miniatura|Crist crucificat, de Diego Velázquez. El cristianisme a Espanya té una llarga història de gairebé dos mil anys, segons la llegenda que remunta els seus orígens a l'evangelització de la península Ibèrica, al , per l'apòstol Jaume el Major (connectat a les històries de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa i del miraculós transport del seu cadàver fins a Compostel·la), i per Sant Pau, el viatge del qual a Hispània és improbable, però de qui almenys consta la seva voluntat expressa d'emprendre'l:
Introducció Després d'haver estat imposat com a religió oficial al darrer segle de l'Imperi Romà, el cristianisme va patir les vicissituds d'una llarga edat mitjana, que començà experimentant la segregació entre l'arrianisme que portaven els invasors germànics i el catolicisme dels hispanoromans (fins a la conversió de Recared el 586), per passar a enfrontar-se amb l'islam a la Reconquesta, període en què van ser-hi presents tant la tolerància com els intents d'erradicació entre religions alternativament dominants.
La conformació dels regnes que acabaren reunint-se en la Monarquia d'Espanya de l'Antic Règim es feu en gran manera a través de la construcció d'una personalitat fortament religiosa, representantiva del domini social del grup que s'identificava a si mateix amb el concepte ètnicament excloent de cristià vell, i que desembocà en el que s'ha dit política de "màxim religiós" dels Reis Catòlics, incloent-hi la creació de la Inquisició espanyola, l'expulsió dels jueus i el bateig forçós dels moriscos, així com una forta reforma institucional del clergat, a càrrec del cardenal Cisneros. L'Església espanyola a l'edat moderna fou des d'aleshores un mecanisme disciplinat i al servei de la monarquia i dels estaments privilegiats, poc accessible a les innovacions de la Reforma Protestant, que només va arribar a cercles minoritaris (alguns, àdhuc amb poca relació amb el luteranisme, com els alumbrados), amb la qual cosa els conflictes d'Espanya no foren comparables als que va haver-hi a França, Anglaterra, Alemanya o Hongria en aquelles mateixes èpoques. Espanya, garantit el consens interior en matèria religiosa gràcies al ferri control social, fou un ferm bastió del catolicisme romà, que els reis del Casal d'Àustria reclamaven defensar en llurs guerres exteriors a Europa (contra luterans o anglicans, tot i que de vegades arribessin a enfrontar-se a la catòlica França o als propis Estats Pontificis), a la Mediterrània (contra els turcs) i en la colonització d'Amèrica (justificada com a evangelització, no sense reflexions en contra, com la de Bartolomé de las Casas).
Altrament, sí que va haver-hi fortíssims debats, com el que es donà sobre l'erasmisme, connectat a la resistència a la modernització en els ordes religiosos. Durant el se suscità un moviment reformista de caràcter místic en què s'hi implicaren amb no pocs enfrontaments els carmelites de Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu; també en el context de la Contrareforma fundà Sant Ignasi de Loiola la molt influent Companyia de Jesús. La complaent imatge d'una Espanya "més papista que el papa" o "martell d'heretges, llum de Trento, espasa de Roma", amb ciutats que es disputaven la primacia en el fervor marià (vots assumpcionista i concepcionista), tingué la seva caricatura en la Llegenda Negra que fixà l'estereotip de l'espanyol com adust, cruel, intolerant i supersticiós. La majoritària identificació d'allò espanyol amb la versió més rància del catolicisme, o la minoritària resistència, va influenciar part de la mentalitat i de la literatura espanyoles: segles més tard, Valle Inclán plasmà en tres adjectius el retrat d'aquest etern i quixotenc senyoret espanyol, el Marqués de Bradomín com "lleig, catòlic i sentimental". Amb la caiguda de l'absolutisme i de l'abolició de la Inquisició al es produeix també l'aparició de les primeres comunitats protestants a Espanya, que en principi són només tolerades amb severes restriccions per a la pràctica del culte.
