Loca de l'illa de Maurici (Alopochen mauritiana) és un ocell aquàtic extint de la família dels anàtids (Anatidae). És una espècie extinta de tadornin endèmica de l'illa de Maurici. Tot i que els visitants de Maurici van esmentar les oques al , aquests relats van proporcionar pocs detalls. El 1893, un os d'ala de carpometacarp (os que es troba a les mans dels ocells. Resulta de la fusió de l'os carp i metacarp) i una pelvis del pantà Mare aux Songes es van utilitzar per anomenar una nova espècie d'ànec beccrestat, Sarcidiornis mauritianus. Aquests ossos es van relacionar amb els relats contemporanis sobre les oques i més tard es va determinar que pertanyien a una espècie relacionada amb l'oca d'Egipte (A. aegyptiacus) i es van col·locar al gènere dels tadornins Alopochen. Els tadornins de Maurici i de la Reunió poden haver descendit d'oques d'Egipte que van colonitzar les Illes Mascarenyes.
Un relat contemporani afirma que l'oca de l'illa de Maurici tenia les ales de color meitat negres i meitat blanques, i que l'ocell no era gaire gros. L'espècie podria estar representada en una il·lustració. Els elements fòssils mostren que era més petita que l'oca d'Egipte, però amb potes més robustes. Se sap poca cosa sobre els hàbits de l'oca de l'illa de Maurici. Els relats indiquen que eren molt domesticables, pasturaven i vivien en grups i que normalment es quedaven a la banda nord de l'illa, excepte durant l'estació seca, quan es veien obligades a anar a l'altra banda per beure. Les potes robustes indiquen que s'estaven tornant més terrestres, cosa que es veu corroborada pels relats que afirmen que evitaven l'aigua. L'espècie era considerada molt agradable al paladar pels viatgers i, tot i que era abundant el 1681, va disminuir ràpidament després, sent declarada extinta el 1698. Probablement va ser conduïda a l'extinció a causa de la caça excessiva i la depredació per part d'animals introduïts, en particular els felins.
Descripció alt=Dibuix en blanc i negre d'una granja en un bosc amb animals i activitats humanes.|miniatura|Il·lustració d'una granja holandesa a Maurici del 1670, que pot incloure l'única representació contemporània d'una oca de l'illa de Maurici (entre els rierols, a la part inferior central dreta) La millor descripció contemporània de l'oca de l'illa de Maurici, i l'única que indica quin aspecte tenia, és la del viatger anglès John Marshall del 1668:
L'holotip del carpometacarp de l'oca de l'illa de Maurici té un metacarp alular (l'os de la mà al qual s'uneixen les plomes de l'àlula) que acaba en una callositat (amb una superfície rugosa i irregular). La longitud del carpometacarp és de 77 mm, dins del rang de mida de la també extinta oca Centrornis majori, i lleugerament més grossa que l'individu més gros de l'oca de la Reunió (A. kervazoi). El carpometacarp és similar en mida a la de l'oca de collar (Branta bernicla), però considerablement més petit que el de l'oca domèstica (Anser anser domesticus). No hi ha proves que l'oca de l'illa de Maurici i els seus parents extints de les illes no volessin.
Elements fòssils addicionals mostren que l'oca de l'illa de Maurici era més petita que l'oca d'Egipte, però amb potes més robustes, una característica que tenia en comú amb l'oca de la Reunió. La pelvis de l'oca de l'illa de Maurici també és similar en mida a la de l'oca de collar, mesurant 70 mm des de la vora frontal de l'acetàbul (la cavitat del maluc on s'uneix el fèmur) fins a l'extrem posterior de l'isqui (que forma la part posterior de la pelvis), i generalment coincideix amb la pelvis dels ànecs i les oques. Mentre que el bec de l'oca de l'illa de Maurici és desconegut, el de l'oca de la Reunió era diferent per ser més curt que el de l'oca d'Egipte.
