La Guerra de la frontera de Sud-àfrica (anglès: South African Border War), també coneguda com la Guerra de la Independència de Namíbia (anglès: Namibian War of Independence), i de vegades a Sud-àfrica com la Guerra salvatge dAngola (anglès: Angolan Bush War), va ser un conflicte majoritàriament asimètric que es va produir a Namíbia (llavors Àfrica del Sud-oest), Zàmbia i Angola entre el 26 d'agost del 1966 i el 21 de març de 1990. Els principals bàndols en conflicte van ser la Força de Defensa de Sud-àfrica (SADF), d'una banda, i l'Exèrcit Popular d'Alliberament de Namíbia (Peoples Liberation Army of Namibia, PLAN), un ala armada de l'Organització del Poble del Sud-Oest Africà (South West African Peoples Organisation, SWAPO), de l'altra. La guerra de la frontera de Sud-àfrica va provocar algunes de les batalles més importants del continent africà des de la Segona Guerra Mundial, i va estar estretament relacionada amb la Guerra Civil angolesa.
Després de dècades de peticions infructuoses davant les Nacions Unides i el Tribunal Internacional de Justícia demanant la independència de Namíbia, la SWAPO va formar el PLAN l'any 1962 amb l'assistència de la Unió Soviètica, la República Popular de la Xina i estats africans afins com Tanzània, Ghana i Algèria. Els combats entre el PLAN i les autoritats sud-africanes van esclatar l'agost de 1966. Entre el 1975 i el 1988 les forces armades sud-africanes van realitzar ràtzies a gran escala tant a Angola com a Zàmbia per eliminar bases d'operacions avançades del PLAN. A més, va desplegar unitats especialitzades en contrainsurgència com els Koevoet o el Batalló 32, entrenats per desenvolupar reconeixement extern i seguir els moviments de la guerrilla.
A mesures que el conflicte s'intensificava, les tàctiques de les forces sud-africanes també es van tornar més agressives. Les incursions de les forces suf-africanes van produir diverses baixes entre els angolesos, i a vegades van provocar danys col·laterals en instal·lacions econòmiques considerades vitals per l'economia angolesa. Per aturar aquests atacs, així com per debilitar la naixent aliança entre les forces sud-africanes i la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA), la qual estava essent armada per la primera amb material capturat al PLAN, la Unió Soviètica va donar suport a les Forces Armades Populars d'Alliberament d'Angola (FAPLA) mitjançant un llarg contingent d'assessors i fins a 4.000 milions de dòlars en tecnologia de defensa moderna durant la dècada de 1980. BA partir del 1984, les unitats regulars angoleses, comandades per experts soviètics, tenien la confiança suficient per fer front a les forces sud-africanes. La seva posició també va rebre el suport de milers de tropes cubanes. L'estat de guerra entre Sud-àfrica i Angola va acabar, breument, en els acords de Lusaka, però va retornar l'agost de 1985, ja que tant el PLAN com la UNITA havien aprofitat l'estat d'alto-al-foc per intensificar les seves pròpies activitats guerrilleres, provocant una nova fase en les operacions de combat de les FAPLA que culminarien en la batalla de Cuito Cuanavale. La guerra de la frontera de Sud-àfrica va acabar, virtualment, mitjançant l'Acord Tripartit, amb la mediació dels Estats Units d'Amèrica, que obligava a la retirada del personal militar cubà i sud-africà d'Angola i Àfrica del sud-oest, respectivament. El PLAN va iniciar la seva darrera campanya guerrillera a finals del març de 1989. L'Àfrica del sud-oest va rebre la seva independència formal com la República de Namíbia l'any següent, el 21 de març de 1990.
Tot i que es va combatre, principalment, en estats veïns, la guerra de la frontera de Sud-àfrica va tenir un impacte molt destacat tant en la política com en la cultura de la societat sud-africana. El govern apartheid del país havia destinat considerables esforços per presentar la guerra com un programa de conteniment regional contra l'expansionisme soviètic, utilitzant-la per enfortir el sentiment anticomunista entre la població. Encara avui dia consisteix un tema integral de la literatura sud-africana, principalment amb obres escrites en llengua afrikaans, donant pas a un gènere literari conegut com a grensliteratuur (traduït directament com "literatura de frontera").
Nomenclatura S'han donat diversos noms al conflicte no declarat que va desenvolupar Sud-àfrica a Angola i Namíbia (aleshores Àfrica del Sud-oest) entre mitjans de la dècada de 1960 i finals de la de 1980. El concepte "guerra de la frontera de Sud-àfrica" s'ha utilitzat, habitualment, per descriure la campanya militar desenvolupada per l'Exèrcit Popular d'Alliberament de Namíbia (PLAN), que va prendre la forma del sabotatge i la insurgència rural, així com les ràtzies externes realitzades per tropes sud-africanes en suposades bases del PLAN tant a Angola com a Zàmbia, de vegades provocant combats convencionals contra les Forces Armades Populars d'Alliberament d'Angola (FAPLA) i els seus aliats cubans. La situació estratègica encara es va complicar més pel fet que Sud-àfrica va ocupar grans porcions d'Angola durant llargs períodes, donant suport a Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA), provocant que la "guerra de la frontera" s'anés constituint en inseparable de la paral·lela Guerra Civil angolesa.
