La Resolució 1540 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, adoptada per unanimitat el 28 d'abril de 2004, fa referència a la no proliferació d'armes de destrucció massiva. La resolució estableix les obligacions establertes al capítol VII de la Carta de les Nacions Unides per a tots els Estats membres per desenvolupar i fer complir les mesures legals i reglamentàries adequades contra la proliferació de les armes químiques, biològiques, radiològiques i nuclears i els seus mitjans de lliurament, particularment, per prevenir la propagació d'armes de destrucció massiva a actors no estatals.
És notable perquè reconeix la proliferació no estatal com una amenaça per a la pau segons els termes del Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides i crea una obligació per als estats de modificar la seva legislació interna.
A més, la resolució requereix que tots els estats tipifiquin criminalitzar diverses formes d'implicació dels actors no estatals en armes de destrucció massiva i les seves activitats relacionades en llur legislació interna i, un cop al seu lloc, fer complir aquesta legislació.
En virtut del seu abast universal i de caràcter obligatori, la resolució 1540 marca una sortida dels acords previs de no proliferació i afegeix una nova capa al règim de no proliferació. Abans de la resolució, el règim de no proliferació es va basar en molts acords parcialment superposats, cap dels quals havia establert obligacions compulsòries universals.
Contingut La resolució 1540 va ser adoptada en virtut del Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides, que es referia a "amenaces a la pau, violacions de la pau i actes d'agressió". La pròpia resolució diu en el seu paràgraf inicial: "la proliferació d'armes nuclears, químiques i biològiques, així com els seus mitjans de lliurament, constitueix una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals". Tot i que el Consell de Seguretat ja havia reconegut la proliferació de les NBQ com una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals segons una declaració presidencial del Consell de Seguretat el 31 de gener de 1992, fins al 2004 el Consell no va decidir adoptar una resolució tan decisiva.
La 1540 és només la segona resolució que invoca el Capítol VII sense relacionar el fet amb un temps i lloc específics, la primera va ser la Resolució 1373 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que es va votar a conseqüència dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 com un intent de contrarestar el terrorisme internacional. La possibilitat que els terroristes accedissin a les armes de destrucció massiva ja era gairebé considerat en la Resolució 1373, paràgraf 3 i 4, i en la Resolució 1540 va sorgir d'aquests dos paràgrafs.Van Ham, P and Bosch O: “Global Non-Proliferation and Counter-Terrorism: The Role of Resolution 1540 and Its Implications”, Global Non-Proliferation and Counter-Terrorism, 8.
Les tres obligacions principals creades per la resolució són:
"Abstenir-se de proporcionar cap mena de suport a actors no estatals que intentin desenvolupar, adquirir, fabricar, posseir, transportar, transferir o utilitzar armes nuclears, químiques o biològiques i els seus mitjans de lliurament" (article 1). "Adoptar i fer complir lleis efectives adequades que prohibeixin a qualsevol actor no estatal fabricar, adquirir, posseir, desenvolupar, transportar, transferir o utilitzar armes nuclears, químiques o biològiques i els seus mitjans de lliurament". (Article 2) "Prendre i fer complir mesures efectives per establir controls nacionals per evitar la proliferació d'armes nuclears, químiques o biològiques i els seus mitjans de lliurament". (Article 3)
La resolució també posa èmfasi en la importància contínua dels acords de no proliferació i desarmament i preveu la creació d'un comitè (la Comissió 1540) per supervisar la implementació de la resolució. Es demana als Estats que presentin informes a la Comissió del 1540 sobre la seva situació actual i els plans futurs respecte de les obligacions establertes en la resolució dins dels sis mesos posteriors a l'adopció de la resolució, encara que en realitat molts estats van trigar molt més.
La Comissió del 1540 va ser creada deliberadament sense poder imposar sancions. Si bé la resolució és, en teoria, obligatòria per a tots els membres de l'ONU, es va decidir que el procés d'implementació s'havia de basar en la col·laboració i la participació més que en l'aplicació. Per afavorir aquests propòsits, una de les funcions principals del Comitè ha estat com "aclariment" de les ofertes i les sol·licituds d'assistència en el compliment de les obligacions creades per la resolució.Home | 1540 Committee | United Nations
Comitè 1540 En el paràgraf 4 de la resolució es va establir un comitè ad-hoc (conegut com a Comitè 1540) per un mandat inicial de 2 anys sota el Consell de Seguretat que es va encarregar d'examinar l'aplicació d'aquesta resolució. El Comitè va publicar el seu primer informe al Consell de Seguretat sobre l'aplicació de la resolució a l'abril de 2006. Amb l'adopció de la resolució 1673 (2006) i la posterior resolució 1810 (2008), el seu mandat es va prorrogar durant dos anys més i després un altre període de tres anys. El seu mandat es va ampliar per deu anys més a partir de la Resolució 1977 (2011), aprovada a l'abril de 2011. La comissió va presentar un segon informe el juliol del 2008. Tal com es va demanar a la resolució 1810 (2008), el comitè va celebrar una reunió oberta el 2009 amb àmplia participació per preparar una revisió exhaustiva de l'estat de la implementació de la Resolució 1540.
