miniatura|Localització de Cuba (vermell), Angola (verd), i Sud-àfrica (blau) La intervenció cubana a Angola es va produir durant els primers anys de la Guerra Civil angolesa. El novembre de 1975, a la vigília de la independència d'Angola, Cuba va iniciar una gran intervenció militar en suport del Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA), d'orientació marxista-leninista contra la intervenció de la Sud-àfrica de l'apartheid que donava suport als grups rivals Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA) i UNITA, que també gaudien del suport del Zaire i, en menor mesura, dels Estats Units.George, p. 1Smith, p. 66, 71-72 A finals de 1975 l'exèrcit cubà a Angola tenia més de 25.000 efectius.Cuba's African Adventure by Clive Foss, History Today, Vol 60, Issue 3, March 2010 Després de la retirada del Zaire i Sud-àfrica, les forces cubanes van romandre a Angola per donar suport al govern del MPLA contra UNITA en la guerra Civil angolesa.
El 1988 les tropes cubanes van intervenir de nou per evitar el desastre militar de l'ofensiva dirigida per les Forces Armades Populars d'Alliberament d'Angola (FAPLA) contra UNITA, que encara era recolzada per Sud-àfrica, que acabà en la batalla de Cuito Cuanavale i l'obertura d'un segon front. Es considera que aquest canvi d'esdeveniments ha estat el principal impuls per a l'èxit de les converses de pau en curs que conduïren als acords de Nova York, l'acord pel qual les forces cubanes i sud-africanes es van retirar d'Angola mentre Àfrica del Sud-oest va obtenir la seva independència de Sud-àfrica.George, p. 3Film Une Odyssée Africaine (France, 2006, 59 min) directed by: Jihan El TahriGleijesesCuito Cuanavale – "Afrikas Stalingrad", Ein Sieg über Pretorias Apartheid" in: Neues Deutschland, 19/20 April. 2008Campbell, Horace: The Military Defeat of the South Africans in Angola in: Monthly Review, April 1989 La implicació militar cubana a Angola va acabar el 1991, mentre que la guerra civil angolesa va continuar fins a 2002.
Antecedents Fracàs de l'acord d'Alvor i la Guerra Civil
La Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 a Portugal va agafar el món per sorpresa i els moviments d'independència en les seves últimes colònies africanes no preparats.George, p. 50–52 Després de negociacions tranquil·les, es va concedir la independència de Moçambic el 25 de juny de 1975, però el control d'Angola es va mantenir disputat entre els tres moviments independents rivals: MPLA, FNLA i UNITA a Angola i el Front d'Alliberament de l'Enclavament de Cabinda (FLEC) a la província de Cabinda.
Fins a la independència, la prioritat dels moviments independentistes era la lluita contra el poder colonial i, inicialment, no tenien aliances clares. Amb la desaparició de Portugal com a enemic comú, les rivalitats ètniques i ideològiques van saltar a la palestra. La lluita entre els tres ja va començar el novembre de 1974, primer a Luanda i ràpidament es va difondre a tot el país. El nou govern portuguès esquerrà va mostrar poc interès per interferir, però sovint va afavorir el MPLA. El país aviat es va enfonsar en diferents àmbits d'influència, el FNLA va prendre possessió de la part nord d'Angola i UNITA del centre-sud. El MPLA controlava principalment la costa, el sud-est llunyà i, al novembre de 1974, va obtenir el control de Cabinda.George, p. 55 La desunió dels tres moviments principals va ajornar l'entrega del poder. El tractat d'Alvor que van signar els tres i Portugal el 15 de gener, va resultar no ser una base sòlida per al procediment. El govern de transició que preveia l'acord estava igualment format pels tres grans moviments independentistes i Portugal. Va jurar el 31 de gener de 1975; el dia d'independència es va fixar l'11 de novembre de 1975, el mateix dia de l'alto el foc.Library of Congress Country StudiesSmith, p. 66 El FLEC no va formar part de l'acord perquè lluitava per la independència de Cabinda, que els portuguesos havien unit administrativament com a exclavament d'Angola.
