miniatura|Mapa històric miniatura|Shah Abbas-Safavida Els safàvides foren una dinastia que va governar a Pèrsia des del fins al .

Antecedents Després de la caiguda dels timúrides Pèrsia es va trencar donant lloc a una sèrie de moviments religiosos. La desaparició de l'autoritat política de Tamerlà va crear un espai en el qual diverses comunitats religioses, en particular els xiïtes, passaren a primer pla i guanyar protagonisme. Entre ells hi havia un nombre de germandats sufís, els Hurufis, Nuqtawis i Musha'sha '. D'aquests diversos moviments, la Safàvides Qizilbash van ser els més políticament resistents, i va ser a causa del seu èxit que Shah Ismail I va aconseguir la prominència política en 1501.

Xeics safàvides

Els xeics (xaykhs) foren els dirigents de la secta religiosa i després també militar dels safàvides entre 1301 i 1501, data aquesta darrera en la qual van agafar el poder a Pèrsia sota el primer sobirà Ismail I. El primer, almenys el primer conegut i que va donar nom al moviment, era el dirigent d'un petit orde sufí local del Gilan, que va morir en data desconeguda (vers 1334) i va expandir el moviment.

Safi ad-Din 1301- 1334 Sadr ad-Din Ardabili 1334-1391 Khwaja Alí 1391-1429 Xaykh Ibrahim 1429-1447 Xaykh Junayd 1447-1460 Xaykh Haydar 1460-1488 Ali Mirza 1488-1494 Ismaïl (després Ismaïl I de Pèrsia) 1494-1524

Xas safàvides 1501 - 1524: Ismail I 1524 - 1576: Tahmasp I 1576 - 1578: Ismail II 1578 - 1588: Muhammad Khudabanda 1588 - 1629: Abbas I el Gran 1629 - 1642: Sefi I 1642 - 1666: Abbas II 1666 - 1694: Süleyman I 1694 - 1722: Hussein I 1722 - 1725: Mahmud Hotaki de la dinastia Ghilzai 1725 - 1729: Ashraf de la dinastia Ghilzai 1729 - 1732: Tahmasp II 1732 - 1736: Abbas III 1736 - 1749: interregne 1749 - 1750: Süleyman II 1750 - 1760: Ismail III

Conflictes amb l'Imperi Otomà El principal problema per als safàvides fou el poderós veí Imperi Otomà, una dinastia sunnita que va considerar l'ús de les tribus turcomanes d'Anatòlia per a la causa safawí com una gran amenaça, i per contrarestar el creixent poder safàvida, en 1502, el sultà Baiazet II va deportar molts xiïtes d'Anatòlia a altres parts de l'imperi. En 1511, hi va haver un alçament generalitzat pro-xiïta i pro-safàvida dirigit contra l'Imperi Otomà des de dins de l'imperi, i a principis de la dècada de 1510 les polítiques expansionistes d'Ismail I havien empès les fronteres de safàvides a l'Àsia Menor encara més cap a l'oest. Els otomans van reaccionar aviat, quan una incursió a gran escala a l'est d'Anatòlia de Nūr-ʿAlī Ḵalīfa va coincidir amb l'accés al tron del sultà Selim I, i fou el casus belli que va portar a Selim a envair els safàvides dos anys més tard, derrotant-los a la batalla de Çaldiran i capturar Tabriz, annexant l'est d'Anatòlia i el nord de l'Iraq, però el domini otomà sobre Anatòlia i l'est de Mesopotàmia no es fixaria fins que el 1555 se signà la Pau d'Amasya que tancava la guerra otomano-safàvida en 1555.

Els otomans van envair els territoris de l'Imperi Safàvida al Caucas, que estaven afeblits, amb l'objectiu de conquerir l'Azerbaidjan i el Caucas a través d'Ardahan, prenent Akhaltsikhe l'agost de 1576, Tiflis l'agost de 1578, i Kars i Tabriz el 1585, mentre pressionaven Kartli perquè es convertís en un vassall tributari de l'Imperi Otomà. La guerra va acabar amb el tractat d'Istanbul en 1590, que consolidava el domini otomà sobre la major part del sud del Caucas i l'Azerbaidjan, Luristan, Daguestan, Shahrizor, Khuzestan, Bagdad i Mesopotàmia.

