i estructuralment sòlides".
Va ser a UCLA on va començar a gravar música per a les escoles del comtat de Los Angeles. La seva primera gravació d'aquest tipus va sortir a la llum el 1954 quan White es va associar amb el cineasta Paul Brunford per a crear una banda sonora i un llibret per al curtmetratge de Rhythms of the Freight Yard. La banda sonora es va llençar com un disc de 10 minuts titulat Railroad Rhyhms i contenia la partitura musical i els efectes de so de la pel·lícula. El llibret es va titular Rhythms of the freight yard handbook i en combinació amb la pel·lícula va ser "dissenyat per a ajudar els mestres a suggerir tècniques per a ensenyar ritmes amb els dibuixos de figures de pal que mostren patrons de terra i moviments desenvolupats pels nens de la UCLA Elementary School.Ruth White - Biography». RUTHFAN blog at WordPress.com.
Fundació Huntington Hartford El 1964, Ruth White va ser honrada per la seva creativitat en les arts al convertir-se en becària a través de la Fundació Huntington Hartford (1948-1965). A través d'aquesta confraternitat i la seva ajuda financera, White va poder dedicar més temps als seus esforços creatius. Va ser durant aquest període que es va interessar pels registres més experimentals.
D'acord amb el Grove Dictionary of women composers, la participació de White en la música electrònica es va precipitar per la creença que tots els experiments en els mitjans tradicionals, des de l'impressionisme fins a l'atonalitat, politonalitat i similars, eren camins tancats - que aquest mitjà, amb les seves relacions fonamentals clau, s'havien esgotat, que havien arribat al seu cenit cap a finals del , i des de llavors, els seus principis bàsics fan ser sistemàticament destruïts. També va descobrir que molta música electrònica antiga era 'caòtica i sense sentit' i, finalment, va arribar a la conclusió de que aquests 'sons sense forma i arbitraris que es feien eren soroll i només soroll'".
Primer estudi El seu primer estudi (1964) va ser totalment auto-construït. De fet, l'estudi White va estar exposat al Museu Fiske d'Instruments Musicals de Pomona, Califòrnia, durant diversos anys. L'any 2008 aquests articles van ser traslladats al Museu d'Instruments Musicals de Phoenix, l'obertura del qual estava programada per l'abril de 2010. Amb la creació del seu propi estudi, White podria desenvolupar la seva pròpia marca de música electrònica que explorava nous recursos timònics i harmònics sense renunciar a l'ordre i la lògica inculcada per la seva formació clàssica. White va escriure una vegada sobre el seu estudi: ... és el meu lloc personal. Ningú més hi treballa. Hi passo de 10 a 12 hores al dia, aproximadament 9 mesos de l'any. Està bastant ben equipat. Diverses gravadores multicanal (incloent 2 noves màquines ampex ag 440), un sintetitzador Moog (comprat directament de Robert Moog), oscil·ladors, moduladors, un òrgan electrònic i un clavicordi electrònic, dos pianos, un clavicèmbal i una velocitat variable, i dispositius de reverberació són només una part de la llista de màquines que he recopilat".
El 1965, Ruth White va publicar Motifs for dance compositions que contenien textures, motius espacials i música electrònica, així com influències de cultures orientals. White va continuar la seva experimentació amb música electrònica amb l'edició el 1966 de Music for contemporary dance volume 1 i Music for contemporary dance volume 2 el 1967. Ambdues versions van incloure més música electrònica combinada amb sons clàssics i ètnics, així com sons electrònics com a acompanyament de la poesia. El 1967 també va veure la llum Adventures in rhythms, Volum 1 i 2. Tot i estar dissenyats per a l'ús a l'aula, utilitzant històries i poemes per presentar una varietat d'activitats rítmiques a través de les quals els nens podien expressar les seves idees creatives en moviment, ambdues versions experimentaven fortament el contingut electrònic, sons i sorolls.
Lektrafon Music i NARAS El 1968, va ser l'encarregada de crear la música per a la interpretació de Seven Trumps from the Tarot Card and Pinions pel coreògraf Eugene Loring. L'esdeveniment va ser tot un èxit i va fer brillar el talent de la compositora. De fet, Los Angeles Times va apuntar Seven Trumps" com una partitura realment emocionant, orgànicament musical i electrònica.
Ruth White va formar la Lektrafon Music el 1969. Lektrafon Music va ser un house comercial especialitzat en l'ús de música electrònica per a publicitat televisiva. El seu primer client va ser Ford Automotive, amb el seu primer set de música comercial dissenyat per a presentar la nova línia Ford 1970. La Lektrafon Music va estar activa des de 1969 fins a 1971.