Possible representació El 2004, l'ecòleg britànic Anthony S. Cheke va intentar identificar un dibuix d'un ocell que havia estat declarat dodo per l'historiador britànic Richard Grove en un llibre de 1995 sobre la colonització occidental de les illes oceàniques. L'ocell va ser representat en una il·lustració d'una granja a Foul Bay, Maurici, que mostrava pràctiques agrícoles, animals introduïts i ocells i anguiles. Grove considerava que aquesta era l'única il·lustració que mostrava un dodo en el seu hàbitat natural i l'última representació de l'espècie en vida, i va afirmar que va ser dibuixada l'any 1677 pel comandant de la colònia holandesa de Maurici, Isaac Lamotius. Grove creia que el dibuix s'havia fet per il·lustrar la sobreexplotació del bosc de banús per part de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, i que, per tant, Lamotius havia estat una mena de conservacionista precoç.
Cheke, que havia investigat prèviament la història del dodo, no va trobar cap argument documental ni ornitològic per a aquesta identificació, i va expressar la perplexitat per aquesta i altres conclusions de Grove. Després de contactar amb els arxius nacionals holandesos, va establir que la il·lustració no estava signada, però que havia anat acompanyada d'una carta del 1670 escrita per l'anterior comandant G. F. van Wreeden i H. Klingenbergh. Cheke va assenyalar que el suposat dodo tenia el bec curt i profund, potes palmades, ales normals i la cua curta i cap amunt, característiques inconsistents amb què fos un dodo. Va suggerir que, en canvi, encaixava millor amb l'oca de l'illa de Maurici, cosa que el convertiria en l'única il·lustració contemporània coneguda d'aquest ocell en vida. La nova identificació també implicava que el dodo ja estava extingit el 1670, tot i que el dibuix s'havia utilitzat per donar suport a la seva supervivència més temps del que generalment es pensava. Cheke va identificar dues altres espècies d'ocells aquàtics representats en un rierol com a possibles ànec de l'illa de Maurici (Anas theodori), i un ocell semblant a un corb com a bulbul fumat de l'illa de Maurici (Hypsipetes olivaceus). Cheke i el paleontòleg britànic Jolyon C. Parish van declarar el 2020 que la il·lustració "gairebé amb tota seguretat" mostrava l'oca de l'illa de Maurici.
Comportament i ecologia alt=Pintura d'oques i ànecs en un paisatge verd|miniatura|Il·lustració paleontològica de l'oca de l'illa de Maurici (esquerra) i de l'ànec de l'illa de Maurici (a baix a la dreta) per Julian P. Hume. Se sap poca cosa sobre els hàbits de l'oca de l'illa de Maurici. L'informe del soldat holandès Johannes Pretorius de la dècada de 1660 sobre la seva estada a Maurici és el relat contemporani més detallat del seu comportament:
El 2015, el paleontòleg anglès Julian P. Hume i la historiadora britànica Ria Winters van afirmar que, com moltes oques, l'oca de l'illa de Maurici era una espècie de pastures, i van assenyalar que Maurici va tenir set espècies endèmiques d'herba, dues de les quals ara estan extingides, així com altres espècies.
Hume va suggerir el 2017 que les potes relativament robustes de l'oca de l'illa de Maurici poden indicar que s'estava tornant més terrestre, defensat pel diari de bord del president de 1681 que deia:
Moltes altres espècies endèmiques de Maurici es van extingir després de la colonització humana de l'illa, de manera que l'ecosistema de l'illa està greument danyat i és difícil de reconstruir. Abans de l'arribada dels humans, Maurici estava completament cobert de boscos, gairebé tots els quals s'han perdut des de llavors a causa de la desforestació. La fauna endèmica supervivent encara està greument amenaçada. L'oca de l'illa de Maurici vivia al costat d'altres ocells recentment extintes com el dodo (Raphus cucullatus), el rascló rogenc (Aphanapteryx bonasia), l'ànec de l'illa de Maurici (Anas theodori), el lloro becample (Lophopsittacus mauritianus), el periquito de l'espècie Psittacula bensoni, el colom blau de l'illa de Maurici (Alectroenas nitidissimus), el xot de Maurici (Otus sauzieri), la fotja de Newton (Fulica newtonii) i el martinet de nit de l'illa de Maurici (Nycticorax mauritianus). Els rèptils de Maurici extints inclouen les tortugues geganta Cylindraspis inepta i C. triserrata, el sàurid Leiolopisma mauritiana i la serp Bolyeria multocarinata. La petita guineu voladora Pteropus subniger i el caragol Tropidophora carinata vivien a Maurici i Reunió, però es van extingir a les dues illes. Algunes plantes, com la Casearia tinifolia i l'orquídia Angraecum palmiforme, també s'han extingit.
