miniatura|Traducció de Leonardo Bruni de la Poètica d'Aristòtil. La poètica és l'estudi i teorització de l'estil literari o narratologia de qualsevol creació artística, en qualsevol gènere.Gérard Genette (2005), Essays In Aesthetics, Volume 4, p.14 Pot estudiar un art en general, com per exemple la poètica de la dansa, o l'estil i manera de fer particular d'un corrent, un moviment, un autor o fins i tot una època o una obra d'art determinada.
El terme poètica deriva del grec antic ποιητικός poietikos "pertanyent a la poesia"; també "creatiu" i "productiu"."poetic". Online Etymology Dictionary. Al món occidental, el desenvolupament i l'evolució de la poètica van incloure tres moviments artístics relacionats amb la composició poètica: (i) el formalista, (2) l'objectivista i (iii) l'aristotèlic. (vegeu la Poètica). Durant l'època romàntica, la poètica tendeix a l'expressionisme i emfatitza la percepció del subjecte. La poètica del va tornar al paradigma aristotèlic, seguida de tendències cap a la metacriticitat i l'establiment d'una teoria contemporània de la poètica. La poètica oriental va desenvolupar poesia lírica, en lloc de la poesia mimètica representativa del món occidental.
Història Poètica occidental En termes generals, la poètica en la tradició occidental va sorgir a l'antiga Grècia. Fragments d'Homer i Hesíode representen els primers tractaments occidentals de la teoria poètica, seguits més endavant per l'obra del poeta líric Píndar. El terme poètica deriva del grec antic ποιητικός, poietikos, «relatiu a la poesia», i també «creatiu» i «productiu». Prové, no sorprenentment, del mot grec per a poesia, poiesis (ποίησις), que significa «l'activitat mitjançant la qual una persona fa existir una cosa que abans no existia». Ποίησις deriva al seu torn del mot grec dòric poiéō (ποιέω), que es tradueix simplement com «fer». Així doncs, la poètica planteja la qüestió de com es fan els textos i possiblement altres artefactes,Andreas Dorschel, Die Welt verändern. Zur Poetik des Manifests. Vittorio Klostermann, Frankfurt am Main, 2026, p. 13–14. o com haurien de fer-se; és a dir, pot ser abordada de manera descriptiva o normativa. En la tradició occidental, la poètica descriptiva i la normativa poden combinar-se, i sovint s'han combinat.Això és vàlid per als tres relats de la composició poètica que Terry Brogan identifica en la tradició occidental: (1) l'aristotèlic, (2) l'objectivista i (3) el formalista. Vegeu Terry V. F. Brogan, The New Princeton Handbook of Poetic Terms. Princeton University Press, Princeton, NY, 1994, passim.
La República de Plató La República de Plató representa la primera gran obra occidental que tracta la teoria de la poesia. En el llibre III, Plató defineix la poesia com un tipus de narració que adopta una de tres formes: la «simple», la «imitativa» o mimètica, o bé una combinació de totes dues. En el llibre X, Plató sosté que la poesia es troba massa allunyada de la forma ideal per ser altra cosa que enganyosa i, per tant, perillosa. Com que els poetes només eren capaços de produir còpies ineficaces de còpies, no tenien lloc en la seva ciutat utòpica.
La Poètica d'Aristòtil miniatura|Traducció àrab de la Poètica d'Aristòtil feta per Abu Bishr Matta ibn Yunus La Poètica d'Aristòtil és un dels primers tractats filosòfics conservats que intenta establir una taxonomia rigorosa de la literatura. L'obra va restar perduda per al món occidental durant molt de temps. A l'edat mitjana i al primer Renaixement només era disponible a través d'una traducció llatina d'un comentari àrab escrit per Averrois i traduït per Hermannus Alemannus el 1256. La traducció directa del grec al llatí, feta per Guillem de Moerbeke el 1278, va ser pràcticament ignorada. La traducció àrab s'allunyava molt del vocabulari de la Poètica original i va donar lloc a una interpretació errònia del pensament aristotèlic que es va mantenir durant l'edat mitjana.
La Poètica va classificar els principals gèneres del drama grec antic en tres categories, que són la comèdia, la tragèdia i el drama satíric, alhora que establia una distinció més general entre el drama, la poesia lírica i l'èpica. Aristòtil també va revisar críticament la interpretació platònica de la mimesi, que ell considerava un instint humà natural d'imitació, present al nucli de tota poesia.
Poètica moderna La poètica moderna es va desenvolupar a la Itàlia renaixentista. La necessitat d'interpretar els textos literaris antics a la llum del cristianisme, així com d'avaluar i valorar les narracions de Dante, Petrarca i Boccaccio, va contribuir al desenvolupament de discursos complexos sobre teoria literària. Gràcies, sobretot, a la Genealogia Deorum Gentilium (1360) de Giovanni Boccaccio, les elits lletrades van adquirir una comprensió rica dels trops metafòrics i figuratius. La traducció llatina del text d'Aristòtil feta per Giorgio Valla el 1498 —la primera que es va publicar— va ser inclosa en l'edició aldina de 1508 de l'original grec, com a part d'una antologia de Rhetores graeci. A partir d'aquí es va desenvolupar un corpus cada vegada més ampli de textos sobre poètica al final del segle XV i durant tot el segle XVI, un fenomen que va començar a Itàlia i es va estendre a Espanya, Anglaterra i França.
Entre les obres renaixentistes més importants sobre poètica hi ha el De Arte Poetica (1527) de Marco Girolamo Vida i La Poetica (1529, edició ampliada el 1563) de Gian Giorgio Trissino. Durant les primeres dècades del segle XVI van aparèixer versions en llengua vulgar de la Poètica d'Aristòtil, que culminaren en les edicions italianes de Lodovico Castelvetro de 1570 i 1576. Luis de Góngora (1561–1627) i Baltasar Gracián (1601–1658) van aportar un altre tipus de sofisticació a la poètica. Emanuele Tesauro va escriure extensament a Il Cannocchiale Aristotelico en català El telescopi aristotèlic, 1654, sobre les figure ingeniose i les figure metaforiche.Benassi, A., "Lo scherzevole inganno. Figure ingegnose e argutezza nel Cannocchiale aristotelico di Emanuele Tesauro", Studi secenteschi 47 (2006), p. 9–55. Durant el romanticisme, la poètica va tendir cap a l'expressionisme i va posar l'èmfasi en el subjecte que percep. La poètica occidental del segle XX va retornar al paradigma aristotèlic, seguida per tendències orientades cap a la metacrítica i per l'establiment d'una teoria contemporània de la poètica. En canvi, la poètica oriental va desenvolupar la poesia lírica, més que no pas la poesia representacional o mimètica pròpia del món occidental.Cf. Categories of Time and Space in Eastern and Western Poetics, ed. Eugeniusz Czaplejewicz, Varsòvia, Warsaw University Press, 1992, passim.
En la crítica literària La poètica es distingeix de l'hermenèutica pel fet de no centrar-se en el significat d'un text, sinó més aviat per comprendre com els diferents elements d'un text s'uneixen i produeixen certs efectes en el lector.: La majoria de la crítica literària combina la poètica i l'hermenèutica en una sola anàlisi; tanmateix, poden predominar-ne un o l'altre tenint en compte el text i els objectius de qui fa la lectura.
Referències
Categoria:Art Categoria:Estètica Categoria:Literatura Categoria:Poesia