La crisi de l'Antic Règim, rematat per les Guerres Carlines, destruí les bases econòmiques i el monopoli ideològic i intel·lectual del clergat, així com bona part del consens social existent fins aleshores, que ja es pot parlar de l'edat contemporània de les Dues Espanyes, que tenien en l'oposició anticlericalisme/catolicisme integrista una de les esquerdes separadores que les conduïren a una Guerra Civil, quan l'Església i el clergat foren víctimes d'una violentíssima repressió per part dels republicans, fins al punt que arran d'aquesta persecució religiosa durant el pontificat de Sant Joan Pau II es recordà mitjançant diverses canonitzacions massives.
Per al primer franquisme, el nacionalcatolicisme fou una de les seves principals senyeres d'identitat. Després del Concili Vaticà II, la jerarquia catòlica apareix dividida entre una orientació progressista i una altra de conservadora (sense que aquesta diferència, com la que també hi ha entre una orientació centralista i una altra de més propera als nacionalismes perifèrics li impedeixi mantenir la unitat estretament coordinada i controlada des del papat). Simultàniament, les comunitats cristianes de base s'alineen clarament amb l'oposició al franquisme. La Transició suposà la plena llibertat religiosa segons la Constitució del 1978, que ella no obstant, reconeix la peculiar condició de l'Església Catòlica, protegida en qüestions relatives al finançament i a l'ensenyament (concerts educatius i assignatura de religió), la qual cosa ha donat origen, ja en plena democràcia, a alguns enfrontaments amb mobilitzacions massives de diverses tendències. D'altres qüestions que separen la Conferència Episcopal Espanyola dels successius governs han estat afers relacionats amb la moral, com el divorci, l'avortament o la unió civil de persones del mateix sexe.
No han estat tant les conversions sinó la recent incorporació a la societat espanyola de nombrosos contingents d'immigrants el que ha ampliat la presència de confessions cristianes no catòliques, sense conflictes significatius, a més d'aportar una nombrosa població musulmana de més problemàtica integració. Però el desafiament més gran a la personalitat cristiana d'Espanya és la secularització de la societat, creixent des de certes postures extremistes i populistes. Tanmateix i malgrat aquesta secularització, sovint forçada per part de les institucions públiques, Espanya ha mantingut una pervivència de les tradicions de religiositat popular, vertebradores de la identitat local de la pràctica totalitat dels pobles i regions espanyoles, i de noves institucions amb presència social decisiva, com Càrites, col·legis religiosos, mitjans de comunicació... que fan del cristianisme, en la seva versió catòlica, un important referent ideològic i social encara al .
Hispània romana miniatura|Santa Justa i Santa Rufina, de Murillo, sostenen la Giralda com co-patrones de Sevilla. Tradicions apostòliques Són molt nombroses les tradicions, més o menys llegendàries, algunes recollides per autors antics (Sant Climent Romà, Sant Jeroni, Sant Ireneu, Orígenes, Tertul·lià…) que fan remuntar a dates molt antigues l'arribada del cristianisme a uns o altres llocs de la península ibèrica.Julio de Prado Reyero (1980) ¿Cómo llegó el cristianismo a nuestras tierras? en "Castillete", accessible en Actualment se les considera poc més que llegendes sense base, el propòsit de les quals hauria estat el de legitimar l'església hispana amb una major proximitat apostòlica, és un anhel per mantenir la seva independència front a Roma.Carmelo Arribas Pérez Revista de Historia, "Medieval", comentat a Extremadura al Día, 12 jul 2007 Les més importants són: La predicació de Jaume el Major: una tradició tardana recollida per Sant Isidor de Sevilla i Beat de Liébana, però no per Gregori de Tours o Venanci Fortunat, que es considera sense base. L'arribada de Pau de Tars: la tradició recull que Pau desembarcà a Tarraco, i algunes fonts recullen el nom dels