Extinció Els viatgers a Maurici i Reunió van fer repetides mencions d'oques i ànecs altament gustosos, i les oques figuraven entre les preses preferides dels caçadors d'allà. Cheke va declarar el 1987 que les oques de l'illa Maurici es consideraven abundants el 1681, però que van disminuir ràpidament a partir de llavors; l'explorador francès François Leguat les va considerar rars el 1693, i el governador neerlandès de Maurici, Roelof Deodati, les va declarar extintes el 1698. Cheke va afegir que, com que el nombre d'homes en aquestes illes era baix al , és poc probable que haguessin estat responsables de l'extinció d'animals molt estesos, però els que es limitaven a certs hàbitats, com ara les oques i els ànecs, poden haver estat exterminats per la caça, tot i que la reducció de la reproducció probablement es deu als animals introduïts. El 2013, Cheke va argumentar que el principal culpable eren els gats, amb la caça com a secundària, i que l'espècie va sobreviure a rates i porcs introduïts. Hume va declarar el 2017 que les oques de l'illa de Maurici probablement es van extingir a causa de la caça excessiva i possiblement la depredació dels ous i pollets per part de mamífers introduïts, en particular gats.
Taxonomia alt=Oca d'Egipte prop de l'aigua.|miniatura|Oca d'Egipte prop de l'aigua. Al , els visitants de Maurici van informar de la presència d'oques, però aquests relats van proporcionar pocs detalls. El 1889, el govern de Maurici va sol·licitar l'exploració del pantà Mare aux Songes per a "registres històrics", on anteriorment s'havia trobat grans quantitats de restes de dodo. Les noves excavacions, sota la direcció del naturalista francès Théodore Sauzier, van tenir èxit i, a part d'ossos de dodo, es van trobar restes d'altres animals extingits, coneguts anteriorment, així com noves espècies. Aquests ossos van ser enviats al Museu de Cambridge, on van ser examinats i descrits per l'ornitòleg britànic Edward Newton i l'ornitòleg alemany Hans Gadow. Basant-se en un os de l'ala esquerra de carpometacarp (part de la mà i l'espècimen holotip), van determinar l'existència d'un membre gros del gènere d'ànec bec-crestats Sarkidiornis, que van considerar una nova espècie per haver estat restringit a Maurici, anomenant-lo S. mauritianus. També van considerar que la meitat esquerra incompleta d'una pelvis pertanyia a aquesta espècie.
Com que els relats contemporanis sobre oques a Maurici no esmentaven una carúncula (o protuberància) al bec com es veu als ànecs bec-crestats, tanmateix, el 1896, el zoòleg francès Emile Oustalet va dubtar que pertanyessin a aquest gènere. Quan va descriure l'aleshores Chenalopex sirabensis, ara del gènere Alopochen) basant-se en fòssils de Madagascar el 1897, el paleontòleg britànic Charles William Andrews va suggerir que quan es descobrissin més restes de l'espècie de Maurici, les dues podrien resultar ser la mateixa. Mentre que el 1907, el zoòleg britànic Walter Rothschild va assenyalar l'objecció d'Oustalet a la pertinença de l'espècie a Sarkidiornis, creia que era simplement un descuit que la carúncula no s'esmentés en els relats contemporanis, i que una al·lusió a la petita mida d'aquestes oques donava suport a què fossin Sarkidiornis. L'ornitòleg estatunidenc James Greenway va classificar l'ocell com una espècie de Sarkidiornis el 1967.