El concepte de "guerra de la frontera" va entrar al discurs públic de Sud-àfrica a finals de la dècada de 1970, essent adoptat des d'aleshores per part del partit governant al país, el Partit Nacional. Com a conseqüència de la naturalesa encoberta de la majoria d'operacions realitzades per la Força de Defensa de Sud-àfrica a Angola, es va preferir aquest terme per evitar fer cap referència a la realització d'enfrontaments dins de territori sud-africà. Tot i que es discuteixen les tàctiques realitzades en diversos enfrontaments, la majoria d'historiadors militats identifiquen el conflicte simplement com la "guerra salvatge" ("bush war" en anglès).
L'Organització del Poble del Sud-Oest Africà (South West African Peoples Organisation, SWAPO) ha descrit aquest conflicte com la guerra namíbia d'alliberament nacional o el conflicte namibi d'alliberament. En el context de Namíbia, també es parla de Guerra namíbia d'Independència. No obstant, aquests conceptes han estat criticats per ignorar les més àmplies implicacions regionals de la guerra, així com el fet que el PLAN estava basat i realitzava la majoria d'accions des de països diversos, a part de la pròpia Namíbia.
Antecedents Namíbia havia estat governada amb el nom d'Àfrica Sud-occidental Alemanya, una colònia de l'Imperi Alemany, fins a la Primera Guerra Mundial, moment en què va ser envaïda i ocupada per les forces aliades dirigides pel general Louis Botha. Després de l'armistici de l'11 de novembre de 1918, es va imposar un sistema de mandats per part de la Societat de Nacions per governar els territoris africans i asiàtics que fins aquell moment havien estat en possessió d'Alemanya i de l'Imperi Otomà. Aquest sistema de mandats va ser establert com un compromís entre aquells que advocaven per una annexió, per part dels aliats, dels antics territoris alemanys i turcs, i aquells que consideraven que s'havia d'establir un sistema de control internacional fins que aquests territoris es poguessin governar per si mateixos.
Tots els antics territoris alemanys i turcs van ser classificats en tres tipologies de mandats diferents: els mandats de classe "A", situats predominantment a l'Orient mitjà; els mandats de classe "B", que incloïa els territoris situats a l'Àfrica central; i els de classe "C", que agrupava les zones menys habitades o menys desenvolupades entre les colònies alemanyes: l'Àfrica del sud-oest, la Nova Guinea Alemanya i les illes del Pacífic.
A causa de la seva mida petita, la llunyania geogràfica, la baixa densitat de població o la contigüitat física del propi mandat, els de classe "C" podien ésser administrats directament com a províncies integrals dels països als quals eren confiats. No obstant, la designació d'un mandat per part de la Societat de Nacions no conferia plena sobirania, només la responsabilitat d'administrar aquell territori. En principi, els països mandants només havien de retenir aquestes antigues colònies "en benefici" dels seus habitants, fins que aquests estiguessin prou preparats per exercir l'autodeterminació. Sota aquestes condicions, Japó, Austràlia i Nova Zelanda van rebre mandats sobre les illes del Pacífic, i la Unió Sud-africana va rebre l'Àfrica del sud-oest.
Aviat, però, es va fer evident que el govern sud-africà havia interpretat el mandat com una annexió velada. El setembre de 1922, el primer ministre sud-africà, Jan Smuts, va testificar davant de la Comissió sobre Mandats de la Societat de Nacions que l'Àfrica del sud-oest estava essent incorporada completament a la Unió, i que hauria de ser considerada, davant de tots els motius pràctics, com la cinquena província de Sud-àfrica. Segons Smuts, això constituïa una "annexió en tot menys en el nom".
En el transcurs de les dècades de 1920 i 1930, la Societat de Nacions es va queixar que de tots els poders mandants, Sud-àfrica era el que s'havia saltat més vegades les condicions del seu mandat. Les autoritats sud-africanes van remetre poques memòries a la Societat de Nacions exposant el desenvolupament de l'Àfrica del sud-oest, i els que rebien sovint eren fragmentats o incomplets. La Comissió sobre els Mandats va vetar diverses decisions polítiques ambicioses del govern sud-africà, com ara la proposta de nacionalitzar els ferrocarrils de l'Àfrica del sud-oest o l'alteració de les fronteres preexistents. També es va criticar la despesa desproporcionada que Sud-àfrica va realitzar en favor de la població blanca, la qual el govern considerava obligatòria, ja que els blancs de l'antiga colònia eren els qui pagaven més impostos. La Societat va adoptar l'argument que cap segment de la població d'un mandat podia rebre més ajuts que una altra, i que les condicions en les que s'havia garantit aquest mandat no feien provisió de cap obligació especial cap als blancs. També es va destacar que hi havia pocs indicis de progrés amb relació a l'autodeterminació política; poc abans de la Segona Guerra Mundial, la Societat de Nacions i Sud-àfrica es mantenien punts distants en la seva disputa.
Legalitat de l'Àfrica del sud-oest (1946–1960) Després de la Segona Guerra Mundial, Jan Smuts va liderar la delegació sud-africana a la Conferència de les Nacions Unides sobre Organització Internacional. Com a resultat d'aquesta conferència, la Societat de Nacions va ser formalment substituïda per les Nacions Unides (ONU), i l'anterior sistema de mandats per un sistema de tutelatge. L'article 77 de la Carta de les Nacions Unides exposa que el tutelatge de l'ONU "s'ha d'aplicar... en aquells territoris que ara es trobin sota un mandat"; a més, seria "motiu d'acord posterior definir quins territoris d'entre aquests serien definits segons el nou sistema de tutelatge i en quines condicions". Smuts no confiava gaire en el nou sistema de tutelatge, principalment a causa de la vaga terminologia de l'article 77. Heaton Nicholls, l'alt comissari sud-africà al Regne Unit i membre de la delegació de Smuts a la ONU, es va adreçar a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 17 de gener de 1946.