El 1598 Abd Al·lah ibn Iskandar, el kan uzbek dels xibànides de Kanat de Bukharà va morir i la dinastia va entrar en conflictes interns. Abbas va iniciar l'ofensiva i va derrotar els uzbeks a la batalla d'Herat l'agost de 1598 reconquerint Herat i entrant a Mashad, ciutats que feia deu anys que Pèrsia havia perdut, recuperant el Khorasan i assegurant les fronteres orientals, i la capital de lImperi Safàvida fou traslladada de Qazwin a Esfahan que va esdevenir una gran ciutat.

Durant el regnat del jove soldà Ahmet I, que va haver de gestionar les revoltes de Celali els safàvides van poder recuperar la majoria de les seves pèrdues, que l'Imperi Otomà va haver d'acceptar en el Tractat de Nasuh Pasha de 1612 i el tractat de Serav de 1618.

En 1623 l'Imperi safàvida envaeix Mesopotàmia i entra a Bagdad. L'any 1632, el sultà es fa càrrec personalment del govern, reprimeix les rebel·lions, imposa la seva voluntat a l'exèrcit i derrota als safàvides recuperant Tabriz i Bagdad.El Mundo Moderno, p.564.

Decadència El país fou atacat diverses vegades en les seves fronteres, Kerman per tribus balutxis en 1698, Khorasan pels Hotakis en 1717, Daguestan i el nord de Shirvan pels Lezgins en 1721, i constantment a Mesopotàmia pels àrabs sunnites. Sultan Hosein va tractar de convertir per la força a la secta xiïta als seus súbdits sunnites afganesos de Kandahar i en la revolta subseqüent el governador de Safàvida de la regió fou mort juntament amb el seu exèrcit. En 1722, un exèrcit afganès va avançar pel cor de l'imperi i va derrotar les forces del govern en la batalla de Gulnabad i va assetjar la capital d'Esfahan, fins que Sultan Husayn I va abdicar i el va reconèixer Mahmud Hotak com el nou rei de Pèrsia.

Al mateix temps, els russos liderats per Pere el Gran prengueren el nord del Caucas, Transcaucasia i els territoris continentals del nord a través de la Guerra russopersa i els otomans veïns van envair l'oest i el nord-oest de l'Iran i van conquerir el territori inclosa la ciutat de Bagdad i van acordar amb els russos dividir i mantenir els territoris iranians conquistats en el Tractat de Constantinoble, però en 1732 els perses va recuperar el territori pel Tractat de Resht.

El 1736 Abbas III fou deposat i es va proclamar rei Nàdir-Xah Afxar, liquidant la dinastia safàvida i establint la dinastia afxàrida. Abbas III i el seu pare Tahmasp II foren assassinats a Sabzawar el 1740 per Muhammad Husayn Khan Develu, governador d'Astarabad, que rebia ordres de Reza Quli Mirza (fill de Nadir Shah) que temia un cop d'estat prosafàvida quan van córrer rumors de la mort de Nadir Shah a l'Índia.

El 1750 la coalició entre Abu l-Fath Khan Bakhtiyari, Ali Mardan Khan Bakhtiyari i Karim Khan Zand van decidir repartir-se el poder i proclamar xa Ismaïl III de Pèrsia de la casa safàvida però el verdader governant fou Karim Khan. El 1753 fou proclamat com a rival Sultan Husayn II però restaurat al juny. Altres caps no el van reconèixer però Karim es va imposar el 1758 a Tabriz i el 1759 a Astarabad, establint la Dinastia Zand. Durant la Guerra dels Set Anys igual que l'Imperi Otomà es va declarar neutral doncs Karim Khan Zand estava en procés de legitimar la seva reclamació al tron persa.

Xas safàvides Ismail I 1501-1524 Tahmasp I 1524-1576 Alqas Mirza, xa en rebel·lió a Xirvan 1546-1547 Haydar Shah 14 de maig a agost del 1576 Ismail II 1576-1577 Muhammad Khodabanda 1578-1588 Abbas I el Gran 1588-1629 Safi 1629-1642 Abbas II 1642-1666 Suleiman o Sulayman I 1666-1694 Sultan Husayn I 1694-1722 Tahmasp II 1722-1732 Abbas III 1732-1736 Suleiman o Sulayman II 1749-1750 Ismail III 1750-1760

Genealogia

Referències

Bibliografia Ehsan Yarshater, "IRAN ii. IRANIAN HISTORY (2) Islamic period (page 4)" a Encyclopaedia Iranica

Vegeu també Guerra Otomano-Safàvida (1532-1555) Abbasabad (safàvida)

Categoria:Safàvides Categoria:Xeics safàvides Categoria:Sufís perses Categoria:Polítics perses