primers conversos, dues dones: Xantipa, dona del prefecte Probus, i la de la seva germana Pol·lixena. Les fonts que refereixen aquests fets han estat criticades des d'antic pels historiadors, com Marcelino Menéndez y Pelayo, que indica a Simeó Metafrastes (autor de poca fe), i el Menologi grec.Historia de los heterodoxos españoles, Llibre I capítol I. Propagación del cristianismo en España La persistència de les referències sembla estat sustentada per la Carta als Romans (any 58), en la qual Pau narra el seu desig d'anar a Hispània. Atès el prestigi del text, molts autors cristians primitius el citen o el glossen, afegint-hi informació d'impossible comprovació (Ciril de Jerusalem, Sant Epifani, Sant Jeroni, Joan Crisòstom, Teodoret de Cir i Climent I a Canon Muratorio i Acta Pauli). No obstant això, alguns autors indiquen que, en el cas d'haver-se produït, es limità a un contacte amb les comunitats jueves.José María Blázquez Posible origen africano del cristianismo español, en Antigua: Historia y Arqueología de las Civilizaciones Els set barons apostòlics, que haurien estat enviats per Sant Pere: Torquat, Ctesifont, Indaleci, Segon, Eufrasi, Cecili i Hesiqui. Entre ells Sant Cecili, que alguna font considera anacrònicament com a bisbe de Granada, fou martiritzat. El destí dels altres pogué ser també el martiri, tot i que en això discrepen el Martirologi de Lió i els Calendaris mossàrabs, per als quals són simplement doctors de la fe.Bernardino Llorca 15 de mayo, Torcuato, obispo y compañeros mártires, accessible a Resultat de l'arribada dels set barons a Acci (Guadix, Granada), seria la primera conversió completa d'una ciutat, després de l'enfonsament miraculós d'un pont que va salvar-los d'una persecució. També aquí hauria estat una dona noble la primera conversa: Lupària. Després d'això, els set barons es van escampar, quedant Torquat a Acci, Segon a Abula (Abla, Almeria), Indaleci a Urci (Torre de Villaricos), Ctesifont a Vergi (Berja, Almeria), Eufrasi a Iliturgis (Cuevas de Lituergo), Cecili a Ilíberis (Elvira, Granada) i Hesiqui a Carcesi (Cieza, Múrcia).Lliçons de la càtedra de teologia (archimadrid.es): Los orígenes históricos del cristianismo. Lección XVII: La difusión del cristianismo fuera de Palestina. Cita como fuente a García Villada, Historia Eclesiástica de España, pg. 168 La identificació d'aquestes localitats és molt insegura: segons d'altres fonts, Carcesi o Carcere és Cazorla (Jaén), Urci és Pechina (Almeria) i Iliturgi Andújar (Jaén).Diccionario de Historia de España, Madrid: Istmo, 2003P.Juan Croisset, S.J. San Segundo, obispo y patrón de Ávila, accesible en
Origen africà Tot i acceptant l'arribada de Pau, l'expansió del cristianisme primitiu a Hispània té estretes relacions amb els soldats de la Legió VII Gèmina i de les comunitats cristianes d'Àfrica, a més de la influència decisiva de la patrística oriental. El seu vehicle d'expansió seria l'element militar, a través de la via de la plata i les seves interconnexions amb Gal·lècia i Cesaraugusta. S'han trobat diversos trets d'influència africana en el cristianisme hispànic primitiu: l'anàlisi filològica dels primers documents de l'Església (com les actes del Concili d'Elvira), l'arquitectura de les primeres basíliques, l'element militar i origen africà dels primers màrtirs hispànics, i fins i tot característiques de la pròpia litúrgia.José María Blázquez (dir.) Historia Antigua de España, Madrid: Cátedra; del mismo autor, Posible origen africano del cristianismo español, en Antigua: Historia y arqueología de las civilizaciones, accessible a
Els testimonis més antics de la presència del cristianisme a Hispània són els d'Ireneu de Lió, Tertul·lià i la Carta LXVII de Sant Marcial, bisbe de Cartago (254, en plena persecució de Deci), en què condemnava els bisbes libel·làtics Basílides d'Astorga i Marcial de Mèrida.José María Blázquez: La carta 67 de Cipriano y el cristianismo primitivo. También en Carmelo Arribas Pérez, op. cit..