El conegut com a discurs de la infàmia va ser pronunciat pel president Franklin D. Roosevelt el 8 de desembre de 1941, l'endemà de l'atac a Pearl Harbor, davant el Congrés dels Estats Units per demanar la declaració de guerra a l'Imperi del Japó. Es coneix amb aquest nom per la frase amb què començava: «Ahir, 7 de desembre de 1941 —una data que viurà en la infàmia— els Estats Units d'Amèrica van ser atacats sobtadament i deliberadament per forces navals i aèries de l'Imperi del Japó».

Antecedents esquerra|miniatura|Cartell de propaganda del Pacte Tripartit exaltant l'atac japonès a Pearl Harbor

L'1 de desembre de 1941 la Conferència Imperial, presidida per l'emperador Hirohito, va aprovar l'entrada en guerra contra Estats Units, Gran Bretanya i Països Baixos. Però considerant que el factor sorpresa era essencial en l'èxit de l'atac a Pearl Harbor, amb el qual s'anaven a iniciar les hostilitats, el govern japonès i l'Alt Comandament van decidir que presentarien la ruptura de relacions amb els Estats Units només mitja hora abans de l'inici de l'atac (previst per les 8:00 hores del 7 de desembre a les illes Hawai; les 13:30 del mateix dia a Washington). Per assegurar el secret també va decidir no informar als seus representants a Washington, l'ambaixador Kichisaburo Nomura i l'enviat especial Saburo Kurusu.

miniatura|Cartell de propaganda de guerra recordant Pearl Harbor.

miniatura|Primer esborrany del discurs amb els canvis introduïts pel president Roosevelt Així doncs, el govern japonès va enviar el comunicat de la ruptura de les negociacions —del que s'havia suprimit la frase que parlava de la possible declaració de guerra japonesa d'acord amb la Convenció de l'Haia — només unes hores abans de l'atac. El comunicat anava acompanyat de l'ordre que no ho lliuressin abans de la 13:00 hores (horari de Washington; 7:30 hores, horari de Hawai, és a dir, just mitja hora abans de l'inici de l'atac). Però l'ambaixada japonesa va tenir problemes amb el desxifrat i el mecanografiat del document, que constava de catorze punts i una conclusió final, pel que Nomura i Kurusu ho van presentar al secretari d'Estat Cordell Hull a les 14:20 hores, quan feia una hora que l'atac a Pearl Harbor havia començat —el que Nomura i Kurusu desconeixien, ja que el seu govern tampoc els havia informat sobre l'operació—. Quan Hull els va rebre van notar que aquest estava furiós —ni els va donar la mà, ni els va convidar a asseure's. No podien saber que punt ell com el president Roosevelt coneixien el seu contingut des de les 10 del matí, ja que els serveis d'intel·ligència ho havien interceptat i desxifrat abans que la pròpia ambaixada japonesa —de fet cap a les 12 del matí els comandants de les bases navals i terrestres nord-americanes del Pacífic ja havien estat advertits de l'imminent atac japonès, però no el de Pearl Harbor, a causa de les males condicions atmosfèriques (el missatge arribaria quan l'atac japonès ja havia començat)— A més feia pocs minuts que al secretari d'Estat li havien informat que la base de Pearl Harbor estava sent atacada per avions japonesos. En un moment determinat Hull va deixar de llegir el document que li havien lliurat els representants japonesos i els va dir:Kurusu i Nomura van tornar confusos a la seva ambaixada, on van trobar a l'entrada una multitud que els increpava. Va ser llavors quan van saber que Japó havia atacat als Estats Units per sorpresa i abans d'haver declarat la guerra. Després que s'haguessin marxat els dos representants japonesos Hull els va cridar «homúnculs i pocavergonyes».

El discurs La mateixa tarda del 8 de desembre el gabinet del president va començar a preparar el contingut del discurs que Roosevelt anava a pronunciar l'endemà davant els membres del Senat i de la Cambra de Representants reunits en sessió conjunta. El secretari d'Estat Codell Hull va suggerir que en el mateix es fes una relació completa de totes les violacions del dret internacional comeses per l'Imperi del Japó en els últims anys. Però Rossevelt va demanar que fos un discurs curt que no depassés les cinc-centes paraules i que se centrés el missatge essencial perquè arribés al major nombre possible de ciutadans nord-americans: que Estats Units havia estat atacat per Japó per sorpresa i sense una prèvia declaració de guerra i que Estats Units estava disposat a derrotar-ho costés el que costés.

Media

Conseqüències esquerra|miniatura|Franklin D. Roosevelt signant la declaració de guerra al Japó.

La declaració de guerra al Japó va ser aprovada pel Congrés amb l'únic vot en contra de la congressista republicana pacifista per Montana Jeannette Rankin. Roosevelt amb el seu discurs va aconseguir excitar les emocions dels nord-americans i l'aïllacionisme, que fins llavors havia predominat entre l'opinió pública i la classe política, va desaparèixer completament. El crit de batalla «Recorda Pearl Harbor» va galvanitzar a tot el país. El lema procedia d'una cançó que va ser gravada només deu dies després de l'atac i que deia: «Recordem Pearl Harbor quan anem a enfrontar-nos amb l'enemic. Recordem Pearl Harbor, com vam fer amb L'Àlber... Recordem Pearl Harbor i no ens detinguem fins a la victòria!». Com ha assenyalat la historiadora Eri Hotta: «Abans de l'agressió japonesa, a la majoria dels nord-americans Hawai els va haver de semblar un exòtic país estranger… De sobte aquest singular territori d'illes en l'oceà Pacífic es va trobar inextricablement unit a la narració patriòtica nord-americana».

Tres dies després de l'atac uns desconeguts van talar quatre dels més grans cirerers que havia estat plantats al costat de la llacuna del West Potomac Park a Washington DC com a símbol d'amistat entre Estats Units i Japó.

Referències

Bibliografia

Categoria:Segle XX als Estats Units Categoria:Política de la Segona Guerra Mundial