Durant aquest mateix any, White es va convertir en membre activa del Fiduciari Nacional de l'Acadèmia Nacional d'Arts i Ciències de Gravació (NARAS) (The Recording Academy) quan va ser elegida al local de Los Angeles NARAS amb un enfocament en la música clàssica. Aquesta va ser una progressió natural per a la Sra. White que es va identificar amb l'aspecte educatiu de NARAS.
També el 1969, la Sra. White va seguir Seven Trumps from the Tarot Card and Pinions amb l'alliberament experimental Flowers of Evil (1969), un disc basat en el poema del poeta francès Charles Baudelaire anomenat Les Fleurs du malput, posant les paraules de Baudelaire a la música electrònica. Els poemes van ser accentuats exageradament per l'ús de la música electroacústica de White, més concretament amb el sintetitzador Moog. Una vegada més, la música de Ruth es va publicar a Limelight Records.
Llançaments posteriors i creixement personal A aquests enregistraments els van seguir Short Circuits (a Angel Records - filial d'EMI), i la seva reedició francesa Klassik o'tilt (a EMI). Tots dos van ser llançats respectivament el 1970 i el 1971. Aquest llançament va marcar un canvi de direcció per a Ruth White. Per a aquests llançaments, la Sra. White va ser encarregada per EMI per gravar clàssics de Shostakovich, Debussy, Chopin i molts altres mentre exposaven instruments electrònics d'aquell moment (concretament el sintetitzador Moog i diversos òrgans electrònics).
Potser a causa d'aquests enregistraments, White, juntament amb l'amic i compositor de Moog Paul Beaver, van arribar a registrar amb la TONTO's Expanding Head Band. La idea darrere d'aquest enregistrament va ser de cada persona implicada en crear aquesta pista i després enviar-la al proper sintetista per a què s'hi afegís. La idea mai va sortir de l'estudi. White no va estar mai involucrada. L'àlbum en qüestió es va convertir en un estatus llegendari per dret propi, Zero Time de 1971. Ruth White i Paul Beaver també es van combinar per crear The Electronic Music Association. Aquesta associació va oferir concerts per a introduir als públics a les noves obres d'electroacústia i va estar activa fins al 1973. Tant White com Beaver també van ser membres del Consell a NARAS.
El 1971, Ruth White va formar una companyia anomenada "Ruth White Films" per a produir videos per a una nova tecnologia anomenada Cartridge Television (CTV). CTV va ser un precursor dels sistemes VHS que va acabar dominant el mercat a finals dels anys 70 fins a la dècada de 1990. Va crear 4 curtmetratges de vídeo per a Motorola Teleprograms Inc com Adventures In Underland, Space Trip, Hickory Dickory Dock i Hush Little Baby. Els 4 es van compilar en un cartutx titulat Garden Of Delights fo çr Kids No.1 (Jardí de Delícies per a nens núm. 1). La Sra. White també va prestar els seus talents a la Màquina de Gravació de Video Electrònica de Motorola (EVR) (un cartutx sense fils per a CTV), mostrant els seus vídeos utilitzant l'EVR, per als executius de la discogràfica. La Sra. White va treballar amb Motorola des del 71 al 73 per a promocionar CTV. Fins i tot va produir sons de logos utilitzant el sintetitzador i el codi Morse per a lletrejar Motorola, la qual cosa sonava al principi de cadascuna de les pel·lícules de CTV de Motorola (durant la presentació Motorola presenta).Avant Composer-Artist Sets CTV Firm (17 de juliol de 1971). Billboard Magazine. Pàgina 21. [consulta: 8 de novembre de 2017]. Disponible a: https://books.google.cat/books?id=twgEAAAAMBAJ&pg=PA21&lpg=PA21&dq=Billboard+Jul+17,+1971+Ruth+White&source=bl&ots=0X_cPtGFxQ&sig=s8T8806HxAtKu1XhI5YcdkTu1t4&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjiktupp73XAhWGYVAKHaGlDW4Q6AEIPTAC#v=onepage&q=Billboard%20Jul%2017%2C%201971%20Ruth%20White&f=false
Un altre dels projectes de vídeo de Ruth White, un curtmetratge titulat Steel (1971), va guanyar per puntuació musical per a una pel·lícula generada per ordinador durant l'Atlanta Film Festival.