La lluita a Luanda (el MPLA hi refereix com la «Segona Guerra de l'Alliberament») es va reprendre amb prou feines un dia després que el govern de transició va prendre possessió.George, p. 59 Les tropes del FNLA, que operaven des del Zaire, ja van prendre posicions a Luanda des d'octubre de 1974. El MPLA havia seguit més tard en nombres més petits.Gleijeses, pàg.250 En aquest punt, el MPLA i UNITA «havien donat tots els signes d'intenció d'honrar l'acord d'Alvor».Smith, pàg. 68 La lluita esclatà a Luanda entre el FLNA i el MPLA. El FLNA era recolzat per Mobutu i els Estats Units. Al març, el FNLA del nord d'Angola marxava sobre Luanda junt amb unitats de l'exèrcit zairès que Mobutu els havia proporcionat encoratjat pels EUA.Norton, W.: In Search of Enemies: A CIA Story, New York, 1978, quoted in: Smith, p. 67 El 28 d'abril el FNLA va desencadenar una segona onada d'atacs i, a principi de maig, 200 tropes zaireses van penetrar cap al nord d'Angola suport seu.Wright, George in: The Destruction of a Nation: United States' Policy toward Angola since 1945, Pluto Press, London, Chicago, 1997, , p. 60George, p. 63
El MPLA, inicialment més feble, es va retirar cap al sud, però finalment amb subministraments arribats de la Unió Soviètica va aconseguir treure el FNLA fora de Luanda abans del 9 de juliol. El FNLA va prendre posicions a l'est de Quifangondo als afores de la capital de l'est, des d'on va mantenir la pressió i va eliminar tota la presència del MPLA a les províncies del nord de Uíge i la Zaire.Smith, p. 68, 70
Els combats s'escamparen per tot el país. Els moviments d'independència van intentar aprofitar punts estratègics clau, sobretot la capital el dia de la independència. En una reunió del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSC) el 27 de juny de 1975, l'aleshores president dels Estats Units, Gerald Ford, va dir que, malgrat les eleccions planificades, era important col·locar «el seu home» en primer lloc, referint-se al llavors líder d'UNITA Jonas Savimbi que controlava Luanda abans de les eleccions. Arthur Schlesinger va assenyalar en la mateixa reunió que els Estats Units «podrien desitjar encoratjar la desintegració d'Angola». Cabinda a les urpes de Mobutu significaria una major seguretat dels recursos del petroli.Document obtained from Gerald Ford Library, NSC Meetings File, Box 2. Several sections are inked out including the one revealing the person President Ford quoted.
Implicació estrangera A partir de principis de la dècada de 1960, els tres grans moviments d'independència van comptar amb el suport d'una àmplia gamma de països, en alguns casos, fins i tot del mateix. En el moment de la independència, FNLA i UNITA van rebre ajudes dels Estats Units, el Zaire, Sud-àfrica, la Xina i Corea del Nord.