Implementació nacional La resolució exhorta a tots els estats que presentin a la Comissió 1540 un primer informe, a tot tardar sis mesos després de l'aprovació de la resolució 1540 (28 d'octubre de 2004), sobre les passes que han pres o es proposen adoptar per aplicar les disposicions dels paràgrafs operatius 1, 2 i 3 de la resolució. Es demana a tots els Estats membres que els incloguin en els seus informes nacionals, segons correspongui, informació relativa a l'aplicació dels paràgrafs 6.7.8, 9 i 10 de la resolució. També se'ls anima a preparar de forma voluntària plans d'acció resumida que defineixin les seves prioritats i plans d'implementació de les disposicions clau de la resolució 1540 (2004) i que presentin aquests plans a la Comissió 1540. http://www.stimson.org/mab/pdf/Next100Report2009.pdf La resolució 1810 (2008) fa una crida a tots els Estats que encara no han presentat un primer informe, tal com requereix la resolució 1540, per enviar-lo al Comitè 1540 sense demora.
Negociacions i votació La resolució 1540 va ser adoptada pel Consell de Seguretat de l'ONU en resposta a la desemmascarament de la xarxa de proliferació Abdul Qadeer Khan, però també amb l'objectiu d'evitar l'adquisició d'armes químiques, biològiques, radiològiques i nuclears per grups terroristes.
La Resolució 1540 és un desenvolupament notable, ja que reconeix explícitament la proliferació d'armes de destrucció massiva com una amenaça per a la pau i la seguretat en si mateix i pel fet que obliga als estats membres a fer canvis legislatius interns. Els acords anteriors de no proliferació tenien la forma d'acords multilaterals com el Tractat de No Proliferació Nuclear o mecanismes de cooperació com la Proliferation Security Initiative, basada en el consentiment de les parts. La resolució 1540, per contra, és obligatòria per a tots els membres de l'ONU, recolzin o no els seus objectius.
La resolució va ser patrocinada pels Estats Units, amb Filipines, Espanya i França (que es van unir a l'últim minut)La Résolution 1540 du Conseil de sécurité (28 avril 2004) entre la prolifération des armes de destruction massive, le terrorisme et les acteurs non étatiques - Centre Thucydid... com a copatrocinadors. Les negociacions que conduïren al vot de la resolució 1540 només es van obrir oficialment als membres del Consell de Seguretat de l'ONU, però es va demanar informació sobre els primers esborranys amb relativa llibertat i es va demanar l'aportació d'altres estats i ONG a causa de la sensibilitat política dels problemes involucrats. Es va prestar especial atenció als principals estats no alineats per pressionar al Pakistan, aleshores membre del Consell de Seguretat, que s'adaptés a l'opinió majoritària. El G8 també va ser inclòs en el procés, sent un mitjà per incloure al Japó en les negociacions. El procés de redacció va ser notable pel nivell de participació de les ONG que va implicar. Una mobilització de base va ser organitzada per, entre d'altres, la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat, Abolició 2000 i el Comitè d'Advocats de Política Nuclear, que exigia que el projecte de resolució es debatés en una sessió oberta de el Consell de Seguretat.
La resolució va ser votada per unanimitat pels membres permanents del Consell de Seguretat, més els 10 membres no permanents en aquell moment: Algèria, Benín, Angola, Filipines, Pakistan, Brasil, Xile, Alemanya, Espanya i Romania. Tot el procés, des del començament de les negociacions entre els copatrocinadors fins a la votació final, va durar uns 8 mesos.Biosecurity and Bioterrorism: Biodefense Strategy, Practice, and Science
Malgrat la unanimitat del vot, cal destacar que alguns membres del Consell de Seguretat van expressar reserves en els seus informes. En representació del Pakistan, Munir Akram va insistir que Pakistan compartia l'opinió expressada en el debat obert del Consell que el Consell no podia legislar pel món, va dir. El Consell no podia assumir la gestió dels problemes de no-proliferació i desarmament globals. Compost per 15 estats, no era un organisme representatiu. No podia fer complir les obligacions assumides per cinc dels seus membres que mantenien les armes nuclears, ja que també tenien el dret de veto. Va afegir que Pakistan havia estat obligat a desenvolupar armes nuclears i sistemes de lliurament relacionats per mantenir creïble una dissuasió mínima contra l'agressió externa, especialment quan s'havien desenvolupat i demostrat habilitats similars per part del seu veí oriental. El règim de no proliferació nuclear necessitava donar cabuda a la realitat de l'existència d'armes nuclears al sud d'Àsia. Atesa aquesta realitat, Pakistan no acceptaria cap demanda d'accés, ni encara menys inspeccions, dels seus actius i materials nuclears i estratègics, va dir. No compartiria informació tècnica, militar o política que afectés negativament els seus programes de seguretat nacional o els seus interessos nacionals. Pakistan continuaria desenvolupant els seus míssils nuclears i la seva capacitat estratègica relacionada per mantenir la dissuasió mínima creïble davant el seu veí oriental, qui s'havia embarcat en programes importants d'adquisició i desenvolupament d'armes nuclears, míssils, antimíssils i armes convencionals.Security Council Decides All States Shall Act To Prevent Proliferation Of Mass Destruction Weapons
L'Índia també va manifestar la seva preocupació per l'aparent interferència en la legislació interna del Consell de Seguretat: Ens preocupa que l'exercici de les funcions legislatives del Consell, combinades amb el recurs als mandats del Capítol VII, pugui pertorbar l'equilibri de poder entre l'Assemblea General i el Consell de Seguretat, tal com es consagra a la Carta.
Parlant per Brasil, Ronaldo Mota Sardenberg va plantejar la qüestió del desarmament, que havia estat una preocupació per molts països del Moviment de Països No Alineats durant tot el procés de negociació i abans, donat el règim no igualatari creat per instruments com el Tractat de No Proliferació Nuclear.
Igualment, els primers esborranys de la resolució contenien referències explícites a la Proliferation Security Initiative que es van eliminar a petició de la Xina, que seguia oposada al règim, al·legant que viola la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar.
Relació amb altres instruments de no proliferació