Mentre Portugal era present a Angola, els moviments havien de tenir seu a països veïns independents, fent que Congo-Léopoldville (Zaire/República Democràtica del Congo, anteriorment belga) fos una elecció lògica tant pel MPLA com pel FNLA. Després de la seva expulsió de Léopoldville (ara Kinshasa) al novembre de 1963, el MPLA es va traslladar pel riu Congo cap a l'ex Congo-Brazzaville (República del Congo), on es trobava convidat pel seu nou govern d'esquerres.George, p. 10 El FNLA es va mantenir a Congo-Léopoldville a la qual va romandre íntimament lligat i des d'on va rebre el gruix del seu suport. El líder del FNLA Holden Roberto va estar vinculat a Mobutu per matrimoni i obligat a ell per molts favors passats. Al llarg dels anys, el FNLA s'havia convertit en poc més que una extensió de les pròpies forces armades de Mobutu. Gran part del suport del Zaire es va produir indirectament dels Estats Units, amb qui Mobutu tenia vincles estrets. Zaire va ser el primer país a enviar tropes a Angola el març de 1975 i participar en la lluita contra el MPLA l'estiu d'aquell any.IPRI—Instituto Português de Relações Internacionais : The United States and the Portuguese Decolonization (1974-1976) Kenneth Maxwell, Council on Foreign Relations. Paper presented at the International Conference "Portugal, Europe and the United States", Lisbon, October 2003
A l'estiu de 1974, la Xina va actuar després de la Revolució portuguesa i va enviar 200 instructors militars al Zaire, on van entrenar les tropes del FNLA i van proporcionar assistència militar. La participació xinesa va ser més una mesura contra la influència soviètica que contra la dels països occidentals. El 27 d'octubre de 1975, també van ser els primers a retirar els seus instructors militars. UNITA, que es va separar del FNLA el 1965/66, va ser inicialment maoista i va rebre suport de la Xina.Library of Congress Country Studies Corea del Nord havia estat entrenat la divisió d'elit de Mobutu, la Kamanyola, i també va formar la FNLA, però va retirar el seu suport al Zaire i al FNLA a la fi de desembre de 1975.Klinghoffer, A. J. in: The Angolan War: A Study in Soviet Policy in the Third World, Boulder, 1980 El 1975 Xina i Corea del Nord van ser també els primers a sortir de la zona després de la Revolució portuguesa. Quan el seu suport va cessar FNLA i UNITA van triar fermament al camp occidental.
Els Estats Units tenien una història de suport al règim de Salazar a Portugal, permetent l'ús de l'equip de l'OTAN a Angola, així com als moviments independentistes que lluitaven contra el colonialisme portuguès.George, p. 14 El suport dels Estats Units a la FNLA va ser assumit pel govern de Kennedy el 1960. Holden Roberto havia estat en nòmina de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) des de 1963.Smith, p. 70 El 7 de juliol de 1974 la CIA va començar a finançar el FNLA a petita escala.George, p. 54 El 22 de gener de 1975, una setmana després que es signessin els acords d'Alvor i just abans que el govern provisional d'Angola assumís el càrrec, el «Comitè 40» del Consell de Seguretat Nacional dels EUA, que supervisava les operacions clandestines de la CIA, va autoritzar 300.000 dòlars EUA en ajuda privada al FNLA.Library of Congress Country Studies
Com que la CIA sospitava que el MPLA era d'esquerres, «no tenia ganes de veure tractes del govern dels EUA amb el MPLA» i no volia que formessin part del govern de transició.Smith, p. 69 Els Estats Units van augmentar el seu suport a la FNLA i, per primera vegada, van finançar UNITA. El 18 de juliol de 1975 el president estatunidenc Ford va aprovar l'operació encoberta de la CIA «Operation IA Feature» per ajudar els FLNA i UNITA amb diners (30 milions de dòlars EUA), armes i instructors. Els instructors militars dels EUA (CIA) van arribar al sud d'Angola a l'agost, on van cooperar estretament amb els seus homòlegs sud-africans que van arribar al mateix temps. El suport va suposar la contractació de mercenaris i una campanya de propaganda ampliada contra el MPLA. El públic estatunidenc no en va ser informat. Els Estats Units «es va comprometre públicament amb un embargament contra el lliurament d'armes a faccions angoleses mentre en secret llançava un programa paramilitar».
Altres països occidentals amb el seu propi suport clandestí a FNLA i UNITA eren Gran Bretanya i França.Gleijeses, p. 293-294, 296-297 Israel va ajudar el FNLA de 1963 a 1969 i el FNLA envià membres a entrenar-se a Israel. Durant la dècada de 1970, Israel va enviar armes al FNLA a través del Zaire.